És hora de defensar les nostres idees sense por a les conseqüències
És el primer escrit de Chelsea Manning des que fou amnistiada per Obama per haver passat documentació reservada o secreta que rebel·lava la pràctica de la tortura per l’exèrcit nord-americà a Wikileaks, en una de les seves últimes decisions com a president. Manning afirma que el llegat de l’expresident és un advertiment del perill que suposa la manca d’audàcia política quan els adversaris mai et faran cap cessió i sempre intentaran que fracassis.
L’exsoldat adverteix que a Obama no li va servir el seu afany negociador, ja que els seus oponents no van cedir. Manning demana un líder progressista sense complexos i un implacable moviment de base perquè aquest lideratge rendeixi comptes a la societat. L’article fou publicat originalment a The Guardian i posteriorment a eldiario.es.
Barack Obama ha deixat traces d’un llegat progressista. Desafortunadament, malgrat la seva confiança en el nostre sistema i el seu historial positiu en molts assumptes durant els passats vuit anys, hi ha hagut molt pocs èxits perdurables.
Aquest llegat vulnerable ha de recordar-nos que el que realment necessitem és un líder progressista fort i sense remordiments que ens guiï. El que també necessitem és un implacable moviment de base perquè aquest lideratge rendeixi comptes a la societat.
La nit del 4 de novembre de 2008, Barack Obama va guanyar les eleccions amb un programa “d’esperança” i “canvi”. Va ser aclamat com un “unificador” en una era de “divisió”. Vaig viure un despertar polític aquella nit. Vaig observar com l’esperança que representava Obama va ser temperada per la sorprenent aprovació de la Proposició 8 gràcies a una majoria de votants a Califòrnia (la Proposició 8 va ser un referèndum a les eleccions estatals de Califòrnia que va eliminar el dret de les parelles del mateix sexe a contraure matrimoni). Això va revertir una important victòria judicial per a la igualtat matrimonial d’aquest mateix any.
Durant els seus dos mandats a la presidència, aquest tipus de contradiccions persistirien. L’optimisme i l’esperança es trobarien amb el reaccionari i l’odi. Obama es va enfrontar a una resistència sense precedents dels seus oponents, molts dels quals volien que fracassés.
Recordo la seva primera presa de possessió, un fred matí de gener del 2009, asseguda a terra de les oficines d’una base militar a Fort Drum, Nova York. Amb un polsegós televisor emetent la cerimònia, em vaig asseure, treballant en suport a mitja dotzena d’oficials militars. Teníem les nostres armes llestes i les nostres pesades motxilles preparades. Elegits com la unitat de l’exèrcit per a ser desplegada a Washington DC en cas d’emergència, estàvem preparats per a un desplegament ràpid.
Irònicament, molts dels militars i personal allistat que van ser seleccionats per a aquesta missió menyspreaven obertament al president Obama. La fúria i l’odi es coïen a foc lent en aquella habitació. Vist en retrospectiva, allò va ser un terrible presagi del que vindria després.
En assumptes interns, l’instint d’Obama, com va explicar Michelle Obama a la Convenció Nacional Demòcrata aquest passat estiu, va ser “apuntar alt” quan els seus oponents “queien molt baix”. Desafortunadament, no importa l'”alt” al que apuntés l’expresident, els seus oponents van intentar debilitar de totes les formes possibles. No hi va haver un lloc prou baix com per frenar-los.
Fins i tot quan coincidien amb ell en les seves polítiques, es van resistir. Per exemple, amb la reforma sanitària, Obama va obrir el debat començant amb una concessió. Els seus oponents la van rebutjar. Es van negar a moure un dit. Quan Obama empenyia per les concessions que demanaven, ells es van limitar a reforçar la seva oposició. Fins i tot quan intentava presentar una proposta de llei que ja havia estat plantejada pels seus opositors anys abans.
Amb la política exterior, fins i tot malgrat que només estava duent a terme les polítiques de seguretat nacional d’administracions anteriors, ho van criticar sense parar per ser massa feble, massa tou o massa compassiu. Després de mesos de recerca d’equilibri, l’oposició no va cooperar ni una sola vegada.
Al desembre del 2009 estava asseguda en una sufocant habitació de contraxapat als afores de Bagdad, a l’Iraq, mentre el president Obama pronunciava els seus discursos. Defensava la necessitat de l’acció militar. Una declaració poc habitual d’algú que ha rebut el premi Nobel de la Pau. Tot i així, la gent del meu entorn seguia murmurant fortes crítiques, i fins i tot de vegades amb pur disgust.
Al novembre del 2012, quan el president Obama va ser reelegit, jo estava en una presó civil en els suburbis de Baltimore esperant un judici militar. Envoltada per un grup de persones molt divers, l’emoció i l’alegria per la seva elecció era real. Fins i tot entre aquells castigats simplement per ser desfavorits o pertànyer a una minoria. Fins i tot en aquelles insuportables circumstàncies d’injustícia, hi havia una autèntica esperança, fe i confiança en el president.
Durant vuit anys, no va importar el just, educat o intel·ligent que fos el president Obama. Res era prou bo per als seus oponents. Estava clar que no podia sortir guanyant. Estava clar que, al marge del que fes, des del punt de vista dels seus opositors, Obama no podia sortir-se amb la seva.
Després el mortal tiroteig a la discoteca Premi, a Orlando, que va acabar amb la vida de prop de 50 persones queer i afroamericanes, a Obama li va costar unes 300 paraules del seu discurs reconèixer a la comunitat queer i, tot i així, ho va fer com un acrònim abstracte.
Mai va reconèixer la particularment dolorosa xifra de morts a la comunitat porto-riquenya que també es va veure involucrada en aquesta horrible tragèdia. Fins i tot durant una tragèdia horrible i traumàtica, Obama va intentar complaure als seus oponents, que no estaven interessats ni van mostrar la voluntat de cedir.
Ara, després de vuit anys d’intentar arribar a acords i de rebre a canvi una incessant falta de respecte, ens movem cap a temps més foscos. El sistema sanitari canviarà a pitjor, especialment per als que estem més necessitats. La criminalització augmentarà i les presons s’ompliran de desfavorits -pobres, negres, queer i transsexuals-. Probablement la gent es converteixi en objectiu per la seva religió. I s’espera que es violin els drets de les persones transsexuals i queer.
La lliçó que s’ha d’extreure del llegat d’Obama: no comencis cedint. Ells no ho faran. El que necessitem és un líder progressista sense complexos. Necessitem algú que no tingui por de ser criticat, atès que inevitablement ho serà. Necessitem algú disposat a enfrontar-se als forts retrets, a l’odi i a la determinació obstinada d’aquells en contra nostre. Els nostres oponents no ens donaran suport i tampoc deixaran de frustrar el camí cap a un sistema just que doni a la gent una oportunitat per viure. Les nostres vides estan en perill, especialment per als immigrants, musulmans i negres. Necessitem deixar de demanar-los que ens donin els nostres drets. Necessitem deixar de tenir esperança en que els nostres sistemes s’arreglaran per si sols. De fet, necessitem prendre les regnes del Govern i arreglar les nostres institucions. Necessitem salvar vides portant el canvi a tots els nivells.
Article publicat en espanyol en eldiario.es, columna original publicada a The Guardian.