Crònica (urgent) des de Cuba
Ens arriba el testimoni de Miquel Àngel Sòria des de Cuba en la qual ens narra les seves impressions sobre l’impacte en el poble cubà de la mort de Fidel Castro. Miquel Àngel Sòria és professor de secundària jubilat. Apassionat de la literatura i la música. Viu a santa Maria de Martorelles, on va ser regidor i després alcalde; en el seu mandat es va reobrir la biblioteca municipal Montserrat Roig. Va ser col.laborador de l’Avant, ara de Realitat i molt sovint del nostre butlletí. Aquest novembre estava de viatge a Cuba.
Es 26 de novembre de 2016. Al mati, a Santa Clara, encara amb les imatges del Che colpejant els sentits, em desperta la televisió amb unes altres imatges tant o mes colpidores. Parlen de Fidel i em costa una mica fer-me càrrec de la noticia: Fidel era mort. Es una d’aquelles noticies que t’obliguen a fregar-te els ulls mentre intentes mesurar el seu abast. Desprès, quan ja ho has compres, segueixes fregant-te’ls intentant, en va, eliminar el tel que s’ha format. A la tarda arribem a La Habana. Si algú te al record una ciutat viva, alegre,…pot oblidar-la: l’absència de musica, les banderes a mig pal, els diaris sense color a la capçalera… el silenci.
El “son” ha desaparegut dels locals, dels carrers; esta tancat a l’anima dels cubans que, en grups, comenten els actes oficials previstos a partir del dia 28. Els nou dies de dol oficial afecten la musica i la venda d’alcohol. Algú recorda amb èmfasi com, a la balança, el èxits superen de sobra els errors.
“Se busca un hombre, va amado y no está solo, dispuesto a dar la batalla.[…] Hay alta recompensa: quien le ve, quien les escucha, aprecia los anclajes de esta isla inmune a los vaivenes. Quien va a su lado halla un camino seguro al mejor horizonte con una brújula llamada simplemente Fidel.”