La Comuna de París i el municipalisme
Miguel Salas, vicepresident de la fundació, sindicalista i del Consell Editorial de Sin Permiso ens escriu aquest article sobre el que va suposar la Comuna de París a França l’any 1871 així com la importància del municipalisme en els processos revolucionaris i el que la Comuna ens ensenya pels actuals projectes emancipatoris. Celebrem doncs els 150 anys de La Comuna amb la lectura d’aquest article.
La magnitud i grandiositat de la gesta dels comuners de París, el seu enfrontament amb l’Estat, la democràcia directa (participació i revocabilitat dels electes) i les mesures igualitàries i fraternals que van començar a posar en pràctica van deixar en segon pla l’anàlisi municipal, comunal, de la seva epopeia. Anteriorment, analitzàvem en aquest article les condicions de la rebel·lió parisenca i les seves mesures revolucionàries. En aquesta ocasió reflexionem sobre la importància del municipalisme en els processos revolucionaris i el que la Comuna ens ensenya pels actuals projectes emancipatoris.
Una tradició democràtica i revolucionària
En els últims anys s’havien produït importants canvis a París. El primer desenvolupament capitalista va tendir a concentrar la indústria i la població en les grans ciutats. L’any 1851 tenia al voltant d’un milió d’habitants. A la dècada de 1880 ja superava els dos milions. Després de la revolució de 1848 la burgesia va organitzar el desmantellament de l’antic París per obrir grans avingudes i de pas dificultar les barricades que tantes vegades havien ocupat els seus carrers. Aquell enorme pla urbanístic va facilitar un procés especulatiu de proporcions immenses. L’anomenat pla Haussmann va modificar el centre de la ciutat (el que ara coneixem) i va desplaçar a milers de famílies treballadores cap a l’est, nord i perifèria de la ciutat. La divisió de classes es va fer evident també en el terreny espacial. La que va ser coneguda com a “Ciutat de la Llum” es va limitar al París modern; als barris populars va trigar en arribar l’electricitat i la millora de les condicions d’habitabilitat. Aquesta transformació es va combinar amb l’autoritarisme i la repressió de l’època. La ciutat era dirigida pel prefecte del Sena i un prefecte de policia que nomenava als representants dels districtes que regulaven la vida administrativa de la ciutat. La democràcia brillava per la seva absència.
Era tant el temor a París que tenien les classes dirigents que tan sols va tenir alcaldes elegits durant la Revolució Francesa de 1789; Napoleó Bonaparte va liquidar aquest dret, que tan sols va poder recuperar-se després la revolució de 1848 fins a 1851 i en les eleccions a la Comuna de 1871. Des de 1871 fins a 1977, quasi 100 anys!, París no va poder elegir democràticament els seus representants municipals.
La idea de la comuna estava lligada a la tradició democràtica i revolucionària, tant com a resposta als abusos senyorials com a l’organització pròpia d’allò que era comú de la gent. Com va estudiar Marc Bloch a Les caractères originaux de l’Histoire rurale française: “A molts llocs, des del segle XIII en endavant, van construir, a l’administració de la parròquia, les “fàbriques”, comitès elegits pels parroquians i reconeguts per l’autoritat eclesiàstica: ocasió pels habitants de trobar-se, de debatre sobre els interessos comuns, en una paraula, prendre consciència de la seva solidaritat”. Amb el temps aquest tipus d’organismes es van anar encarregant de gestionar i disputar amb el senyor feudal els interessos comuns tant als pobles com a les ciutats, per exemple, elegint al vaquer comú, els vigilants de les vinyes, els subministradors, resolent sobre les diferències, etc. En certs llocs van tenir un reconeixement legal que indicava el seu sentit comunal, que “no es tractava d’individus, un a un”. “L’associació -escriu Marc Bloch- es deia ‘comuna’, i quan els seus membres eren bastant poderosos, bastant hàbils i, per descomptat, feliçment secundats per les circumstàncies, aconseguien que el senyor reconegués la seva existència i els drets de grup”.
La Revolució Francesa de 1789 va donar un nou impuls a la comuna reconeixent-la legalment per a tota França, i especialment la de París va jugar un paper decisiu tant en la presa de la Bastilla com en el despertar del 10 d’agost de 1792, amb la detenció del rei i la posterior proclamació de la república. “Les assemblees de districte […] administraven per si mateixes els seus barris i pretenien a més a més controlar tots els actes de l’alcalde i de l’Assemblea de la Comuna que elles mateixes havien escollit: la sobirania nacional suposava necessàriament per ells el govern directe”. (1789. Revolució Francesa. Georges Lefebvre)
En la Constitució de 1793 els jacobins van defensar una política descentralitzadora, “en cada comuna s’organitzaria una administració municipal i que els oficials municipals serien escollits per les pròpies assemblees comunals”. (La Comuna de París. Roberto Ceamanos). Una altra cosa és que posteriorment per defensar la revolució haguessin d’adoptar transitòriament una política centralitzadora. Lamentablement, la història ha acabat identificant jacobinisme amb el centralisme burocràtic i opressor. La Comuna va estar sempre identificada amb les llibertats i amb la gestió dels interessos comuns de la població; per tant, enfrontada a l’autoritat, a l’opressió i a la desigualtat.
Ajuda als oprimits, garantia contra la misèria
Quan el març de 1871 París proclama la Comuna no fa més que continuar aquesta tradició democràtica i revolucionària: “Pel poble, el Consell Municipal era la Comuna, la mare d’antany, ajuda dels oprimits, garantia contra la misèria”. (Història de la Comuna, Prosper Ollivier Lissagaray). Recordem que França està en guerra, que la ciutat està assetjada per les tropes prussianes, que s’ha proclamat la república i que hi ha una Assemblea Nacional i un govern elegit, -encara que representant dels interessos de la burgesia- aquest està disposat a acceptar la rendició i es declara enemic irreconciliable de la Comuna. Com explica Lissagaray, “no els va sostenir més que una idea, però la idea lògica, parisenca per excel·lència: assegurar a París la seva municipalitat”. Aquest era també l’objectiu d’altres ciutats. A Lió declaren: “La Comuna ha de mantenir el dret a establir i percebre els seus impostos, a formar la seva policia i disposar de la seva guàrdia nacional, ama de tots els llocs i dels forts. […] Amb la Comuna s’alleujaran els impostos, no es malbaratarà els diners públics, s’implantaran les institucions socials anhelades pels treballadors. No poques misèries i patiments seran alleugerits fins que fem desaparèixer l’odiosa plaga social del pauperisme”.
En proclamar la Comuna el govern de la nació s’espantà, abandona París i fuig cap a Versalles, emportant-se amb ell tota l’Administració de l’Estat. És llavors quan la Comuna s’erigeix com a defensora d’allò comú, s’ocupa d’organitzar la vida de la ciutat que domina i converteix la seva experiència en una imatge per totes les comunes i, de fet, pel conjunt de la nació. Una de les primeres decisions és donar legitimitat a la insurrecció i convocar eleccions per escollir la comuna -eleccions municipals diríem aquí- i exigir el seu reconeixement.
La primera sessió de la Comuna està presidida per Beslay, un vell revolucionari de 1848, que la saluda així: “L’alliberació de la Comuna de París és l’alliberació de totes les comunes de la República. Més valents que els vostres antecessors, heu sortit endavant, i pot explicar-se que la República sortirà endavant amb vosaltres. […] La República del 93 (1793) era un soldat que necessitava centralitzar totes les forces de la pàtria, la República del 71 és un treballador que necessita, davant tot, llibertat per fer que la pau es fecundi. […] La Comuna s’ocuparà d’allò que és local; el departament, del que és regional; el govern, del que és nacional. Amb què no passem d’aquest límit, el país i el govern se sentiran feliços i orgullosos en l’aplaudir aquesta Revolució tan gran, tan senzilla”. Són paraules que expressen una certa ingenuïtat, però és la manera més clara d’expressar el tipus de societat a la qual aspiraven.
La tradició hispànica
En quasi tots els alçaments populars, a l’edat mitjana i posteriors, està ben present la idea d’allò comú. Des del segle XIII hi ha constància a Castella de la formació de consells, de l’agrupació dels veïns per ocupar-se dels terrenys comunals, del repartiment de la llenya o les eres de l’ús comú, així com l’organització dels treballs de la comunitat, cures de camins, pous, etc. La paraula ajuntament té allà el seu origen, l’acció d’ajuntar-se. La rebel·lió irmandinya que va aixecar Galícia als anys 1467-1469 és descrita com “la gran germandat de tot allò comú”, i el relator Felip de la Gándara “crida a les germandats de Galícia comuners per expressar també la idea de germandat de tot el comú” (citat per Isabel Beceiro. La rebel·lió irmandinya)
Passa el mateix amb l’alçament dels comuners de Castella l’any 1520-1521. Les ciutats i els pobles s’alcen contra els impostos abusius de la Corona i ho fan com seguint el patró d’altres rebel·lions: “El que ja començava a anomenar-se Comunitat, és a dir, el poder popular insurreccional, va començar a apoderar-se de tots els poders municipals, un rere altre. Els delegats dels diversos barris de la ciutat (diputats) van formar un nou consell municipal amb la intenció de governar la ciutat” (Els Comuners. Joseph Pérez).
El que comença com una protesta dels municipis acaba enfrenant-se a la monarquia i la Junta de Tordesillas “assumint tot el poder de l’Estat”, al que l’historiador José Antonio Maravall defineix com una “revolució democràtica”. O com s’explica en aquest article publicat a Sin Permiso: “La revolució de les Comunitats de Castella forma part, per dret propi, d’aquestes arrels que possibilitaren noves escomeses dels pobles lliures contra l’arbitrarietat del món patriarcal-feudal”. Quevedo ho va convertir en literatura identificant rebel com a comuner.
Aquesta tradició, salvant les distàncies històriques, va continuar en el cantonalisme de l’època de la Primera República, en les eleccions municipals que van propiciar l’arribada de la Segona República, en la victòria de l’esquerra a les primeres eleccions municipals després del franquisme (Suárez va preferir endarrerir-les tement que pogués passar un procés semblant al dels anys 30) i, recentment, amb les candidatures municipals que el 2015 van portar a diferents forces de les esquerres a conquerir les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Pamplona, Santiago, A Corunya, etc. A més, una part important de les forces polítiques transformadores o revolucionàries tenen el seu origen o es basen en un inici municipal, des de a baix, a poc a poc, trepitjant terra. És el cas de les CUP a Catalunya, de Bildu al País Basc, les Marees gallegues, Barcelona en Comú o la CUT a Marinaleda.
La comuna del futur
Si després de 150 anys la Comuna de París segueix atraient la nostra atenció és perquè moltes de les seves experiències continuen aportant elements pràctics i perquè molts dels camins que va obrir estan encara per transitar. El principal és el de la participació democràtica del poble en totes les decisions del funcionament de la societat.
La Comuna no tan sols elegia als seus representants, sinó que en la seva curta durada va plantejar l’elecció democràtica dels jutges, els caps de policia i dels principals responsables polítics i administratius. Ara que la nostra democràcia està limitada a l’elecció cada x anys i després els votants tot just tenen mitjans per exercir cap control, la Comuna ho va resoldre per mitjà de la revocabilitat si no complien el fet acordat. Se sol dir que aquest tipus de funcionament no és efectiu, que la complexitat de l’actual societat no permetria “l’assemblearisme”. Els qui utilitzen tals arguments prefereixen un funcionament burocràtic, delegat, que altres decideixin i, que millor que els representants estiguin tan allunyats com sigui possible dels representats. Això, entre altres coses, és el que ens ha portat al desprestigi de la política i dels polítics, a què siguin tècnics o especialistes, o simplement arribistes que en prou feines tenen relació amb els votants, el que en la seva majoria estan supeditats als qui tenen més mitjans econòmics i de pressió. La Comuna va obrir una altra vida, més democràtica: la contínua participació de la gent, el control de les decisions i la revocabilitat dels representants.
Un altre aspecte a recuperar és la comuna, el municipi, com a cèl·lula bàsica de l’organització social. Els comuners ho expressaven així: “Que cada fragment de la nació posseeixi en germen la vida de la nació sencera”. O sigui, que els municipis tinguin responsabilitat i poder sobre tot allò que afecta els seus ciutadans, educació, sanitat, policia, impostos, etc. i que les organitzacions superiors necessàries, àrees metropolitanes, províncies, diputacions no siguin òrgans per sobre dels municipis sinó coordinacions administratives per facilitar o millorar la utilització dels recursos.
En tot el procés històric de dominació burgesa es va anar imposant la idea de la nació com una superestructura que determinava la societat en funció de les necessitats econòmiques i polítiques de les classes posseïdores. La proposta que sorgeix de la Comuna és construir la nació des de baix, des dels municipis, no per substituir a la nació sinó perquè aquesta sigui l’expressió popular de la proximitat entre els ciutadans i les seves institucions. Clar que això significaria un canvi radical en la conformació de tot l’entramat institucional tant extern i separat de la ciutadania. Es tractaria d’una revolució. Doncs sí, efectivament, això va ser la Comuna
En els seus escrits sobre aquests esdeveniments, Marx va expressar el que els comuners volien posar en pràctica: “Com és lògic, la Comuna de París havia de servir de model a tots els grans centres industrials de França. Una vegada establert a París i en els centres secundaris el règim comunal, l’antic Govern centralitzat hauria de donar pas també a províncies al govern dels productors pels productors. Al breu esbós d’organització nacional que la Comuna no va tenir temps de desenvolupar es diu clarament que aquesta hauria de ser la forma política que revertís fins a la vil·la més petita del país […] No es tractava de destruir la unitat de la nació sinó, al contrari, d’organitzar-la per mitjà d’un règim comunal, convertint-la en una realitat al destruir el poder de l’Estat, que pretenia ser l’encarnació d’aquella unitat independent i situada per sobre de la mateixa nació, on dins el seu cos no era més que una excrescència parasitària”. [Veure més a baix la proclama de la Comuna explicant les seves propostes a la nació]
Una altra de les lliçons de l’experiència comunera és que per a crear quelcom nou i democràtic que representi els interessos de la majoria no es pot utilitzar el vell aparell de l’Estat existent fins aquell moment. “La Comuna -escriví Engels- va haver de reconèixer des del primer moment que la classe obrera, en arribar al poder, no pot seguir governant amb la vella màquina de l’Estat que, per no perdre de nou la seva dominació recentment conquerida, té, per una part, que escombrar tota la vella màquina repressiva utilitzada fins llavors contra ella i, per altra banda, precavir-se contra els seus propis diputats i funcionaris, declarant-los tots, sense excepció revocables en qualsevol moment”. La Comuna ho va entendre bé a través les noves formes de govern que va anar creant i és una experiència diferent de la idea que les institucions burgeses poden canviar-se des de dins. Una cosa és utilitzar-les, formar part d’elles perquè s’ha sigut escollit, que serveixin com a palanca per implantar certes reformes i organitzar i mobilitzar a sectors populars… i una altra, ben diferent, pretendre que el canvi social podrà venir perquè determinades opcions polítiques governin aquestes institucions, siguin municipis, governs autonòmics o de l’Estat.
Per a repensar un futur emancipador s’ha de tombar la vista cap a la revolució dels obrers parisencs: perquè la comuna o el municipi sigui la base de l’organització social; perquè la participació del poble sigui la regla quotidiana i no un fet cada diversos anys; per a que els escollits siguin controlats i revocables; perquè hi hagi un govern barat; perquè, organitzada així la societat, no necessitarà ni rei ni monarquia, sinó que adoptarà la forma republicana. Així ens imaginem el futur de la comuna, un govern del poble per al poble.
Què demana París?
[Declaració de la Comuna del 19 d’abril de 1871]
El reconeixement i consolidació de la República, l’única forma de govern compatible amb els drets de les persones i el desenvolupament regular i lliure de la societat.
L’autonomia absoluta del municipi s’estendrà a totes les localitats de França i assegurarà a cada una la totalitat dels seus drets i a tots els francesos el ple exercici de les seves facultats i les seves aptituds, com a ciutadans i treballadors.
L’autonomia de la Comuna només estarà limitada pel dret d’igual autonomia de totes les altres Comunes annexionades al contracte, l’associació de les quals ha d’assegurar la unitat francesa.
Els drets inherents a la Comuna són:
La votació del pressupost comunal, ingressos i despeses; la fixació i el repartiment dels impostos; la direcció dels serveis locals; l’organització de la seva magistratura, de la policia interior i de l’ensenyança; l’administració dels béns pertanyents a la Comuna.
L’elecció de la responsabilitat, per elecció o per concurs, i el dret permanent de control i de revocació dels magistrats i funcionaris municipals de tots els rangs.
La garantia absoluta de la llibertat individual, de la llibertat de consciència i de la llibertat de treball.
La participació permanent dels ciutadans als assumptes comunals per la lliure manifestació de les seves idees, la lliure defensa dels seus interessos; sent l’encarregada d’assegurar el lliure i just exercici del dret de reunió i de publicitat, la Comuna garantirà aquestes manifestacions.
L’organització de la defensa urbana per la Guàrdia nacional, que escull els seus caps i vetllarà tan sols pel manteniment de l’ordre dins de la ciutat.
París no vol res més a títol de garanties locals, a condició, per descomptat, de retrobar a la gran administració central, delegació de les Comunes federades, la realització i la pràctica dels mateixos principis.
Però, a favor de la seva autonomia i aprofitant la seva llibertat d’acció, París es reserva el dret a posar a peu dret com cregui convenient les reformes administratives que reclama la seva població, així coma crear les institucions pròpies i a desenvolupar i propagar la instrucció, la producció, l’intercanvi i el crèdit; a universalitzar el poder i la propietat segons les necessitats del moment, el desig dels interessats i les dades subministrades per l’experiència.
Els nostres enemics s’enganyen o bé enganyen al país quan acusen París de voler imposar la seva voluntat o superioritat a la resta de la nació, i de pretendre una dictadura què, en realitat, seria un verdader atemptat contra la independència i la sobirania de les altres Comunes.
S’enganyen o bé enganyen al país quan acusen París de voler la destrucció de la unitat francesa constituïda per la Revolució, que els nostres pares van aclamar quan concorrien a la Festa de la Federació des de tots els punts de la vella França [1].
La unitat tal com se’ns ha estat imposada fins avui per l’Imperi, la monarquia o el parlamentarisme, no és altra cosa que la centralització despòtica, estúpida, arbitrària i cara.
La unitat política, tal com la vol París, és l’associació voluntària de totes les iniciatives locals, el concurs espontani i lliure de totes les energies individuals amb un objectiu comú: el benestar, la llibertat i la seguretat de tots.
La Revolució comunal, iniciada per la iniciativa popular el 18 de març, inaugura una nova era de la política, experimental, positiva i científica.
És la fi del vell món governamental i clerical, del militarisme, del burocratisme, de l’explotació, de l’especulació, dels monopolis, dels privilegis, als que el proletariat deu la seva servidora, i la pàtria les seves desgràcies i els seus desastres.
Que estigui tranquil·la aquesta estimada i gran pàtria, enganyada per les mentides i les calúmnies.
La lluita duta a terme entre París i Versalles no es pot acabar amb compromisos il·lusoris: la solució no pot ser dubtosa. La victòria perseguida per la indomable energia de la Guàrdia nacional, es correspondrà amb la idea i amb el dret.
Fem una crida França!
Advertida que París en armes posseeix tanta calma com valentia; que sosté l’ordre amb tanta energia com entusiasme; que París se sacrifica tant amb la raó com l’heroisme; que no s’ha armat sinó és per devoció, per la llibertat i la glòria de tots, que França acabi amb aquest conflicte sanguinari!
França ha de desarmar Versalles amb la manifestació solemne de la seva irresistible voluntat.
Cridada a beneficiar-se de les nostres conquestes, que ella es declari solidària dels nostres esforços; que ella sigui la nostra aliada en aquests combats que no pot acabar d’una altra manera que amb el triomf de la idea comunal o per la ruïna de París!
Nosaltres, ciutadans de París, tenim la missió de complir les tasques de la revolució moderna, la més àmplia i fecunda de totes les revolucions que han il·luminat la història.
Tenim el deure de lluitar i vèncer!
Nota:
[1] Concentració nacional a París el 14 de juliol de 1790, un any després de la presa de la Bastilla.
Miguel Salas
Publicació a la font original: Aquí