Anàlisi de “La Sal de la Terra” (1953) Una pel·lícula feminista i sindicalista d’obligada visió
Antonio Gómez, periodista i crític musical jubilat, escriu aquesta anàlisi d’un film que va narrar el 1953 una vaga real dels miners chicanos de Nou Mèxic des d’una visió feminista.
No és una pel·lícula qualsevol, i per descomptat és d’obligada visió pels qui en aquest moment estan lluitant pels drets de les dones; recomanat per a elles, feministes convençudes, perquè trobaran en el film la confirmació que la seva lluita ve des de lluny; i per a ells, que volen recolzar i participar en aquest combat per la igualtat, perquè a partir de la pel·lícula podran reflexionar sobre el seu paper en el combat. Unes i uns altres tindran també l’ocasió de reflexionar sobre el significat i els mètodes d’una lluita que es desenvolupa en el doble terreny de la lluita de classes i el feminista per veure com aquests dos poden complementar-se. A més, veuran una excel·lent pel·lícula, sense estendre’m en les seves valuoses qualitats artístiques perquè ara no va d’això la cosa.
Llegeixo ara que habitualment es resumeix “La sal de la terra” explicant que tracta d’una vaga de miners en la qual acaben integrant-se les seves dones. És cert, però jo invertiria els termes; La sal de la terra tracta d’una dona, protagonista absoluta des del punt de vista des d’on s’explica la història, mestressa de casa, mare de família, esposa de miner conscienciat i combatiu, que al llarg del film es fa conscient de la seva condició de treballadora i dona, i com al costat d’altres companyes decideixen participar en els piquets de la vaga trencant els prejudicis i la desconfiança dels vaguistes.
Un valor fonamental de La sal de la terra té a veure amb la seva anàlisi política, donat l’entramat de conflictes que planteja: El film mostra l’enfrontament racial entre dos faccions: D’una banda els propietaris, comandaments de la mina, policia i esquirols, gairebé tots ells “anglos”. D’una altre banda, els vaguistes, chicanos, excepte algun organitzador sindical, ros com la cervesa. També és patent el conflicte de classes entre patrons i treballadors, expressat amb gran nitidesa i claredat.
Sent importants aquests conflictes en el desenvolupament de la pel·lícula, així com la contradicció principal que apunten, el conflicte entre els vaguistes i les seves dones és, sens dubte, encara més actual i destrossadora. Un conflicte no només col·lectiu de grups aliats i antagònics en el temps, sinó també íntim i personal d’uns i altres, que afecta a la seva vida quotidiana, a la seva convivència i, en definitiva, a la corresponent forma de societat que conforma la família tipus i al paper que juguen en ella el marit i la dona. És aquest plantejament el que fa la pel·lícula absolutament actual, doncs és precisament aquest conflicte fonamental el que ara es posa de manifest sobre la taula. Els vaguistes accepten la participació de les dones quan aquestes els demostren que són “necessàries, doncs sense elles no es guanyarà la vaga”, i la contradicció s’aguditza quan els marits, amb les dones en els piquets, han d’assumir els treballs domèstics.
No va ser fàcil rodar la pel·lícula en aquells Estats Units immersos en una fúria anticomunista que s’havia acarnissat especialment amb els productors de Hollywood. Bona part dels seus responsables havien estat represaliats pel maccarthisme i formaven part de les llistes negres que els impedien treballar al cinema. En realitat, La sal de la terra era en bona part la resposta d’aquells cineastes reprimits als seus repressors, cansats, tal vegada, d’haver de ficar amb comptagotes les seves idees en els llargmetratges que fins llavors havien escrit, produït, dirigit o interpretat. Van poder pensar que, ja que els havien allunyat de la indústria, per fi podien explicar-ho tot amb total llibertat.
Van crear la seva pròpia productora amb col·laboració sindical, van anar als mateixos llocs dels fets, van disposar d’una bona part dels mateixos miners que havien participat en la vaga com a intèrprets (com, sense anar més lluny, Juan Chacón, dirigent de les mobilitzacions que interpreta al marit), i la van filmar malgrat les intimidacions, pressions, vigilàncies i fins i tot agressions que sofriren durant el rodatge.
La posterior projecció al cinema de La sal de la terra no va gaudir de més fortuna. Per pressions de la indústria, les lligues i organitzacions i el propi govern, que van promoure un boicot a la pel·lícula, es va haver de suspendre l’estrena oficial. Finalment, amb prou feines, es va poder veure el film en una dotzena de sales a Estats Units. A Europa l’estrena va ser més afortunada, i en el festival txecoslovac de Karlovy Vary de 1954 va obtenir els premis a la millor direcció i la millor interpretació femenina. Actualment i des de 1999 figura en la llista de pel·lícules nord-americanes al National Film Registry de la Biblioteca del Congrés d’Estats Units per la seva importància «cultural, històrica, o estèticament significativa». Cap dels protagonistes que la van dur a terme es ara viu per rebre un reconeixement a posteriori.
Per acabar, crec que val la pena reconèixer aquells que la van fer possible.
Dirigida per: Herbert J. Biberman, engarjolat sis mesos per desacatament al tribunal en negar-se a denunciar a altres companys. Fins a aquell moment havia escrit o dirigit 11 pel·lícules. Després de La sal de la terra no va tornar a filmar fins a 1969, quan va escriure i va dirigir Esclaus, un al·legat antiracista protagonitzat per Dionne Warwick (en el seu debut com a actriu de cinema), Stephen Boyd i Ossie Davis, un altre actor procedent de les llistes negres.
Escrita per: Michael Wilson (inclòs en la llista negra) i Michael Biberman.
Produïda per: Paul Jarrico (Denunciat per un amic davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Càmera de Representants, es va negar a declarar. Se li va retirar el passaport i se li va incloure en les llistes negres), Sonja Dahl Biberman i Adolfo Barela.
Música de: Sol Kaplan (Cridat a declarar davant el comitè per John Garfield com “el seu amic”. Es va negar a col·laborar enfrontant-se als seus inquisidors. Va ser acomiadat i es va incloure en les llistes negres).
Repartiment:
Rosaura Revoltes (Esperanza). Actriu, ballarina i escriptora mexicana. Després del rodatge de la pel·lícula va ser deportada. El seu treball en La Sal de la Terra va ser premiada tan al Karlovy Vary com a l’Acadèmia del Cinema Francès. També va formar part del Berliner Ensemble que dirigia Bertolt Brecht. Aquest reconeixements no son estranys, la interpretació, la presència i la seva força dramàtiques son equiparables a les d’Anna Magnani o Irene Papes.
Will Geer (Xèrif). Actor, cantant folk i activista social, es va negar a declarar davant el Comitè i va ser inclòs en les llistes negres.
Juan Chacón (marit d’Esperanza). Activista sindical.