A l’ombra d’un castell
Miguel Angel Soria, un company del Vallès, professor de secundària de llengua i literatura castellana jubilat. Apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació escriu aquest article centrat en la figura de Manuel de Pedrolo.
Et trobes a La Segarra i has deixat al darrera, no fa massa, Cervera. Davant teu apareixen dos castells d’aquells dels que la comarca està plena. A la dreta, mig amagat, el de Montcortès de Segarra; a l’esquerra, una mica més llunyà, una imponent mola: el de l’Aranyò.
Hi passo molt sovint entre els dos castells i la vista tira sempre més cap a l’esquerra i és perquè sé que en ell va néixer Manuel de Pedrolo el 1r d’abril de 1918. Ara fa, justament, cent anys. I com ara ja ha passat el moment de llegir Mecanoscrit del segon origen és qüestió d’exercitar la memòria per evitar els forats que va deixant en ella sobretot el temps, però també la desídia dels editors i la mandra dels lectors. Penso que el centenari s’hauria de poder reproduir més sovint. Podríem, com un divertimento, celebrar com a Alícia a través del mirall, el no centenari, i així gaudiríem d’una celebració constant.
Segueixo el meu viatge. Oblido el castell però no l’imatge que he situat a la seva proximitat: un home bru, ferreny, amb unes ulleres de pasta i un somriure irònic.
Aquest somriure és amb el que devia premiar l’obra de la censura franquista, que no el va deixar ni escriure ni viure en pau. Georgina Sisquella, José Luis Erviti i José A. Sorolla, a La represión cultural en el franquismo, Anagrama, 2002 ─a part dels catorze llibres prohibits─ recullen llibres de Pedrolo desaconsellats des de 1967 fins a 1973. Però, el que mostra més clarament la incapacitat dels censors és que alguns llibres desaconsellats són posteriorment recuperats i publicats (per ex. Ordenació dels maons, rebutjat el 1972 es pot publicar el 1974). D’aquesta dalla no es va salvar ni Mecanoscrit del segon origen.
Aquest any del centenari tindrem l’oportunitat ─sobre tot els que no ho van fer en el seu moment─ d’atansar-nos a la seva obra en la que destaca la novel·lística. Podrem escollir entre la novel·la negra, la de ciència ficció i fantasia, els contes,… el teatre, l’assaig o la traducció ─Entre les que hi ha novel·la negra francesa que va publicar a la col·lecció La Cua de Palla, que ell mateix va dirigir. Per cert, a la mateixa col·lecció va publicar les seves conegudes Joc brut i Mossegar-se la cua─.
Em vull detenir, per ser l’obra més desconeguda, en la poesia.
En vida de l’autor només es van publicar quatre llibres, en tirades molt curtes i en vendes encara més. Són aquests Ésser en el món (1949), Arreu on valguin les paraules, els homes (1975) ─Atenció a la distància entre tots dos─, Anna (1982) i Simplement sobre la terra (1983).
L’Obra poètica completa no es va publicar ─a Lleida─ fins el 1996 i encara sense la seva poesia visual.
Algunes mostres de la seva poesia:
A cadascú segons les seves necessitats
El pa és de casa,
el vi del celler,
el sol de l’amo,
i no paga.
Els homes baten el gra,
els homes trepitgen la verema,
i l’amo no paga
Li pugen el vi,
és el nostre pa,
i les dones serveixen la taula.
L’ amo no paga;
l’amo menja a taula,
xerrica el porró
i rota, si li dóna la gana.
És el nostre vi,
és el nostre pa,
però l’hem de comprar
si volem beure,
si volem menjar
amb el sou que no paga.
Arreu on valguin les paraules, els homes. 1975
L’estrany
En la blanca nau del port antic m’esperes.
Hi ha un desordre capritxós en el teu gest;
què esperes?
Jo no sóc d’aquesta terra, no ben bé,
i la llum del migdia en els teus ulls blaus
em cansa.
Espera, però: potser encara vindré,
i aquest gavina que et nimba la testa
potser
s’endurà pel món dues galtes unides
i aquesta mà dins la teva, aquesta mà
captiva.
Espera. I si no vinc, si la tarda cau
sense mi, enyora’m i plora. Recorda’m…
I ha una altra poesia, més innovadora, que l’atansa a la figura de Joan Brossa: és la poesia visual, de la que he parlat abans.
I això em permet seguir el viatge iniciàtic per La Segarra i arribar a Agramunt, ja a l’Urgell. Allà el nostre autor entrarà en contacte amb un personatge entranyable, l’apotecari Guillem Viladot. A Principi de les cruïlles del món, text que serveix de pòrtic a l’antologia de Viladot, Poesia T/47 (1971), “Pedrolo sorprèn per la descripció que fa no només de la poesia visual, sinó per conèixer els autors principals de la disciplina.” Permeteu-me que reprodueixi un text aclaridor de l’Isidor Cònsul: “En el cas de Manuel de Pedrolo potser no es tracta d’establir comparances ni de posar aquesta obra en paral·lel a les experiències de Joan Brossa, per exemple, o de Guillem Viladot. Potser n’hi ha prou apuntant que, els millors exemples, no desdiuen ni del Brossa més agut i escarnidor, ni del Viladot més mineral i alquímic. Tractant-se de Pedrolo, allò que sembla oportú de remarcar, una vegada més, és l’esforç per assolir la totalitat de veus i de registres, la necessitat de tocar tots el gèneres i de saber fer tots els papers de les auques literàries. Prou que ho deia, a Jordi Coca, en un exercici de lúcida autoironia. L’entrevistador li preguntava què en pensava de Manuel de Pedrolo i l’escriptor responia: Que no té mesura i que escriu com un forassenyat. És un foll.”
Què millor manera de retratar el personatge Manuel de Pedrolo?
I, ja acabant, amb aquesta poesia visual entrarà en contacte amb un món on l’erotisme tingui una raó de ser. El fixarà d’una forma plàstica i li donarà pas a crear una obra del 1071 que no podrà publicar fins el 1991: Obres púbiques.
Així com la nostra darrera intenció és provocar l’interès pel coneixement de l’obra de Pedrolo, en el seu conjunt, aquesta darrera obra servirà per acabar d’arrodonir la nostra opinió sobre l’autor: un personatge que denuncia, sempre que pot, el món que ens ha tocat viure i que s’aguditza en algunes societats que passen per les més civilitzades ─parlo dels USA─.