El treball i les dones
Teresa Torns, professora jubilada del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona, escriu l’article següent sobre el concepte actual de treball i la relació entre el treball i les dones. Fa especial menció al caràcter estructural de les desigualtats de gènere en el món laboral remunerat fruit de la invisibilització del treball de cures/ treball reproductiu/ treball domèstic i com la perspectiva de gènere permet senyalar com les desigualtats de gènere en el mercat de treball no desapareixen sinó que es transformen.
El concepte de treball és força més complex que hom no pensa, malgrat siguin molts els que, hores d’ara, arrufin el nas en llegir l’anterior frase. La raó principal d’aquesta complexitat neix de la simplificació de confondre el treball amb ocupació. Una simplificació àmpliament acceptada a les nostres societats, fins i tot entre la majoria d’estudiosos i analistes. La segona raó prové del fet que sota la idea de treball s’apleguen realitats, subjectes i significats diversos. Així les coses, la dita complexitat podria pensar-se que és fruit del debat entre aquells especialistes que proclamen bé que el treball està en crisi o la fi del treball. O d’aquells altres que fins i tot gosen preguntar-se a què en diem treball, donades les condicions de precarietat que envolten molta de l’ocupació actual.Tot i així, la complexitat aquí citada té a veure amb un altra qüestió. Aquella que remet al fet que aquesta diversitat d’enfocaments mai no contempla un altre treball: el treball domèstic. Un treball absolutament necessari per a que la vida quotidiana de les persones i les nostres societats puguin existir. I que fan majoritàriament les dones, en tenir-lo atribuït per raó del seu gènere, sense que tingui cap reconeixement social i econòmic. Un treball que fins i tot elles mateixes el neguen, tot dient que no treballen, si es dediquen exclusivament al que també en diem la feina de casa. O que en el cas de ser-ne conscients, no volen fer-lo, principalment les dones joves, a no ser que sigui reconegut com a cura. I, en aquest cas, només el volen si es tracta de la cura de les criatures. Una situació paradoxal que travessa les societats del benestar, a l’actualitat, on cada cop hi ha menys criatures i, en canvi, tenim més necessitat de treball de cura, donat el creixent procés d’envelliment que tenim la sort de viure.
Aquesta revisió del concepte de treball va sorgir com a resultat del debat que hi va haver entre algunes científiques socials feministes i alguns teòrics del marxisme, a finals de la dècada dels 70 del segle XX. El concepte de treball domèstic va ser acceptat, aleshores tot i que només en el camp teòric, com a treball, o treball no pagat, tot diferenciant-lo del treball remunerat. L’únic treball, aquest últim, que continua sent reconegut i regulat pel mercat de treball. Posteriorment, el concepte de treball domèstic, va ser també nomenat treball reproductiu per oposició al treball productiu. En aquest cas, la proposta bevia de les especialistes, de tradició crítica que, a les seves anàlisis del sistema socioeconòmic, defensaven la necessitat de tenir present les tasques de reproducció del sistema, a més de les derivades de la producció de béns i serveis. A l’actualitat, aquells enfocaments teòrics acostumen a aixoplugar-se sota el lema perspectiva de gènere que serveix de paraigües per a la majoria d’estudis i anàlisis sobre el treball. Una perspectiva que no sempre té present aquell debat entre el feminisme i el marxisme. I que massa cops no reconeix les aportacions de les historiadores de la industrialització, a l’hora de fer evident la presència de les dones en el món del treball fabril, des dels primers moments de la revolució industrial. Fent possible, a més, que també s’oblidi la important presència de les dones al que ara en diem els serveis a les persones, per no dir-ne servei domèstic o dones de la neteja. I de retruc, l’aclaparador protagonisme femení en les múltiples formes de l’economia submergida.
En qualsevol cas, a l’actualitat, només entre les especialistes de tradició crítica, s’utilitza el concepte de treball remunerat o treball assalariat per oposició al de treball no remunerat o treball domèstic i de cura. Aquesta distinció posa de manifest com les anàlisis i els registres estadístics convencionals consideren el concepte de treball únicament com a sinònim d’activitat laboral o només d’ocupació. Un fet que oculta l’abast del treball femení en emmascarar les absències femenines del mercat laboral i no reconèixer el caràcter estructural de les desigualtats de gènere que el travessen. I, per damunt de tot, nega que el treball domèstic i de cura sigui reconegut i valorat socialment i econòmicament. Una qüestió que afecta fins i tot a la pròpia idea de cura que avui en dia és reivindicada des dels feminismes, sense necessitat d’al·ludir al concepte de treball.
Tanmateix l’encert d’aquesta revisió del concepte de treball i de la perspectiva de gènere han fet possible unes anàlisis més rigoroses del treball, especialment del mercat de treball formal, malgrat que la majoria d’estudiosos i analistes semblin conformar-se amb la desagregació de les dades per sexe. I que, més o menys críticament, acceptin que la vida quotidiana de la majoria de dones adultes de les societats del benestar material, està presidida per l’obligació de fer compatible el treball remunerat i el treball domèstic i de cura. Una situació anomenada, als anys 80 del segle XX amb el lema de doble presència per les especialistes italianes i comptabilitzada, a l’actualitat, com a càrrega total de treball, gràcies a les estadístiques que mesuren l’ús social del temps. Una mesura que fa evident com aquesta càrrega afecta sempre més les dones que els homes.
La perspectiva de gènere ha permès, també, senyalar com les desigualtats de gènere en el mercat de treball no desapareixen sinó que es transformen. L’anàlisi d’aquesta persistència, agreujada per la darrera crisi, mostra el seu pitjor escenari en el mercat laboral dels països del sud d’Europa, com ara Catalunya i Espanya. Països on es pot veure com la taxa d’activitat laboral femenina, sempre és més baixa que la masculina. I com la taxa d’atur femenina és sempre més alta que la masculina, particularment en el cas de l’atur de llarga durada. Una situació especialment flagrant donat l’augment del nivell educatiu entre les dones joves i que al nostre país afecta també als nois joves. Aquestes mateixes dades són les que millor mostren com la major presència femenina en el mercat de treball formal reforça la segregació ocupacional, horitzontal i vertical, entre homes i dones. I fa augmentar les discriminacions laborals indirectes. A saber, la discriminació salarial, ara coneguda per la bretxa salarial, el seu indicador més cèlebre i l’assetjament sexual. Cal afegir, però, que no totes les dones es veuen afectades per igual per aquesta situació. La classe social, l’ètnia i l’edat es converteixen en nous factors de desigualtat que polaritzen el propi col·lectiu d’assalariades. Una polarització que el triomf de la mirada liberal fa gairebé desaparèixer en imposar el discurs sobre les dificultats que els suposa el sostre de vidre a les més ben situades. Tot oblidant o ignorant la situació de terra enganxifós i precarietat laboral que presideix el mercat laboral femení. Una situació on el continuum entre formalitat i informalitat configura la vida laboral de la majoria de dones.
Les sortides en aquesta situació no semblen senzilles. La pròpia Unió Europea no deixa de persistir en promoure polítiques afavoridores de l’ocupació femenina. Unes polítiques a les que els costa abandonar l’horitzó productivista. I el cert és que sense abandonar aquest horitzó es poden copiar bones pràctiques. Per exemple, les dutes a terme pels països escandinaus per pal·liar la bretxa salarial. En concret, han aconseguit remunerar treballs d’igual valor amb igual salari, a través de la revalorització de les ocupacions més feminitzades i de la corrresponent minusvaloració de les més masculinitzades. D’altres actuacions europees confien en la conciliació de la vida laboral i familiar, un afer exitós i controvertit perquè només sembla afectar les dones. L’objectiu primordial seria enfocar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones sota criteris d’estricta equitat democràtica. I de no acceptar actuacions que plantegin solucions a les desigualtats de gènere, en el treball en aquest cas, com si fos només un problema de les dones.
En aquest punt, convé recordar que els drets que es generen entorn el treball assalariat constitueixen el pivot que sustenta els actuals drets i deures de ciutadania a les societats del benestar. I que les dones tenen aquests drets mediats a través de la seva relació amb el cap de família, en unes societats on, d’altra banda, han aconseguit gaudir de més benestar i privilegis. Algunes especialistes ens recorden la necessitat de renovar el contracte social entre els gèneres per canviar o millorar aquesta situació. Una renovació que ha de ser capaç de donar cabuda a un concepte de treball que inclogui de manera ineludible les tasques de reproducció i cura de la vida humana. Aquest objectiu hauria, a més, de ser factible sense augmentar o crear més desigualtats socials per raó de classe, gènere i ètnia. I aquest no sembla un objectiu senzill d’aconseguir en un escenari on la globalització té en les migracions forçades una de les seves cares menys amables. Tanmateix cal confiar, també, en l’augment de saber que les dones han proporcionat al món del treball per idear futures alternatives de canvi.
Teresa Torns