En quin país vivim! La Vaga no és delicte!
Us reproduïm l’article de Miguel Salas, sindicalista i activista social, en el qual analitza a partir del judici a Barcelona contra un treballador de TMB, el que anomena el procés de “criminalització de la protesta social” en el qual el govern del PP empra totes les eines de l’Estat per “per imposar unes regles de joc favorables a la classe capitalista”. L’autor és membre del Comitè de Redacció de Sin Permiso
Dos fets, sense aparent relació entre sí, van passar el passat 4 de novembre. Els nous ministres de Rajoy juraven els seus càrrecs davant el monarca, i, més o menys a la mateixa hora, es jutjava a Barcelona a Ricardo Vercher, un sindicalista de CCOO de l’empresa Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) (a la foto de blau ). La relació es fa evident perquè sabem que Ricardo ha estat jutjat per exercir el dret de vaga i l’acusació es basa en la modificació del Codi Penal acordada pel govern de Rajoy.
Com Ricardo hi ha molts i moltes. Al voltant de 300 sindicalistes han estat jutjats o estan pendents de judici per l’esperit classista i venjatiu de les polítiques del Partit Popular. A Ricardo li demanen 5 anys de presó i una multa superior a 15.000€ per, suposadament, punxar la roda d’un autobús durant la vaga general del 2014.
A vuit sindicalistes d’Airbus els van demanar 8 anys de presó per participar en un piquet informatiu. A la secretària de CCOO de Balears li van demanar 4 anys i mig de presó per, suposadament, trencar un vidre d’una parada d’autobús. A dues treballadores gallegues els van amenaçar amb 3 anys de presó per llançar pintura en una piscina en una mobilització sindical. A un delegat sindical de CCOO del sector de l’Alimentació de Tarragona van voler empresonar-lo per, suposadament, impedir en un piquet l’accés al treball i per ratllar el cotxe d’un directiu. El fiscal va sol·licitar 6 anys de presó per a dos estudiants de la Universitat de Barcelona acusats, suposadament, d’actes vandàlics a la vaga general del 2012. Van haver de passar diversos mesos a la presó abans que la jutgessa els concedís la llibertat provisional i posteriorment fossin declarats innocents.
Són només alguns casos dels 300. Fins ara ningú ha estat condemnat. Els jutges han sobresegut o absolt totes les persones encausades, però, el Codi Penal, en particular l’article 315.3, segueix, com una espasa de Damocles, amenaçant al sindicalisme i al conjunt de la classe treballadora quan es mobilitza i es posa en vaga per lluitar pels seus drets i reivindicacions.
L’article 315.3
Encara que ja fa més d’un any, des del juliol del 2015, que va entrar en vigor la modificació del Codi Penal i que han estat nombroses les denúncies i mobilitzacions sindicals contra la criminalització del dret de vaga, mentre segueixi en vigor seguirà amenaçat l’exercici lliure del dret de vaga per debilitar la capacitat de la classe treballadora per defensar-se.
L’article 315 del Codi Penal diu el següent: “1. S’han de castigar amb les penes de presó de sis mesos a dos anys o multa de sis a dotze mesos els que, mitjançant engany o abús de situació de necessitat, impedissin o limitessin l’exercici de la llibertat sindical o el dret de vaga.
- Si les conductes ressenyades en l’apartat anterior es porten a terme amb coaccions seran castigades amb la pena de presó d’un any i nou mesos fins a tres anys o amb la pena de multa de divuit mesos a vint mesos.
- Els qui actuant en grup o individualment, però d’acord amb altres, coaccionin a altres persones a iniciar o continuar una vaga, han de ser castigats amb la pena de presó d’un any i nou mesos fins a tres anys o amb la pena de multa de divuit mesos a vint mesos. “
Com s’ha llegit, els dos primers apartats es refereixen a la penalització de les activitats empresarials davant la limitació de la llibertat sindical o el dret de vaga. Algú coneix alguna condemna al respecte? ¿Tots els empresaris són escrupolosament democràtics a l’hora de permetre l’exercici sindical a l’empresa o el dret de vaga? És de riure. No obstant això, els fiscals, amb gairebé tota seguretat animats pels ministres del PP, malden per encausar sindicalistes i treballadors i treballadores que exerceixen els seus drets.
Com bé explica Antonio Baylos : “L’actual art. 315.3 prové de l’antic article 496 del vell Codi Penal, introduït precisament enmig de la transició política, a través de la reforma del Codi Penal produïda al juliol de 1976. L’objectiu declarat de la norma era el de “fer front a la creixent activitat agressiva de grups organitzats que s’autoanomenen piquets d’extensió de vaga “. Sota aquest eufemisme, l’objectiu que es buscava era la intimidació de les organitzacions sindicals – llavors encara clandestines, cal recordar que la Llei d’associació sindical és d’abril de 1977 – i dels treballadors més activament compromesos amb elles i especialment reivindicatius, en l’organització i desenvolupament dels piquets de vaga. Aquest precepte no va ser alterat per les reformes legislatives que no obstant això es van produir en tots els àmbits jurídics -també, òbviament, en el del dret penal econòmic i de l’empresa- a partir de la Constitució de 1978. Aquesta inamovibilitat s’explica per l’anomalia regulativa que el dret de vaga ha patit al nostre país”.
O sigui, que la legislació sobre el dret de vaga amb prou feines ha tingut modificació des de la Transició i el fil conductor ha estat sempre, fins i tot independentment de qui governés, “la intimidació de les organitzacions sindicals”. Cal entendre també com la intimidació de l’acció de la classe treballadora.
És la lluita de classes
Quan el Partit Popular va obtenir la majoria absoluta en les eleccions del 2011 una de les seves majors preocupacions es va concentrar en afeblir l’esperada resposta del moviment sindical i treballador. El seu pla va ser clar des del primer dia: retallades socials, legislació per facilitar i abaratir l’acomiadament i reforma laboral per debilitar el moviment sindical i donar més poder als empresaris.
Dues vagues generals van ser convocades durant l’any 2012, el 29 de març i el 14 de novembre, amb una mobilització desigual que no va poder fer enrere les polítiques del PP. Aquest fracàs, unit a les repercussions de la crisi, l’atur i els centenars de milers d’acomiadaments, va obrir el camí per a tota una bateria de mesures contra “la cosa pública”: retallades en ensenyament i sanitat, privatitzacions i el desenvolupament d’una legislació antidemocràtica, amb modificacions del Codi Penal, com l’article 315 que hem comentat, i la Llei Mordassa, destinada també a reprimir les protestes i a donar carta d’impunitat a la policia.
Per afeblir la protesta, i en particular al moviment obrer, no tenen cap problema en retallar i atacar els drets democràtics bàsics. S’ha imposat la criminalització de la protesta social, l’establiment d’una sèrie de mesures legals per penalitzar els desordres públics per protestar, la resistència a l’autoritat, la desobediència, l’alteració de la “pau pública”, les restriccions a la llibertat d’ expressió … i la presó com a eix punitiu de qui gosa oposar-se a les polítiques i a les mesures governamentals.
És la manera en què la classe capitalista, a través del govern de torn, exerceix la seva lluita de classes. Perquè aquesta no és només una lluita econòmica o sindical per millorar les condicions de la població treballadora, sinó que utilitza les eines de l’Estat per imposar unes regles de joc favorables a la classe capitalista. La derogació d’aquestes lleis i de les mesures incloses en el Codi Penal és una condició indispensable per a qualsevol canvi polític en aquest país en què vivim.
I sí, si té relació el judici a Ricardo i l’inici d’una nova legislatura governada per Rajoy com a expressió de dos móns enfrontats. Els que començaran governant amb una dura retallada de 5.500 milions i mantindran la reforma laboral, i la precarietat de l’ocupació, i la retallada de drets i llibertats … i els que, el moviment obrer i els moviments socials, hauran de respondre, mobilitzar-se, lluitar, exercir la seva lluita de classes per poder canviar aquest país. Començant per l’absolució de Ricardo i de tots els encausats pendents i l’exigència de la derogació de l’article 315.3 i de la Llei Mordassa.
Miguel Salas