Anna Rius, Jessica Albiach i Beatriu Masià
La vaga del 8 de març s’apropa i va agafant força, extenent-se a tots el racons de la societat i als centres de treball. Ens sobren els motius i no ens cansarem de lluitar fins que haguem acabat amb el patriarcat.
Aquest any, seguint amb la iniciativa de donar veu a les dones per les mobilitzacions del 8 de març, vam plantejar dues preguntes a les nostres col.laboradores:
1. Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social? I per tu particularment?
2. Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març? Com creus que hem de treballar?
i aquestes han sigut les respostes….
Anna Rius
Les dones hem iniciat la nostra revolució. Sens dubte i sense aturador. Totes. Ens hem atipat de discursos buits, de plans i mesures incomplertes i de discriminacions constants, tant en les grans decisions com en els petits micromasclismes diaris. I hem dit prou a la nostra manera, amb molta preparació, molta mesura, molta feina, discursos molt elaborats, molta sorotitat i una enorme capacitat autocrítica. Precaucions imprescindibles en un debat que sabem serà complicat, ja que l’hegemonia del poder segueix sent masclista. Tenim clar que ha arribat el moment de que els homes facin el pas al costat i que ens deixin ocupar el lloc que ens pertoca a tot arreu; en les feines, en les famílies, en les associacions, en les administracions, en política, en l’espai públic, en els mitjans de comunicació, en la cultura, en els llibres i un llarg etcètera amb el que podríem omplir tota la pàgina. Des del 2016 les places i carrers mostraven clarament un redimensionament de les lluites feministes amb moltes més dones al carrer i molt més joves, discursos renovats, noves preocupacions i noves consignes. Però aquesta revolució
El 2015 vam entrar a la institució i moltes, ens vam veure abrumades pel masclisme que s’hi respira. Les candidatures municipalistes del canvi tenim clar quin és el nostre paper i creiem fermament que les institucions han d’acompanyar la revolució feminista amb canvis profunds dins i fora de la institució i en les polítiques efectives que canviïn la vida de els dones a la ciutat. I això hem fet a llocs com ara Barcelona, on hem creat unitats en les àrees importants per verificar que totes les polítiques que es fan no discriminen les dones sinó que ens visibilitzen i responen a les nostres necessitats. Ningú dubte que la ciutat de Barcelona té un govern compromès amb els feminismes.
Però la tònica de les institucions en les que no governem no és aquesta. Per exemple, a Terrassa em segueix preocupant gap entre els discursos i els fets. Quan s’aproven les declaracions del 8M per unanimitat, perquè ningú té cap intenció d’implementar-les. Quan ens demanen que no intervinguem en el ple per parlar de feminismes, perquè hi ha acord. Quan s’aproven resolucions buides de contingut i de pur “postureo”. A títol d’exemple, crec que el súmmum del cinisme va ser la proposta en la que alhora que proclamava Terrassa Ciutat Feminista, s’aprovava una rebaixa del Pla d’Igualtat que duien incomplint 5 anys.
D’altra banda, a aquestes alçades també sorprèn la impermeabilitat de les institucions cap aquesta revolució feminista. Allò que consta el paper no té res a veure amb les polítiques efectives que es porten a terme. I les demandes dels col•lectius feministes son menystingudes de manera sistemàtica; argumentant que no s’ajusten a la legalitat, no son realistes, son poc clares o que no generen consens. Com si buscar la manera de fer-les realitat no fos política, sinó l’aplicació d’un manual.
Jo aquest 8 de Març faré vaga, i el 9 m’ho estic pensant.
Anna Rius, activista en cooperació internacional i regidora de Terrassa En Comú.
Jessica Albiach
1. El passat 8 de març va ser un moment històric. Va recollir el que venien treballant els moviments socials des del feminisme, ho va posar en el centre de l’agenda política i li va donar una empenta que va connectar d’una manera intergeneracional, convertint-se en la lluita més transversal que existeix ara mateix. Vam entendre més que mai que “soles no podem però juntes sí”, tal i com ens va ensenyar Lolo Rico a la “Bola de Cristal” i ens va ajudar a vèncer les nostres pròpies pors, reconeixent que no eren individuals sinó col·lectives, igual que els reptes que tenim per endavant. Moviments com #Cuéntalo #YoSíTeCreo #NiUnaMenos, el moviment de les dones i LGTBI+ contra les polítiques de Bolsonaro #EleNao, els mocadors verds a l’Argentina per l’aprovació de la llei per un avortament segur, inclús la lluita liderada per les periodistes de RTVE per el dret a la informació #ViernesNegro, ens evidencia que la lluita feminista és global i ha de ser antiracista i anticapitalista.
Avui és més necessari que mai anar més enllà de les fronteres tradicionals del món del treball i entendre la vaga com quelcom que implica també la nostra vida quotidiana per posar el problema de les cures en el centre.
2. El feminisme és el moviment social i polític amb més capacitat de transformació de les nostres societats perquè està plantejant un crítica radical – en el sentit d’anar a l’arrel dels problemes – amb una gran capacitat per interpel·lar a la majoria de la societat. Ens està plantejant que el sistema econòmic que organitza les nostres societats és insostenible i que hi ha una gran quantitat de valor produït per les dones que no es comptabilitza perquè “es produeix” dins dels límits de la llar. La veritat és que ens està recordant que avui estem davant la necessitat d’un canvi civilitzatori. Aquest 8 de març crec que totes juntes seguirem posant això de manifest, que els feminismes son més necessaris que mai en totes les esferes de la vida social des de la vida quotidiana fins la política institucional, passant per el nostre model econòmic i social.
I davant l’amenaça de l’extrema dreta i dels partits de dretes que cada vegada estan agafant posicions més reaccionaries, els feminismes son l’eina que ens permet teixir un cordó sanitari de drets i llibertats individuals i col·lectives davant tots aquells que ens els volen retallar, portant-nos a posicions anteriors als assoliments aconseguits fins ara com la llei de l’avortament o el pacte contra les violències masclistes.
Jessica Albiach, diputada per Podem al Parlament de Catalunya.
Beatriu Masià
1. El 8 de març de 2018 va significar un canvi important a tots els nivells, tant per el treball de les diferents organitzacions de dones que van aconseguir una gran mobilització al carrer, i que van pressionar per tal que els grans sindicats, s’haguessin de posicionar en relació a la vaga.
La força de les organitzacions feministes van fer evident que podem canviar moltes coses si treballem plegades i, respectant les diversitats del moviment.
Penso que dies abans del 8 de març van passar fets molt greus que van indignar a moltíssimes dones que, possiblement no haguessin pensat a involucrar-se en la jornada del 8 de març, els casos de injustícia contra les dones, com el cas de Juana Rivas condemnada, per protegir els seus fills de la violència del pare, o el escàndol generat pel cas dels violadors anomenats “la manada” deixats en llibertat desprès cometre actes de violència sexual, contra una noia, prevalent-se de la seva superioritat numèrica, van generar una indignació social que va recorre totes les organitzacions de dones i socials.
L’emergència de reclams com les de les treballadores de la llar i altres col·lectius, ens treien de l’espai de confort dels feminismes blancs i posaven en valor la necessitat de incorporar la classe, la raça, l’opció sexuals i altres diversitats que travessen les dones en aquest mon tant incert.
D’alguna manera es va posar en el centre el dret de les dones a viure sense violència i a exigir que els drets es facin efectius en la quotidianitat de les dones, el clam ja no és només per reivindicar, sinó per gaudir del fet de ser dones amb les diferents singularitats. Particularment, va ser de molta alegria i d’un sentiment de pertànyer a una moviment que des de la seva radicalitat vol un mon millor.
2. Per aquest 8 de març, el moviment esta molt consolidat i, desde tots els territoris ens arriben els diferents preparatius per la vaga feminista, per la vaga de dones, la imaginació i creativitat dels diferents col·lectius, ens augura un altra jornada de força i reivindicació.
Hauríem de treballar des dels diferents àmbits i situant les problemàtiques que encara ens afecten pel fet de ser dones, algunes de especialment flagrants com les discriminacions i violències que s’agreugen en els processos migratoris i de refugi i que exposen a les dones a gran vulnerabilitat, sense deixar de banda la quotidianitat de la violència estructural i simbòlica a la que ens hem d’enfrontar.
Les diferencies que sorgeixen, no haurien de ser un obstacle per continuar endavant, ans al contrari les hauríem d’entendre com a possibilitats de creixement i d’obertura. No podem estancar-nos en debats que ens divideixen i ens confronten. S’apropen temps difícils que no ens poden agafar desprevingudes i molt menys enfrontades. La sororitat i la solidaritat feminista, és a les nostres mans.
Beatriu Masià, activista i formadora feminista del grup de Tamaia.