Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  El futur del treball

El futur del treball

Carlos del Barrio, secretari de polítiques sectorials i sostenibilitat i membre de la CE de CCOO de Catalunya escriu aquest article on planteja diversos escenaris relacionats amb el futur del treball, partint de la robotització i la precarització amagada darrere la suposada economia col·laborativa.

Quin és el futur del treball és un dels debats de major actualitat avui en la nostra societat. I és que amb l’avenç dels processos de digitalització i l’aplicació de la tecnologia a la major part dels llocs de treball i professions que avui existeixen, la consolidació de la robòtica com a element de substitució de treball no només manual, sinó que també intel·lectual, avui no és estrany sentir a dues persones parlant de que han sentit dir que és molt probable que en el futur no hi hagi treball per a les persones en favor de les màquines. Però, que hi ha de cert en aquesta qüestió i quin és el futur del treball? L’avenç de la quarta revolució industrial crearà o destruirà ocupació?

Totes les revolucions industrials anteriors van presentar la mateixa qüestió i totes han acabat creant més ocupació que l’anterior, ja que a la vegada que l’avenç de la tecnologia acostuma a destruir ocupació precària, repetitiva, penosa i perillosa per treball autònom. Però paral·lelament al llarg de la història les revolucions tecnològiques han creat més llocs de treball dels que han estat capaces de substituir. Fa 15 anys pensar en que empreses com Facebook, Twitter o Spotify, era una bogeria i avui son grans corporacions consolidades al mercat.

En el terreny dels estudis que s’han realitat en relació a  la quantificació de la creació o destrucció d’ocupació vinculats a la digitalització, hi ha els que comptabilitzen el percentatge de probabilitat d’automatització dels llocs de treball (Frey i Osborne Any 2017,  Arntz, Gregory i Zierhan (2016), McKinsey (2017a), PwC (2018) i els que directament estableixen una quantificació de la relació creació/destrucció d’ocupació (Vogler-Ludwig, Düll i Kriechel Any 2016, Boston Consulting Group Any 2015, World Economic Forum Any 2016, McKinsey Any 2017b).

Els resultats dels estudis son en molts casos contradictoris, ja que si bé ens trobem que aquells estudis que quantifiquen el percentatge de probabilitats de que un lloc de treball sigui automatitzat indiquen que a Espanya el 35% dels llocs de treball són altament automatitzables (Frey i Osborne 2017) i segons un recent estudi de l’Observatori de la Indústria de la Generalitat de Catalunya derivat del Pacte Nacional per la Indústria de Catalunya, només el 30% dels llocs de treball actuals tenen un percentatge baix de probabilitats de ser substituïts per màquines o algoritmes. I d’altra banda trobem que hi ha diversos estudis que el que indiquen creacions d’ocupació neta en sectors de uns 13.000 llocs de treball nets en el període 2014-2030 (Impacte Laboral de la Indústria 4.0 (Observatori de la Indústria Any 2018)). Per tant la creació o destrucció d’ocupació és avui dia una incògnita atès que els estudis no només no son concloents, sinó que son contradictoris i fins i tot indiquen més aviat que el que pot donar-se és una reformulació de les tasques de la persona que fins al moment realitzava i ja que els processos més repetitius, perillosos i penosos seran automatitzats.

Tot i que el debat de la substitució de persones treballadores per màquines és el més sonat, no és l’única incògnita que es presenta lligada a aquesta revolució tecnològica que algunes defineixen com un canvi de paradigma, el final del fordisme o fins i tot el començament de les empreses sense treballadores i del treball que en diuen «entre iguals».

I es que la tecnologia està canviant la forma a través de la que treballem, la durada de la nostre ocupació i fins i tot la qualitat de la mateixa. Com a exemple trobem la mal anomenada economia col·laborativa, que no és ni més ni menys que l’externalització de totes les relacions de producció, on una plataforma (Deliveroo) que suposadament no te cap relació amb les persones que els hi presten el servei, posa en contacte gent que vol treballar (riders) i persones que necessiten un servei (menjar a domicili) i que com a contraprestació  es queda una part de la transacció. Això el que representa en realitat és l’externalització de tots els riscos, doncs existeix una total subordinació de la treballadora a qui li diuen que ha de fer, de que manera i fins i tot li fixen el preu que ha de cobrar pel seu servei. En definitiva està subjecte a totes les lògiques derivades d’una relació laboral, sense que aquesta sigui reconeguda. En la meva opinió, aquesta mal anomenada economia col·laborativa hauria de ser anomenada treball difús, en tant que el que fa és utilitzar la tecnologia com a excusa per a fer més difusa la relació de caràcter laboral que uneix la plataforma amb la treballadora que presta el servei.

Per tant i tal com estem veient, estem sense dubte davant d’un canvi de paradigma des del punt de vista productiu i també des del punt de vista dels models empresarials a través els que es donen aquestes relacions laborals. I davant d’aquesta catarsi que sembla que vindrà amb l’avenç tecnològic i els canvis en les formes de producció es susciten diverses preguntes de com garantim els ingressos en una societat que suposadament tindrà una menor demanda de treball assalariat?

De fórmules en trobem diverses, la més sonada aquests dies i que fins i tot comença a ser compartida per economistes liberals, empresaris i fins i tot certs espais de l’esquerra com l’economista Daniel Raventós és la anomenada Renda Bàsica Universal que el que ve a defensar molt resumidament és que totes les persones hem de tenir un salari de partida com a dret de ciutadania. Aquest ha estat una de les qüestions sobre les que l’any 2017 es va debatre al WEF (Fòrum Econòmic Mundial o Fòrum de Davos) i en el que els grans capitalistes i les empreses més importants del sector tecnològic  parlen de la necessitat  d’implantar una renda substitutòria del treball.

En paral·lel tenim també mesures molt sonades com són la implantació d’impostos als robots/algoritmes que substitueixen treball manual o intel·lectual, o les teories del treball garantit que defensa una part important d’Izquierda Unida, o fins i tot existeix qui planteja la possibilitat de participar en la propietat dels elements automatitzats, és a dir que en un espai a on s’automatitzen tasques s’indemnitzi a l’anterior treballadora amb una part de la propietat d’aquella «màquina» i per tant dels beneficis que generi.

En la modesta opinió de qui escriu aquestes línies i com a marxista penso que no podem negar la major i renunciar al treball com a dret de les treballadores i com a element de participació i d’integració de les treballadores en la societat. I és que penso que és el treball el factor que més pot ajudar a la classe treballadora i als territoris amb més dificultats per a emancipar-se com a tal. En aquest sentit és imprescindible crear treball i que el treball sigui estable, de qualitat i amb drets. Necessitem crear un teixit industrial fort que permeti generar una economia competitiva no per la via del preu, sinó de la innovació, que estigui vinculada a l’economia verda, que generi valor afegit  i que no permeti l’acumulació massiva dels oligopolis i dels estats més rics. Necessitem explorar nous jaciments d’ocupació com ho són els vinculats a l’economia circular i baixa en carboni, la rehabilitació dels nostres edificis i àrees d’activitat econòmica que són ineficients, poc competitius i molt contaminants. Hem de reinventar les ciutats (especialment les grans conurbacions) en termes de mobilitat i de models de ciutat, doncs estan totalment superades, presenten nivells de qualitat de l’aire molt deficients, dèficits hídrics i de sanejament urbà. Totes aquestes mesures permetrien crear milions de llocs de treball assalariat que generen economia i permeten sanejar les economies locals i nacionals, dotant-les de uns millors serveis públics, amb més treballadores privats i públics que garanteixin l’estat de benestar.

Etiquetes:
X