Imperialisme i la premsa capitalista: Orient Mitjà (II)
Gustavo de la Torre Morales, col·laborador de la Fundació, comparteix amb nosaltres el seu segon article publicat al blog Antorcha Encedida, sobre la influència dels mitjans de comunicació en la geopolítica al món, però en aquest cas a Orient Mitjà. Aquest article forma part de tot un seguit d’articles sobre l’imperialisme i la premsa capitalista que anirem publicant en els propers butlletins.
Trump no solament ha mentit sobre qüestions internes del seu propi país, enganyant vilment a la seva ciutadania; sinó que ha comptat amb el suport de la premsa per també mentir, descaradament, en qüestions de política internacional. D’aquestes últimes, els exposem alguns exemples:
Durant la seva campanya presidencial, Trump va dir que retiraria les tropes de l’Afganistan, l’Iraq i Síria, però el que semblava tenir previsió de data, ha quedat en la inconclusió per facilitar el compromís de l’OTAN d’enviar noves missions a la regió i la participació d’empreses contractistes que vetllin pels interessos imperialistes sobre els recursos naturals de la regió (com el control sobre la producció, distribució i preu internacional del petroli, entre altres).
Mentrestant, els grans mitjans encara sostenen el guió de “lluita contra el terrorisme” a l’Afganistan, quan Al-Qaida va ser creació de la CIA i avui segueix donant finançament i suport logístic a aquesta i altres organitzacions derivades que es mouen per la regió, creant la inestabilitat que propiciï les operacions militars, molt lucratives per a la indústria militar.
No es pot oblidar, tampoc, la famosa propagació de “tinença d’armes de destrucció massiva” pel govern de l’Iraq, encara que mai es van trobar. Líbia, va ser un altre dels països estratègics, on l’anomenat va ser enderrocar el “terrible dictador” Gadaffi, quan el seu major crim va ser enfrontar els interessos occidentals. No obstant això, en cap d’aquests tres països ha arribat l’afamada i promesa democràcia, sinó la destrucció total de les seves infraestructures, un caos social amb forts enfrontaments interns i el resultat de greus problemes econòmics que han afavorit, casualment, la participació de transnacionals europees i nord-americans, així com la creixent presència militar d’aquest últim a la regió.
Iran també és víctima del maneig propagandístic. La notícia que l’Iran té “intenció de construir armes nuclears”, segueix fent la volta al món, quan les inspeccions de l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) confirmen que l’Iran no té armes atòmiques i que compleix amb allò acordat en el Consell de Seguretat de l’ONU el 2015 (anomenat Acord 5 + 1 o JCPOA). No obstant això, tenint en compte que la Unió Europea es distancia de l’obstinació ianqui de mantenir l’onada propagandística contra el país persa, el 30 d’abril de 2018, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va dir disposar d’arxius robats a l’Iran que segons ell demostren “programes secrets nuclears”, donant l’excusa per a la sortida dels EUA de l’acord de l’ONU. Tota una estratègia per produir noves tensions, que s’agreugen avui dia amb la inclusió dels Cossos de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran (CGRI) a la llista d’organitzacions terroristes i l’enviament de destructors al Golf Pèrsic. Estratagemes de campanyes mediàtiques, sancions econòmiques i amenaces dirigides únicament a enderrocar el molest govern iranià i d’aquesta manera donar-li primacia de poder a Israel (qui sí que posseeix armes nuclears).
El conflicte palestí-israelià data de més de 70 anys. Va començar després d’acords europeus (fonamentalment el Regne Unit) d’establir un Estat israelià en territoris de Palestina per acontentar a inversors sionistes; llavors, va arribar la Nakba (catàstrofe, en àrab): la invasió dels territoris. El 1948 es van produir forts enfrontaments, on forces israelianes va expulsar a la força a més de 750 000 palestins de les seves llars i va assassinar prop de 13 000 per apropiar-se de les seves terres. Des de llavors la repressió contra Palestina i l’espoli dels seus territoris no ha cessat, sinó que es va incrementar amb l’anomenada Intifada II, que va començar a partir de l’any 2000.
No obstant això la premsa al servei del gran capital i els governs dels EUA sempre han justificat el comportament genocida d’Israel amb el dolor sofert pel poble jueu; sense reparar que l’holocaust no va ser obra àrab, sinó dels nazis (curiosament, molts d’ells van ser contractats i refugiats pels EUA).
Chomsky va expressar, en una ocasió que “quan Israel està tranquil·la, més de dos nens palestins són assassinats cada setmana”. El 17 de juliol de 2014, una llanxa de l’armada d’Israel va descarregar ràfegues cap a una platja de la franja de Gaza, on diversos nens entre 5 i 8 anys jugaven a futbol, ocasionant la mort d’alguns d’ells. Però, quan l’exèrcit israelià trencava els somnis i jocs d’aquests nens, el Senat nord-americà aprovava 622 milions de dòlars per a les forces militars sionistes. Israel no havia estat atacat, però els seus soldats no van vacil·lar a crivellar territori palestí, com fan altres tantes vegades. En el present segle XXI, són diverses les operacions que s’han dut a terme i que li han costat la vida a milers de palestins: “Dies de Penitència” (2004), “Pluges d’Estiu”, “Columnes de Samsó” i “Núvols de Tardor “(2006),” Hivern Calent “(2008),” Plom Fos “(2009),” Pilar Defensiu “(2012) i” Marge Protector “(2014) són algunes d’elles.
Excepte rares ocasions, i gairebé sempre sota determinats matisos de complaença, la premsa dóna suport a la versió de demonitzar el Moviment de Resistència palestí (Hamas), sense ressenyar que la veritat que envolta el dolor del poble palestí i que la seva lluita es deu a tants anys d’ocupació, d’extermini ètnic, d’humiliació irracional, de bloqueig ferri (fins i tot a serveis d’aigua potable i electricitat). Aquesta premsa que dóna suport al sadisme de l’imperialisme nord-americà (avui reflectit en les polítiques de Trump i els seus companys) i emmudeix majoritàriament enfront de la barbàrie sionista, no és capaç de mostrar una mica de solidaritat amb el dolor sofert pel poble palestí durant tants anys de vexacions i repressió d’Israel.
Molt malgrat el dolor i el sofriment de Palestina, per la mort de les seves filles i fills, per l’abús constant que reben els nens palestins de mans de les forces israelianes, el govern de Donald Trump, el 2018, va aprovar una ajuda financera de 38 milions de dòlars al govern d’Israel i recentment va pronunciar el seu famós “Acord del Segle” (tot i que encara no se sap el seu contingut, però que segur i lamentablement no serà donar suport al dret del poble de Palestina).
A sobre del desvergonyiment, Europa va abraçar la idea i va portar el maig d’aquest 2019 la celebració del seu esdeveniment cultural més important, Eurovisió, a Tel Aviv (capital d’Israel), aixecant una cortina de lluentons, per rentar i edulcorar amb música, el genocidi que diari comet el govern d’Israel.
Però el més sàdic de tot el descrit anteriorment és que la premsa … sí, aquesta premsa al servei del capital … Diu com “Dictadures” als governs que les elits dels EUA i Europa diuen “molestos”, mentre diu com “Governs” a les administracions d’Israel, els EUA i països de la Unió Europea, que són els que realment imposen polítiques de retallades i desigualtat en els seus propis països, i porten la guerra d’espoli contra altres pobles del món.
¿Irònic, veritat?
Traducció: Fundació l’Alternativa
Llegir l’article a la font: Blog Antorcha Encendida