Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Al Jaume, en la seva absència

Al Jaume, en la seva absència

El passat dimarts 29 de maig es va celebrar l’homenatge a Jaume Botey. Us deixem la intervenció del Ramon Luque, responsable d’internacional d’EUiA. El Ramon va compartir molts moments amb ell i li dedica unes paraules molt personals recorrent tota la seva trajectoria personal i política.

Vaig conèixer al Jaume ja fa gairebé 50 anys. Tots els que avui som aquí li devem molt, però cadascun de nosaltres per motius especials, potser alguna cosa molt concreta… Jo li dec el despertar-me molt aviat una inquietud per somiar un mon diferent i sobre tot, els valors en que s’ha de basar, que son pas previ i necessari en la militància política, que és com dir, en el meu cas, literalment la meva vida.

Rememorant aquests dies veig que he compartit molt amb ell… no ja anys, sinó experiències vitals, com molts dels que sou equí avui, encara que potser les vostres no son tant dilatades en el temps com les meves… El meu primer contacte amb el Jaume, amb només 16 anys, deixeu-me que us digui que va ser com a alumne insolent… Treballava de nit i m’esforçava per entendre, ni que fos una mica, ni més ni menys que Del Fenomeno Humano de Teilhard de Chardin, que no era senzill el que volia que llegíssim i aprovéssim a les seves classes de religió els alumnes de batxillerat al Torras i Bages…  Amb el temps li he perdonat, encara que no va ser fàcil, no us penseu… Després ja al grup de joves a Can Serra, a la Casa de la Reconciliació i al barri mateix.

Més enllà d’aquests records llunyans he seguit compartint amb el Jaume el treball polític a la nostra ciutat des dels 70 fins avui: La militància al PSUC, la fundació d’IC a l’Hospitalet, 28 anys al grup municipal d’IC a l’ajuntament de la ciutat, posant en marxa al PSUC viu, fundar i constituir EUiA… Crec doncs que coneixent al Jaume puc parlar d’ell… En aquests dies, en els primers homenatges que se li han tributat s’ha parlat amb raó de tal quantitat de facetes de la seva vida i de les seves apostes i projectes, totes tant veritat i tant vives, tant gegants… que no he d’afegir res. Però tot i això crec que encara no se li fa justícia completa! Tot arribarà: perquè la seva obra, el seu testimoni i el seu llegat, lluny de difuminar-se, s’engrandirà amb el temps… perquè té arrels profundes i el que té arrels profundes perdura fins i tot en aquests temps líquids… i crec sobretot en la solidesa dels seus projectes. Amb ells, el Jaume sempre va estar al nostre costat. En aquests dies d’homenatges diversos, efectivament, s’ha posat de manifest que el Jaume era tot el que ja sabien milers de persones a Catalunya i avui, ja absent, ho saben milers més…

Tot el que s’ha dit, i més, és cert. Però avui hem vingut aquí també perquè seria una falsedat històrica (que ell com a historiador que era no hauria aprovat, crec), que ens oblidéssim del Jaume polític, del seu compromís social i partidari. Sí, perquè va ser també una persona de partit. Comunista a la seva manera. I els que hem estat amb ell tant temps en aquesta singular travessa, ni hem ni volem avui trair aquesta memòria.

En política va tenir dues passions: L’Hospitalet, la ciutat que tant li diu i en la que tanta vida i passió va bolcar; i la societat de lliures i iguals, el socialisme, en el que va creure i tant esforç va dedicar per veure’l materialitzat d’alguna manera, en qualsevol coses del molt que sembrà per qualsevol lloc en el que es donés la seva acció política. Com sempre, s’implicava en les causes perdudes o en les que, segons com es miri, difereixen les seves victòries en el temps… Causes que per ell no eren tals, sinó simplement justes i per tant les seves causes. Recordo en aquest sentit que va ser després de l’enfonsada de 1982 quan va venir a fer-me partícip de la seva voluntat d’ingressar al PSUC de l’Hospitalet. Ell que ens havia acompanyat amb més entrega i honestedat que altres que tenien el carnet i que ens anava tant bé en el seu perfil d’independent, de company de viatge, va voler tenir el carnet, sí, tenir el carnet d’un Partit, el PSUC, que ja començava a deixar de ser EL PARTIT. Quan alguns anys després vam fundar IC a la ciutat, una primera experiència en mestissatge polític més enllà dels comunistes, no vam poder triar una persona que no fos el Jaume per intentar cosir de nou la ruptura que havia suposat en el seu moment, per a tots nosaltres, el trencament del PSUC a l’Hospitalet i per crear alguna cosa nova, sobre noves bases.

Així va ser com el vam triar primer president d’ICV a la ciutat. Soc i som testimonis de l’entusiasme al posar en marxa, des d’aquesta responsabilitat, projectes per a una ciutat que sobrepassaven de molt la petita política, en la que molts podien o podíem perdre’ns en aquells moments…

Sabeu que la política, per al Jaume, sempre va estar impregnada de generositat, de cooperació, de minimitzar les diferencies, de mirar més a les persones que als aparells, de centrar en els objectius comuns la pulsió de les lluites, de fer de la solidaritat quelcom entranyable com a norma, de l’atenció al militant més humil com a gest polític de profund calat en la cultura igualitària de la que ens reclamàvem… A totes aquestes tasques podia dedicar-hi hores i més hores… amb prou feines el podíem seguir. I tot i això sabíem que ell encara feia mil coses més enllà del seu temps al partit! En el seu compromís polític, com en tot compromís que adquiria, tampoc va ser diferent el Jaume que coneixem tots. Li agradava emprendre projectes col·lectius, ambiciosos en moltes ocasions, extenuants les que més. Configurar equips per desenvolupar-les, una de les seves virtuts sens dubte, amb aquest toc detallista i atent a cadascuna de les persones que serien al capdavant d’aquestes tasques i que tant apreciava…  Per una raó: els projectes per ell eren persones en cos i anima, amb històries de vida i amb vides fent història. Hi haurà qui pugui imaginar al Jaume teoritzant o en el territori acadèmic. Ben al contrari. Sens dubte era reflexiu i rigorós, llegia i, també en política, escrivia encara més, era arquitecte constructor d’idees i projectes, cert, però també obrer. No li eren alienes les tasques més senzilles d’un militant més.

El Jaume era una persona de valors, que tampoc s’equivoqui ningú. En els valors no transigia. En política això et pot portar a l’ostracisme, a la marginalitat la major part de les vegades o a la melancolia en algun altre. No era irresponsable com per desitjar a ningú això, ni ostracisme ni marginalitat, i no era donat a la melancolia, però la va acceptar quan li va arribar: si havia d’anar contra les seves conviccions més profundes, que en política eren essencialment la coherència entre les paraules i els fets i, al final, entre les paraules i la coherència amb el teu testimoni de vida, estava disposat a creuar el Rubicon i a triar conviccions abans que qualsevol cosa. El Jaume era una persona ansiosa d’utopia allà on es dones en aquest mon. Amics comuns ens han ensenyat que és cosa diferent a la quimera. Per això vaig ser testimoni, també en la seva condició de cristià, de com la revolució nicaragüenca el va marcar definitivament en la maduresa de la seva vida. Així que s’havia de fundar un projecte més per propagar la bona nova que ens venia de Solentiname i d’aquella Nicaragüita. Així, la Casa de Nicaragua no va ser sinó una conseqüència lògica de com entenia tota acció, també la política: paraules però sobre tot realitats. Sabem que el Jaume era un home de pau en el sentit bíblic i en el més polític. Recordem la seva ja llunyana implicació pel NO en el moviment antiOTAN a l’Hospitalet i la seva més recent militància des de 2002 a la plataforma Aturem la Guerra.

Cristià al partit, comunista a l’església; responia molt bé a aquesta aparent contradicció dialèctica de militància que situava un altre proper al Jaume, l’Alfonso Carlos Comín. Encara que personalment crec que el Jaume potser va ser un cristià de les benaurances allà on fos: església i partit. Però conseqüent sempre, “benaurats els humils perquè ells heretaran la terra” i en això, comunista i cristià heterodox. El Jaume era un home obert al futur i a la joventut. Hem seleccionat un vídeo que ho diu tot al respecte, no afegiré res… El Jaume era un home obert a allà nou, al que la història i la vida ens depari. Intel·ligent, per descomptat, om per fugir de l’ortodòxia i més encara de l’esclerosi del dogma o el sectarisme i en funció d’això captar les noves contradiccions d’aquest temps complex que ens ha tocat viure. Vivia malament veure’ns tancats al nostre propi solar i en les nostres certeses. Alguna vegada i últimament potser més, vaig veure que el desesperava. Amb el Jaume alguna vegada podíem discrepar i de fet la gent d’ICV, EUIA, del nostre espai o altres, va passar en ocasions. Mai, no obstant, trencava relacions, continuava posant ponts, cultivant les relacions, preparava els retrobaments…

Acabo ja, el Jaume no pot ser entès o al menys nosaltres no sabem ni volem entendre’l, sense la Pilar. En primer lloc perquè, pels que hem organitzat aquest acte, aquest podria ser també un homenatge compartit amb ella. Raons i mèrits n’hi ha de sobres. Perquè per nosaltres la Pilar no és la companya del Jaume, és la Pilar, bé que ho sabem la gent de l’Hospitalet. Però he de dir que sense la Pilar avui no parlaríem de compromís polític més partidari del Jaume, en molt del seu recorregut, potser no s’hauria donat en els mateixos termes i direccions. Recordo com va estar, com alguns de nosaltres, per opinar decisivament en moments en que el vam forçar, més que proposar-li, a encapçalar la candidatura a l’alcaldia de l’Hospitalet l’any 1991 o al 2000. La Pilar també va ser allà quan va assumir la presidència d’EUIA per citar només alguns d’aquests moments. Pilar, saps que pots comptar amb tots nosaltres, perquè és tasca que s’ha de fer, per compilar, rememorar, difondre i preservar la seva obra, també política, del Jaume Botey i Vallés per les generacions futures. Perquè el seu testimoni va ser sempre pensant en els desposseïts de tota condició i aquesta segueix sent, essencialment, una lluita de futur que protagonitzaran les joves i necessiten també del seu magisteri.

Jaume, quan et vas posar malalt vaig pensar que era temps de tancar l’única ferida que hem tingut i que quedava pendent de cicatritzar des de feia anys. Havia decidit que en la teva recuperació a l’hospital tindríem la llarga conversa que ens faltava i vaig decidir acostar-me a tu, perquè sabia que podia tornar als orígens, una paraula que t’ha inspirat sempre i a la que vas donar noves connotacions laiques, una paraula-nord a la teva vida: reconciliació. Tot va ser tant ràpid i inaccessible en els teus últims dies, que no vam tenir ocasió… Deixa’m agafar-te de la ma com fèiem a la Casa de la Reconciliació, fa tant… i ja, per sempre, anem a donar-nos la pau.

Etiquetes:

Deixa un comentari

X