Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Feminismes   /  Àngels Tomàs, Mercè Otero-Vidal, María José Pardo i Mònica Clua- Losada

Àngels Tomàs, Mercè Otero-Vidal, María José Pardo i Mònica Clua- Losada

La vaga del 8 de març s’apropa i va agafant força, extenent-se a tots el racons de la societat i als centres de treball. Ens sobren els motius i no ens cansarem de lluitar fins que haguem acabat amb el patriarcat.
Aquest any, seguint amb la iniciativa de donar veu a les dones per les mobilitzacions del 8 de març, vam plantejar dues preguntes a les nostres col.laboradores:

1. Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social? I per tu particularment?
2. Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març? Com creus que hem de treballar?

i aquestes han sigut les respostes….

Àngels Tomás

1. El 8 de març de 2018, crec que va ser un esclat de milers i milers de dones, grans, joves, de totes les edats que, potser colpides per les decisions judicials, de vergonya, que els jutges i els abusadors van generar, crearen un rebuig social immens. El tsunami mobilitzador que es va generar el 8 de març 2018, crec que han suposat un abans i un després d’aquest moment.  El impacte és milers de dones dient PROU!  apoderament, rebuig a la violència masclista, igualtat. El feminisme guanya terreny als carrers.

Per a mi, la satisfacció de veure com noves generacions es comencen a mobilitzar pels drets i rebuig de fer cap pas enrere. La vaga convocada, va tenir un seguiment limitat, però va senyalar un camí, que cal continuar recorrent.

2. Aquest any, s’està preparant la vaga feminista més des del territori, amb més comitès de vaga per arreu. També ja s’està treballant aquesta des dels diferents sindicats i tot i que en sectors feministes això incomoda, jo crec que és positiu, doncs tot el que es pugui aportar per generar consciència, caliu i mobilització, benvingut sigui.

La sensibilització en molts llocs de feina, es genera des de la proximitat, i això ho poden fer –de fet ho fan- delegades i delegats sindicals, afiliades que dia a dia s’enfronten a les desigualtats que es dones en els llocs de feina. Sumar és avançar.

Com treballar? En xarxa. Intentar participar en els espais que tinguem a mà. Treballar per tendir ponts entre diferents sectors i perspectives. La diversitat en la lluita, segur que ens pot ajudar a ser més i avançar col·lectivament com a col·lectius oprimits, i també com a classe. Tothom ha de tenir clar que ‘sense les dones no hi ha revolució’ … i també que, per temps que calgui, ‘la revolució serà feminista, o no serà’. … i d’entrada, seguir ser totalment intransigents amb les violències masclistes.

Àngels Tomás, activista social i consellera de Barcelona en Comú a Gràcia.

Mercè Otero-Vidal

1. La manifestació de les dones al carrer i especialment de les dones joves crec que va tenir un fort impacte, perquè, a més a més, aquesta vegada els mitjans de comunicació no van poder silenciar-ho, com passa massa sovint quan es tracta del que fem les dones. Es va aconseguir que es parlés de la importància dels treballs de cura i, en aquest sentit fou significatiu que els sindicats s’hi sumessin d’alguna manera. Sap greu que hagi tingut conseqüències repressives per a algun piquet de dones joves.

 Personalment considero que potser ara sí que podem dir que s’ha produït el traspàs generacional en els feminismes i aquest és el repte de veure quines diverses formes anirà prenent l’activisme de les dones a favor de la seva dignitat i la seva llibertat.

2. De fet, a partir de la valoració de la mobilització de l’any passat, la perpectiva és la de donar continuïtat i ampliar la participació a un més ampli sector de dones. Els objectius són els mateixos, els punts que apareixeran en el manifest, per desgràcia, seran més o menys repetits, però el que ha de ser diferent és la força, la convicció, la resistència, perquè hi ha fets concrets que provoquen que la conscienciació i el compromís de les dones creixi i hi ha discursos i circumstàncies que recorden èpoques passades, molt grises i dures per a les dones i que ningú no vol tornar a viure. Pel que fa al conjunt de la ciutadania, dones i homes, cal recordar constantment que els drets de les dones són drets humans i democràtics.

Mercè Otero-Vidal, mestra, formadora i activista feminista.

María José Pardo

1. L’ impacte social de la vaga, les mobilitzacions, les manifestacions…, van ser un èxit.

La ciutat de Barcelona va visualitzar la lluita de les dones per primera vegada no solament amb la “mani” sinó amb altres accions més importants. El fet de la participació de dones diverses que s’uneixen amb un objectiu comú que és la lluita pels seus drets és un pas molt important.

Per mi particularment va ser donar un pas més en la lluita feminista, aconseguint que les dones reivindiquem els nostres drets en el treball, i en tots els altres espais on les dones ens movem. Va ser un dia reivindicatiu però també de fraternitat, de sororitat entre dones; un dia per viure amb alegria per demostrar tenir capacitat per la unitat . L’aspecte trist va ser que alguns sindicats no convoquessin la vaga. Entenem que en molt llocs les treballadores no la podien fer però això no justifica l’aturada, només de dues hores. Em va agradar molt el fet de penjar els davantals als balcons

2. Hem de treballar coordinades amb .les organitzacions que estan preparant el 8 de Març 2019, hem de fer extensiu a les nostres assemblees les decisions que es vagi prenent . Com organització hem de poder fer propostes d’accions a fer, no només a Barcelona ciutat, sinó als pobles. Les companyes del moviment sindical hauríem d’influir perquè aquest any CCOO i UGT convoquin la vaga total.

Maria José Pardo, assistenta social jubilada, activista social de Cornellà de Llobregat.

Mònica Clua-Losada

1. La vaga del 8 de març del 2018 va ser un moment històric. No només van sortir al carrer milers de dones sinó que el dia va aconseguir que moltes altres dones també sentissin que formaven part d’aquets moviment. Per exemple, la penjada de davantals als balcons va poder interpel·lar a dones grans, que potser ja no estan en condicions físiques d’anar a manifestacions. El moviment feminista va mostrar també amb la forma de les mobilitzacions la seva inclusivitat.

Per mi va ser un moment màgic, estant lluny de Catalunya, tot queda sovint sobredimensionat, i en aquest cas, la nostàlgia de no ser-hi va anar acompanyada d’orgull enorme en veure el que s’havia aconseguit.  De fet, fins i tot la premsa estrangera se’n va fer força ressò. D’altra banda, feia pocs dies que ma mare havia tingut un accident, i ella va ser una de les moltes dones que van penjar el davantal al balcó.

2. Hi ha molta expectació per aquest 8 de març. És normal, després de l’èxit de l’any passat, cal desbordar, i com a mínim assolir els nivells de mobilització històrics. I això no és fàcil. Per tant, d’una banda cal treballar per mantenir la il·lusió, i d’altra cal veure com a partir del 2018 el moviment evoluciona. També cal veure com les mobilitzacions es concreten o no en demandes específiques. Essent un moviment plural, i tenint en compte que la seva força ve precisament d’aquesta pluralitat, hi ha certs reptes a intentar materialitzar el crit de “prou” en concrecions. No sé si és necessari. Cal tenir cura de la pluralitat i poder compartir un “prou” subversiu sense necessàriament compartir-ho tot.

Com creus que hem de treballar?

El moviment feminista és, i hauria de ser, transversal però alhora interseccional. És a dir, d’una banda hi ha tota una sèrie de desigualtats estructurals que afecten a les dones (a totes), però d’altra banda aquestes desigualtats no ens afecten a totes de la mateixa manera. El feminisme, per tant, no només ha de ser un moviment obert a totes les desigualtats que patim les dones, sinó que a més ha de ser un moviment que reivindiqui, defensi i empoderi precisament les dones que pateixen més desigualtats (de classe, racials, o d’orientació sexual).

En aquest sentit, el 2018 va ser l’any d’un crit col·lectiu. El que diu “prou”. Ara ens queda la resta. Hi ha esperança, fins a la victòria!

Mònica Clua-Losada, professora de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas.

Deixa un comentari

X