Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Món i solidaritat   /  Jo també sóc Fidel

Jo també sóc Fidel

Testimoni de Miquel Àngel Sòria, que aquest mes de novembre estava a Cuba i en el qual narra les seves impressions sobre sobre el comiat del poble cubà a Fidel Castro. Miquel Àngel Sòria és professor de secundària jubilat. Apassionat de la literatura i la música. Viu a santa Maria de Martorelles, d’on va ser regidor i després alcalde.

A l’acte d’homenatge a Fidel a la Plaça de la Revolució, el dia 29 de novembre, Daniel Ortega va començar la seva intervenció preguntant als centenars de milers d’assistents: “¿Dónde está Fidel? ¡Aquí!, va ser la resposta massiva. Ortega insistia: ¿Dónde está Fidel? I es repetia la resposta. A la tercera vegada, ¿Dónde está Fidel?, la resposta va ser: ¡Yo soy Fidel!, ¡yo soy Fidel!, ¡yo soy Fidel!…

I així ens sentíem tots els que omplíem la plaça. Fidel ens havia deixat materialment, però era present en tots aquells que, com deia la cançó de Raúl Torres, “hoy el corazón nos late afuera.”

Només ens faltava la seva decisió, coneguda a posteriori, de que no aixequessin cap imatge seva ni posessin el seu nom a cap carrer o centre oficial. Abans, complint la seva voluntat, Raül havia procedit a l’immediata incineració.

Peu de foto. Banderes a mig pal el dia 26 a la Loma del Capiro a Santa Clara.

Aquest semblava el final de l’home que ho era tot pels cubans. Que ho cridaven a les concentracions i ho ploraven en la solitud. I ho mostraven amb orgull a les samarretes fetes per a l’ocasió pels joves comunistes: Comandante en Jefe ¡ORDENE!

Fidel serà part sempre de l’història de Cuba, d’una Cuba feta per la voluntat del poble. Em venen a la memòria els versos que Jesús Orta Ruiz, “El Indio Naborí”, va escriure entre el 1er i el 8 de gener de 1959:

¡Fidel, fidelísimo retoño martiano,

asombro de América, titán de la hazaña,

que desde las cumbres quemó las espinas del llano,

y ahora riega orquídeas, flores de montaña!

Y esto que las hieles se volvieran miel,

se llama…¡Fidel!

Y esto que la ortiga se hiciera clavel,

se llama…¡Fidel!

Y esto que mi patria no sea un sombrío cuartel,

se llama…¡Fidel!

Y esto que la bestia fuera derrotada por el bien del hombre,

y esto, esto que la sombra se volviera luz,

esto tiene un nombre, sólo tiene un nombre…

                        ¡Fidel Castro Ruz!  

 

La presència a la Plaça de la Revolució, sota l’atenta mirada de José Martí, dels presidents Correa, Sánchez Cerén, Morales, Ortega, Maduro o Roosvelt Skerrit (de Dominica), feia palpable el paper d’alliberador que Amèrica Llatina i el Carib reconeix a Fidel. Però també la presència d’alts càrrecs de països europeus (Txipras, Rússia, Bielorússia), asiàtics (Viet Nam, Xina, Iran, Qatar) i africans (no oblidem Namíbia, Angola i la República Sudafricana) o Algèria eren una mostra clara de l’internacionalisme cubà, impulsat per Fidel.

La presència també, a la tribuna d’autoritats, de Pepe Mujica servia per recordar, a aquells als que els hi podia flaquejar la memòria, la vida austera que havia portat Fidel Castro Ruz. No aquella que ens volia muntar el món capitalista, periòdicament, de milions guardats en bancs a l’estranger. Fidel vivia en una casa modesta d’un sol pis. Es desplaçava en un Mercedes negre dels 70 i volava en un vell Iliushin. Ni un peso en una llibreta ni una propietat al seu nom.

Quan va deixar les seves funcions va regalar a la ciutat de La Habana els 17.000 presents que havia rebut com a Cap d’Estat. I va advertir: “No pensin aquells que em van oferir els presents que no els aprecio. Ans al contrari, és per apreciar-los que els entrego al patrimoni de la ciutat.”

El llegat de Fidel està contingut –hi ha més cites- en aquestes paraules: “Meditem com aquest petit país pot, durant quasi mig segle, resistir les escomeses de la més poderosa potència en base als nostres principis, les idees i la ètica.”

O com la multitud a la Plaça de la Revolució –quanta joventut!- repetia de memòria les paraules del 20 d’octubre de 2010:

“Revolución es sentido del momento histórico; es cambiar todo lo que debe ser cambiado; es igualdad y libertad plenas; es ser tratado y tratar a los demás como seres humanos; es emanciparnos por nosotros mismos y con nuestros propios esfuerzos; es desafiar poderosas fuerzas dominantes dentro y fuera del ámbito social y nacional; es defender valores en los que se cree al precio de cualquier sacrificio; es modestia, desinterés, altruismo, solidaridad y heroísmo; es luchar con audacia, inteligencia y realismo; es no mentir jamás ni violar principios éticos: es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la fuerza de la verdad y las ideas. Revolución es unidad, es independencia, es luchar por nuestros sueños de justicia para Cuba y para el mundo, que es la base de nuestro patriotismo, nuestro socialismo y nuestro internacionalismo.”

I camino sota el cel blau de La Habana, en un silenci obsessiu, mentre al cap, Carlos Puebla s’instal·la i, com un mantra, repeteix:

Oye, tú que dices que tu patria no es tan linda.

Oye, tú que dices que lo tuyo no es tan bello.

Yo te invito a que busques por el mundo,

otro cielo tan azul como tu cielo.

Una  luna tan brillante como aquella,

que se infiltra en la dulzura de la caña.

Un Fidel que vibra en la montaña.

Un rubí, cinco franjas y una estrella

 

Peu de foto. Banderes a mig pal el dia 26 a la Loma del Capiro a Santa Clara.

Etiquetes:
X