Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Habitatge, regulació, i la batalla cultural

Habitatge, regulació, i la batalla cultural

Rodrigo Martinez, candidat a doctor en economia per la UB i militant de el moviment per l’habitatge, escriu l’article següent explicant la situació que viu l’habitatge actualment al nostre país i els reptes que haurà d’afrontar en el futur més immediat.

Després d’un enorme esforç per part del moviment per l’habitatge, des de setembre la majoria de catalans viuen en municipis els lloguers dels quals estan regulats. L’ofensiva discursiva contra aquesta regulació no s’han fet esperar, i l’argument neoliberal s’estén des de les amenaces apocalíptiques sobre els potencials efectes de la llei, fins als arguments sobre l’immoralitat d’establir preus màxims sobre béns privats. Que ens diuen aquests arguments de cara a la batalla més gran sobre habitatge i societat?

L’habitatge venia malament des d’abans de la pandèmia. Des de 2014 els lloguers han augmentat més de 30 vegades el que van augmentar els salaris a Catalunya. Al mateix temps, s’executava més desallotjaments que en les èpoques més crues de la crisi immobiliària, però ara amb l’impagament de lloguer com a raó principal. A aquesta situació arriba la pandèmia, que es tradueix és un enorme cop als ingressos de les llars. Milers de famílies es veuen empeses a no poder pagar uns lloguers que ja eren abusius, i no troben suficient suport des del sector públic.

Una situació tan dedicada clarament precisa de mesures valentes. Fruit d’un treball de més d’un any entre el Sindicat de Llogateres i el Departament de Justícia de la Generalitat i amb el suport i pressió de més de 4.000 organitzacions socials i culturals, el passat setembre el Parlament va aprovar una regulació del mercat de lloguers. Aquesta mesura apunta a detenir l’escalada de preus abusiva que vivíem en els últims mesos i a la vegada a forçar baixades en una part important dels contractes.

La regulació s’ha vist envoltada en polèmica des del dia zero, i en l’àmbit públic es troba sota un constant atac per part de lobbies immobiliaris i els seus defensors.

Un mantra que ha ressonat particularment fort és sobre l’error d’intervenir en el mercat de l’habitatge. En el sentit que qualsevol classe d’intervenció portarà indefectiblement a una baixada de l’oferta d’habitatge, i empitjorarà la situació actual. Els paladins d’aquests arguments semblen no fer efecte al fet que els lloguers es troben regulats en un important nombre de ciutats europees, sense que els seus mercats de lloguer col·lapsin. El fet que aquesta regulació no s’hagi donat a Espanya parla més de la força dels interessos dels lobbies immobiliaris que de què la regulació funcioni o no. Per a veure els efectes d’aquesta regulació haurem d’esperar, evidentment hi ha qui som optimistes amb el que es pugui aconseguir, però per a veure els efectes de la no-intervenció arriba amb apropar-se a un desallotjament, per exemple.

Un altre argument esgrimit és el de què no s’ha de recarregar als privats amb la falla de les polítiques estatals en termes d’habitatge. Aquest és un argument d’important implementació en els petits propietaris. Però el problema amb aquest tipus de raonaments simplistes és que deixen de banda qüestions importants. En primer lloc, desconeix la funció social de l’habitatge que sembla oblidada enfront de la seva funció com a mercaderia. En segon lloc, comet l’error de posar al mateix nivell petits propietaris i grans tenidors. És clar que són situacions diferents, i no hi ha ningú que actualment impulsi una política pública que desconegui aquestes diferències (la regulació contempla excepcions per a propietaris vulnerables). En tercer lloc, el no participar en la política pública sembla deixar-se de banda quan la política tracta de transparència o ajudes sense contraprestacions, en aquest cas compleixen amb el seu rol en la política pública amb gran entusiasme.

La pandèmia ens ha ensenyat que les accions individuals tenen efectes potencials importants en la societat. Aquest és el raonament que hi ha darrere la vacunació o l’ús de mascaretes. Tanmateix, aquest raonament sembla no aplicar-se a altres béns de primera necessitat, com l’habitatge. Deixar un pis buit a l’espera que els preus pugin té conseqüències i més quan parlem d’un escenari de crisi habitacional. Expulsar a famílies inquilines de les seves llars té enormes costos per a la societat (relocalització de les famílies, desplegament de forces policials per executar desallotjaments, serveis socials, etc) dels quals el propietari no suporta cap. A això se li suma que, en mig d’una pandèmia, desallotjar a una família els exposa enormement al virus.

Per sort existeixen casos de victòria que podem prendre coma inspiració. Les SOCIMIS, aquestes societats d’inversió estrangera que han jugat un rol tan actiu després de la crisi immobiliària, són més conegudes en l’àmbit públic com a Fons Voltors. Aquest terme és capaç de ser escoltat fins i tot en boca de polítics i de persones allunyades de l’activitat quotidiana del moviment per l’habitatge. Aquest fet és en si mateix una victòria, perquè aquest terme transmet molt bé l’acció carronyera i perniciosa d’aquest tipus d’empreses, i facilita la tasca de mobilitzar en la seva contra.

Més enllà de contrarestar l’argument neoliberal sobre habitatge, es tracta d’entendre que el futur d’aquesta regulació, així com d’altres avenços en termes d’habitatge, passa també per guanyar el discurs col·lectiu. Per construir les bases materials d’una nova societat, on l’habitatge juga un rol més humà, és necessari construir també les bases culturals.

Rodrigo Martinez @romar505

Deixa un comentari

X