Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  General   /  La docència confinada: reflexions d’un professor connectat i estressat.

La docència confinada: reflexions d’un professor connectat i estressat.

David Sànchez, professor de secundària i batxillerat ens presenta unes sèries de reflexions sobre la situació escolar actual la qual ha provocat una situació extraordinària  tant pels alumnes com els professors. . 

El cas de l’escola confinada i l’educació a distància

Bon dia, bona tarda, bon vespre o bona nit; em presento. El meu nom és David, i des de fa uns anys exerceixo de professor de secundària i de batxillerat. La crisi del COVID-19, com a tothom, em va agafar per sorpresa, si bé teníem la referència d’Itàlia i d’altres indrets de la peninsula… i esperàvem, que tard o d’hora, l’escola tancaria, com a mínim durant un parell de setmanes. No teníem una idea molt certera de quan acabaria tot plegat i, confiats i confiades, pensàvem en el tancament com una mena de parèntesi, una aturada que no tenia perquè afectar el desenvolupament global del curs. Un curs que havia d’acabar entre el maig i el juny, com tots els altres cursos. Però érem lluny de la realitat, víctimes de l’optimisme forçat d’aquelles societats que no paren mai les màquines, inconscients de les nostres febleses en tant que grup humà que tendeix -algú ho entén?- a desfer-se de les eines de les quals ens hem dotat per afrontar les crisis socials, vull dir, que tendeix a privatitzar i mercantilitzar la vida mateixa, el dret a una existència digna.

Ens equivocàvem, així com ens hem equivocat moltes altres vegades. El confinament i per tant el tancament dels centres educatius s’ha allargat, fins a dia d’avui, i això ens ha obligat a canviar la nostra rutina de treball docent, així com la rutina de la gran majoria de famílies del nostre país ha canviat. I ens ha agafat a contrapeu. I per què, a contrapeu? Fa anys, masses anys, que la comunitat educativa pinta ben poc en el desenvolupament de les polítiques educatives. Fa anys, masses també, que l’educació a Catalunya -i és una tendència global, però a casa nostra especialment virulenta- pateix retallades en els recursos materials i humans, i polítiques educatives mercantilitzadores de l’ensenyament. Resultat? Sistema escolar segregat, infrafinançat, precaritzat i cada dia que passa més paupèrrim. L’escola, l’Educació, té moltes coses a dir davant d’una situació de crisi com la que estem vivint. És el paraigües necessari per aixoplugar a tota la comunitat de la incertesa actual. Ha de ser un espai de trobada, malgrat el confinament, de tota la comunitat educativa. Ha d’oferir tranquil·litat i calma en temps de tempesta. Hem de fer de les escoles els espais de transformació social que el moment històric que vivim necessita. De cap de les maneres podem pensar en l’escola, ni ara ni mai, com una mera eina transmissora de competències personals – esbiaixades per l’origen socioeconòmic i les expectatives salarials i laborals de la família- que preparin per a la competitivitat en el mercat laboral, ni com un espai burocratitzat i tecnòcrata, on hi opera la figura del facilitador, tot allunyant-se de la realitat social que l’envolta. No; l’escola, la dels mestres i la de les professores, la de la comunitat educativa, la dels barris i pobles, ha d’aprofitar aquesta crisi per exigir la seva participació activa en el disseny del nou full de ruta social que hem de pensar entre totes i tots.

Un sistema escolar segregat genera una societat segregada; un sistema escolar infrafinançat genera pobresa; un sistema escolar precaritzat confronta les parts i desfà les xarxes que tant esforç, passat i present, ha costat de teixir. I avui, davant la crisi del coronavirus, amb les escoles tancades sine die, l’Educació Pública no sap com donar una resposta certera, tranquilitzadora, ni a les famílies, ni a l’alumnat, ni al professorat.

Les comparacions són traïdores, no en sóc partidari més enllà d’aquelles que em permeten contrastar moments i actituds històriques en les meves classes d’història a batxillerat, però em permeto la llicència de llançar-ne una que pot ser molt il·lustradora del moment que estem vivint. Avui es parla molt, i que duri, de com les retallades en la Sanitat Pública han afectat de manera molt negativa en el potencial de resposta del sistema sanitari a la pandèmia del coronavirus. Utilitzem la mateixa lògica per parlar – per què no?- del sistema educatiu i de com, després d’anys de retallades i de desorientació pedagògica promoguda pels organismes neoliberals, el sistema d’Educació Pública de Catalunya està afectat pels mateixos mals que els de la Sanitat Pública davant la crisi del COVID-19. Manca de personal i d’infrastructures que permetin una resposta equitativa al tancament de les escoles, manca de direcció i govern -hi ha algú al volant?-, col·lectius escolars altament segregats i desconnectats. Recordem-ho, que no se’ns passi: quan demanem que mai més es retalli en Sanitat, i que es proveeixi la Sanitat d’un finançament expansiu per garantir el dret a la salut  de tota la ciutadania – en igualtat de condicions-, demanem, al mateix temps, que mai més es retalli en Educació, i que es garanteixi, d’una vegada per totes, un finançament suficient i expansiu per a l’Educació pública, que garanteixi al seu torn el dret a l’educació de tota la ciutadania – en igualtat de condicions-. Perquè si alguna cosa ha fet aflorar el tancament de les escoles és la importància de l’educació en la seva capacitat d’arribar a tothom en les mateixes condicions, de connectar amb l’alumnat de totes les capes socials per trencar amb les injustícies socials que, en èpoques de crisi, brillen com mai.

Estrés digital sense romb

Des de l’inici del confinament, el Departament d’Educació de la Generalitat ha anat publicant directrius buides de contingut, sense una direcció clara. Algunes es contradiuen, d’altres, la majoria, són paper mullat ja que queden ensorrades per una nova directriu, que serà superada al seu torn per una de nova. En un primer moment, l’endemà de tancar les escoles, el Departament va rebutjar la possibilitat de cercar la “normalitat” acadèmica mitjançant la connectivitat mentre durés el tancament, argüint que això provocaria una situació de greuge entre l’alumnat amb possibilitats de connexió regular a la xarxa i l’alumnat que no gaudeix d’aquest accés. La vella dicotomia entre població amb recursos i població sense recursos. Aquest principi va quedar al calaix quan, durant les vacances escolars de setmana santa, es publica un nou pla que estableix que el tercer trimestre comença el 14 d’abril, i que serà avaluable, amb totes les limitacions evidents per la situació de tancament escolar. Per dur a terme el nou pla – és a dir, per seguir navegant a la deriva- el Departament ha estudiat, amb la col·laboració de les direccions dels centres, l’afectació de la bretxa digital en el seguiment del treball telemàtic. Un cop la informació és sobre la taula, s’estableix que el Departament facilitarà, amb la col·laboració d’empreses privades (La Caixa i Telefònica), la connectivitat i els aparells necessaris en aquelles famílies que ho necessitin per fer desaparèixer la bretxa digital. Hem d’esperar al tancament forçat de les escoles per tenir cura de la bretxa digital, que no és més que una extensió de la bretxa socioeconòmica a la que ens condemna el sistema? Tots els recursos econòmics i materials que es posen a disposició en aquest pla d’acció, no es podrien dedicar a elaborar un pla de contingència, un cop acabat el confinament? Penso, per exemple, en l’oferiment gratuït i universal de casals d’estiu, de colònies, etc. Però de nou, mal que ens pesi, el Departament busca la col·laboració d’empreses privades enlloc d’escoltar la complexa realitat social del país i el paper que l’escola pot, en tant que entitat igualadora, exercir en aquests moments de crisi. Hem volgut continuar amb el ritme; a voltes sembla que estem condemnats per la hiperproductivitat. No hauria estat millor aturar-nos, repensar els errors del passat, plantejar alternatives durables a mig i llarg termini, consensuar el pla d’acció amb la comunitat educativa, enlloc de voler continuar el curs com si aquí no hagués passat res?

Aquesta situació, a més a més, provoca un fort component d’estrès a les persones involucrades en la gestió escolar de la crisi: direccions i coordinacions de centre, professorat, alumnat i famílies. Pretendre adaptar el modus operandi de l’escola al confinament, arribar a plantejar fins i tot la possibilitat d’avaluar el tercer trimestre, és símptoma d’una manca absoluta d’empatia cap a l’alumnat, el professorat i les famílies. La tecnologització de l’educació ha de ser, en el millor dels casos, un recurs més en el procés d’aprenentatge. La meva experiència personal durant aquests dies d’escola confinada em fa pensar en com la connectivitat aplicada a la docència revela la segregació innherent d’aquests processos, que per altra banda estan de moda, impulsats pels grans gurús de la nova pedagogia. Segregació, dic, que mostra dues cares: d’una banda la segregació per impossibilitat en l’accés a les tecnologies, de caire socioeconòmic, i de l’altra la segregació en el mateix procés de l’aprenentatge, doncs no tot l’alumnat té la mateixa capacitat per adaptar-se al medi tecnològic. La tecnologització de l’educació passa per sobre de la inclusivitat. I en aquest sentit, que la prioritat del Departament hagi estat la de dotar d’aparells tecnològics i connectivitat als grups socials més vulnerables, ens ha de posar, si més no, en alerta. Cap a on dirigim els esforços? Ens podem seguir permetent que l’Educació pública sigui un element de segregació?

Poder establir contacte amb l’alumnat en temps de confinament és un propòsit molt interessant, fins i tot bell, m’atreviria a dir. El professorat és responsable, socioeducativament parlant, del seu alumnat, si més no així ho considera un servidor. La nostra professió comporta una tasca social i educativa. Ara bé, entre establir contacte i seguir amb l’avaluació del curs hi ha un món. Un món que el Departament sembla no voler veure. Aturem-nos, si us plau. Donem-nos confiança i creiem en el personal docent, en la seva capacitat per a fer front als reptes en diferents contextos, ja que ningú més coneix la realitat dels centres com nosaltres.

Ser o no ser (un cos)

És curiós: mai havíem estat tan aïllats els uns dels altres però al mateix temps mai hem estat tan interconnectats com ho estem ara, confinats i confinades, en plena crisi del COVID-19. Físicament aïllats, virtualment connectats. El nostre cos s’acostuma – malgrat tot- a restringir la seva naturalesa als límits marcats per les parets i la porta de casa, al mateix temps que el nostre cap s’esforça en arribar tan lluny com les tecnologies de la informació ho permetin. Per fer-ho, normalment, per tal d’interconnectar-nos, ens posem davant la pantalla de l’ordinador, de la tableta, del mòbil. Encenem l’aparell, connectem a la xarxa i entrem en el desconegut per a la majoria món dels uns i els zeros. En el seu últim llibre -“Ser o no ser (un cuerpo)” Santiago Alba Rico diu, d’un ordinador connectat a la xarxa, que no és una eina, com ho és un martell, per molt que ens permeti resoldre a vegades problemes pràctics; tampoc és un territori, tot i que hàgim traslladat al seu interior les nostres disputes i ell mateix -les seves xarxes immaterials- estigui en disputa, com ho estan Gibraltar o les Malvines. Un ordinador connectat a la xarxa és, sobretot, un òrgan, igual que el ronyó o el fetge, cosa que té dues conseqüències inevitables i inquietants: la primera, que no puc viure sense ell; la segona, que no puc decidir sobre ell. Aquest interessant passatge de l’últim llibre d’Alba Rico ens fa pensar, així a l’engròs, en la nostra relació amb la xarxa, en la nostra dependència amb la tecnologia: en què ens queda – i què volem que ens quedi- d’homo, després d’haver donat ales i via lliure al sapiens sapiens.

Cada vespre a les 20h, però, sembla que la lògica es transfigura, durant uns minuts, tanquem l’ordinador, apaguem el televisor i sortim a la terrassa, al balcó, a la finestra. Canviem els uns i zeros per l’eina més ancestral de totes, l’eina més democràtica d’abans del descobriment de l’acumulació del capital i dels mitjans de producció: les mans. Les mans! Clap! Clap! Clap! Un gest d’agraïment cap a tot el personal sanitari i laboral que està al peu del canó, una mena de teràpia col·lectiva, catàrtica, que és també un forat per on respirar humanitat-no-tecnològica, humanitat-manual, aplaudiments, connectivitat primigènia entre les dues extensions que ens van ajudar a baixar dels arbres, a polir pedres, a construir ordinadors. Seguint amb la metàfora d’Alba Rico: a les 20h recuperem, per un instant, una vida anterior, una vida on tenim dos ronyons, i no dos ronyons i l’ordinador, on tenim dos pulmons, i no dos pulmons i la tableta, una vida on tenim un fetge i no un fetge i un mòbil.

Metàfores enllà, la crisi del COVID-19, el confinament forçat i el tancament sine die d’escoles i d’altres centres d’activitat humana i quotidiana, ha fet aflorar les contradiccions sistèmiques, que venen de lluny. En aquest sentit, la crisi és una oportunitat: una oportunitat per entendre d’on venim i cap a on anem. Una oportunitat per a conèixer els punts més febles de la nostra estimada societat en comú, i de quin peu coixegen les nostres institucions sobiranes, públiques, i ara mateix molt estressades. D’alguna manera, les nostres institucions també estan confinades. Potser no ho estan entre quatre parets, però sí entre dos pols: el del bé comú, el de tots, i el del bé privat, el de l’especulació individualista. Cap a quin dels dos pols apuntaran? Quines forces repel·len cap a un costat o cap a l’altre? Llibertat d’escollir? O llibertat d’existir?

Jo ho tinc clar: llibertat d’existir. Hem d’estirar amb totes les forces disponibles cap al bé comú. Hem de sortir d’aquesta crisi amb els principis d’igualtat i de fraternitat com a bandera i tot seguit, amb la bandera a les mans, si em permeteu la paradoxa, tornar a parlar de llibertat. Ell vell – i alhora tan jove- Robespierre ja clamava a contracorrent, en el temps de la revolució francesa, el que seria el principi fundador del socialisme: el dret d’existir -dignament- és el primer dels drets i d’ell depenen tots els altres.

Certament la situació de crisi ha precipitat la presa de decisions des de les institucions, algunes més encertades i d’altres menys. Suposo que ningú està preparat per a dirigir una crisi de confinament i tancament dels centres públics i de la majoria d’espais oberts a la ciutadania. Ho suposo, tot i que no tinc clar que hagi de ser així.

*David Sánchez Rueda, professor de Francès i Història i militant de Comunistes de Catalunya*

 

 

 

 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

X