Altre cop la precarietat del professorat universitari
Josep Ferrer, Exrector UPC; president de Laude (assoc. d’exrectors/es) i patró de la fundació ens escriu aquest article sobre la precarietat que pateix des de fa temps el professorat universitari, explicant-ne l’evolució d’aquesta situació.
Com fa 50 anys, un dels principals problemes de la nostra universitat és la precarietat de la major part del seu professorat. Però ara és un problema pressupostari, no pas legislatiu com aleshores.
Per als qui no la van conèixer, és difícil imaginar la “universitat” de fa 50 anys. El franquisme havia substituït la solvència científica per la fidelitat ideològica, de manera que l’exigència docent era baixa i la investigadora pràcticament inexistent. Dominada per un grapat de Catedràtics numeraris, comptava també amb uns quants Adjunts a l’expectativa, i alguns interins per tapar forats.
Tot va canviar quan el boom estudiantil va obligar a reclutar gran quantitat de Professorat No Numerari (els PNN, o “penenes”), amb un “contracte administratiu” que no els donava cap cobertura laboral, amb un salari de subsistència i amb ben poques expectatives d’estabilització ateses les poques places numeraries i les “oposicions” per cobrir les escasses vacants. Es va constituir així un potent “moviment de PNN” de caràcter laboral, acadèmic i polític: estabilitat i salaris dignes; qualitat docent i investigadora; govern democràtic. A rebuf del moviment estudiantil i amb la complicitat d’alguns catedràtics de nova fornada, va ser un dels principals ariets contra la dictadura. De fet, “penenes” van ser bona part dels nous polítics dels 80.
Es requeria multiplicar les plantilles, les universitats i els pressupostos, però sobre tot es requeria un canvi legislatiu en profunditat sobre les estructures universitàries, les exigències i estímuls a la qualitat acadèmica, el professorat (selecció, promoció, avaluació…), els mecanismes i personal d’administració i serveis, els drets de l’estudiantat, els sistemes de govern, la vinculació amb l’entorn econòmic i social…
Tanmateix, una de les grans decepcions de la LRU socialista del 1983 va ser normalitzar la situació dels “penenes” mitjançant la seva funcionarització massiva, en lloc de la contractació laboral: els Catedràtics i Titulars havien de ser numeraris; el Professorat Associat (amb un màxim del 30%) contractat quedava per tasques acadèmiques complementàries i fora dels càrrecs de govern. Sorprenentment, va ser la LOU popular del 2001 la que va autoritzar la via laboral paral·lela per a la carrera acadèmica, amb les mateixes categories, drets i deures (excepte la possibilitat de rectorat!). Però només la LUC catalana de 2003 ha creat i fins i tot prioritzat aquesta via laboral, mentre que a la resta del l’EE el professorat contractat continua reclòs a les primeres etapes de la carrera acadèmica o a figures complementàries.
La crisi econòmica de la darrera dècada ha abocat a la congelació de places estables (funcionàries i laborals) i a cobrir les necessitats docents mitjançant “falsos Associats”, amb els salaris i drets laborals propis de personal auxiliar, però desenvolupant les tasques i dedicacions reservats en principi a les places de plantilla ordinària. Cal dir que no és només una qüestió de drets laborals, sinó també una amenaça per a la qualitat acadèmica de la universitat futura, en bloquejar el relleu generacional del boom de jubilacions (en bona part, antics penenes!).
S’ha reproduït, aparentment, el problema de fa 50 anys. Tanmateix, hi ha una diferència fonamental i és que ara no es requereixen canvis legislatius, sinó voluntat política i dotacions pressupostàries. De fet, es va palesar a diverses universitats catalanes a la dècada anterior (puc certificar-ho de primera mà a la UPC) que la legislació actual permet una política de professorat plenament respectuosa amb les exigències acadèmiques i alhora amb els drets laborals.
Més encara, una nova llei podria ser contraproduent en homogeneïtzar una carrera acadèmica laboral que fins ara hem desenvolupat a Catalunya amb gran autonomia i flexibilitat. En particular, podria limitar la negociació col·lectiva que els sindicats han exercit fins ara.
Es bon moment per recordar que CCOO ha tingut una paper fonamental en la configuració d’aquesta via laboral, tant elaborant propostes com pressionant per implementar-les, moltes d’elles ja presentades en l’anomenat “llibre blau de CCOO”. Molt en especial, cal destacar la introducció del doble filtre per a la selecció de professorat: per ser candidat cal obtenir prèviament una “habilitació / acreditació” per part d’una entitat externa a la universitat convocant (actualment ho fan les agències de qualitat AQU i ANECA); en el segon pas, un tribunal nomenat per la universitat mateixa tria entre els candidats “habilitats / acreditats”. Es tracta d’un mecanisme original, que equilibra l’autonomia universitària per seleccionar el seu personal, amb la necessitat de combatre possibles endogàmies o amiguismes. Novament cal alertar que un canvi legislatiu no posi en perill aquest avenç.