Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Cultura   /  Dies 5 a 7

Dies 5 a 7

Adelina Escandell, activista feminista, mestra jubilada i Presidenta de la Fundació, ens conta el desenvolupament del viatge a Colòmbia i les seves reunions com a part de la delegació Justice for Colombia per fer seguiment dels acords de pau.

Dia 5(19F)

Avui anem amb avió fins a Medellín i després un altre vol ens porta fins a Apaivadó. Més tard, després d’un llarg trajecte amb  bus arribem la zona de San José León, objectiu de la nostra visita.

Ens acompanyarà en la visita  Victoria Sandino, que va ser comandant de les FARC  fins a la seva dissolució el 2017. El 2013 es va incorporar a la delegació de les FARC a l’Havana durant els diàlegs de pau amb el govern de Juan Manuel Santos fins el 2016, sent l’única dona portaveu en el procés de pau. Va destacar en la seva lluita per la igualtat de gènere en els acords al capdavant de la Subcomissió de Gènere. L’1 de desembre de 2017 es va acollir a la Justícia Especial per a la Pau amb la finalitat de poder participar en política i actualment és senadora del partit FARC.

La comunitat està construïda per antics guerrillers i guerrilleres de les FARC que van marxar del lloc que els havien assignat perque no hi havia manera d’engegar un projecte productiu i a més estaven en una zona on els paramilitars campaven i per tant no tenien seguretat personal. La decisió va ser presa de manera col·lectiva i és així com s’han organitzat en totes les qüestions. Van ajuntar part dels que els havien donat pel lliurament de les armes i van comprar aquestes terres (no hi arribava cap carretera, ni electricitat…). Ens van dir: “Nos tocava resolver”; perquè creien en la pau, però no en la voluntat del govern per ajudar-los. La decisió els ha anat bé: han construït habitatges, un espai comú, estan fent la carretera… Fins i tot, en un punt hi ha connexió WIFI. I estan engegant una piscifactoria com projecte productiu de la comunitat, tot i que a moltes cases tenen la seva pròpia.

Tinc la sort d’arribar-hi amb el vehicle de Victoria Sandino (d’altres membres de la delegació ho hauran de fer a peu). Ens reben les criatures acompanyades amb la mestra amb pancartes i banderoles, cantant una cançó agraint a la Victoria el seu acompanyament. Tot és senzill, però està net i ordenat. S’hi respira bon ambient i arreu se sent el so de l’aigua.

Fem la trobada amb el President de la Comunitat, però també amb la coordinadora del Comitè de Gènere. I la majoria de la comunitat també hi és present. Lliguen aquest aspecte amb la sostenibilitat. Així, les dones comercialitzen el pechimbé (arbre de ribera), que a molts llocs del país s’ha extingit. Tenen en marxa una cuina col·lectiva (ens preparen el dinar) amb la idea de fer un restaurant perquè la zona es pot convertir en un centre de turisme: rutes bicicleta, el riu… També crien gallines i properament construiran la “Casa de la Dona” on volen engegar un projecte de confecció. Una part dels beneficis repercuteix en la pròpia comunitat, però una altra part l’aboquen en projectes propis de formació (poden fer viatges), lleure…

En la comissió de gènere també hi participen homes i dediquen molts esforços de formació en prevenció de les violències. Però també analitzen que el fet de viure de manera comunitària amb una assemblea mensual ha permès que la violència masclista quedés molt minimitzada.

Tenen pendent construir l’escola (tenen 25 criatures de primària i 11 de secundària). Expliquen que el seu model d’autoorganització és un model per les comunitats veïnes.

Victòria Sandino també intervé en la xerrada. Explica que la gent agafa les armes quan es troba sense futur i viu immersa en la violència. Parla de la necessitat d’assistència en salut mental per a moltes ex guerrilleres (homes i dones), però especialment per elles perquè a la guerrilla tenien un paper dirigent i quan tornen a les seves comunitats se’ls vol “tancar” en el rol típic de dones. I no hi estan disposades. Per això, subratlla, la importància de tractar aquests temes des d’una perspectiva psico-social.

Una de les persones ens comenta que “todo está por hacer”. I jo situo a Miquel Martí i Pol “Tot està per fer i tot és possible”.

Ens acompanyen a les instal·lacions que construeixen per la piscifactoria i després ens banyem al riu; s’agraeix perquè fa una calor molt forta.

 

Dia 6(20F)

Avui viatjarem a Chocó, a la Madre Unión (Bajo Atrato).

Viatge llarg i incòmode. Ens acompanya Javier, de la comissió intereclesial de Justícia i Pau que  coneix bé la zona. Quan arribem ens reben les criatures amb banderes; en cada una hi ha un desig (paz, amor, biodiversidad, libertad…) i ens les regalen, una a cadascú i cantant a la pau. La comunitat està organitzada al voltant d’una gran explanada verda que fa de camp de futbol.

A l’entrada, la casa de la memòria de dues plantes de construcció comunitària. Allà ens reunim. Hi ha representants de totes les comunitats; algunes i alguns han fet un llarg viatge per venir-nos a explicar la seva situació. Moltes d’aquestes persones són afrodescendents i d’altres mestissos. Són 49 comunitats que apleguen unes 2200 famílies. En aquesta primera ronda hi és tothom, i, senzillament, fem les presentacions.

Més tard, pujarem al primer pis només la delegació i les persones representants de cada comunitat on ens expliquen les diferents situacions.

Van ser desplaçats el 97 pels grans empresaris i terratinents, amb el suport dels paramilitars que volen les terres per la ramaderia extensiva, o els monocultius de la palma, la pinya, el plàtan… o els diferents minerals. Per fer-los fora van utilitzar totes formes de violència, fins i tots els assassinats de molts líders. El 2008 es va publicar una llei que recull que la terra no es pot vendre, però l’aconsegueixen a través d’amenaces (“o la vendes tu o la venderá tu víuda”). El problema és el model econòmic neolliberal. La UE mira cap a una altra banda.

Van retornar al seu territori el 12 d’octubre de l’any 2014  acompanyades per membres de la Comissió Intereclesial de Justícia i Pau (CIJP) i dos brigadistes de PBI.Van arribar amb les llavors que anaven a sembrar, amb les seves eines de treball, amb unes hamaques per dormir i la il·lusió de poder tornar a les seves terres.

Davant les amenaces, el govern els ha lliurat mòbils com a única protecció, però estan en una zona on no hi ha antenes.

És una zona de biodiversitat, apta per a molts cultius. Només volen les seves terres i que els deixin viure a partir de la seva agricultura. Tenen projectes per ampliar els cultius, per comercialitzar-lo…I no els monocultius que els condemnen a la fam i que desertitzen el territori.

Desenvolupen una educació pròpia, basada en els valors que volen de pau i convivència, interètnica. La lluita es converteix en experiència. Van començar 33 alumnes i ara en són 100

Tenen por, però determinació en la defensa de la terra.

Dinem el que han cuinat en una cuina rudimentària. Passegem acompanyats per uns adolescents pel camí que voreja el poble i ens expliquen amb orgull el que hi estan plantant.

 

Dia 7(21F)

Avui visitem a Diana Escobar, Alta Comisionada de Paz.  Està acompanyada pel seu equip. Ens fan una presentació molt tècnica dels indicadors de l’acord de pau que són de la competència d’aquest Departament, classificats per temes. Espais lliures de mines, trànsit a la legalitat, sistema integral de seguretat, indicadors legalitat i convivència. Tot l’equip defensen de manera aferrissada les actuacions del govern. Neguen la desprotecció contra la violència que pateixen els líders socials, no accepten que hi hagin paramilitars: parlen de dissidents i narcotraficants…

Posa molt d’èmfasi en aprofundir en la comunicació per explicar a l’interior i a l’exterior, els avenços governamentals. La implementació dels acords diu, és a deu anys; no es poden fer judicis sobre el que s’ha fet, sinó esperar al final. També defensa la idea que totes les instàncies del govern estan desplegades en els territoris.

Ens lliura el llibre amb els acords de pau.

 

I d’aquí ja cap a l’aeroport.

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

X