Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  Judicis per a la història (VII). 1935: La Generalitat a la banqueta

Judicis per a la història (VII). 1935: La Generalitat a la banqueta

Miquel Salas, sindicalista i membre del Consell Editorial de Sin Permiso, comparteix amb nosaltres aquest article que posa de manifest que l’actual judici al Procès no és pas una situació nova que no s’hagi donat mai abans. Tot el contrari no fa tant de temps va passar una situació molt similiar que no hem pas d’oblidar.

Prossegueix inexorable el judici contra els dirigents independentistes catalans, com antidemocràtiques segueixen sent les decisions judicials i polítiques, més encara després d’haver estat elegits diputats o senadors. Potser a molts lectors els sorprendrà que un judici de semblants característiques va tenir lloc el 1935, durant la Segona República, en el qual es va jutjar al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, després dels successos ocorreguts a l’octubre de 1934.

Al novembre de 1933 les eleccions generals van donar la majoria al bloc de les dretes, comandat per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) que ni tan sols havia reconegut la república. Tot i ser la força majoritària no va formar part del govern, però aquest comptava amb insuficients suports parlamentaris i a l’octubre de 1934 la CEDA va exigir entrar al govern. El 4 d’octubre es va conformar el nou govern dirigit per Lerroux i Gil Robles. Van saltar totes les alarmes. Fins a la moderada Izquierda Republicana d’Azaña va denunciar “el fet monstruós de lliurar el govern de la República als seus enemics”. Davant el risc evident d’un retrocés antidemocràtic i antirepublicà, les forces republicanes i d’esquerres van decidir convocar una vaga general revolucionària el 5 d’octubre. Astúries va respondre exemplarment. S’havia format una Aliança Obrera que unia a totes les forces obreres, des socialistes i anarquistes fins comunistes i trotskistes, i els miners es van encarregar d’organitzar la revolució que durant quinze dies va mantenir Astúries en mans dels obrers i camperols. La cruel repressió militar, dirigida per Franco, i la manca de resposta a la resta del país van acabar amb l’assaig revolucionari. A la resta del país la vaga no havia estat preparada i a part d’algunes aturades i enfrontaments amb la policia el moviment no va anar a més.

A Catalunya, els esdeveniments van tenir un desenvolupament diferent. El record de la història ha deixat gravada la proclamació per Companys de l’”Estat català de la república federal espanyola”. Però els fets van ser molt més complexos. En realitat, es van entrecreuar dos moviments de resistència enfront de la deriva autoritària: el moviment obrer i el moviment nacional. Feia mesos que s’havia format una Aliança Obrera, impulsada pel BOC (Bloc Obrer i Camperol) que posteriorment fundaria el POUM, i en el qual estaven integrades totes les forces de les esquerres, encara que, a diferència d’Astúries, els anarquistes de la CNT van refusar formar part. En paraules de Joaquín Maurín, dirigent del BOC, “El govern que acaba de formar-se té com a objectiu immediat aixafar als obrers i liquidar les llibertats de Catalunya”. Efectivament, les dretes no només van atacar els drets de les classes treballadores, sinó que també van començar a asfixiar la Generalitat amenaçant amb la seva dissolució. El dia 5 es va declarar la vaga general a Barcelona i els seus voltants, amb gran suport en altres zones de Catalunya. Milers de manifestants es van concentrar a la Rambla i davant de la Generalitat van exigir la proclamació de la república catalana. Una delegació de l’Aliança Obrera es va entrevistar amb Companys i en finalitzar la reunió un dels seus portaveus va declarar: “L’Aliança Obrera ha exigit al govern que actuï amb energia i decisió. Els hem comminat a proclamar la república catalana… abans que el govern feixista de Madrid pugui prendre la iniciativa “. (Història del BOC. Víctor Alba.) No obstant això, el govern de la Generalitat dubta i dona llargues, no sap què fer, tenallada pels atacs de les dretes i per la pressió popular. Un participant en la reunió declararà que Companys “assegura, promet, s’enfada, vacil·la …”.

Conforme anaven arribant notícies de la insurrecció a Astúries creixia la pressió popular exigint a la Generalitat que prengués mesures. Al migdia del 6 d’octubre, el conseller Joan Lluhí i Vallescà li explicarà a Manuel Azaña, que es trobava a Barcelona per assistir al funeral d’un amic, que el govern “per la por de ser desbordat per les masses proclamaria l’Estat català dins d’una república federal “(Companys i el 6 d’octubre. Enric Jardí). A les 8,10, des del balcó de la Generalitat, Companys va llegir el seu discurs: “les forces monarquitzants i feixistes que pretenen trair la República han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. […] el govern que presideixo proclama l’Estat català de la República federal espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els convida a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà al nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica”.

El govern de Madrid va declarar l’estat de guerra i mobilitzà l’exèrcit que va envoltar al Palau de la Generalitat i després d’unes poques escaramusses amb a els Mossos d’Esquadra la rebel·lió va ser sufocada. La pressió popular va obligar al govern de Catalunya a prendre una decisió en la qual tot just creia i, sobretot, per a la qual no s’havia preparat. [No és aquest el lloc per fer-ho, però seria útil per al debat polític comparar i treure conclusions de les improvisacions d’octubre de 1934 i d’octubre de 2017]

Repressió i judici

Tot i que la lluita continuava a Astúries, el fracàs de la rebel·lió catalana va ser utilitzada perquè el govern de la dreta proclamés que regnava la tranquil·litat a Espanya. Alguns manifestants es van concentrar a la Puerta del Sol de Madrid per mostrar el seu suport al govern. Algun periòdic de l’època va destacar el discurs del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, dient que “en un set d’octubre es va signar la pau d’Europa (referit a la batalla naval de Lepant en 1571) i un altre 7 octubre ens retornen la unitat d’Espanya “. En fi, arengues que també es poden escoltar en ple segle XXI.

Immediatament es va desencadenar la repressió. Va ser detingut tot el govern de la Generalitat, també els regidors de l’Ajuntament de Barcelona que havien donat el seu suport a la proclamació de la república catalana, i centenars de militants que havien participat en la vaga general, fins i tot va ser detingut, i jutjat posteriorment, Manuel Azaña, que com hem dit es trobava a Barcelona. Al mes de desembre de 1934 es comptabilitzaven 3.500 detinguts. Com a president de la Generalitat es va nomenar a un coronel, per a l’alcaldia de Barcelona a un tinent coronel i un altre coronel com a cap de policia. Es va suspendre l’Estatut de Catalunya, el Parlament va ser ocupat, prohibides les seves sessions i suspeses les garanties constitucionals. Van ser clausurats un seguit de diaris, es va embargar els béns dels detinguts i es va obligar que tots els documents oficials fossin redactats en castellà… una cosa comparable a un 155 de l’època. Van ser empresonats en els vaixells Uruguai, Argentina i Ciutat de Cadis i a la presó Model. La solidaritat va començar a expressar-se des del primer moment, i a més de manifestacions era habitual que els dies de festa petites embarcacions s’apropessin als vaixells on estaven els detinguts per expressar el seu suport.

En els vaixells-presó van estar fins al 7 de gener de 1935. Per al seu trasllat a Madrid es van prendre tota mena de precaucions. Segons La Vanguardia: “La dita ordre es va transmetre amb tota mena de reserves, per tal que no s’assabentés ningú i evitar que es produïssin incidents.” I el trànsit entre el vaixell-presó i l’”autocar requisat sense número de matrícula” es va dur a terme en un escenari prèviament buidat, deliberadament silenciat i fortament custodiat: 21 agents del cos de Seguretat i Assalt -el cos de policia estatal popularment conegut com Guàrdies de Assalt- enviats des de Madrid “.

L’acusació també ens sonarà a actual. Se’ls va acusar d'”un delicte de rebel·lió militar compresa en l’article 237 del Codi de Justícia Militar. Són responsables criminalment de l’expressat delicte, en concepte d’autors, d’acord amb el número segon de l’article 238 del Codi de Justícia Militar, en relació amb el número primer de l’article 14 del Codi Penal comú. No són d’apreciar circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal. Ha imposar-se a cada un dels processats la pena de trenta anys de reclusió major, accessòries i la vuitena part de les costes “.

Després de 232 dies a la presó, el 27 de maig de 1935 es va iniciar el judici. La premsa de l’època va relatar: “A la porta del carrer del Marqués de la Ensenada es va formar, a les set del matí, una cua de persones que desitjaven assistir a la vista […] A poc a poc va anar engrossint hi a les onze del matí, hora de començar el judici, hi havia unes 200 o 250 persones […] els carrers dels voltants estan ocupades per efectius del Cos de Seguretat i Assalt; i la seu del Tribunal ho està per efectius de la Guàrdia Civil. De l’autocar penitenciari baixen el president Lluís Companys i els consellers Pere Mestres, Joan Lluhí, Joan Comorera, Martí Esteve, Ventura Gassol i Martí Barrera”.

El Tribunal era un reflex tenebrós de l’aliança política conservadora i autoritària que governava, i també que la república no havia depurat als jutges monàrquics. Estava presidit pel jutge-polític Gasset Lacasaña, nomenat poques setmanes abans. Havia estat alcalde de Castelló i regidor durant la dictadura de Primo de Rivera. En esclatar la guerra civil s’exiliaria i el 1938 es oferiria als franquistes. Dels vocals, un pertanyia al Partit Conservador ultracatòlic; un altre va ser defensor del fundador de Falange; un tercer exsacerdot confessor dels marquesos d’Urquijo … El fiscal, Lorenzo Gallardo González, considerat com a liberal, havia estat nomenat fiscal del Tribunal Suprem durant la dictadura de Primo de Rivera i, com el president del tribunal, també es passaria al bàndol franquista.

Les defenses van negar el suposat delicte de rebel·lió, ja que l’objectiu dels acusats va ser defensar l’autonomia catalana i el règim republicà enfront de les amenaces autoritàries i pro monàrquiques i que es tractava de decisions polítiques, ja que es volia una Espanya que reconegués la multiplicitat de nacions que la componien. Els advocats van defensar l’argument que “els fets no poden integrar un delicte contra la forma de govern, i sí contra la forma d’Estat, ja que en realitat el que proposaven era convertir en una República federal la República unitària que existia a Espanya. Acceptant aquest criteri s’imposava l’absolució, perquè el delicte contra la forma d’Estat, no es troba penat en cap codi”. L’advocat de la defensa, Ruíz de Funes, va explicar en el seu al·legat final: “Què es va fer?, doncs buscar una via jurídica i política al conflicte. Aquestes són les cèlebres paraules que, al meu entendre, constitueixen la més feliç expressió que empra Ossorio (advocat defensor de Companys) en el seu escrit de conclusions: “Donar al conflicte una llera jurídic i polític”. Per què? Perquè era un govern i perquè la manera de resoldre els conflictes, no és deslligar contra ells les forces de l’Estat o del govern; és, primer, intentar la seva solució per vies pacífiques, perquè, governar no és una funció de força, és una funció d’intel·ligència, i perquè tota la tragèdia d’Espanya, la major tragèdia de la governació d’Espanya ha estat creure que per governar era moltes vegades inútil la intel·ligència”.

El 6 de juny es va dictar la sentència: “Els processats es van alçar en armes […] proclamant l’Estat Català de la República Federal Espanyola […] implica la subversió del règim constitucional, pel que fa a l’organització nacional afecta, transformant les regions autònomes als Estats membres i la República integral en federativa, amb alteració profunda de poders […] Decidim: […] condemnem cada un dels processats […] autors d’un delicte de rebel·lió militar, a la pena de trenta anys de reclusió major, amb les accessòries d’interdicció civil durant el temps de la condemna i inhabilitació absoluta i al pagament de les costes processals “. No obstant això, sis membres del Tribunal van signar un vot particular, força elaborat, justificant l’actuació del govern català pel perill que significava l’entrada en el govern de la República de ministres contraris a ella, al·legant que els seus actes es van realitzar per evitar un mal major i, finalment, que no existia tipicitat penal per als actes que s’havien jutjat. El vot particular concloïa dient que la seva conducta “només pot ser enjudiciada per l’opinió pública, en el camp de la política i per la Història”.

Les voltes de la història

Companys, Lluhí i Comorera van ser enviats al penal de Puerto de Santa Maria i els altres consellers al de Cartagena. La solidaritat amb els presos es va estendre per tot Catalunya i per tot Espanya, ja que eren milers els detinguts de la insurrecció d’Astúries, i l’amnistia es va convertir en una exigència que va mobilitzar a totes les forces d’esquerra i republicanes. El govern de les dretes va començar a entrar en crisi, també per un tema de corrupció, el famós cas de l’estraperlo, pel qual es va subornar a alts funcionaris per permetre instal·lar casinos amb màquines trucades. [La història d’Espanya sembla estar plena de fils corruptes que es reprodueixen i semblen no tenir fi, com si fos una cosa consubstancial].

El 16 de febrer de 1936 es va convocar eleccions que van guanyar les esquerres reunides en el Front Popular, que a Catalunya es va denominar Front d’Esquerres. Els jutjats i condemnats van passar a dirigir el país. Manuel Azaña, que havia estat jutjat i absolt pels successos d’octubre de 1934, va ser encarregat de formar el nou govern i posteriorment elegit president de la República espanyola. Companys i els consellers van tornar a dirigir el govern de Catalunya. Com es veu, la justícia, especialment quan té a veure amb processos polítics, que ara pretenen presentar com si fos l’única possible i imperible, està subjecta als canvis polítics i a les majories socials. Una lliçó que hauríem de tenir present davant el judici que actualment es desenvolupa. És ben coneguda la cita de Marx amb la qual inicia el seu llibre El 18 Brumari de Lluís Bonaparte: “Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d’agregar: una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa”. La tragèdia del judici de 1935 va ser salvada per la mobilització social que va permetre la victòria electoral de febrer de 1936. En pocs mesos sabrem en quin sentit evoluciona l’actual farsa judicial.

El 21 de febrer, la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats va sancionar l’amnistia proposada pel govern i Lluís Companys i la resta de consellers van ser posats en llibertat i traslladats a Madrid. El 28 de febrer el Parlament català va poder reprendre les seves sessions i va acordar proposar a Companys com a president de la Generalitat, només la dretana Lliga Catalana de Cambó s’hi va oposar. L’1 de març, Companys i els consellers es van traslladar en tren des de Madrid fins a Castelldefels, i d’allà amb cotxe fins a Barcelona rebent una multitudinària acollida en tot el recorregut. Un altre cop des del balcó de la Generalitat, Companys va pronunciar un breu discurs les paraules finals han passat a la història: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”

Miquel Salas

Llegir l’article a la font: http://www.sinpermiso.info/textos/juicios-para-la-historia-vii-1935-la-generalitat-en-el-banquillo

 

 

Deixa un comentari

X