Deslocalizacions i explotació laboral després de la crisi
Publiquem l’article de l’Albert Sales (@albertsc79), una reflexió sobre la situació actual de les condicions laborals de les obreres marroquines que treballen per a multinacionals espanyoles del món de la moda i la roba com Inditex, Mango, El Corte Inglés o Cortefiel, i de la que tant poc coneixem, entre altres coses pel silenci dels mitjans de comunicació que viuen de la publicitat d’aquestes multinacionals. Albert Sales és politòleg, sociòleg i activista. És professor associat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra i investigador en l’àmbit de la lluita contra la pobresa i les desigualtats. Actualment és assessor de la Tinença d’Alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.
Al 2011 vaig treballar en una investigació sobre les condicions laborals en la confecció de roba per a grans firmes espanyoles a la ciutat marroquina de Tànger. Gràcies a la implicació d’obreres de l’associació Attawassoul, vam sistematitzar més d’un centenar d’entrevistes a treballadores de fàbriques proveïdores directes de firmes com Inditex, Mango, El Corte Inglés o Cortefiel. Fàbriques que, segons els informes de responsabilitat social empresarial d’aquestes firmes globals amb seu a l’Estat espanyol, passen periòdicament auditories socials i ambientals que certifiquen el compliment de la legislació vigent i dels codis de conducta que llueixen a les pàgines web de les reputades empreses que gestionen la distribució de moda.
En l’informe publicat a principis de 2012, denunciàvem que el 68% de les obreres entrevistades ocupades a la cadena de subministrament d’Inditex afirmaven passar davant de la màquina de cosir entre 45 i 54 hores setmanals, i que un 30% realitzava més de 55 hores a la setmana de forma regular. El 25% de les obreres entrevistades no arribaven a cobrar el salari mínim marroquí i el 40% declaraven que els seus ingressos no eren suficients per cobrir les seves necessitats i les de la seva família.
La investigació va tenir cert impacte als mitjans de comunicació. Tot i l’efímer de la notícia, i dels intents d’Inditex per convèncer-nos de no publicar els resultats quan els vam donar a conèixer l’esborrany, la veritat és que les empreses que apareixen en el text van manifestar la seva “preocupació” per “possibles irregularitats” en la gestió de recursos humans dels seus proveïdors.
La investigació i la pressió als gegants de la moda espanyols va ser possible per dos factors: d’una banda, organitzacions no governamentals (en aquest cas la federació SETEM) disposaven de recursos d’agències públiques per a un tipus de cooperació internacional difícil de finançar a través de donatius de particulars. Per l’altre, moviments socials crítics amb els sindicats tradicionals estaven en plena efervescència al Marroc. Cansades d’un model de “desenvolupament” que, després de dues dècades de promeses, lluny de reduir la pobresa transformava les formes de misèria i d’explotació, alguns grups d’obreres s’organitzaven en els seus barris per fer sentir la seva veu.
Des de llavors, les petites partides que les agències de cooperació internacional (estatal i autonòmiques) destinaven a aquest tipus de projectes s’han esfumat. Les ONG de cooperació que situaven el focus en la denúncia de les bases econòmiques, socials i polítiques de les desigualtats, amb prou feines aconsegueixen sobreviure. I tot i la suposada facilitat de comunicació que ens brinden les xarxes socials, no han sorgit en el seu lloc moviments socials transnacionals capaços de mantenir els llaços de solidaritat més enllà de retwits i polzes en alt al facebook.
Al Marroc, tot i els bons indicadors macroeconòmics, la situació de les fàbriques no ha canviat. No hi ha estudis. No puc oferir dades sistemàtiques. Però les poques obreres que segueixen organitzades estan pitjor i més soles. Les obreres de la confecció van ser el cor del moviment 20 de febrer, la “primavera àrab” marroquina de la qual poques notícies vam llegir en els mitjans espanyols. I també van ser les víctimes de la repressió selectiva. Wafae Charaf ha passat els últims dos anys de la seva vida a la presó per denunciar els abusos als quals va ser sotmesa tornant a casa després d’una manifestació. Altres víctimes no van denunciar però van difondre la por. El moviment es va desinflar per la seva pròpia dinàmica, però també per l’assetjament sistemàtic a les dones que l’impulsaven.
La debilitat de xarxes internacionals nascudes a la calor dels moviments antiglobalització (com la Campanya Roba Neta) i la impunitat amb la qual es reprimeixen els moviments socials al nord i al sud, permeten que les polítiques neoliberals gaudeixin de esplèndida salut tot i que la seva hegemonia ideològica es qüestiona amb més força que fa cinc anys.