Estic en crisi, vull innovar!
Les dificultats per seguir el ritme evolutiu de la nostra societat i oferir una educació de qualitat, adaptada a les noves realitats i necessitats és incompatible amb les retallades de pressupost a les escoles. La innovació està forçosament lligada la formació.
Publiquem l’article de la Remei Gómez, nascuda a Barcelona el 1981. Mestra d’infantil i primària. En contacte amb el món educatiu des de fa 17 anys, primer com a monitora de lleure i des de fa més de 10 anys a l’escola publica. És també responsable de l’àrea d’educació d’EUIA, participant d’assemblea groga i promotora ILP Educació.
Crisi? I això què vol dir? Ah! Que el d’abans ja no serveix: ja no podem consumir igual, relacionar-nos igual, divertir-nos igual… i és clar, ja no podem aprendre igual! Però és que tots apreníem de la mateixa manera?
També toca estrènyer el cinturó, que no hi ha diners: menys personal, menys formació, menys recursos per l’educació especial, menys inclusió, però més hores individuals d’atenció als infants, això si que no cal retallar-ho! Es que si no t’ho explico no ho acabes d’entendre.
Als centres noves realitats, entrar cada dia per la porta mirant si toca anar a substituir alguna companya. Ho normalitzem i les docents amb els nostres mantres (els infants són el més important) qui dia passa, any empeny i ja portem vora els deu anys.
Però els infants que tenim al davant mereixen alguna cosa més que un dia passa i un any empeny, així que totes hem decidit innovar. Sense discutir què comporta el terme, sense una línia pedagògica comuna a l’educació pública, sense intentar canviar el paradigma industrial que arrosseguem. Però anem a innovar que ja posats l’únic que ens queda és convertir-nos en una mercaderia més i en un mira què bonics i què feliços es veuen els teus fills i filles al meu centre (compáreme y si encuentra algo mejor, no me compre y que me cierren un P3).
Centrem-nos! Anem a intentar fer les coses bé. Reuneix el claustre i parlem sobre el que no parlem mai. Cap a on anem? Com volem que siguin els nostres infants? Quina educació volem? Però també, què ens porta a innovar? Estem cedint al xantatge de les famílies? O escoltem la seva opinió? Va que ens decidim, anem a fer alguna cosa diferent, demanem als que en saben que ens ajudin a fer les coses de manera diferent.
Dit i fet, l’equip directiu fa la seva feina i pel curs següent ja tenim un parell de gurús que ens transformaran l’esperit. Ells, és clar, perquè els formadors seran homes i tindran molts anys d’experiència docent i com ja sabeu el magisteri és una feina tradicionalment masculina.
I qui ho paga això? El Departament, és clar. A si? No, que ho paga l’escola amb els diners del Departament. Però això vol dir que ho paguen o no? Això vol dir que el Departament no en vol saber res de la teva formació, com ja fa anys que demostra reduint cada cop més l’oferta formativa, sense vertebrar cap tipus d’incentiu més enllà dels estadis, és a dir, de l’econòmic. Vol dir que l’administració, una vegada més es troba en fora de joc i amb el peu canviat, fent avaluacions de centre a uns i altres, comparant braços i cames i donant a la teva realitat una A, una B o una C. No anessis tu a creure ara, que la pública ha de garantir l’equitat.
Però tornem als mantres (una mestra mai acaba de formar-se) i busco una formació personal que m’ajudi a ser taca al meu centre: ioga, mindfullness, pedagogia sistèmica, jo interior… no, no, aquests no van amb mi, que els infants no tenen els meus problemes d’adult. Ara, això sí, treball cooperatiu, intel·ligències múltiples, matemàtiques manipulatives… M’agrada! Oferta del departament? No… Possibilitat de pagament fraccionat, ja… però tot això sembla una mica car… Què esteu fent negoci amb la meva formació? No i ara! És que l’administració té la ferma convicció que surt més a compte que cadascú es pagui la seva formació en comptes d’oferir una de qualitat, filtrada i que compleixi els estàndards… Apa tu també! Si quan acabes te’l reconeixen automàticament, què més vols? Si, total, per l’únic que serveix és pels estadis, pels concursos de trasllats i cobrar l’estiu…
I llavors apareixen els de la llista i els de la segona llista i els de encara una llista més i tothom vol el producte nou i fresc. Nou? Més aviat hereu, que ens rescata la memòria, que activa maneres de fer republicanes. I aquí tornen a vèncer els malvats, els elitistes a través del llenguatge, els diners i les idees, perquè el que és educació es transforma en mercat de treball, en paradigma industrial i capitalista, en adapta’t al canvi (de feina mileurista en feina mileurista), col·labora perquè el teu equip (i només el TEU) sigui el millor, per oferir la millor versió ampliada de tu mateix, de realitzar-se a través de la feina (el trabajo dignifica, la vida no).
I d’entre tot aquest garbuix un sentiment, l’enamorament del dia a dia, dels infants… i la sensació d’una altra oportunitat perduda que se’n va… i tornem al qui dia passa any empeny però amb un somriure i fent (que no ideant) les coses de manera diferent.
Remei Gómez