Cap ésser lliure oblida sa opressió
Miquel Àngel Sòria, camarada del Vallès, professor de secundària de llengua i literatura castellana jubilat. Apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació. Ens fa arribar aquest text per commemorar que demà 15 de gener farà 100 anys que va ser assassinada Rosa Luxemburg, militant i teòrica marxista, socialista, comunista i revolucionària alemanya.
PENSAR NO SURT GRATIS
Una de les dificultats ─i no és l’única─ que trobo a l’hora d’escriure és posar un títol que sigui atractiu. Moltes vegades surt al final de text. D’altres és conseqüència d’una associació d’idees.
Un exemple: Llegeixo un llibre ─editat per Txalaparta─ d’un autor alemany, fins aquells moments desconegut per a mi: Kurt Tucholsky, Un libro pirenaico. L’interès despertat per la seva lectura em porta a
conèixer més sobre el personatge. I allà trobo el poema Els nostres militars que em sembla perfecte per a recordar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht en el centenari del seu assassinat: 15.01.1919. El cercle s’ha tancat i ja tenim solucionats dos problemes: l’inici de l’article i el títol. El cos de l’article ja és cosa d’ell.
ELS NOSTRES MILITARS (1919)
Fa molt de temps, quan era un nen
i a l’escola, amb la motxilla, caminava
cridant a ple pulmó,
el tatachan, aleshores, vaig sentir de lluny.
Vaig córrer com un dimoni pel moll,
i em vaig plantar davant del fort capità
i davant els tinents, tant fins, tant alzinats…
i quan ja passaven, amb gran marcialitat,
ressonant trompetes i tambors
amb l’impetuosa marxa dels prussians,
gairebé vaig caure al terra d’alegria.
Els ulls em brillaven.
Fins al cel arribava
música militar! música militar!
I els anys passaren. El que ,llavors, un nen,
al seu cor tendre, festejava,
amb vent rus, ara, un jove ho veia
de prop i amb dolor.
Veia la barbàrie i veia l’engany:
a baix el cap!, encara més!,
més baix el cap!, doblegueu encara més l’esquena!
Trepitjar i colpejar l’esquena ja doblada!
Els tinents van de putes, s’emborratxen, devoren.
L’ésser comú, tot just, el necessari comprar pot.
Pateix suor i fam, el llencen a l’atac i a la marxa.
Fins que, a la fi, rebenta.
Això ho veia un amb els seus ulls de foc;
creia que l’embolic funcionar no podria
i que tot hauria, per força, d’acabar,
pel bé d’alemanya i de tots nosaltres…
Però, en guerra, sonava sobre tot lament!
música militar!, música militar!
I avui?
Ai, avui! els senyors de dalt
Son Pater Noske* alaben,
i requereixen, de suport al seu principi,
als vells tinents sense consol.
Arresta, mana i fa amb la gent
el que li ve en gana.
Llavors com avui, avui com llavors,
si un d’ells cau, un altre d’igual mena
el substitueix d’immediat.
Liebknecht, igual que Vogel van ser morts.
Però mai alemanya castiga aitals assassins.
I què?, i què?
Aquest odi que a sota es concentra
el camí no ha unit encara,
més això algun cop ha de venir…!
Doncs no tots s’apaguen, els focs que, sense flama,
en brasa van cremar sota la cendra.
Ull! Perquè a tots els pobles
hi ha, sí, molta matèria per cremar.
D’aquests nacionalistes reneguem,
i d’aquests boltxevics de l’ordre,
de tota aquesta xusma que ens fereix,
sota la qual en sang ens marxà
la Rosa Luxemburg.
Bandes de cossos lliures els hi dieu,
però només són les velles brutes mans.
Coneixem la marca, el seu esperit sabem.
D’un cos armat el mandat fer
què bé el coneixem!
Afora amb ell!
Feu miques els seus signes militars!
Cap buit admet la cultura:
si un cop, al camp, aquell desapareix,
cap ésser lliure oblida sa opressió.
Dues Alemanyes hi ha: la una, que és la lliure,
servil l’altra, de la manera que fos.
Música militar! Música militar!
Oh tu, bona República del poble,
Fes-la callar, definitivament.
*Gustav Noske va ser el governador social demòcrata de Berlín després de la Primera Guerra Mundial, amb l’instauració de la república de Weimar. Va ser el que va ofegar en sang la revolució espartaquista de 1919. Entre moltíssims més, va donar mort a Rosa Luxemburg i a Karl Liebknecht. Actuant sota les seves ordres, els Freikorps, tropes paramilitars que acollien antics militars, van acabar amb la revolució a Saxònia i altres regions. Posteriorment va ser ministre de Defensa.