Barcelona posa en alerta les elèctriques
Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso va publicar el 12 de març passat l’article següent sobre la pobresa energètica, la situació de les companyies elèctriques a Espanya i com ha començat la lluita conta l’oligopoli a Barcelona. La dinàmica que ha pres l’Ajuntament de Barcelona és clara: recuperar allò que es va anar perdent, l’Ajuntament de Terrassa ha començat per l’àmbit de l’aigua i qui sap quin serà el pas següent, però és evident que és el camí per aconseguir una societat més justa construïda al voltant de l’interès comú i no de l’interès privat.
Sovint, petites decisions posen potes enlaire allò que semblava inamovible. L’Ajuntament de Barcelona, presidit per Ada Colau, va treure a concurs públic la concessió del subministrament elèctric de les seves instal·lacions a tota la ciutat. No és un contracte qualsevol, ja que es tracta del subministrament a tots els edificis municipals i a la xarxa d’enllumenat públic, al voltant de 65 milions d’euros en dos anys. En el Plec de Condicions es va afegir una petita clàusula que establia obligacions per lluitar contra la pobresa energètica a la ciutat. Ja hi som!
Quan es va tancar el termini, el passat 10 de febrer, entre les ofertes no n’hi havia cap de les dues elèctriques més importants que operen a la ciutat, Endesa i Gas Natural-Fenosa. Es va comentar que les grans elèctriques, especialment Endesa, que és la que fins ara presta el servei, pensaven que per les condicions imposades cap empresa es presentaria i que l’Ajuntament quedaria en ridícul i desautoritzat. No va ser així. Diverses comercialitzadores sí que s’hi van presentar (Som Energia, Aura, Facto Energia, Nexus…) per la qual cosa l’Ajuntament podia decidir i deixar fora les grans elèctriques. Aquestes van reaccionar amb rapidesa i van recórrer davant el Tribunal Català de Contractes de Serveis Públics per sentir-se discriminades, ja que d’altres empreses no tenien el seu volum de clients i, per tant, no tindrien el mateix grau de penalització, per incertesa jurídica, ja que no està desenvolupat el Reglament i perquè s’està tramitant una llei estatal. El 9 de març el Tribunal va dictar una resolució anul·lant el concurs. La batalla tot just comença.
Pobresa energètica
No fa gaire anys que es fa servir el concepte de pobresa energètica i, tanmateix, s’ha generalitzat molt ràpidament. És una altra de les greus conseqüències de la crisi capitalista. Els darrers informes indiquen que a l’11% de les llars espanyoles els diners no els arriben per escalfar regularment l’habitatge, un percentatge que ha anat pujant progressivament, que era del 8% el 2010 i del 9% el 2012. Mentre l’atur, la precarietat i els baixos salaris són el pa de cada dia de milions de famílies, el preu de la llum ha pujat un 70% en els últims 6 anys, el doble de la mitjana de la Unió Europea, on l’Estat espanyol és el quart país amb l’electricitat més cara. No és estrany que més de 5 milions de persones passin fred durant l’hivern, cosa que genera malalties cròniques tant en criatures com en persones grans.
Aquesta situació és la que ha fet aparèixer arreu del territori aliances contra la pobresa energètica, on s’organitzen les persones afectades amb el suport d’entitats, organitzacions socials i persones solidàries, que ocupen pacíficament oficines de les empreses elèctriques per exigir que no tallin l’electricitat (o el gas o l’aigua) a la gent que no pot pagar el rebut. L’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) (http://pobresaenergetica.es/es/) té unes exigències molt clares:
· Accés universal als serveis bàsics. Tota família, encara que no pugui pagar, ha de tenir uns serveis necessaris que li permetin viure amb dignitat.
· Aturar les retallades indiscriminades. Que les administracions exerceixin el seu paper garantint els drets humans.
· Que totes les despeses generades per aquests serveis siguin assumides per les mateixes companyies: abans les persones.
A Catalunya aquesta mobilització va aconseguir promoure una ILP que va reunir més de 143.000 signatures i va obligar a què el Parlament aprovés la Llei 24/2015 (http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-9725) per la qual les companyies elèctriques abans de tallar el subministrament han de contactar prèviament els serveis socials municipals per comprovar si les persones afectades són vulnerables, estan en risc d’exclusió social o si pateixen necessitats urgents. Les persones que lluiten contra la pobresa energètica denuncien que, malgrat la llei, les companyies se salten tot sovint les seves obligacions. Les gran elèctriques sempre troben excuses, o fan servir els seus poderosos bufets d’advocats per evadir-les. O, si no, sempre hi ha el govern Rajoy o els jutges per donar-los un cop de mà. Tot sigui per salvar els beneficis de les grans elèctriques!
Quan l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs públic la contractació elèctrica pretenia posar en pràctica la Llei 24/2015 i que les empreses es comprometessin a complir-la. És la manera d’exercir el compromís amb la ciutadania, de “governar obeint”, i de posar en pràctica allò que amb tot orgull i valentia defensa: ser un ajuntament del canvi, tenir la majoria en una ciutat rebel que no pot permetre que una part de la població no tingui cobertes les seves necessitats bàsiques. Un exemple més, prenguem nota, que sota el capitalisme l’interès comú està enfrontat a l’interès privat (en aquest cas de les elèctriques). Perquè després diguin que no hi ha lluita de classes!
Un oligopoli
El sector elèctric a l’Estat espanyol és un oligopoli ben organitzat i amb una llarga tradició. Tres empreses (Endesa, Iberdrola i Gas Natural-Fenosa) controlen el mercat i EDP i EON els acompanyen. Entre totes sumen el 80% de la generació d’electricitat i el 90% de la comercialització. El 2016 van facturar 35.000 milions d’euros i van tenir uns beneficis de 5.463 milions, un 9% més que l’any anterior. Aquestes dades són suficients per mostrar que són un oligopoli.
Trobem el seu origen en els anys negres del franquisme. Els seus prohoms van donar suport obertament al cop franquista i després de la victòria a la guerra civil es van saber cobrar prou bé els seus serveis. La patronal Unesa, creada com una societat anònima representant de les empreses elèctriques del sector, i que té el seu origen el 1944, va aconseguir que l’Estat li cedís les funcions de coordinació de la indústria elèctrica, és a dir, que les mateixes empreses “autoregulaven” el sector, la seva relació amb l’Estat i amb els usuaris. Negoci rodó. Podien fixar la capacitat de producció, que l’Estat franquista financés les obres públiques per a la construcció d’embassaments per a la generació d’energia elèctrica i, finalment, fixar el preu per als consumidors. Aquesta capacitat de generar beneficis va animar la banca a invertir i establir una relació més directa amb el sector elèctric, i d’aquí va sorgir l’aliança financera-elèctrica com a suport i direcció econòmica del franquisme. La competència entre les mateixes empreses va fer la resta, i conformement anaven passant els anys es van anar reduint fins a les cinc que actualment controlen el mercat.
Repartiment del mercat espanyol entre les cinc elèctriques
Tot el contrari passa en alguns països del nostre entorn. A França, Anglaterra o Itàlia les empreses elèctriques fonamentals estaven nacionalitzades o tenien una presència majoritària dels estats i una oficina estatal, no privada, que controlava una indústria tan fonamental com l’elèctrica. Fins i tot en aquests anys de polítiques neoliberals i privatitzadores, França i Itàlia segueixen conservant el caràcter públic de les principals indústries elèctriques.
L’oligopoli és una pesada càrrega que suporta tot el país. Els beneficis són privats, mentre que l’electricitat és més cara per al consumidor i també per a la indústria, per la qual cosa fins i tot la productivitat del país està llastada pels poderosos interessos de les companyies elèctriques. Els seus grans accionistes cobren enormes dividends a costa del conjunt de la societat. El 70% de les accions d’Endesa està en poder de l’empresa semipública italiana Enel. Enguany ha tingut un benefici de 1.411 milions d’euros. Normalment reparteix el 100% del benefici als accionistes, així que 987 milions marxaran cap a Itàlia. Els principals accionistes de Gas Natural-Fenosa són Repsol i la Caixa, i els d’Iberdrola ho són un fons de Qatar, la Kutxa, el fons nord-americà Black-Rock i el fons noruec Norges Bank, que també cobraran enormes dividends. Amb aquests beneficis i els corresponents pagaments de dividends i encara són capaços de tallar la llum a les famílies que no poden pagar-la!
Per tancar el cercle “virtuós”, el de la perversa relació entre dirigents polítics i interessos de les elèctriques, només cal mostrar alguns exemples de portes giratòries. Per Endesa han passat Martín Villa (ministre de la UCD), José María Aznar (PP), Luis de Guindos (PP), Rafael Solbes (PSOE), Elena Salgado (PSOE). Per Iberdrola Ángel Acebes (PP), Manuel Marín (PSOE). Per Gas Natural-Fenosa Felipe González (PSOE), Narcís Serra (PSOE)… i són només alguns exemples. Potser aquesta estreta relació, que té la seva expressió en les lleis que s’aproven, explica la decisió del Tribunal Català de Contractes de Serveis Públics.
Vist el panorama, no hauria de sorprendre que la sortida més profitosa rauria en el camí de la nacionalització del sector elèctric. Alerta, estem parlant de beneficiar al país, als consumidors i a la indústria, encara no parlem de mesures revolucionàries, ni del camí cap al socialisme, sinó de retornar al conjunt de l’estat allò que ja hauria de ser seu. Perquè les obres i els embassaments ja fa moltíssims anys que van ser pagats; l’aigua que s’utilitza per als salts elèctrics hauria de ser un bé comú, i la majoria de les inversions que s’han pogut fer en millora, transport d’energia, etc., han estat finançades amb diner públic i, si no, els accionistes majoritaris ja s’ho hauran cobrat mitjançant els dividends. Accepto que aquesta exigència no estigui a l’agenda política, però potser algun dia caldria posar-la. Per què un país ha de pagar l’interès privat d’uns pocs per una necessitat vital per a les persones, la indústria i el comerç?
Remunicipalització
L’Ajuntament de Barcelona ha decidit recórrer la decisió del Tribunal Català de Contractes de Serveis Públics. La batalla judicial serà important, i caldrà seguir-la amb enorme interès. No només hauria de ser judicial, sinó que caldria implicar la ciutadania per fer pressió i aconseguir que qui finalment es quedi amb el contracte es comprometi a salvaguardar les necessitats de la gent que pateix pobresa energètica. Canviar les coses, conquerir drets, està sempre lligat a la mobilització i a la pressió social i al carrer.
La batalla està plantejada. L’efecte contagi pot ser important. D’altres municipis voldrien exigir el mateix compromís a les companyies elèctriques. Darrere de tot això està havent una batalla sorda, a voltes no tan sorda, per posar fre a les grans empreses en la gestió i organització de la vida municipal i al voltant de la necessitat de recuperar drets municipals que l’onada neoliberal ha privatitzat. L’Ajuntament de Terrassa (Barcelona) està en procés de remunicipalitzar el servei de subministrament d’aigua. D’altres ho estan estudiant. (Per al 19 de març es va convocar a Terrassa una manifestació sota el lema “S’escriu aigua, es llegeix democràcia” per exigir la gestió pública i democràtica de l’aigua).
D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona està posant en marxa un servei funerari municipal per abaratir-lo. Per d’aquí a dos anys està previst que compti amb la seva pròpia empresa comercialitzadora d’energia elèctrica, que podria abastir gairebé tots els edificis municipals. No és una utopia, és recuperar allò que es va anar perdent. Cal posar-s’hi a treballar i estudiar les condicions per posar-ho en marxa. Les candidatures municipalistes pel canvi en són favorables, també ho són altres candidatures de les esquerres i l’opinió pública ho veu amb simpatia, vist el malbaratament i la corrupció de les privatitzacions.
Si un petit i valent moviment, amb un ampli suport popular, és capaç d’agitar les coses i generar il·lusió per canviar-les, cal posar d’altres en marxa fins aconseguir canviar la tendència actual, per convertir en prioritari allò que és comú, el que necessita la majoria de la gent, i passar la pàgina de les privatitzacions, les polítiques neoliberals o els interessos dels més rics.
Miguel Salas
Llegir l’article a Sin Permiso aquí