Equipaments de Serveis Socials, d’on venim i com estem
Assun Franquesa Segura treballadora social, sindicalista de CC. OO., Membre del Consell Confederal i del Consell de la CONC. i membre del CN d’EUiA escriu aquest article sobre el naixement, desenvolupament i situació actual dels serveis socials com a pilar de l’Estat del Benestar.
A Catalunya podem començar a parlar de Serveis Socials (SS.SS.) a partir del restabliment de la Generalitat; prèviament hi havia diferents entitats de caire benèfic-assistencials, majoritàriament vinculades a l’església catòlica que van intentar cobrir les necessitats de les persones o famílies que avui diríem vulnerables, d´una manera purament benèfica.
Els SS.SS. son el quart pilar de l´Estat del Benestar (educació, sanitat, pensions), però van néixer amb molt menys inversió que la resta de països de la Unió Europea i aquest dèficit el continuem arrossegant en els diferents àmbits que en formen part.
Els primers Ajuntaments democràtics de l´any 1977 van començar a organitzar el que serien el Centres d´Atenció Primària de SS.SS. als diferents districtes, barris i municipis. Posteriorment és va aprovar la 1a Llei de SS.SS a Catalunya, la 26/1985 del 27 de desembre. Per primera vegada s’ordena el sistema de SS.SS.: defineix la titularitat dels serveis (de qui són) la gestió (qui executa la tasca), les prestacions (normalment són econòmiques) i quins serveis hem de tenir, tant els propis, com els que van ser transferits de l´Estat central.
Aquesta llei defineix:
- El dret a l´accés als SS.SS. de caràcter universal; és a dir, tothom pot accedir-hi; així com el dret subjectiu; és a dir, es tindrà en compte la situació de la persona, no dels altres membres de la unitat de convivència.
- Els SS.SS. com el conjunt d´intervencions que tenen com objectiu garantir les necessitats bàsiques de la ciutadania, posen l’atenció en el manteniment de la seva autonomia personal i promouen el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones.
- Les competències dels Ajuntaments, específicament en tot el que fa referència a l´Atenció Primària; és la primera porta d´accés de la ciutadania davant de qualsevol necessitat social.
- Els serveis especialitzats, és a dir, els que fan referència a la infància, la gent gran, drogodependències… són competència de la Generalitat
- Caldrà mantenir relacions amb entitats i organitzacions que facin funcions de SS.SS.
- Establir concerts i convenir amb aquestes, bàsicament amb Fundacions benèfico-assistencials, associacions d´afectats, entitats voluntàries.
Aquesta Llei va definir els aspectes més rellevants i ha marcat els SS.SS. que actualment tenim; encara que posteriorment s´aprovés la Llei 12/2007 de l´11 d’octubre i que és la 2ª i actual llei de SS.SS. Teníem, i continuem tenint, molts pocs serveis que siguin de titularitat i gestió pública; per tal de poder oferir serveis on atendre i derivar a les persones que ho necessitaven, es va iniciar els convenis i concerts amb les diferents entitats privades que ja ho estaven fent; així com animar a diferents col·lectius perquè fossin ells els que creessin l´entitat i l’Administració assumiria el cost de gestió; majoritàriament van ser entitats sense ànim de lucre, inicialment; però amb el temps les empreses mercantils també van veure les possibilitats de mercat i van entrar-hi.
Malgrat l’Administració és qui marca els perfils professionals, les ràtios (quantes persones pot atendre cada professional) el preu plaça… sempre hi ha un marge, que els serveis plenament públics donen major cobertura i millor condicions laborals dels i les professionals que hi treballen i a la vegada hi ha aspectes que queden opacs tant a la pròpia administració, com a la ciutadania, com poden ser els sous d´estructura, cap a on deriven els guanys, quines inversions fan…
Això va ser una decisió política, no es va apostar a llarg termini per tenir més centres propis, tant de titularitat, com de gestió; inicialment va ser més econòmic, que comprar i/o construir centres, es va anar construint una xarxa a cop de talonari i per persones vinculades a l´administració de torn. Això ens ha portat a que actualment continuem tenint la majoria de centres privats, i amb condicions diferents, entre uns i altres, tant per la qualitat del servei de les persones ateses, com per les condicions dels professionals que hi treballen.
L’exemple més punyent i recent el tenim amb les residències de les persones grans. En tenim 978 a Catalunya; d´aquestes 61’3% son totalment privades, 20’8 % són privades sense ànim de lucre i 17’9% són públiques, tant de la Generalitat, com d´altres administracions. Què van fet per poder atendre a part de la població que sol·licitava plaça pública, doncs convenis o concerts amb les privades, i actualment en tenim un nombre important amb titularitat i gestió de fons d´inversió o gran empreses, on el que s´ha prioritzat ha estat els guanys, com hem pogut veure i viure a partir de la Covid-19; la qual ha fet aflorar la situació en què moltes, masses persones, vivien en els centres on estaven, però de manera superlativa, perquè ha manifestat les greus mancances, sobretot sanitàries que tenien, quan la majoria de residents tenen polipatologies i necessiten una atenció socio-sanitària.
Aquest model, amb més o menys incidència també el trobem, en centres de dia, centres per a infants que té la tutela l’administració, centres per a persones amb discapacitat…
Cal que fem una reflexió a fons de quin model de SS.SS. volem, perquè amb les retalles que hem patit hem perdut el dret subjectiu per atendre i accedir als diferents serveis; importantíssim si volem posar en el centre la persona; amb quin finançament, amb quina titularitat, amb quina gestió, amb quines condicions laborals per les i els professionals que hi treballen, i quin paper li volem donar als serveis socials públics i quin als privats; no és fàcil, perquè venim de molts anys on s´ha prioritzat els serveis privats, però tenim l’ocasió de fer-ho.