Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Béns comuns   /  Apunts per a una metròpoli saludable: límits i possibilitats.

Apunts per a una metròpoli saludable: límits i possibilitats.

Per Llorenç Planagumà i Guàrdia

Les previsions assenyalen que les ciutats seran les grans protagonistes en el futur. Les àrees urbanes continuaran creixent substituint sobiranies pròpies dels estats-nació i un terç de la població del món viurà en elles. Aquestes ciutats funcionaran com a grans comunes autònomes i seran espai de conflicte democràtic entre el fet comunitari i el fet privat. Ja n’hi ha debat i tensió quan es parla de la defensa del dret que promou que les ciutats són de qui hi viu i no pas dels interessos del capital. Acceptant aquestes premisses com certes és assenyat definir quins són els límits d’aquestes ciutats per poder fer plans de sostenibilitat social i ambiental i gestionar les seves sobiranies. S’han de planificar les metròpolis perquè la seva riquesa i benestar no es generin a costa del territori, ni d’altres territoris, mitjançant l’acumulació de poder i de riquesa.

 

En el cas de Barcelona i la seva regió metropolitana, la definició dels límits és vital en la planificació d’una ciutat o metròpoli saludable. Corregir les relacions asimètriques que tradicionalment s’han donat entre Barcelona i la resta del territori és clau per a un futur sostenible. S’ha de plantejar un altre concepte respecte dels límits; els límits administratius poc o gens tenen a veure amb els límits ecològics i això ha de tenir-se en compte. Perquè Barcelona pugui fer front a alguns dels reptes de la nova Agenda Urbana marcada per l’ONU, com afavorir el dret a la ciutat, combatre el canvi climàtic o crear entorns urbans més saludables, s’ha d’afrontar un doble repte: la ciutat és de qui hi habita però també del territori que genera els recursos vitals per habitar-la. Per aquesta raó, la planificació i el marc regulador són vitals per al creixement de Barcelona; s’han de tenir en compte els serveis ecosistèmics sobre els quals es fonamenta la ciutat per assegurar un mínim vital, com l’accés a l’aigua, l’energia, el sòl (agricultura sobretot), l’aire i la naturalesa.

 

En el cas de l’aigua, els límits s’estenen més enllà de Barcelona i la seva pròpia regió metropolitana, definida erròniament en termes només econòmics. La regió es nodreix en gran part de les captacions d’aigua del riu Ter i el riu Llobregat, per tant, és lògic que aquestes conques entrin en els límits de la ciutat. Un compromís amb la conservació dels seus ecosistemes i la planificació per a un desenvolupament sostenible en aquests territoris no poden ser aliens a la metròpoli si vol liderar la sobirania referent al dret a l’aigua. Promocionar en excés el turisme suposa una càrrega afegida respecte al consum que pot afectar ecosistemes essencials pel futur de la ciutat. Quant a la dessalinització, la definició dels límits ecològics es complica, doncs l’energia necessària per generar aigua potable requereix una enorme superfície de terreny per plaques fotovoltaiques o parcs eòlics.

Respecte dels aliments, parlem de límits que actualment són globals, però per aconseguir la seguretat alimentària i un futur més sostenible la majoria dels productes haurien de ser de proximitat. Una alimentació segura, ecològica i saludable suposa assumir una sobirania alimentària i definir polítiques agràries ajustades a la zona, que facilitin els bancs de terres, la repoblació del camp i les cooperatives que proveeixin tot el territori incloent-hi la metròpoli. En el cas de la regió metropolitana de Barcelona, els límits de terra fèrtil i cultivable per proveir-la amb productes de proximitat sobrepassen en molt el municipi i la regió metropolitana. Es necessiten diversos centenars de milers d’hectàrees, un espai que transcendeix la superfície agrària productiva de Catalunya i caldria contemplar produccions de territoris veïns, des de Pirineus fins a part d’Aragó o el País Valencià.

“La ciutat és de qui l’habita, però també del territori que genera els recursos vitals per habitar-la”.

En l’àmbit de l’energia, els límits es tornen encara més globals; la dependència energètica d’altres territoris és molt elevada i les polítiques dutes a terme fins ara en contra de la transició energètica cap a les renovables no ajuden. Però fins i tot planificant una agenda de futur basada en una reducció de la demanda d’energia i una veritable implantació de renovables, la regió metropolitana de Barcelona necessitaria un territori més extens. La sobirania energètica només es pot aconseguir mitjançant acords amb altres territoris per instal·lar horts solars, parcs eòlics, etc.; aquest plantejament requereix programes de cogestió en energia que facilitin l’aliança entre comunitats de la metròpoli i territoris amb disponibilitat per instal·lar infraestructures energètiques renovables i que el seu excedent sigui gestionat per cooperatives de consum veïnals de Barcelona.

Per tot això, és cert que el dret a la ciutat és un dels marcs de lluita contra els interessos del capital; el que és menys cert és el territori de lluita on es sol contextualitzar aquest conflicte: els centres de les ciutats, barris perifèrics, etc. L’espai de lluita és operatiu si va més enllà de l’entramat urbà o periurbà, ja que els límits metabòlics de la ciutat també són les conques hidrogràfiques, els sòls agrícoles, els espais naturals protegits i no protegits, i l’aliança amb la gent que viu en aquests llocs. El planejament de la ciutat ha de tenir en compte el seu territori d’influència metabòlica per no caure en la contradicció que suposa defensar el dret a la ciutat al mateix temps que es genera la despossessió de recursos naturals en altres llocs.

 

Llorenç Planagumà i Guàrdia

Centre per a la Sostenibilitat Territorial

Deixa un comentari

X