Dones al carrer
Antonio Gomez escriu aquest article sobre com es van començar a movilitzar les dones antifranquistes en un moment en que les lluites obreres i estudiantils protagonitzaven l’actualitat.
Però encara tenint importància aquestes manifestacions estudiantils, entenc que si alguna de les mobilitzacions al carrer d’aquells dies va tenir un significat històric és que van protagonitzar al voltant de cent dones madrilenyes, relacionades per via familiar amb el món de la cultura o intel·lectuals, llicenciades i escriptores elles mateixes. Segons consta a algun lloc, les promotores de l’acció haurien estat concretament Gabriela Sánchez Mazás (Germana de Chicho Sánchez Ferlosio i parella de Javier Pradera), Ana Guardione (parella de Chicho), Carola Torres (parella de José María Morenpo Galván) i Eva Forest (parella d’Alfonso Sastre), totes elles de l’entorn del PCE. Crida l’atenció la inclusió en aquest grup de conspiradores inicials, tant notablement comunistes, de Gloria Ros, casada amb Dionisio Ridruejo, que en aquell moment estava amb els moviments politics que coneixem.
És d’imaginar la transmissió de les convocatòries per mitjà d’innumerables xerrades de cafè i trucades telefòniques: “A les 12 del dia de Sant Isidre a la Puerta del ol. Passa-ho.” Malgrat la precarietat dels mitjans i la falta d’experiència d’aquelles intel·lectuals madrilenyes en temes semblants, la convocatòria va funcionar, si bé el desenvolupament sembla ser que va ser bastant frustrant i una mica tosc. Allà es trobaven, a la Puerta del Sol, a mig dia del dimarts 15 de maig, festivitat de Sant Isidre, patró de la ciutat, aquell gairebé un centenar de dones, entre les que es trobava la novel·lista Dolores Medio, la poetessa Cocha Lagos, l’escriptora Concha Fernandéz Luna, la posteriorment editora Felicidad Orquín o Josefina Aldecoa, , que encara no era la reconeguda novelista que seria més endavant, si no tan sols “la dona d’Ignasio Aldecoa”. En el mateix apartat de “dones de” es podria incloure a un bon nombre de convocants, des d’Amparo Gastón (parella de Gabriel Celaya) o Teresa Bergamín (filla de José Bergamín) a Isabel Hierro (germana de José Hierro), pepa Ramis (casada amb José Manuel Caballero Bonald) o María Luisa Romero (dona de José María de Quinto), a més de la totalitat de les convocants inicials. Igualment estaven entre les manifestants Dulcinea Bellido, Carmen Rodríguez i Natalia Calmai, casades, respectivament amb els dirigents comunistes Luis Lucio Lobato i Simon Sánchez Montero i el jove advocat Felipe Nicolás Sartorius, els tres llavors a presó.
Hi ha fins i tot qui va citar entre els manifestants (El Socialista d’aquell mes, per exemple), a les actrius Nuria Espert i Aurora Bautista, possibilitat creïble doncs les dues es movien pels mateixos cercles culturals, polítics i amistosos. Convé recordar que aquesta última, que havia estat una autèntica icona del cinema imperant franquista, ja havia rodat l’any 1959 “Sonatas” amb Juan Antonio Bardem, que alguna conversa concienciadora devia tenir amb ella, i que estava a punt de convertir-se en un rostre senyer del nou cinema espanyol quan dos anys després va protagonitzar “La Tía Tula”, versió de Miguel Picazo de la novel·la d’Unamuno.
No obstant, la presencia més ressaltada en aquella concentració femenina devia ser la d’Isabel Álvarez de Toledo, XXI duquesa de Medina Sidonia, XVII marquesa de Vilafranca del Bierzo, XVIII marquesa dels Vélez, XXV comtessa de Niebla i tres vegades Grande de España. Era molt títol per un aldarull al carrer. Tot i això, als que la coneixien no els devia resultar estrany, sinó al contrari, coherent, la presencia en aquella cita de tal aristòcrata jove, que tenia en aquell moment 27 anys i era de caràcter revoltós i donada a la literatura, com provaria anys després amb la publicació en l’editorial comunista parisina Ebro “La Huelga”, en la que apuntava dards contra els terratinents andalusos, la seva pròpia classe, a la que acabaria tornant amb el temps.
El poeta i novelista José Manuel Caballero Bonald va assistir al succeït aquell dia en companyia d’altres companys de professió, com Fernando Baeza, Gabriel Celaya o Angelina Fons, moguts per la solidaritat amb les seves dones manifestants i, està clar, amb els miners; encara que si es rascava, també seria possible trobar algun tret de proteccionisme mascuí molt de l’època. Gairebé quaranta anys després el poeta i novel·lista va rememorar en les seves memòries el que van veure els seus ulls aquell dia, donant-li al record el toc d’irònic distanciament que permet el pas del temps:
“Al hilo de los acontecimientos se organizó una manifestación de mujeres en la Puerta del Sol, con ánimo de reiterar públicamente la protesta contra esas últimas vejaciones calificadas por Fraga de ‘tomadura de pelo’. Parece ser que aquella movilización femenina estuvo mal planteada desde un principio, pues a poco de iniciarse o una ver articulado un grupo de cierta apreciable consistencia. Pudimos comprobar que había más policías que manifestantes. Tampoco es que se hubieran congregado muchas mujeres, pero, aun dando por supuesto esa posibilidad, la abundancia de peatones que transitaban a aquellas horas por la Puerta del Sol habría impedido realmente que se hicieran notad demasiado. No se produjo ninguna violencia ni las dispersó ninguna carga policial. Simplemente fueron detenidas por grupos y conducidas a las terribles dependencias de la Dirección General de Seguridad. Me cuesta trabajo entender cómo aquellos agentes de la brigada político-social actuaron con tan metódica pericia, identificando entre los transeúntes, sin otra ayuda que la del olfato de sabueso, a todos los que habían acudido a aquel conato de manifestación. ¿Cómo se enteraron de la furtiva convocatoria y a través de qué astutas estrategias fueron reconociendo y neutralizando a la mujeres? Me inclino a creer que esos agentes pertenecían a una brigada selecta adiestrada en la sutil especialidad de detectar la presencia de antifranquistas. Sin duda que el sistema policiaco de la dictadura podría ser acusado de todas clases de tropelías, pero en ningún caso de inoperancia.”
El record va trair a Caballero Bonals en la ubicació cronològica exacta de la manifestació, que la situa després de la carta a Fraga, la de la “presa de pel”, corresponent a les vagues i els manifestos d’octubre de 1963, quan la concentració femenina a la Puerta del Sol va tenir lloc més d’un any abans, al maig de 1962. Té raó, en canvi, al destacar l’eficàcia repressora de la Brigada politico-social, de negre record per tots els rojos de l’època. El que causa estranyesa és que l’escriptor s’estranyi d’això, doncs comptava la social, i ell ho sabia, amb nombrosos instruments per saber del que anava a passar abans que passes, i més encara en un entorn com el cultural madrileny, tan petit i tan donat al xafardeig personal i polític, en el que una convocatòria així devia resultar gairebé pública. Totes les manifestants eren conegudes com desafectes al règim, els marits i familiars de les quals havien estat detinguts amb anterioritat i tenien una vida minuciosament escrutada amb els seguiments, les vigilàncies, les escoltes telefòniques o, sobretot, amb els variats confidents policials que voltaven entre les taules, seien en tertúlies o xerraven a la barra i comunicaven als seus caps tot el que escoltaven.
El mateix Caballero Bonals rememoraria a posteriori aquelles conspiracions, record que reprodueixo, perquè crec que pot contribuir a entendre l’ambient en el que es desenvolupaven les conspiracions politico-culturals d’aquests anys (En altres terrenys, com l’obrer, la precaució era molt més gran), a més de deixar clar que, en aquell ambient, res podia quedar amagat a l’ull de la policia, “obert de nit i dia”, com cantaria anys després Adolfo Celdrán amb vers de Nicolás Guillén: Caballero Bonals, Claudio Rodriguez i Jaime Gil de Biedma:
“Nos reuníamos sin ninguna regularidad en casa de Carmina Labra, de Gabriel Celaya o en la mía propia, y trabamos de convencernos de que ahí mismo se estaba gestando la inminente caída del imperio franquista. También se celebraban sigilosas reuniones en iglesias de barrio, cuyos párrocos prestaban con gusto sus instalaciones y para las que me visaba siembre Natalia Calamai, la mujer de Nicolás Sartorius, una activista con mucho encanto. Pero la más movida de esas sesiones tenía lugar en el ya desaparecido café Pelayo –que debía su nombre la calle donde estaba: la de Menéndez Pelayo, cerca de Alcalá–, con asistencia incluso de un policía que había ido adquiriendo cierta furtiva confianza con la clientela y saludaba familiarmente a algunos de los conspirados habituales. Pero al café Pelayo yo no acudí sino en su última etapa y muy de vez en cuando, a poco de volver a Colombia. La asistencia a estos conciliábulos era muy variable: había militantes comunistas, que eran los más –aunque las células solapaban a veces su identificación–, emisarios extranjeros de paso y diversas especies de conjurados por libre: Ángel González, García Hortelano, Alfonso Grosso, Antonio Ferres, López Salinas, Javier Alfaya, Alfonso Sastre, Juan Eduardo Zúñiga, Eduardo García Rico, Felicidad Orquín, José Esteban, Isaac Montero, María Amposta –entonces mujer de Pericas y luego de García Hortelano—Jesús López Pacheco, Martínez Menchén, Ricardo Zamorano… Si no se planteaban estrategias políticas de despegue inmediato, podían ocurrir cosas muy peregrinas. Quiero decir que la simple sospecha de estar representando el papel de hombres de poca fe o de ilusos declarados, propagaba entre los asistentes la tentación de los remedios etílicos.”
Com es pot veure gairebé no hi havia presència femenina entre els conjurats, encara que probablement seria més adequat dir que el que no hi havia era consciència masculina de la presencia femenina en aquelles conjures antifranquistes de, sembla, tant freqüent conclusió alcohòlica. Pel contrari, i segons sabem pel propi testimoni de moltes d’elles, les dones, fos en la seva condició d’intel·lectuals o “esposes”, sempre van estar presents en aquelles reunions, en cases clandestines o bars públics, sòbries o amb tres copes de més, participant i organitzant les baralles corresponents, encara que davant les llums dels focus, els de llavors i els d’ara, qui apareixien fossin els seus molt més coneguts marits. Potser és que la política, com el conyac Soberano, era cosa d’homes. Precisament Amparo Gastón, Sabina de la Cruz, Blas de Otero i Gabriel Celaya per trencar aquesta concepció de la política com un territori en el que també les dones estaven subordinades als homes és pel que em sembla històricament important aquella manifestació, que només elles van pensar, convocar, intentaren portar a terme i a elles les van pegar.
No cap dubte de la valentia del gest d’aquelles manifestants, bona part de les cuals van passar després de la seva detenció les preceptives 72 hores als calabossos de la DGS, tan sols a uns metres d’on havien intentat manifestar-se, i van acabar enfrontant-se a multes governatives, sembla que d’entre 5000 i 25000 pesetes, que algunes decidiren no satisfer, pagant el seu import amb mesos de presidi. Igualment van ser detinguts i multats els marits voyeurs, a pesar de que la seva única actuació il·lícita havia estat la de mirar. També va ser, tot sigui dit, una acció un tant ingènua, fruit de la inexperiència generalitzada en aquella època en organitzar manifestacions prèviament convocades, que no fossin resultat d’un esclat de ràbia més o menys espontània, sobre tot en el mon universitari. Però el seu gest va tenir, crec jo, una dimensió que sobrepassa la de simple acció conjuntural datada en el temps.
Aquell intent de manifestació del dia de Sant isidre va ser la primera vegada des de la victoria franquista que un nombrós grup de dones expressaven públicament la seva pròpia identitat política, independent de la que poguessin tenir els seus familiars masculins, marits, germans o cosins, o els seus col·legues de professió, per molt que les recolzessin i per molt que les reivindicacions plantejades tinguessin poc a veure amb la seva condició femenina. A més, la concentració va ser el germen del primer moviment organitzat de dones nascut a l’Espanya de la segona meitat del segle passat.
Després de la manifestació, i de sortir les protagonistes dels seus calabossos de la DGS, la direcció del PCE va convocar a algunes d’elles, el núcli de militants que havia participat en la seva organització, a una reuniño que va tenir lloc a casa de l’Ana Guardione i el Chicho Sánchez Ferlosio, encara que l’incipient cantautor es trovaba en aquests moments complint al Sahara el seu sevei militar obligatori. A part de l’anftriona, van ser-hi la carola Torres, Gabriela Sánchez Ferlosio, Josefína Arrillaga, Felicidad Orquín, Carmen Rodriguez i Dulcinea Bellido, totes elles conegudes ja del lector. Per part del PCE hi van assistir els seus dos màxims responsables madrilenys en aquell moment: Francisco Romero Marín, heroi guerriller a la URSS i es responsable dels passos clandestins a la frontera francesa, la fermesa del qual li valdria posteriorment el sobrenom de “el tanque”, i Julián Grimau, a només sis mesos de la detenció que acabaria amb l’afusellament. En concordança amb la política de reconciliació nacional i de l’assetjament col·lectiu a la dictadura, la pretensió de la direcció comunista era fomentar una associació de dones, que inclogués a militants, dones de presos i intel·lectuals femenines procedents de totes les àrees antifranquistes per lluitar, bàsicament, per l’amnistia dels empresonats, un objectiu parcial i limitat, però de gran rellevància en aquells anys en que les presons franquistes s’havien tornat a omplir de noves generacions de presos procedents de lluites obreres i universitàries.
Fruit d’aquella reunió inicial, aniria sorgint el que un any després apareguó publicament com Movimiento Democratico de Mujeres. No era encara la irrupció del feminisme a Espanya, però si el primer pas en l’organització independent de les dones, que encara centrada en causes subsidiàries de les masculines, com l’amnistia o la solidaritat, acabaria desembocant, anys després i després de moltes peripècies evolutives, en el moviment feminista actual.