Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets nacionals   /  Consciència de classe. No està de moda, però és necessària

Consciència de classe. No està de moda, però és necessària

Miguel Salas, patró de la fundació sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso escriu aquest article lligat amb la iniciativa de la Fundació 1r de Maig de CCOO de la publicació d’un llibre amb el suggerent títol de Consciència de Classe. Històries de les Comissions Obreres, que reuneix una selecció de relats sobre mobilitzacions i vagues durant el franquisme i els primers anys de la transició. Article publicat en castellà a Sin Permiso.

Per iniciativa de la Fundació 1r de Maig de CCOO s’ha publicat un llibre amb el suggerent títol de Consciència de Classe. Històries de les Comissions Obreres, que reuneix una selecció de relats sobre mobilitzacions i vagues durant el franquisme i els primers anys de la transició. Han estat recreats per escriptors i historiadors com Manuel Rivas, Isaac Rosa, Benjamín Prado, Elvira Lindo, José Babiano, Ana Fernández Asperilla i Javier Tébar, entre d’altres. A les seves pàgines reviuen nombrosos episodis de combativitat i solidaritat, heroics esdeveniments que van donar força i caràcter a la lluita obrera i democràtica, com la vaga més llarga del franquisme, la de Bandas de Echévarri (Biscaia), la vaga de SEAT de 1971, el paper de les dones en les lluites camperoles al Marco de Jerez o el tèxtil madrileny, els successos de Gasteiz l’any 1976, la resistència de lluitadors obrers enfront de la repressió la tortura o la vaga general del 14-D de 1988. Una selecció que reivindica el paper central de la classe treballadora en la lluita antifranquista, que serveix per recordar lluites passades, per a conservar-les a la memòria perquè varen ser referència per a milers de lluitadors i la llavor de bona part de les conquestes i drets que es van aconseguir arrancar. Per això és molt encertat, i valent per a aquests temps que corren, situar la consciència de classe com un dels elements definitoris del llibre.

Classes i consciència

Pot semblar estrany parlar de consciència de classe. Alguns diuen que les classes socials han estat superades pel desenvolupament del capitalisme; servirien per al segle XIX i part del XX, però no ara. És fàcil desmentir-los, tan sols s’ha de recordar el comentari del magnat nord-americà Warren Buffet: “Hi ha una guerra de classes, d’acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anem guanyant”. Sembla que els capitalistes saben conrear bé la seva consciència de classe. Si reconeixem l’existència de les classes necessàriament s’arriba a la conclusió de què, almenys, ha d’haver-hi una determinada consciència. La burgesia es va conformar com a classe en la seva lluita per acabar amb el feudalisme, i des de llavors ha fet tot el possible per evitar que una nova classe social ocupés el seu lloc.

Existeix una generalitzada construcció social que té per objecte diluir les classes socials en l’imaginari col·lectiu. La ideologia dominant vol evitar que la profunda desigualtat econòmica aparegui com a expressió a les diferents classes en la societat, i també, és clar, vol desprestigiar els discursos de les organitzacions obreres que lluiten contra aquesta desigualtat. Per això, en comptes de parlar de classe treballadora o classe capitalista, o definir les classes intermèdies, s’amaga amb conceptes com classe alta, mitjana o baixa, com si existís un ascensor social que permetis passar d’una a altre, fet que només passa en comptades excepcions. Al contrari, vivim en una època en què la desigualtat és cada cop major. Des de la crisi del 2008 i amb l’actual pandèmia s’ha accelerat la concentració econòmica capitalista i l’abisme de la desigualtat s’està fent insuportable. Es calcula que els més rics han guanyat durant el 2020 un 24% més. La pobresa s’ha instal·lat en àmplies capes de la classe treballadora, inclòs encara que tinguin treball, i aquest empobriment arriba també a sectors de les classes mitjanes.

Les classes socials no s’expliquen pel seu lloc en l’escala social ni tan sols pel poder adquisitiu d’alguns individus, sinó pel seu lloc en el sistema de producció. Aquest és el determinant: posseir els mitjans de producció o no tenir altra alternativa que vendre la força de treball pròpia per poder subsistir. I això serà intrínsec a l’existència del sistema capitalista fins que desaparegui.

Altra cosa ben diferent són les dificultats per a què sectors de les classes treballadores es reconeguin a si mateixos. Les classes socials no són uniformes, ni en la burgesia ni a la classe treballadora; tenen diferents estrats, i no sempre els seus interessos coincideixen. Per exemple, avui existeix un enfrontament entre els precaris i els qui tenen un treball fix, o entre els immigrants i els autòctons, o per les diferències salarials d’uns sectors i d’altres. La consciència de classe és el que permet resoldre aquests conflictes, defensar-se i lluitar per a millorar i canviar la situació.

Però, en què consisteix la consciència de classe? Podríem convenir en el fet que és el procés d’experiències individuals o col·lectives en les quals es pren consciència de la pertinença a una classe social amb l’objectiu de transformar, o revolucionar, la societat. Però la consciència no és una idea estàtica que un cop es té dura per a sempre, com aprendre a nadar o anar en bicicleta; està subjecta i determinada per les condicions socials i històriques i les experiències dels individus i les classes socials. Per exemple, una victòria en una vaga anima, estén i reforça la consciència de classe (com es pot apreciar en els nombrosos exemples del llibre que comentem), però una derrota pot significar un pas enrere. Per això, la consciència de classe s’ha de treballar i educar, i necessita una organització política per canviar la societat i altres organitzacions sectorials, de dones, de joves, etc. “Les idees no viuen sense organització”, com va escriure Gramsci.

Canvis a la classe treballadora

Els processos de formació d’una consciència de classe treballadora són diversos i sempre complexos. En les experiències relatades en el llibre s’aprecia l’immens esforç que va haver de realitzar la classe treballadora per a tornar a ser una classe per a si. Va haver de superar la derrota de la guerra civil, incorporar a cents de mils de persones que van emigrar del camp a la ciutat, va haver d’enfrontar-se a la repressió franquista i, malgrat tot això, va aconseguir avançar, organitzar-se, construir les seves pròpies organitzacions sindicals i polítiques combinant els pocs rasquessis que deixava el franquisme amb la clandestinitat, utilitzant els mitjans legals i il·legals per a arribar a ser el factor determinant al final del franquisme i durant els primers anys de la transició.

La història modifica la composició concreta de les classes treballadores, però no canvia el seu lloc en la societat capitalista. Per aproximar-se a la classe treballadora actual i al seu nivell de consciència és important analitzar la seva composició, estudiar els canvis productius, el pes dels diferents sectors – una classe treballadora composta per immigrants en gairebé el 14% – la important incorporació de la dona, la precarietat que supera el 20% de l’ocupació i frega el 50% entre els joves o els nous fenòmens com els riders. A aquests canvis objectius s’hauria d’incorporar els subjectius, els retrocessos patits en les diferents reconversions industrials, les reformes laborals i el debilitament del paper dels sindicats a la societat i el de les organitzacions polítiques classistes. Aquesta suma de factors, i altres que s’escapen a aquest article, han debilitat la consciència de classe, i, per tant, la idea que una nova classe social podria suplantar a l’actual classe capitalista. Però un cop dit això, també es pot afirmar que les condicions per a revertir aquesta situació són, encara que diferents, millors de què les que va haver d’afrontar la classe treballadora durant el franquisme. Ara pot semblar molt difícil, però tan sols s’ha de contrastar amb el que es va fer llavors. Existeixen uns drets, les organitzacions obreres – encara que debilitades – segueixen en peu, previu la capacitat de transmissió generacional d’experiències; moviments com el 15-M, els moviments municipalistes, el moviment de les dones o la consciència de defensa de la naturalesa han de formar part , han de confluir, en la nova consciència de classe que s’ha de construir. Falta un nou cicle de mobilitzacions i lluites massives per defensar i millorar les condicions de vida, algunes victòries que donin confiança i, en el terreny subjectiu, la convicció de què es necessita un salt de consciència i en l’organització si volem enfrontar i derrotar el capitalisme.

La consciència de classe no és resultat automàtic de l’explotació capitalista. Les condicions materials, l’educació, la influència de la ideologia dominant són càrrega pesada. La consciència és necessària per desempallegar-se d’ella, es pot aconseguir a través de l’experiència de lluita en el terreny econòmic, en el dels drets i llibertats i en el conflicte amb la classe capitalista i l’Estat.

En la formació del moviment obrer

En la història de les idees polítiques la consciència de classe ha estat un debat recurrent. Quan a mitjans del segle XIX l’incipient moviment obrer començava a prendre consciència de si mateix, Marx escrivia el 1847: “En principi, les condicions econòmiques havien transformat la massa del país en treballadors. La dominació del capital ha creat en aquesta massa una situació comuna, interessos comuns. Així, aquesta massa ve a ser ja una classe enfront del capital, però encara no per a si mateixa. En la lluita […] aquesta massa es reuneix, constituint-se en classe per a si mateixa. Els interessos que defensen arriben a ser interessos de classe” (Misèria de la Filosofia). Pel simple fet d’haver de vendre la força de treball es forma part de la classe treballadora, però això no significa tenir consciència de la classe social a la qual es pertany.

En el Manifest Comunista és encara més precís: “El proletariat recorre diverses etapes abans de fortificar-se i consolidar-se. Però la seva lluita contra la burgesia data de l’instant mateix de la seva existència […] les col·lisions entre obrers i burgesos aïllats van prenent caràcter, cada vegada més assenyalat, de col·lisions entre les dues classes. Els obrers comencen a coaliar-se contra els burgesos, s’associen i s’uneixen per la defensa dels seus salaris. Creen organitzacions permanents per proveir-se en previsió de possibles batalles. De tant en tant succeeixen revoltes i insurreccions […]. Els obrers arrenquen algun triomf que altre, però transitori sempre. El veritable objectiu d’aquestes lluites no és aconseguir un resultat immediat, sinó anar expandint i consolidant la unió obrera […]. Fins ara, Tots els moviments precedents han estat moviments de minories o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en interès de la majoria immensa”.

Si es repassen els textos de Marx dedicats a l’anàlisi dels esdeveniments històrics (La lluita de classes a França, El 18 Brumari i La Guerra Civil a França) o d’Engels (La situació de la classe obrera a Anglaterra), un dels fils conductors és la reflexió sobre el lloc de la classe treballadora, la seva maduració i experiències, la manera de definir els seus propis objectius diferenciats de la burgesia o la petita burgesia, d’aconseguir la consciència necessària per a combatre a la burgesia. Ho van fer a la lluita política contra les idees dels socialistes utòpics, que menyspreaven que la classe obrera entrés a la lluita política, així com contra les idees anarquistes de què la lluita per una nova societat era incompatible amb la política.

Aquest debat va tenir la seva continuïtat a inicis del segle XX, tant a la societat socialdemòcrata alemanya com entre els revolucionaris russos. Estem en una altra etapa. És el moment de la II Internacional, en el que s’estan construint sindicats i partits obrers i la classe treballadora comença a expressar-se d’una manera independent enfront de la burgesia. El llibre de Lenin Què fer? Està en bona part dedicat als problemes de la formació de la consciència de classe. “La consciència política de classe – escriu- no se li pot aportar a l’obrer més que des de l’exterior, això és, des de fora de l’esfera de les relacions entre obrers i patrons. L’única esfera on es poden trobar aquests coneixements és l’esfera de les relacions de totes les classes i capes amb l’Estat i el Govern, l’esfera de les relacions de totes les classes entre si”. [1]

Fugim de les interpretacions peregrines de què la consciència de classe s’aporti des de fora. No es tracta de ciència infusa ni de persones alienes al moviment obrer, sinó de comprendre que la consciència no és un procés espontani ni un simple afegit o continuïtat de la lluita econòmica, sinó que necessita el conflicte amb l’Estat i les altres classes i la interpretació, aportació i col·laboració d’individus o sectors socials, encara que no procedeixin directament de la classe treballadora.

La majoria dels teòrics de tradició marxista es van ocupar del problema. Ho trobem a Rosa Luxemburg en el debat sobre espontaneisme i organització política; en Gramsci sobre la construcció de l’hegemonia o a Història i consciència de classe del filòsof hongarès Georges Lukács, encara que va haver d’autocriticar-se sobre el seu contingut; llarga va ser l’ombra del stalinisme. Seria de molta utilitat tornar a aquests debats. Que la consciència de classe no estigui de moda no vol dir que no siguin necessaris; ans al contrari, s’hauria d’actualitzar-los per a preparar-se i estar en les millors condicions per respondre a les crisis actuals.

O tots o ningú

Les històries del llibre que comentem ens repten a tals reflexions. Són relats de dures lluites -la majoria durant el franquisme-, de solidaritat, d’esforç col·lectiu, de com es va anar reconstruint el moviment obrer i soscavant els fonaments del franquisme. No es tracta només de memòria històrica sinó de situar el problema de la consciència de classe com un dels elements de defensa dels drets obrers i democràtics, i d’avançament social contra el sistema capitalista. Com la història de Petra, fundadora del Sindicat de l’Agulla, que va patir la repressió i la presó i que solia dir: “Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perduda”. O la de Maria la Perraquilla, que rememora les lluites al Marco de Jerez per exigir que facin fixes a tots els jornalers o a cap. O la història de Glòria, de la fàbrica Rok de Madrid, que aprèn a la lluita amb les seves companyes i també ha d’afrontar el masclisme, encara que s’amagui darrere de la militància política.

O tots o ningú -reclamaven en la vaga de Bandas-, i els vells lluitadors recorden que després de 162 dies de vaga “no van poder amb nosaltres més que utilitzant la força, les amenaces, el xantatge. Despullem el règim, i això ho van entendre els que van venir després”. O a la fàbrica Laforsa de Cornellà (Barcelona), que van mantenir 102 dies de vaga l’any 1975 i van aconseguir desencadenar una vaga general a la comarca, van establir una estreta relació solidària amb els barris, combinaren la lluita per l’amnistia, la laboral i la política, i van entendre la necessitat d’estrènyer identitats, com “la d’un treballador amb la granota blau onejant la senyera i amb el clavell roig a la solapa”. Es feia sindicalisme i es feia política, ho afavoria la repressió franquista, i potser una de les debilitats de l’actual consciència de classe és a la divisió d’ambdós termes.

Així es va anar construint l’orgull de pertànyer a la classe obrera, de formar part de la classe que encapçalava la lluita contra el franquisme, que arrestava a altres classes i que, d’una forma o altra, aspirava a no sols a un canvi polític sinó també social. Ho va patir durament, tant en les condicions de vida com en la repressió, en detencions, i tortures, o pagant amb la vida, com els assassinats a Vitòria, a la construcció de Granada i Madrid o al Ferrol.

Les circumstàncies són diferents, però les lleis generals del funcionament del capitalisme segueixen sent les mateixes, amb el que això representa d’explotació, de desigualtat social, de manca de drets. Per a donar un tomb radical al capitalisme -val la pena dir revolucionari-, l’esperit de classe haurà de tornar al primer pla, la consciència i organització d’una classe social disposada a encapçalar el canvi per a una societat solidària, democràtica, socialista. Els relats d’aquest llibre ens ho recorden.

Miguel Salas

Nota:

[1] Com en molts altres temes polítics Lenin va ser, fins a la I Guerra Mundial, un alumne amb avantatge de Karl Kaustky, dirigent socialista alemany. Aquesta és la cita que utilitza Lenin per desenvolupar el debat sobre l’aportació externa a la consciència obrera: “Per descomptat, el socialisme, com a doctrina, té les seves arrels en les relacions econòmiques actuals, exactament igual que la lluita de classe del proletariat; i el mateix que aquesta última, demana de la lluita contra la pobresa i la misèria de les masses, pobresa i misèria que engendra el capitalisme. Però el socialisme i la lluita de classes sorgeixen junts, encara que de premisses diferents; no es deriven l’un de l’altre. La consciència socialista moderna tan sols pot sorgir de profunds coneixements científics. En efecte, la ciència econòmica contemporània és premissa de la producció socialista en el mateix grau que, posem pel cas, la tècnica moderna; i el proletariat, per molt que ho desitgi, no pot crear ni una ni l’altra; de la ciència no és el proletariat, sinó la intel·lectualitat burgesa (subratllat per K. K.): és del cervell d’alguns membres d’aquest sector d’on ha sorgit el socialisme modern, i han estat ells qui han transmès als proletariats destacats pel seu desenvolupament intel·lectual, els quals ho introdueixen després a la lluita de classe del proletariat, allà on les condicions ho permeten. De manera que la consciència socialista és quelcom introduït des de fora (von auBen Hineingetragenes) a la lluita de classe del proletariat, i no quelcom que ha sorgit espontàniament (urwüchsig) dins d’ella. D’acord amb això, ja que el vell programa de Heinfeld deia, amb tota raó, que és tasca de la socialdemocràcia introduir en el proletariat la consciència (literalment: omplir el proletariat d’ella) de la seva situació i de la seva missió. No hi hauria necessitat de fer-ho si aquesta consciència derivarà automàticament de la lluita de classes…”.

Llegir l’article a la font: Aquí

 

Deixa un comentari

X