Les dones artistes hem d’entrar als Grans Museus!
Roser Pineda, professora jubilada de dibuix tècnic, artista i col.laboradora de La Directa escriu l’article següent sobre l’exposició “Invitadas”, inaugurada fa a principis d’octubre al Museu del Prado, com a intent fer una critica al patriarcat des del mateix patriarcat, el que és contradictori.
Per altra banda, comenta les últimes exposicions organitzades al Museu Guggenheim Bilbao sobre l’obra de Lee Krasner i l’exposició Artemisia a La National Gallery de Londres, que posen les dones artistes a primera línia.
Al Museu del Prado de Madrid s’acaba d’inaugurar l’exposició “Invitadas”:[https://www.museodelprado.es/actualidad/exposicion/invitadas-fragmentos-sobre-mujeres-ideologia-y/197-d4831-41f1-414d-dbdf-5ffd7be4cc3f].
Aquesta, pretenia ser una gran exposició per criticar el passat masclista, però sense obra de dones, sinó d‘obres d’homes que pinten dones entre els anys 1833-1931. Ja el mateix títol: “Invitadas “, denota, una vegada més, que les dones no som les protagonistes sinó que seguim sent “objectes” suposadament invitades. Fer una critica al patriarcat des del mateix patriarcat és contradicció en si mateix. El propi Museo del Prado, escriu i admet: “ En todos estos espacios las mujeres que aparecen son pocas veces protagonistas por voluntad propia y rara vez están en los lugares que desean; sólo fueron invitadas incómodas en la escena artística de su tiempo.”… diu també que pretenia fer un viatge crític a l’epicentre de la misogínia, però el resultat ha estat desgraciadament bastant deplorable i a l’inrevés perquè segueix pel camí de la misogínia patriarcal en relació a l’art. Per tant és una exposició paternalista, feta des del patriarcat perquè no dona la paraula a les dones, perquè no deixa veure com elles ho veuen, i pensen. “Invitadas“ pretén aprofitar-se de la “moda feminista” del moment, la història de les dones pintores és molt més té poc a veure a veure amb els quadres de putes, velles, miserables, verges i grans odalisques… pintades pel sexe masculí i des del patriarcat i moltes ja hem respòs:[https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/04/bombardeo-al-museo-del-prado/]
La constant pressió i l’acció directa del feminisme en la nostra societat ha obligat els Grans Museus del món occidental a revisar i a buscar dins de les seves pinacoteques l’obra de dones artistes pintores.
Fruit d’aquesta lluita del feminisme entre les mateixes artistes s’han iniciat campanyes per a buscar i a programar exposicions de dones artistes. També, hi ha hagut el moviment i accions importants , les més emblemàtica i conegudes son les anomenades a Guerrilla Girls “ [https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerrilla_Girls], que es un col·lectiu creat als anys 1984, que denunciaven el sexisme i el racisme dels grans museus del món, per exemple i molt diferent al Museo del Prado fa pocs dies, s’acaben d’inaugurar dues grans exposicions que m’agradaria comentar. Una es troba al Guggenheim de Bilbao, on s’exposa obra de Lee Krasner (1908─1984), mentre que la National Gallery de Londres aposta per Artemisia Gentileschi (1593- 1554).
Lee Krasner al Museu Guggenheim Bilbao (Euskal Herria)
[https://www.guggenheim-bilbao.eus/]
Lee Krasner va néixer el 27 d’octubre de 1908 a Brooklyn, New York, i va morir el 19 de juny de 1984 a la ciutat novaiorquesa. A alguna lectora li sona el nom d’aquesta artista? És molt possible que el nom que ens sona sigui el del seu marit, perquè en els volums d’Història de l’Art Contemporani es fa referència a Jackson Pollock (1912-1956), autor de pintura dripping, mentre que de Lee, fins fa ben poc, si hi diuen alguna cosa és per fer referència a ella com a dona del gran Pollock, amb qui es va casar l’any 1945. Però resulta que si observem els fets objectius trobem que Lee Krasner era una artista reconeguda, amb premis, abans de conèixer i casar-se amb J. Pollock. I, també, que ella el va sobreviure 28 anys, durant els quals va treballar intensament com artista. Per tant és una injustícia i una actitud clarament misògina parlar de Lee Krasner com la dona de. El que cal és estudiar i valorar la seva obra, tenint en compte, a més, que encara queda per esbrinar qui va influenciar a qui.
Lee Krasner era una artista vinculada a l’art de l’abstracció. Era filla d’una família d’emigrants russos jueus que des de molt jove es va vincular a l’art: als catorze anys ja va obtenir premis importants.
La seva obra està ubicada en el món expositiu i artístic contemporani del Nova York dels anys 60 que anomenem expressionisme abstracte. L’exposició al Guggenheim de Bilbao permet veure part de les obres d’aquesta gran artista i fer-ne una mica de justícia. 
Les obres de Lee exposades moltes són de gran format i destaquen pels seus colors i formes totalment abstractes, amb composicions genials i molt decoratives i expressives. No hi ha una lectura lineal ni requereixen una interpretació, sinó que més aviat les seves obres són un cúmul de sensacions i de vivències que no deixa a ningú indiferent. A mi, personalment, em vinculen a pensaments abstractes, a genials estampats de roba i a microelements fraccionats de la mateixa natura.
L’exposició del Guggenheim permet rellegir aquesta artista i veure-la en tota la seva creativitat i expressió, apartant judicis i prejudicis culturals i misògins. El Guggenheim de Bilbao, des de fa anys, organitza excel·lents exposicions de dones artistes. Jo penso que, segurament, guarda relació amb el potent moviment Feminista de les dones d’Euskal Herria.
Les dones hem estat grans artistes en totes les èpoques i en totes les formes, molt a pesar de la cultura patriarcal que les ha silenciat sempre, però ara, gràcies als potents moviments feministes, la polèmica està servida en tots els camps i disciplines artístiques. Avui l’Art necessita revisions profundes en tots els aspectes, perquè la vida no es pot entendre sense l’art i cal alliberar l’Art per poder salvar la vida.
Més de tres-cents anys abans que nasqués Lee Krasner va néixer a Roma Artemisia Gentileschi (1593-1653), una altra gran artista, també durant molts anys ignorada i amagada per les històries d’Art oficials, perquè tenia “una vulva” i, doncs, era una dona.
La National Gallery de Londres, [https://www.nationalgallery.org.uk/exhibitions/artemisia], ofereix per primera vegada a la història la més importat retrospectiva d’aquesta artista italiana.
Roser Pineda
Amb la complicitat de la Lluïsa Cunillera, professora jubilada de llengua i lliteratura catalana.