Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Esclavitud moderna: Furukawa i altres malsons quotidians

Esclavitud moderna: Furukawa i altres malsons quotidians

Adoració Guamán, Professora titular de Dret del Treball de la Universitat de València, escriptora i membre del Consell Científic d’ATTAC Espanya, publica l’article següent a la revista crisis.

John Doe va ser un nen esclau. Raptat de Mali quan era molt petit, va ser forçat a treballar durant anys, 14 hores diàries, sis dies a la setmana, a canvi d’una mica de menjar. Era colpejat i assotat habitualment, forçat a veure les tortures que infligien els seus guardians a qui intentava escapar d’aquella plantació. John Doe recollia cacau a Costa d’Ivori, amb ajuda d’una ONG va poder escapolir-se i, amb 5 companys, va arribar a denunciar les empreses que ho van esclavitzar, entre altres Nestlé, davant d’un tribunal nord-americà en l’any 2005. No ha estat l’únic cas que ha esquitxat a la poderosa Nestlé. El 2015, forçada per les campanyes ciutadanes i els mitjans de comunicació, la pròpia empresa transnacional va encarregar una investigació a Verité (ONG de Drets Humans) per analitzar les condicions de treball en sis dels centres de la seva cadena de producció radicats a Tailàndia. L’informe va considerar provada l’existència de treball esclau i tràfic infantil a la cadena de producció del menjar per a gats (Whiskas) que comercialitza Nestlé.

L’existència de treball esclau que taca de sang dels aliments ens mengem o el menjar que li donem als nostres gats pot semblar una realitat llunyana. Són situacions que en el nostre imaginari s’ubiquen geogràfica i fins i tot temporalment lluny. La paraula esclavitud evoca temps passats, situacions “abolides” o pròpies d’altres llocs. Evidentment la forma clàssica d’esclavitud, representada per persones amb grillons i cadenes ja (gairebé) no existeix, però, la realitat ens demostra que l’esclavitud està a la nostra porta, concretament i no només, a Santo Domingo dels Tsáchilas, a les hisendes de l’empresa Furukawa.

L’empresa Furukawa, de capital japonès, va començar a operar a l’Equador fa 55 anys, a la província de Santo Domingo dels Tsáchilas, estenent-se posteriorment a les províncies dels Rius i Maragdes. Avui compta amb 32 hisendes que ocupen una superfície de 2.300 hectàrees. L’empresa es dedica a l’exportació i producció de fibra d’abacà. Encara que només té formalment en nòmina a 198 empleats, són més de 400 dones, homes, nenes i nens els esclavitzats per Furukawa. Aquestes persones treballen sense contracte de treball, sense assegurança, sense mesures de salut i seguretat, sense dret a la sindicació o negociació col·lectiva. Les i els treballadors i les seves famílies viuen a les plantacions, algunes persones no han conegut altre lloc més enllà de les hisendes, on han nascut i crescut. No han anat a l’escola o van ser breument i van començar a treballar en la plantació a edats molt primerenques, algunes als vuit anys. La seva vida, el seu espai, el seu temps, gira entorn de l’abacà i es desenvolupa entre les plantacions i els campaments on viuen, sense llum, sense aigua, sense sanejament, sense atenció sanitària ni escoles properes.

Furukawa, amb un exercici d’extrem cinisme, es desentén d’elles i ells perquè afirma que no hi ha relació laboral. De fet, per intentar evitar-la (i evadir les seves obligacions amb l’assegurança social) l’empresa ha arrendat porcions de les seves terres a alguns treballadors, fent-los signar contractes de predis rústics que de vegades ni tan sols van entendre. Des de la signatura, l’empresa va afirmar que aquests “arrendataris” havien d’organitzar el treball de la resta, terciaritzant així la producció i incomplint un bon conjunt de normes fonamentals. Cada un d’aquests supòsits arrendataris han de pagar a l’empresa una quantitat per hectàrea i per despeses i li venen la totalitat de l’abacà per una quantitat ínfima, que s’han de repartir entre el conjunt dels treballadors. El resultat són salaris de misèria que amb prou feines cobreixen les necessitats vitals i que no permeten albirar un altre futur fora de les plantacions.

En termes jurídics, aquesta situació pot enquadrar-se dins del fenomen de l’esclavitud moderna, en una de les anomenades “formes anàlogues a l’esclavitud” o “servitud de la gleva”. Anem per parts perquè no és fàcil definir el concepte d'”esclavitud moderna”. És ben sabut que, en la seva accepció tradicional, l’esclavitud es defineix com l’estat o condició d’un individu sobre el qual s’exerciten els atributs del dret de propietat o alguns d’ells. En l’actualitat i sense lleis que permetin que un ésser humà atura’t formalment la propietat d’un altre, l’esclavitud moderna pot definir-se per la concurrència de tres elements: involuntarietat, és a dir, la persona que troba en situació d’esclavitud queda sota el control de qui li explota sense possibilitat d’alliberar-, cosa que passa tant amb la retenció física com amb el control dels passaports o la impossibilitat de facto de tornar al país sense el salari promès, entre moltes altres situacions); l’impagament o pagament de salaris que només permeten cobrir la subsistència (podríem incloure aquí la retenció dels salaris o l’intercanvi dels mateixos per sexe forçat) i violència física i psicològica o amenaça d’aquesta. La Fundació Walk Free per la seva banda defineix esclavitud moderna com les situacions d’explotació que una persona no pot abandonar per les amenaces, coaccions, violència o abús de poder.

Dins d’aquestes situacions d’abús de poder s’inclouen entre d’altres i segons la Convenció suplementària sobre l’abolició de l’esclavitud de 1956, les relacions de servitud, tant la servitud per deutes, com la servitud de la gleva. En particular, aquesta última es refereix a la condició de la persona que està obligada per la llei, pel costum o per un acord a viure i a treballar sobre una terra que pertany a una altra persona i a prestar a aquesta, mitjançant remuneració o gratuïtament, determinats serveis, sense llibertat per canviar la seva condició. Com es pot observar, la realitat de l’empresa Furukawa encaixa a la perfecció en aquesta última definició.

Evidentment, aquestes situacions estan prohibides per un bon nombre de Convencions Internacionals, són incompatibles amb la nostra Constitució i estan proscrites al COIP, entre altres normes com el Codi del Treball que tracta específicament l’explotació de nenes i nens. Així i tot, Furukawa ha esclavitzat a centenars de persones durant dècades, amb coneixement de les autoritats i, fins al moment, tan sols ha rebut una sanció econòmica irrisòria i una suspensió de la seva activitat per 60 dies. No cal dir que aquesta actuació “sancionadora” del Ministeri de Treball es va produir in extremis, quan la denúncia ben elaborada i contundent de la Defensoria del Poble no li va deixar una altra solució. Un cop confirmada l’existència clara d’una situació d’esclavitud, en la seva faceta de servitud, constatada la seva il·legalitat i la inacció vergonyosa del govern (no es pot trucar resposta a la maniobra “gatopardista” del MdT) la mirada crítica ha d’anar més enllà per preguntar-nos per l’origen d’aquest fenomen i de la impunitat amb la qual es produeix.

Per a ells és útil recordar que les persones en situació d’esclavitud planten, recol·lecten o fabriquen béns el comerç ascendeix a un valor de 354 milions de dòlars. Seguint les dades recopilades per la Confederació Sindical Internacional, és possible afirmar que, l’any 2018, la major part del benefici del treball esclau va estar vinculat a les grans empreses transnacionals de roba, alimentació i serveis consumits en el món complet, amb les persones migrants i els pobles indígenes particularment vulnerables a l’explotació, que, sens dubte té rostre de dona. L’ús del treball esclau, o extremadament precaritzat és funcional, o és un requisit fonamental per a la “competitivitat” d’aquestes xarxes empresarials i per al desmesurat augment de la seva taxa de guany. Però els culpables de l’esclavitud no són només els esclavistes directes. En moltes ocasions, els governs o autoritats són còmplices directes d’aquestes situacions, bé rebaixant les normes laborals o ambientals, bé a través de l’impuls de tractats de comerç o de polítiques d’atracció de la inversió estrangera, o bé acceptant el sempitern xantatge de l’FMI i les seves exigències de precarització. Prenguin nota d’aquest conjunt de culpables i beneficiaris de l’esclavitud apuntin tema per a posteriors lliuraments, Furukawa és només la punta de l’iceberg.

 

Deixa un comentari

X