Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Crisi en l’independentisme català

Crisi en l’independentisme català

Daniel Raventós i Miquel Salas escriuen aquest article, publicat inicialment a Sin Permiso, sobre els principals fets de la política catalana, a través d’una anàlisi de  les postures polítiques dels governs, partits i moviments social sobre el conflicte polític així com una sèrie de reflexions i propostes sobre la situació política. 

En temps de crisi, les respostes senzilles sovint són insuficients davant la complexitat de la situació. Diferents tipus de crisis s’han acumulat al Regne d’Espanya: la crisi econòmica i les diferents polítiques econòmiques que s’han practicat per suposadament fer-li front; la desigualtat que ha generat i l’empobriment de gran part de la població; l’atac a les condicions materials d’existència de la immensa majoria no adinerada; la crisi ecològica; la crisi que les dones han obert en la lluita pels seus drets i contra el patriarcat; la que els agricultors estan obrint per un preu just exigent; la crisi creada pel final del bipartidisme i les incerteses que ha generat… i especialment la rebel·lió catalana que determina gran part dels problemes polítics del país. Es poden tenir diferents opinions sobre el conflicte, es pot estar cansat d’ell, però no hi ha dubte que continuarà en primer pla, sempre que no hi hagi una solució, democràtica o autoritària, però una solució.

Una combinació espúria entre la Junta Electoral Central (JEC) i el Tribunal Suprem ha obligat a dimitir com a diputat al President de la Generalitat, Quim Torra, i ha accelerat la crisi del Govern català que s’ha vist obligat a anunciar la convocatòria d’eleccions. És un altre pas en la deriva antidemocràtica del regne. La judicatura, no la ciutadania, ni el Parlament ni els partits, està decidint sobre els problemes polítics essencials pel país. La llista és enorme i comença quan el Tribunal Constitucional es va raspallar, prèviament raspallat per les Corts espanyoles per utilitzar l’expressió del jubilat carpetovetònic i inspirador de gran part de l’actual aparell del PSOE, Alfonso Guerra, en 2011 l’Estatut que havia aprovat la ciutadania, el Parlament de Catalunya i les Corts. L’opinió d’una dotzena de persones es va imposar sobre les majories socials i polítiques Això és democràtic? Molt més a prop tenim les irregularitats en el judici als dirigents del procés; la prohibició que el Parlament pugui debatre sobre l’autodeterminació; la Fiscalia instruint diligències al president del Parlament, Roger Torrent, per desobediència al permetre un debat sobre autodeterminació (que un Parlament no pugui discutir ni l’autodeterminació de la nació que representa!: algú hauria d’entendre que si no es permet tal cosa, estem davant un Estat nominalment de dret, on el dèficit en dret és oceànic); el Tribunal Europeu desautoritzant a la justícia espanyola per no acceptar que l’Oriol Junqueras pugui ser europarlamentari, la JEC que se salta aquesta decisió; el Parlament europeu reconeixent com a eurodiputada a Clara Ponsetí, i la JEC que segueix sense reconèixer-la. O, impossible d’oblidar, quan la JEC va intentar dinamitar l’acord per investir president a Pedro Sánchez suspenent Torra com a diputat. On queda la sobirania popular? Es pot tenir una opinió o altra sobre el que està passant, però estarem cecs si no comprenem que els atacs cap als drets i llibertats afecten i afectaran el conjunt dels ciutadans i ciutadanes del Regne d’Espanya.

Ho explica bé José Antonio Martín Pallín, qui va formar part del Tribunal Suprem, “Tota la legislació excepcional que neix a conseqüència d’un fenomen com el terrorisme, que evidentment ha impactat a la democràcia espanyola, pateix els riscos de tallar els drets fonamentals i les llibertats consagrats en el text constitucional. En aquest cas, a més, es vulneren els drets constitucionals tan essencials per a la supervivència d’un sistema democràtic com el principi de legalitat i la presumpció d’innocència”. I més endavant: “privar a una persona de drets fonamentals, sense esperar una sentència final, no només viola la Constitució i em sembla una temeritat, ja que pot conduir a la responsabilitat patrimonial de l’estat que tots pagarien. En el cas que la sentència sigui anul·lada i el Sr. Torra sigui absolt; com es pot restituir a un parlamentari en els seus drets dels quals ja ha estat despullat definitivament al ser restituït pel següent de la llista? Es produiria una situació inassolible pel dret d’una privació prematura i contrària als principis constitucionals, no només en el cas dels delictes de terrorisme i la rebel·lió sinó també en els supòsits dels delictes contra l’Administració Publica i les institucions de l’Estat”.

Però, sembla que res els aturi: quan el Partit Popular va optar per la ruta judicial perfectament interessada a utilitzar en el seu benefici l’herència franquista d’aquest poder (o dit per aquells que tenen melindros d’acceptar que el pa és el pa i l’aigua és aigua: decantat sense compendis a l’extrema dreta) per respondre a la crisi catalana, incapaç de tenir una proposta política, més enllà de la repressió i la unitat imposada de la pàtria espanyola, va comprometre l’estat mateix, monarquia inclosa, a les vicissituds de la rebel·lió catalana. I ens va ensenyar la veritable cara d’aquest estat: la d’un dispositiu de cossos especials, militars, policials, jutges, alts funcionaris… que hi són per sobre de la societat i que tenen per funció preservar els interessos dels poderosos. L’estat va mostrar la seva condició més opressiva i repressiva.

Dies de vertigen

Hi va haver un temps en què es parlava de l’oasi català per expressar la tranquil·litat controlada de la vida política. Des que es va posar en marxa la rebel·lió catalana, ha succeït el contrari. Dilluns 27 gener va ser un dia important. La suspensió com a diputat de Torra, que no com a President, havia de ser confirmada, i això va obrir en canal la crisi latent en el Govern de la Generalitat i entre les dues forces més importants d’independència, ERC i JuntsxCat, i també dins dels diferents sectors d’aquest últim. Torra pretenia desobeir la suspensió i arrossegar el president del Parlament, Roger Torrent.

El debat sobre la desobediència s’arrossega des d’octubre de 2017 i de vegades s’utilitza per atacar al contrari i, en moltes ocasions, sense entrar a valorar el que significa pràcticament per fer avançar el moviment. La tensió entre quan s’ha de fer front als atacs repressius i si aquesta decisió te suport en la mobilització al carrer sempre hi és present. Només que, en el cas de Torra, hi ha hagut més declamació que mesura practica, tant quan s’havia de prendre decisions des del Govern com en el de la mobilització social. El dilluns 27 de gener, es va desmuntar tot l’entramat sobre la unitat independentista. Tot podia passar. Es va parlar que s’obligaria a dimitir als consellers d’Esquerra, que es convocarien eleccions immediatament, etc. Però l’envit de Torra va finalitzar ràpidament, dimecres dia 29 anunciava que es convocarien eleccions, però abans s’aprovarien els Pressupostos.

Convocar eleccions retardant l’aprovació dels pressupostos un cop més podia ser un suïcidi per Torra i, sembla ser, que des de les seves pròpies files va haver de convèncer-lo del contrari. Des de 2017 no hi ha pressupostos i això és evident en la paràlisi de les inversions i la major part de les decisions de l’Administració, a la qual també hem d’afegir l’ofegament financer imposat pel govern central des de la implementació de 155. I si tot això no fos suficient, el govern de Sánchez volia aprofitar la crisi per ajornar sine die la reunió planificada amb Torra i l’inici de la Taula de Diàleg acordada amb ERC. El volcà estava a punt d’esclatar. Sis hores va prendre el govern de Sánchez per retrocedir d’aquesta decisió i va mantenir l’entrevista amb Torra, que es durà a terme a finals d’aquesta setmana. Com es pot veure, tot menys tranquil·litat. Les situacions polítiques convulses tenen aquesta característica: no són del gust dels que cerquen estabilitat, tranquil·litat i calma. Tots els actors polítics i socials estan obligats a moure’s davant aquesta situació critica i, com queda dit, en temps de crisi les respostes difícilment poden ser simples.

Els diferents aspectes en els quals se situa la lluita política són:

  • L’aparell de l’Estat (jutges, militars, etc.) i les dretes que volen boicotejar el diàleg per impedir qualsevol possibilitat d’una sortida democràtica, i també debilitar l’independentisme i al Govern Sánchez-Iglesias. En benefici de la situació més favorable per a les posicions de venjança, autoritarisme i repressió que abracen.
  • El govern no vol enfrontar-se als poders de l’estat, però ha hagut de reconèixer que es tracta d’un conflicte polític (que els socialistes van negar durant anys) i buscar formes de diàleg, encara que de moment siguin purament formals.
  • JuntsxCat té por de perdre el seu paper principal en la negociació i/o diàleg, també la presidència de la Generalitat, i posa pedres en les rodes, inclòs semblant ser-hi la força més intransigent contra l’Estat.
  • ERC fa una aposta pel diàleg, però no sembla molt disposada a acompanyar aquest diàleg amb pressió i mobilitzacions.
  • Els Comuns, que havien convertit en senyal d’identitat que no pactarien amb els hereus de CiU, donen suport als Pressupostos de Catalunya i acaben d’acordar en l’Ajuntament de Barcelona juntament amb ERC i PSC.
  • En l’anàlisi i les propostes de la CUP semblaria que tot és possible de la nit al dia i que només hi fa falta voluntat política. N’hi ha de moltes coses opinables, però ni el grau de mobilització, organització ni consciència el permeten, ni tan sols l’Estat i els seus defensors estan tan debilitats com desitjaríem. El problema és que aquella anàlisiels porta a la inanitat política en una situació tan canviant com l’actual.
  • La mobilització per l’amnistia dels presos polítics i els detinguts, sense enfrontar-la a qui defensa l’indult, podria ser un dels elements de confluència política i social dels independentistes i demòcrates, en Catalunya i en el Regne.

Els clàssics sempre són una inspiració, a diferència dels que estan de moda buida i efímera: “I així com en la vida privada es distingeix entre el que un home pensa i el que diu de si mateix i el que realment és i fa, en les lluites històriques cal distingir encara mes entre les frases i les pretensions dels partits i la seva naturalesa real i els seus interessos reals, entre el que s’imaginen ser i el que en realitat són” (Karl Marx. El 18 Brumari de Louis Bonaparte)

Reflexions i propostes

Situació inestable. Aquest pla fins a l’abril o el maig, el temps que prendria per tancar els pressupostos, pot ser encara més inestable si, per exemple, el Tribunal Suprem accelera la seva decisió sobre la Torra, o qualsevol altre element de la disputa entre les parts o la intervenció de qualsevol dels aparells estatals. Per això, més enllà dels terminis que ningú controla, l’important és tenir clar el pla o el projecte per trobar una sortida positiva, democràtica, a aquesta situació.

Continua semblant clar l’objectiu de mobilització plantejat per Tsunami Democràtic després de la sentència del procés: Sit and Talk. La Taula de Diàleg, encara que hi hagi poques il·lusions sobre el que es pugui decidir, i no hi hagi ningú mínimament informat en Catalunya que racionalment estigui justificat per dipositar masses expectatives en el que es pot donar en aquesta taula si no està disposat a tenir fe en la màgia il·lusionista, és el marc immediat que determinarà els pròxims mesos. L’important és si aquesta taula se sent pressionada per la mobilització social per l’amnistia i per la defensa del dret d’autodeterminació com a manera democràtica de donar una sortida al conflicte. I, a més, amb propostes per abordar les desigualtats socials i mesures públiques necessàries per donar resposta a la situació de les famílies treballadores, per exemple, al voltant dels pressupostos a adoptar.

Un dels elements d’aquesta crisi i el conflicte entre els diferents sectors d’independència, i l’esquerra, és la desorientació sobre què fer després d’octubre de 2017, quina orientació, quines propostes i aliances. Fins i tot si aquest debat no és fàcil, és essencial. El diputat de la CUP, Albert Botran, endevina la tecla en una entrevista en Vilaweb “Penso que tots participem d’aquesta desorientació. Hi ha elements raonables en els discursos dels diversos actors independentistes. Cal assumir un moviment de ruptura o, perquè tingui èxit, tan important és saber com actuar dins de les institucions com saber fer-ho fora i tenir clar on situar la desobediència de la manera més efectiva. També hi ha una qüestió de lideratges i voluntats polítiques. Però no em sembla que hi hagi una divisió de dos blocs, sinó una desorientació. Fa falta més diàleg entre les forces independentistes, més debat, més discussió, una anàlisi més crític compartit sobre que va funcionar en Octubre del 17 i que va faltar, que crec que encara no s’ha fet. (…) Una estratègia de ruptura que assumeixi que la nostra independència naixerà d’un procés de crisi de l’Estat espanyol i no d’un procés de reforma, perquè l’Estat no vol reformar-se (…) caldrà tenir bons resultats electorals, que és una part important d’aquesta estratègia, però no l’única (…) hem de tenir una força mobilitzadora, capacitat de generar un desgast a l’Estat i desobediència, una agenda internacional per trobar aliances, més força en el món del treball…”.

En aquesta mateixa direcció s’ha d’interpretar la Convenció republicana i sobiranista que es va celebrar el passat 14 de desembre, que reuneix a formacions polítiques, municipalistes i activistes polítics, socials i associatius, amb l’objectiu d’establir un diàleg que pugui establir estratègies unitàries i de mobilització republicanes i per l’exercici del dret d’autodeterminació. En el seu Manifest es pot llegir:

“Els ciutadans de Catalunya, d’una manera molt majoritària, exigeixen un sistema democràtic que garanteixi una major participació i respecte als drets individuals i col•lectius, socials, nacionals i culturals. Aquesta majoria només pot créixer i consolidar-se juntament amb un model social avançat, lliure de corrupció, democràticament participatiu, municipalista, ecologista i feminista que ompli de continguts el model republicà que defensem. A Catalunya hi ha les condicions per plantejar, des de l’àmbit local, una alternativa al sistema de dominació que s’imposava de les potències establertes. La ciutadania pren consciència de la seva fortalesa i que només a través de la cooperació, l’equitat i la solidaritat podrem trobar els mecanismes i formes d’organització que serveixin per construir un nou paradigma basat en la llibertat, la igualtat i fraternitat. “

Per avançar en aquesta direcció, la Convenció va acordar que “Ens posem com perspectiva la construcció de la República Catalana sobirana, social i democràtica, per la via democràtica no-violenta, en el marc d’una relació fraterna amb el conjunt de pobles d’Espanya i d’Europa” i “Establir un diàleg entre les diferents organitzacions del sobiranisme republicà català, obert al conjunt de les organitzacions republicanes dels diferents pobles de l’Estat, per trobar estratègies conjuntes emancipadores dels pobles i la gent treballadora, enfront del règim monàrquic. Expressem també la voluntat d’enfortir la cooperació i la coordinació amb altres territoris amb els quals compartim llengua, cultura i història”.

Per llegir l’article a la font original, podeu entrar en aquest enllaç

 

Deixa un comentari

X