La defensa del Sàhara Occidental des de les institucions
Per Cristina Bedmar, directora de la Revista Maig i assistent parlamentària al Grup Parlamentari Republicà del Congreso de los Diputados. L’article ens presenta el paper i el treball del representant públic, malgrat les seves limitacions. I, a més, una explicació sobre quin és el paper de les institucions en favor i defensa del poble del Sàhara Occidental, després de 40 anys d’ocupació per part del Marroc.
Malgrat que la capacitat política d’un representant a les institucions és sempre limitada, especialment si no ostenta un càrrec de govern ni a l’Ajuntament, ni al Parlament, ni al Congreso, és important sempre atendre a quins són els temes que marquen un fil conductor en la seva experiència com a representants. N’hi ha hagut molts que, durant els seus anys en actiu, han focalitzat la seva acció en l’àmbit de la cooperació internacional i, específicament, en els pobles que més maltractats han estat més maltractats, com el sahraui i el palestí.
Aquesta observança del fil conductor dels temes que un representant polític té durant els seus anys en actiu és encara més interessant si la trajectòria d’aquests és diversa pel que fa a les institucions per les quals passa, i és el que em va succeir a mi en el cas d’en Joan Josep Nuet: tant bon punt vaig començar la meva tasca com a assessora parlamentària me’n vaig adonar de la centralitat en l’esmentat fil conductor que constitueix la defensa dels drets del poble sahraui per ell.
Des de mocions a l’Ajuntament fins a Proposicions No de Llei i Propostes de Resolució, el seu pas per l’Ajuntament de Montcada, el Senat, el Parlament i el Congreso està farcit d’escrits, preguntes al govern de torn i iniciatives legislatives, combinant la tasca parlamentària sempre amb l’escolta activa de les demandes de les organitzacions i associacions que estan al peu del canó, i que resulten indispensables per tal de dur a terme tota aquesta feina.
La defensa dels drets del Sàhara Occidental és un exemple perfecte de la màxima de mantenir un peu al carrer mentre s’està a la institució, la comunió perfecte entre les associacions i organitzacions que, dia a dia, es deixen la pell amb aquests temes, i els representants polítics que empren tota la seva capacitat institucional al servei de la causa per tal d’aportar el seu granet de sorra i maximitzar l’impacte de la tasca d’aquestes associacions.
I és que la política institucional hauria d’estar guiada per aquesta feina: escoltar el clam del carrer, decidir i actuar.