Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Aprendre a desemmascarar el sistema o com educar en pensament crític avui

Aprendre a desemmascarar el sistema o com educar en pensament crític avui

Publiquem la Intervenció de Cecilia Bayo de l’Assemblea Groga de Gràcia a les jornades Construïm escola republicana, aturem el 155 del 16 de desembre  de 2017 a Gràcia.

“Volem educar els nostres fills en pensament crític”, “volem que l’escola desperti l’esperit crític dels nostres fills”. Dos mantres que famílies i mestres hem repetit incansablement fins a convertir aquesta fórmula —pensament crític— en una expressió buida que ja no significa res. Com treure d’aquest lloc comú el “pensament crític”? Ens proposem parlar a continuació de pensament crític i educació per mirar d’aportar precisament un contingut i una concreció reals i palpables, adaptats a la realitat d’avui en dia, a la idea moltes vegades inefable de “pensament crític”. La nostra no serà una mirada tècnica sinó de gent normal, de carrer, de mares i mestres que reflexionem sobre el món en què ens trobem i el món que voldríem per als nostres fills i alumnes. Amb aquest objectiu, parlarem sobre pensament crític des de tres vessants: per què cal avui en dia educar en pensament crític; com educar en pensament crític en el context actual; i, finalment, quina política educativa han dut a terme els nostres governs recents pel que fa al pensament crític.

UN DIAGNÒSTIC: PER QUÈ CAL EDUCAR EN PENSAMENT CRÍTIC AVUI

Si ens aturem i mirem al nostre voltant, al món que ens envolta, aviat es fa palesa la certesa que necessitem urgentment que els nostres fills i filles aprenguin a qüestionar-lo, a posar-lo en crisi. Com és aquest món que veiem des de l’AGG? El descriurem en cinc grans idees:

1. Des de l’Assemblea Groga de Gràcia veiem i vivim de primera mà la pèrdua del sentit col·lectiu del nostre estar en el món, la pèrdua de la consciència i l’empatia socials mobilitzades i mobilitzadores i del sentit de la corresponsabilitat envers les qüestions col·lectives. En altres paraules, l’individualisme és el valor cultural predominant a la nostra societat. La nostra solidaritat i la mobilització pels afers comuns sol ser telemàtica (retweets, m’agades a Facebook i Instagram, trucades a la marató de TV3…) i extraordinària (manifestacions, vagues, grans recaptes, votacions a les eleccions…), però la cultura de la corresponsabilització sobre els afers comuns no forma part de la nostra quotidianitat, l’hem petrificat en una democràcia encotillada en el sistema de partits i hem externalitzat el nostre jo polític en representants professionalitzats. Ens costa bastant menys anar al gimnàs que, per exemple, anar a una assemblea de l’ampa. Només hi anem quan una cosa puntual ens inquieta i després ja no hi tornem a aparèixer. Veiem als pares i mares de l’ampa com una colla de motivats o, en el millor dels casos, com una gent que fa una tasca admirable que ningú no vol fer. Totes són consideracions que entren en el terreny de l’excepcionalitat i cal, doncs, saber reconèixer aquest individualisme cultural per reaccionar i posar en acció noves formes culturals quotidianes de corresponsabilització, solidaritat i sentit col·lectiu.

2. En segon lloc, estem immersos en una cultura de l’autoritarisme i de l’opressió al més dèbil per raó de classe, gènere, raça, cultura i capacitats on el motor social és la llei del més fort, la competència i la lluita. El masclisme i la violència masclista, la violència del sistema i institucional i, finalment, la competició com a única interacció humana vàlida s’imposen en el nostre dia a dia sense que pràcticament ens adonem, excepte quan divisem la punta de l’iceberg gràcies a casos extrems com la guerra, la violència física d’estat o els assassinats masclistes. Només cal recordar l’encara present crisi dels refugiats, les violentes càrregues dels mossos contra tots els que vam estar defensat el banc expropiat a Gràcia, les violentes càrregues extensives i generalitzades de la policia estatal contra tots els que vam voler votar l’1 d’octubre, les denúncies per violència masclista cada 8 hores, o l’esgarrifós tractament mediàtic del judici de La Manada on la víctima i supervivent d’una violació grupal pràcticament va passar a ser el botxí. És necessari saber reconèixer aquesta cultura masclista, de la lluita, la competència i les relacions de poder i dominació per substituir-la per la de la cura, la convivència, la tolerància i el valor de la diversitat.

3. En tercer lloc, la nostra vida, tota, ha estat mercantilitzada. Les condicions mínimes i els drets bàsics per a tenir una vida digna (sostre, subministres, aliments, educació, salut) han estat convertits en béns de mercat i, encara més enllà, també la nostra identitat personal sembla que no pugui seguir cap altre camí que no sigui el del consum, l’acumulació i l’espectacle. En paral·lel, hem normalitzat la cultura de la corrupció i les portes giratòries del sistema de partits, i hem acceptat el segrest de les institucions per part d’aquest sistema perquè els partits regulin i governin més descaradament al servei del mercat i les empreses. Hem de posar-nos novament en alerta, desnaturalitzar i identificar aquesta realitat per emancipar-nos del mercat, desmercantilitzar la vida i donar-li nous sentits que no passin pels del màrqueting, l’oferta i la demanda.

4. En quart lloc, hem generat un col·lapse ambiental sense sortida que ha reduït la nostra relació amb la Terra al consum i la destrucció. El mal anomenat canvi climàtic, lluny de ser un asèptic “canvi”, és una manipulació activa i intencional que ens està deixant sense món. Davant el negacionisme d’alguns polítics i la política a curt o mitjà termini dels altres, és urgent reconèixer i donar visibilitat a aquest col·lapse i recuperar un estar en el món, amb la Terra, que s’allunyi del consumisme i la destrucció.

5. Com a fonament de tot plegat, finalment, des de l’AGG veiem que la nostra capacitat crítica cada dia està més anul·lada per la sobresaturació d’informació, les noves tecnologies, el miratge de la tecnociència, l’engany i la manipulació dels poders fàctics i l’analfabetisme crític. Patim una alienació 2.0 que requereix urgentment una presa de consciència i una reactivació de la tècnica i el pensament crítics per construir (i gaudir construint) sentits i valors alternatius a tot el que ens passa i envolta.

Aquest món que acabem de descriure genera opressions, desigualtats, injustícia i infelicitat. És allò del que urgeix emancipar-nos però és allò que, tanmateix, arriba als nostres fills per terra, mar i aire. A través de les sèries de televisió, dels catàlegs de joguines, dels videojocs, de les cançons, dels videoclips, d’Instagram, del futbol, dels mitjans de comunicació, dels anuncis, de tota la transmissió cultural normativa i naturalitzada per on naveguen les nostres vides. És, en definitiva, el sistema i, si no ensenyem als nostres fills i filles a posar-lo en qüestió, l’estarem perpetuant per defecte.

Una educació en pensament crític adaptada a avui en dia implica, per tant, ensenyar a qüestionar aquest sistema a través, en primer lloc, de la identificació, la visibilització i la presa de consciència dels marcs i els discursos de la cultura individualista, la cultura patriarcal de la lluita, l’autoritarisme i el masclisme, la mercantilització de la vida, el col·lapse ambiental i, finalment, l’alienació, i a través, en segon lloc, de la transgressió i la reversió conscients i actives d’aquests marcs i discursos.

PROPOSTES: COM EDUCAR EN EL PENSAMENT (I L’ACCIÓ) CRITIQUES EN EL CONTEXT ACTUAL

Estem preparant els nostres fills i filles a ser crítics amb l’ecosistema cultural pel qual es mouen?

erò com concretar amb receptes i pràctiques reals aquesta proposta inicial i urgent d’educar en la crítica del sistema? Els enfocs, les metodologies, els continguts, ho sabem, podrien ser infinits, i és per aquesta raó que tan sols esmentarem cinc propostes per començar a fer camí:

1. Primera proposta: exercitar l’anàlisi del discurs i dels llenguatges, especialment audiovisuals. L’anàlisi del discurs i dels llenguatges amb què aquests discursos es materialitzen és una tècnica crítica fonamental en una època en què, com sabem, els relats, els marcs, i l’ús i la manipulació del llenguatge són cabdals a l’hora de dirigir i transformar mentalitats. Les empreses, els partits polítics i els mitjans de comunicació ho saben molt bé. Per ells els nostres fills i filles no són persones, ni tan sols ciutadans, són futures audiències externes i internes, futurs votants, futurs públics, futurs consumidors… tots ells destinataris d’unes maquinàries comunicatives que pretenen anular el seu jo crític i conscient. De la mateixa manera que a l’escola i a l’institut, els nostres fills fan a diari fulls de càlcul i anàlisi sintàctic, cada quant analitzen el discurs d’una cançó? D’una sèrie de televisió? D’un videoclip? D’un videojoc? D’un anunci? Si un infant de cinc anys té prou edat per veure la Patrulla Canina no pot tenir-la també per adonar-se que tan sols té un personatge femení entre sis mascles, que tots els gossets són de la mateixa raça i que tots són manats per un ésser superior? On són a les nostres escoles els exercicis diaris, repetitius i rituals d’identificació de marcs de pensament i dissecció de relats discursius? Aprendre a discernir plànols de pensament és potser allò que millor posa en acció el pensament crític, i a identificar marcs se n’aprèn amb la pràctica. La gramàtica textual i visual són importants, sí, la literatura i l’art, també, és clar, però per educar en un pensament crític adaptat a avui en dia cal, abans que res, adquirir tècniques d’anàlisi dels discursos quotidians utilitzant com a matèria prima l’ecosistema cultural pel qual es mouen els nostres fills i filles.

Els discursos, per altra part, es materialitzen amb multitud de llenguatges (escrit, oral, corporal…) però potser el més fonamental de tots en termes de treballar avui en dia el pensament crític és el llenguatge audiovisual. Per tres raons: la primera, perquè el llenguatge audiovisual és el més present a la nostra realitat i, cada cop més, a la dels nostres fills, molt més que l’escrit, el musical o el matemàtic; en segon lloc, perquè a diferència d’altres llenguatges, l’emissió del llenguatge audiovisual encara no està totalment democratitzada, sinó que es troba en mans d’uns quants (publicistes, grafistes, directors i productors audiovisuals homes) i són els seus missatges, per tant, els que es transmeten; i, en darrer lloc, perquè la recepció del llenguatge audiovisual és, per la seva pròpia naturalesa performativa, acrítica: és instantània i global, no passa per la racionalització i la linealitat que implica, per exemple, la lectura d’un text escrit. Això el fa, com sabem, un llenguatge molt poderós i perillós ja que l’interioritzem ràpidament i intuïtivament, sense donar-nos temps a discriminar i qüestionar-nos el que diu.

2. Segona proposta: instruir en coneixements substantius. Estem en una època on sembla que l’educació competencial ha relegat a un segon pla el coneixement substantiu, els sabers acumulats, la informació que, com bé sabem, és poder. I en temps on, com dèiem abans, el mercat s’està imposant com a únic sentit de les coses, el fet de tancar gradualment les portes al coneixement substantiu d’aquells sabers, experiències i creacions que precisament el que fan és obrir-nos a infinits sentits i valors alternatius als del mercat és una maniobra contra el pensament crític. Els corpus de sabers són essencials alhora perquè ens ajuden a fer anàlisis crítiques més ràpides i incisives, són una caixa d’eines interpretatives formada per milers de significats i d’experiències (reals o imaginades) que ens permeten llegir i rellegir de manera més ràpida i conscient la realitat. Els sabers ens mostren la contingència i el relativisme de les nostres realitats i obren, per tant, portes a altres mons possibles. Pensaríem en mons alternatius al masclista sense l’exemple, les lluites i els discursos teòrics dels feminismes i l’activisme LGTBI? Se’ns passaria pel cap exigir millors condicions laborals sense la història acumulada de les lluites obreres? Poden acabar els estudis els nostres fills sense saber què és la cosificació del cos, el patriarcat, els mitjans de producció, la lluita de classes, el canvi climàtic, el consumisme, les assemblees, les vagues, la síndrome de la Barrufeta o les portes giratòries?

3. Tercera proposta: potenciar la barreja i la inclusió actives d’allò divers. L’heterogeneïtat o la coeducació de classes, de gènere, de cultures i de capacitats és una de les lliçons de vida més importants que pot donar l’escola als nostres fills i, molt important, a les famílies: implica el coneixement i l’aprenentatge de l’alternativa i de la convivència amb l’alternativa, és a dir, de la tolerància i la inclusió. És necessari, per tant, extingir la segregació per poder adquisitiu, la segregació per identitats i rols de gènere, la segregació dels alumnes amb necessitats educatives diferents… perquè totes aquestes segregacions no només són segregacions socials i físiques sinó que són, sobretot, segregacions mentals que generen pensament únic i homogeni. Les escoles segregades consoliden biaixos, guetos culturals, i anul·len el conflicte, el debat, el dissens, la deliberació i la construcció individual i conjunta d’un pensament més complex i col·lectiu. No poder veure món a través de l’escola, no poder anar a una escola on hi hagi tot tipus de gent és injust i antipedagògic per tothom, pels més dèbils i pels més forts, perquè una escola segregada nega la possibilitat de viure el pensament alternatiu, la variació, la contingència, la pluralitat i, en definitiva, impedeix potenciar la crítica. I aquesta diversitat imprescindible pel pensament crític avui en dia tan sols la pot garantir una escola pública de qualitat i no segregadora, la qual cosa, com sabem, és malauradament un model que està en perill d’extinció degut a la política mercantilitzadora i segregadora dels darrers governs.

4. Quarta proposta: promoure el debat, el conflicte i el dubte. Les assemblees, les reunions, el treball en grup, les conferències, les tertúlies… totes aquelles formes i metodologies que promouen la deliberació oral, en grup i en públic, són una invitació als nostres infants a absorbir idees que no són seves, a enriquir i fer molt més complexes les seves, a posar-les en crisi, a dubtar, a consensuar, a entrar en conflicte, a deconstruir i a reconstruir plegats. El debat i el conflicte són eines clau per elaborar un pensament crític complex, públic, individual, col·lectiu, obert i flexible.

5. Cinquena propostaobrir de manera explícita i valenta l’educació i la pedagogia als feminismes. Aquestes corrents que tenen l’humilitat d’autodenominar-se en plural, porten dècades fent un exercici inaturable de crítica, emancipació i transformació del sistema en tots els àmbits que ens puguem imaginar. No només el de la històrica i imperdonable discriminació social que hem viscut la meitat de la humanitat, sinó també en l’àmbit de les identitats personals i col·lectives, en l’àmbit de l’economia, en l’àmbit del cos, en l’àmbit de la política i, com no, en l’àmbit del discurs i el pensament crític. De la mateixa manera que en el seu dia van ser corrents com el laïcisme o el racionalisme els que van ajudar a sacsejar els plantejaments educatius i el sistema, cal obrir de bat a bat la porta als feminismes per aprendre i aplicar la seva inabastable tasca crítica i per fer esdevenir l’escola motor de canvi i emancipació social.

L’aportació dels feminismes a l’economia de les cures n’és un bon exemple. Els feminismes han reclamat la visibilització d’aquelles tasques de cura realitzades per les dones que durant segles van restar invisibilitzades malgrat ser imprescindibles per al funcionament de l’economia productiva. Però quan anem al context escolar veiem que aquestes tasques de cura no només continuen invisibilitzades sinó que són considerades temps no lectiu (temps no productiu) i, per tant, el Departament d’Ensenyament no se’n fa responsable ni pedagògicament, ni administrativament ni econòmicament. El temps de migdia és un temps d’esbarjo i de cura, un temps educatiu preciós on sovint passen coses lletges (quantes vegades hem sentit la frase “és que tot passa sempre al temps de migdia”), on disposem d’una oportunitat única de donar visibilitat i sentit pedagògic a les feines no productives (alimentar-se, servir el menjar, recollir la taula, que els alumnes més grans despertin de la migdiada els més petits…) i on els nostres fills disposen d’un temps preciós per gaudir de la seva llibertat i experimentar lliurement amb els valors que van aprenent a l’escola. Donar visibilitat pedagògica a espais no productius com aquest seria un bon exemple de l’enfoc feminista al qual ens referim.

També ho podria ser la mirada dels feminismes sobre el cos. Les lluites feministes han significat el cos com a eina de producció, com a eina de comunicació i d’emissió de discurs, com a eina de poder, com a eina d’identitat personal, com a eina de llibertat i com a eina d’opressió, per esmentar tan sols algunes mirades. Davant aquesta riquesa en la manera d’entendre el cos, si anem a l’escola i busquem el cos el que ens trobem és una acotada i anacrònica assignatura anomenada Educació Física. Així, pensem que repensar el cos en el context de l’escola sota la llum dels feminismes seria també un exercici potent per enfocar la transformació educativa en un sentit emancipador.

En resum, l’anàlisi del discurs, els coneixements substantius, la diversitat sociocultural, la promoció del debat i el viratge explícit cap als feminismes són cinc propostes inicials per començar a definir un programa educatiu centrat en un pensament crític adaptat al nostre món actual. Un programa que, per esdevenir significatiu, hauria de materialitzar-se en allò que els nostres fills i filles veuen i viuen cada dia, i un programa que, per esdevenir emancipador, hauria de dotar els nostres fills i filles no només d’un corpus de coneixements adquirits sinó, alhora i més important, d’un corpus de pensaments desenvolupats, un patrimoni de reflexions desplegades i sempre obertes a la revisió constant.

UNA AVALUACIÓ: QUINA POLÍTICA EDUCATIVA HAN DUT A TERME ELS NOSTRES GOVERNS RECENTS PEL QUE FA AL PENSAMENT CRÍTIC

El programa d’educació financera a les aules: l’agenda oculta de Generalitat i les entitats financeres per crear des de l’adolescència les futures audiències dels bancs.

Resta, finalment, repassar les polítiques educatives que els darrers governs han dut a terme pel que fa al desenvolupament del pensament crític dels nostres fills i filles. Ho farem, en primer lloc, examinant els programes estratègics i els grans marcs que han regit la política educativa i, en segon lloc, recuperant alguns dels eixos propositius descrits més amunt.

1. Plantejaments estratègics i programes educatius: al web de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, el famós XTEC, on el Departament d’Ensenyament posa tots els recursos pedagògics per a les escoles, hi ha la secció de Projectes. Un bon exercici per veure la línia de la política educativa del Departament és anar a aquesta secció a veure els projectes i programes específics que acull. En trobem sobre alumnat nouvingut, biblioteques escolars, educació intercultural, comunitats d’aprenentatge, convivència, ensenyaments artístics, escriptura, emprenedoria i, fins i tot, trobem un projecte anomenat mSchools que és un programa vinculat al World Mobile Congres. De pensament crític, tanmateix, no hi trobem res.

Al web del Consorci —secció Suport Educatiu i Recursos/Programes d’Innovació— trobem: Aprenenetage i servei comunitari, Biblioteca escolar, Coeducació, Convivència i mediació, Educació artística, Educació ambiental | Escoles + sostenibles, Eines per al canvi, Educació pel desenvolupament i la cooperació, Xarxes per al canvi, Exit escolar i diversificació curricular, Impuls a la recerca, Fabricació digital, Llengua i cohesió social, Llengües estrangeres, Programes europeus, Salut i escola, Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement. Novament projectes focalitzats explícitament en el desenvolupament del pensament crític no apareixen per enlloc.

Si pugem un nivell i consultem els grans plantejaments marc que han definit i estan definint l’educació del futur, veiem el següent: pel que fa a la famosa educació competencial, segons indica el Departament d’ensenyament al seu web, les competències bàsiques són vuit:

  1. Competència comunicativa lingüística i audiovisual,
  2. Competència matemàtica,
  3. Competència en el coneixement i la interacció amb el món físic,
  4. Competència artística i cultural,
  5. Competència digital,
  6. Competència social i ciutadana,
  7. Competència d’aprendre a aprendre, i
  8. Competència d’autonomia, iniciativa personal i emprenedoria.

No sabem si és considerada una competència o no (de fet, a vegades, és difícil saber què és exactament una competència), però el que està clar és que la “competència crítica” no apareix per enlloc. On queda la reflexió?

Però és que si anem a consultar els famosos quatre pilars de l’educació que l’any 1996 Jacques Delors (ex ministre d’Economia i Finances, per cert) va anunciar i que s’han convertit en referència ineludible de models i projectes educatius (entre ells el del projecte privat Escola Nova 21) ens trobem amb què els pilars són aquests quatre: Aprendre a conèixerAprendre a ferAprendre a conviure i Aprendre a ser. L’Aprendre a pensar sospitosament no hi és, no és considerat un pilar de l’educació!

2. En segon lloc, passem a examinar quina ha estat la política educativa dels darrers anys pel que fa als continguts i sabers. ¿S’han introduït al currículum les assignatures, per exemple, de Feminismes o de Discriminacions i Revolucions Socials? No. Podríem adduir que potser és massa concret, però si observem el que s’ha fet ens trobem sí que s’han introduït, en canvi, la doctrina catòlica a través de l’assignatura de Religió i la neoliberal a través de l’Educació Financera i l’Emprenedoria a través d’un programa especial de la Generalitat. Aquestes innovacions han vingut directament de les transformacions legislatives i dels desplegaments dels governs del Partit Popular, Convergència i Unió i Junts pel Sí. I en contra d’aquestes innovacions s’han alçat veus com les de la Plataforma per una Educació en Economia Crítica i Plural que porta gairebé dos anys informant sobre el programa d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya (EFEC) impartit per “voluntaris” extreballadors de bancs. En aquest cas concret, estaríem davant un exemple paradigmàtic de transformació dels continguts que busca l’adoctrinament/colonització ideològica i la creació de futurs públics o audiències entre els alumnes adolescents. Però no només s’han introduït “nous sabers” en el currículum sinó que, en paral·lel, se n’han suprimit d’altres que precisament s’encarregaven d’aportar sentits i valors alternatius als imperants: la Literatura, la Filosofia i l’Art, estudis que tradicionalment englobem en les humanitats, estan desapareixent paulatinament del currículum gràcies a la política educativa del PP, CiU i Junts Pel Sí.

3. En tercer lloc, quina política educativa s’ha fet per promoure la diversitat? Cap. De fet, el que han fet els darrers governs de CiU i Junts Pel Sí ha estat promoure la política educativa més segregadora que mai s’havia vist a la història recent de Catalunya. El govern català ha incentivat la segregació social, en primer lloc, a través del seu suport incondicional als concerts educatius que no només promouen les diferències de classe i cultura sinó que les institucionalitzen. El govern, en segon lloc, ha dut a terme una aguda i gradual desinversió estructural en l’educació pública que l’ha deixat a punt del col·lapse i que ha promogut un dels efectes (provocats) més perversos i segregadors que actualment viu l’escola pública: els copagaments de les famílies. Sense ells les escoles públiques es col·lapsarien, i amb ells les pròpies famílies generem diferències abismals entre escoles públiques i som les executores d’una privatització des de baix. Finalment, és el govern el que, a través d’una política d’innovació educativa inexistent o parcial, intermitent i asistemàtica, ha generat el desembarcament de projectes de política educativa privats i el sorgiment de la segregació pedagògica (i social) d’una tercera xarxa dins el parc escolar: el de les escoles innovadores. Les nostres escoles públiques cada cop estan més segregades i els nostres infants cada cop veuran menys món a través d’elles. Al marge de valoracions polítiques i socials, hem de saber veure també que aquesta política d’institucionalització de les segregacions va totalment en contra del pensament complex, divers, plural i alternatiu.

4. Finalment, pel que fa a la política educativa que incentivi el debat i conflicte, el que ens trobem en els darrers temps és una campanya propagandística de partits polítics i entitats espanyolistes que tracten d’inculcar la por a les escoles acusant-les d’adoctrinament. És un embat dirigit i organitzat que no només atempta contra el debat, el conflicte i el dubte, sinó que, a través de les acusacions d’incitació a l’odi pel tractament dels fets d’octubre a les escoles, estén la por entre els docents tot apuntant directament contra la llibertat de càtedra, la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament.

Les polítiques educatives i les agendes mediàtiques recents ens mostren que no són temps per al pensament crític. La realitat que vivim, tanmateix, ens demana urgentment d’educar els nostres fills i filles en la crítica del sistema per començar a posar les bases per a transformar aquesta realitat. Si volem construir una nova escola que trenqui amb el món en crisi actual cal posar el focus sobre la reflexió i abordar d’una vegada per totes un programa integral, transversal i radical de pensament crític a les escoles. Un programa explícit, real, palpable, que parli de tècniques crítiques i anàlisi del discurs, de coneixements substantius, de diversitat sòciocultural, de reflexió col·lectiva i de feminismes. Emancipar-se de l’alienació comença pel pensament crític i el pensament crític comença per aprendre a desemmascarar el sistema, el d’aquí i ara.

Article publicat originalment al blog de l’Assemblea Groga de Gràcia

Etiquetes:
X