La classe obrera no va al paradís (…o com tornar a assaltar el cel)
Des que va ser publicat per Edicions Akal el setembre passat, el llibre La clase obrera no va al paraíso. Crónica de una desaparición forzada, escrit pel Ricardo Romero Laullón -més conegut com a Nega per la seva activitat com a cantant i productor del grup valencià de hip hop Los Chikos del Maíz- i la politòloga catalana Arantxa Tirado, s’ha convertit no només en un èxit de vendes sinó en una referència per al debat actual sobre les classes socials.
Arran de la publicació l’any 2012 de CHAVS. La demonització de la classe obrera del periodista britànic Owen Jones, qui no en va prologa el llibre, va reobrir-se un debat que semblava oblidat tant a l’acadèmia com a l’esquerra política i sindical: encara existeix la classe obrera? Qui la composa? Quina imatge tenim d’ella i per què? Quins interessos hi ha al darrera de la seva demonització?
Com expliquen ambdós autors a la introducció, el llibre d’Owen Jones va ser una de les inspiracions per a escriure La clase obrera no va al paraíso, una reflexió que tracta de respondre a aquestes i a d’altres interrogants des de diverses perspectives que ells insereixen en tres blocs diferenciats: la relació de la classe obrera amb el món del treball; la seva presència al món educatiu i acadèmic; així com la identitat de classe vinculada al barri i el seu tractament des de l’àmbit de la cultura, els mitjans de comunicació i la política. L’eina teòrica que facilita l’anàlisi és el marxisme i són constants les referències a autors d’aquest corrent de pensament, des dels clàssics com el propi Marx fins a neomarxistes com David Harvey. Però el llibre, lluny de ser acadèmic o academicista, està escrit amb un llenguatge directe on es pot percebre l’origen social dels autors i les seves referències contraculturals.
Tot i que un enfocament tan ampli i ambiciós va en detriment de l’aprofundiment en alguns aspectes que hom voldria que es desenvolupessin amb més deteniment, el llibre aconsegueix donar una panoràmica amb suficient abast com per a reflexionar sobre què ha passat amb la classe obrera a tots aquests àmbits en els últims anys. Val a dir que el llibre es deté sobretot a analitzar el cas de l’Estat espanyol però es dota també d’una perspectiva internacional, tractant sempre de contextualitzar aquestes transformacions en el marc del funcionament del sistema capitalista. A més, constantment es fan esments a d’altres realitats, sobretot llatinoamericanes.
Els autors no defugen la polèmica, més aviat sembla que la busquin en comptes d’adoptar una postura còmode. Es nota que ambdós venen d’una cultura de barri on les coses es diuen tal com són, sense embuts. L’estil és sarcàstic per moments, l’escriptura directa i fresca, sense pèls a la llengua. No n’estalvien crítiques, ni tan sols als companys de trinxera, siguin de la CUP, de IU o de Podemos. L’objectiu polític sembla evident: rescatar la classe obrera de l’ostracisme. Si per a assolir-ho cal sacsejar les organitzacions de l’esquerra, ho faran. El llibre va ser descrit com un “crit” gairebé desesperat, pel Xavier Domènech, qui el va presentar a Barcelona. En Pablo Iglesias, qui el va presentar a Madrid junt amb en Diego Cañamero, va afirmar que és un “llibre explosiu que tothom hauria de llegir”. El que és evident és que la seva lectura no deixarà ningú indiferent. I això és el millor que li pot passar a la nostra classe: que es parli d’ella! Però que siguem nosaltres mateixos els que en parlem. La clase obrera no va al paraíso és, doncs, una bona contribució que ajuda a recuperar la consciència de classe en si però també ens anima a fer el salt cap a la consciència de classe per a si.