Catalunya, en el laberint autoritari de Rajoy
Article de David Companyon, publicat a SinPermiso.info el passat 12 de novembre, en el qual l’autor reflexiona sobre la creixent tendència autoritària de l’Estat Espanyol envers el sobiranisme català, tendència que forma part del corrent alimentat pel neoliberalisme i els partits populistes de dretes, tant a Europa com en la recent elecció de Trump: Substituir la democràcia per un Estat-Autoritat que tingui como a funció reprimir la possibilitat d’un canvi de sistema.
Més de 400 persones elegides democràticament a Catalunya estan encausades judicialment. Entre elles, la presidenta del Parlament, diputats, l’anterior President, i alcaldesses i regidors. És una persecució política. És un atac als drets de persones elegides democràticament pel poble, i encausades per exercir la voluntat popular.
Després del canvi de cicle que van suposar les eleccions a Galícia i Euskadi, on PP i PNB van aconseguir mantenir-se al govern, va arribar l’abstenció del PSOE perquè Rajoy segueixi al capdavant del govern del Regne d’Espanya. Aquesta casta que només està interessada a mantenir el seu status quo en un règim corrupte ha aconseguit mantenir-se flotant.
Malgrat això, la inestabilitat serà la normalitat en el pròxim període, doncs segueixen sense tapar les vies d’aigua que es produeixen per ser el segon país més desigual d’Europa, per l’empobriment i la precarització de les condicions de vida de milions de persones o la impugnació a la totalitat del règim pel moviment sobiranista a Catalunya.
Aquest canvi de cicle serà més lent del que desitjàvem, tot i la innegable realitat que suposen els ajuntaments de canvi o la força que representa Units Podem. L’hegemonia segueix en mans de les forces que apuntalen aquest règim moribund que, lògicament, es resisteix a morir i en la seva resistència arribarà a límits que convertiran la democràcia light que tenim en una caricatura del monstre amb la qual Gramsci definia els interregnes.
El neoliberalisme de Rajoy té totes les condicions per mutar en un neoliberalisme autoritari. Ja tenim la Llei Mordassa, no toleren ni els memes i ara tindrem judicis polítics.
Un judici polític
Per a mostra un botó: la Comissió de l’Estatut del Diputat del Congrés ha decidit amb els vots a favor de PP, PSOE i Ciutadans seguir endavant amb el suplicatori contra Francesc Homs, diputat de l’antiga Convergència. (El suplicatori és el tràmit imprescindible per poder jutjar un diputat o diputada). En aquest cas és el Tribunal Suprem que el vol sotmetre a judici per la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre de 2014, si la majoria del Congrés ho aprova en les pròximes setmanes.
Els tres partits del règim han rebutjat les al·legacions del propi Homs i de la resta de partits que es van oposar (EnComúPodem-Units Podem i les confluències, ERC, EH Bildu i PNB).
El fet té una especial rellevància. Es tracta de jutjar a un diputat, no per un cas de corrupció o per estafa, sinó per un motiu clarament polític. Tots els partits contraris a aprovar el suplicatori han comparegut en roda de premsa i han assegurat que rebutgen que es processi un parlamentari “per motius polítics i per les seves idees”. Així mateix, han lamentat que el PSOE actuï com a “cooperador necessari en aquest atemptat contra la separació de poders “.
Independentment de si Homs ens cau millor o pitjor (qui això escriu ha combatut des de l’escó al Parlament de Catalunya i des del carrer en multitud de manifestacions, el seu paper en les polítiques neoliberals del govern d’Artur Mas, tan similars a les de Rajoy ) amb aquest judici el que està en joc és la utilització de les lleis -que no són neutrals per emmordassar el mateix concepte de democràcia.
Homs serà enjudiciat, no per les conseqüències de les seves polítiques de retallades socials o pels casos de corrupció de Convergència, sinó per ser part d’un govern que va executar el mandat del Parlament de Catalunya, que va ser aprovat per una amplíssima majoria, el meu vot entre molts altres, mandat que reflectia el clam popular expressat en les gegantines manifestacions dels 11 de setembre de 2012, 2013 i 2014. la realitat és que ara el Tribunal Suprem realitzarà un judici polític, que en realitat ho és contra la majoria d’un poble la ciutadania vol votar per resoldre un conflicte polític.
No està de més recordar com la Llei de partits, votada per PP, PSOE i CiU (ara Homs va a provar els ingredients autoritaris que el seu partit va votar) i que va ser creada com una llei d’excepció per il·legalitzar als independentistes bascos (mai per il·legalitzar un partit com el PP que ha estat imputat per corrupció). No és exagerada la comparació amb la situació que estem veient en la Turquia d’Erdogan, on està esprement al màxim les lleis per il·legalitzar o detenir el principal partit de l’oposició, el partit d’esquerres pro-kurd HDP. Canvien les formes, no els objectius: forçar la llei i els poders de l’Estat per evitar el debat polític i resoldre-ho democràticament. En tots dos casos, la negació del dret a l’autodeterminació per part de nacionalismes d’Estat.
¿Diàleg? Què Diàleg?
El moment en què s’ha produït aquesta votació, a la setmana de la formació del nou i “dialogant” govern Rajoy, en què la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría és assenyalada com la responsable de la “carpeta catalana”, queda clar que el “diàleg” neix mort en relació als conflictes oberts amb Catalunya.
Se segueix el camí de la Fiscalia General de l’Estat que ha portat el pes de la querella (amb l’opinió contrària dels fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, també per la votació del 9 de novembre, o la més recent contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, per la votació sobre el Comissió d’Estudi del procés constituent. De nou a la querella contra Forcadell es criminalitzen les idees i el debat (la votació no tenia efectes jurídics) allà on la sobirania del poble està representada per sufragi universal: un Parlament.
La delegada del Govern Rajoy a Catalunya, Llanos de Luna, ha emprès una croada contra els ajuntaments catalans, més de 400, que exhibeixen les “estelades” (banderes independentistes) en les seves cases consistorials o per declarar no festiu el 12 d’octubre o la raó que sigui …
Per no parlar de les 35 lleis o decrets aprovats pel Parlament que han estat impugnats pel Govern del PP i suspesos pel Tribunal Constitucional, de les quals, gairebé la meitat, el 43%, tenen un marcat caire social com la Llei 24 / 2015 fruit d’una ILP contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional, la Llei d’igualtat entre homes i dones o la Llei de l’impost als habitatges buits. Només el 28% de les lleis tenia un caire sobiranista, com la Llei de l’Agència Tributària o la Llei de Consultes Populars via referèndum.
Impedir qualsevol canvi
La mal anomenada “judicialització de la política” no és sinó la submissió de la política a les lleis (que només defensen els interessos d’una minoria que controla l’Estat) i en aquest submissió s’entreveu una tendència que va alimentant el neoliberalisme i els partits populistes de dretes: substituir la democràcia per un Estat-Autoritat que tingui com a funció reprimir la possibilitat d’un canvi de sistema.
Von Clausewitz, teòric de la ciència militar moderna, va escriure: “la guerra és la continuació de la política però per altres mitjans”; avui bé podria escriure que la “judicialització de la política és la forma de declarar la guerra per altres mitjans”.
Quants càrrecs electes acabaran imputats, empresonats? Aquest diumenge, 13 de novembre, Barcelona ha tornat a presenciar una enorme concentració contra la imputació a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i dels centenars d’electes investigats per l’aparell judicial. I el dilluns, o dimarts, o dimecres … des del govern tornaran a impugnar una llei o es tornarà a imputar o denunciar algun càrrec electe per les seves idees polítiques, com el regidor de Vic, Joan Coma o Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga, per penjar una bandera. Aquesta última detinguda el mateix dia en què es presentava en societat el govern Rajoy i els ministres juraven el seu càrrec davant el Rei. Detinguda per negar-se a declarar davant del jutge i imputada per mantenir la “estelada” al balcó de l’Ajuntament. Un altre exemple de com el “Estat de dret no cedirà ni un mil·límetre davant el desafiament separatista” segons el ministre de Justícia. A tot Catalunya es van produir manifestacions de suport a l’alcaldessa de la CUP.
Que han dirigit l’operació per apuntalar Rajoy -des grans empreses, el grup Prisa, fins Susana Díaz- sempre van posar com a principal raó “l’interès d’Espanya”. El PSOE, argumentaven, no podia negociar, ni acceptar els vots dels partits que qüestionen “l’ordre constitucional” (des Units Podem a ERC, passant per EH Bildu o el PNB). La coartada per a aquesta Unió Sagrada no és altra que “la unitat d’Espanya està en perill”. La dreta i els seus suports van aconseguir tirar endavant el seu pla: cap negociació, cap acord, cap concessió.
De fet, a Catalunya es viu una mena de democràcia suspesa des que el Tribunal Constitucional va anul·lar el 2010 la part substancial del “pacte constituent” entre el Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats que va donar lloc a l’Estatut de 2006 i que va ser sotmès a referèndum i aprovat per una majoria dels catalans.
En paraules del constitucionalista Javier Pérez Royo va ser un “cop d’Estat” ja que un tribunal mai pot definir el “pacte polític”. El règim monàrquic ha estat incapaç de refer aquest pacte constituent i una gran part dels catalans, que consideren Catalunya una nació, van decidir que volien exercir lliurement el seu dret a decidir el tipus de relació amb l’Estat Espanyol. Les forces polítiques partidàries d’un referèndum, siguin sobiranistes o independentistes, no paren de créixer i guanyar eleccions (cada vegada el vot es desplaça més cap a l’esquerra, cap EnComúPodem o ERC).
A la demanda d’un referèndum, que donen suport 83 dels 135 escons del Parlament català i el 80% de la societat catalana, l’Estat, el seu aparell judicial i legislatiu, respon amb la negativa a tota solució, negociació o diàleg.
De la mateixa manera que Rajoy afirmava en el seu discurs d’investidura de tot cal negociar en el terreny econòmic ja que “cal complir amb Brussel·les” (és a dir, accepta de fet que Espanya no té sobirania per decidir les seves polítiques públiques, que aquestes vénen imposades per la Troica i, per tant, cal complir i punt), en relació a Catalunya tampoc hi ha res a discutir ja que no hi ha més sobirania que l’espanyola i això implica negar la catalana o basca o gallega … i punt. Qualsevol altra interpretació és o serà perseguida.
Quants càrrecs electes caldrà desactivar, aturar, enjudiciar o empresonar? Fins quan permetrem que l’Estat vagi avançant en mesures autoritàries i sacrificant les llibertats col·lectives per negar el reconeixement i els drets de les nacions que com Catalunya, Euskadi o Galícia conformen Espanya?
És clau per a les forces d’esquerres enfrontar-se a aquesta deriva autoritària per guanyar la batalla de la democràcia. Una deriva autoritària que creix a Europa i hem vist reflectida en el resultat de les eleccions als EUA.
La defensa dels drets i llibertats forma part de la mateixa lluita contra les conseqüències de les retallades i atacs als drets socials del govern Rajoy. Són les dues cares de la mateixa moneda. I en aquesta lluita cal actuar de manera independent i no supeditada als interessos dels que invoquen la “sagrada unitat de la pàtria” com Rajoy, Susana Díaz o Rivera perquè el que defensen és apuntalar un règim on sempre guanyen la mateixa classe dominant: la banca, les multinacionals, les patronals …
Per això, la recuperació dels valors democràtics i la reconquesta dels drets civils, laborals i socials estan vinculades al reconeixement del dret a l’autodeterminació democràtica, és a dir al dret a la independència de les nacions que configuren Espanya.