La gran victòria de la nova extrema dreta: la normalització dels seus valors
Ja fa temps que ens estem acostumant a patir per si l’extrema dreta guanya unes eleccions. De moment només ha passat a Estats Units amb la victòria de Trump, però en aquest article que Antonio Salado ha escrit pel butlletí, reflexiona sobre els efectes que té la seva pujada encara que no arribin a guanyar eleccions ni a tenir opció de formar govern. Efectes que es veuen en canvis en l’opinió pública, de la premsa i de les polítiques dels governs.
Antonio Salado és llicenciat en dret per la Universitat Pompeu Fabra, responsable de Política Institucional i Programa a EUiA i membre de la Coordinadora de Catalunya en Comú.
Hem assistit en els darrers mesos a diferents processos electorals on l’extrema dreta, presentada sota diverses marques i diferents contextos, ha estat la gran protagonista mediàtica. Analistes de tot signe han situat a aquestes forces en les grans receptores del vot del descontent de les classes socials més desafavorides per la crisi i els efectes sobre el mercat de treball de la globalització econòmica.
A pesar de que, en termes pràctics, l’extrema dreta només ha estat capaç de guanyar unes eleccions, les celebrades als Estats Units d’Amèrica que han significat que Donald Trump sigui President, no hauríem de considerar que aquestes posicions polítiques han estat derrotades.
Per molt que a Austria, Holanda, i França, tant Hofer, com Wilders, o Le Pen, no hagin ni guanyat els comicis ni optat després a fer majories per presidir o governar, no hauríem de baixar la guàrdia, ni considerar aquest fenomen com merament fruit d’una conjuntura electoral en temps de crisi.
Primer, per que resulta extremadament greu que posicions polítiques obertament xenòfobes, racistes, i classistes, s’expressin amb normalitat als mitjans de comunicació, i aflorin en les converses quotidianes entre les classes populars, sense cap tipus de desaprovació social.
Que es pugui instal·lar com a veritat que la culpa dels problemes d’atur o inseguretat, és de la immigració (legal o no) o de les societats plurals culturalment, és un pas enrere sense precedents. Ja no és el discurs d’una minoria fanatitzada: és la proposta de dirigents polítics que poden ser alcaldes/ses, o presidents/es, amb el recolzament majoritari de la població.
I segon, per que aquest discurs arriba i és interioritzat per altres forces que es veuen amenaçades electoralment per l’extrema dreta, i en l’intent de no perdre vots, acaba aplicant la política que diu combatre. Tot l’espectre polític del centre s’acaba movent cap a la dreta, i en el sentit comú majoritari s’incorporen marcs mentals que han estat rebutjats per les forces democràtiques des de la derrota dels feixismes als anys 40.
Li va passar al ministre francès Manuel Valls, que va endurir la seva política de seguretat i envers la immigració, sense poder evitar l’ascens de Le Pen ni la debacle socialista. I li ha passat als conservadors britànics: davant l’impuls del UKIP de Nigel Farage, van facilitar un referèndum que ha suposat l’inici de la sortida del Regne Unit de la UE (el popularment conegut Brexit), a pesar de que aquesta no era l’opció inicial de la direcció dels tories ni dels laboristes, i ara, des de Downing Street, els conservadors estan aplicant les seves mesures polèmiques sobre control de la immigració, com aplicar una taxa extra als empresaris britànics que contracten treballadors/es extracomunitaris/es. Si fa només una dècada, algú hagués plantejat aquesta mesura de discriminació laboral en funció de l’origen com una proposta de govern, la condemna hagués estat generalitzada, però avui ja és una realitat, que a més, el propi govern vol endurir per la pressió de l’extrema dreta, i com a missatge cap a la UE i les negociacions de sortida del Regne Unit, on estan en joc les condicions de ciutadania en que quedaran els treballadors/es comunitaris/es en aquell territori. Tot això sense que l’UKIP hagi guanyat cap elecció, i sense que avui siguin una força rellevant al Parlament britànic: han guanyat l’opinió pública i l’opinió publicada, l’hegemonia en aspectes claus de la societat i l’ètica col·lectiva, i ho han fet per que les seves idees son considerades com respectables, com veritables, i com plausibles, encara que siguin falsedats.
Per que l’arma principal de l’extrema dreta és la mentida i la difamació, i darrera d’això, l’odi, el replegament identitari i visceral, el fanatisme que no suporta la diversitat i la pluralitat. En l’era de l’anomenada “post-veritat”, que com diu Silvia González en aquest article, no és més que la utilització de les mentides de sempre (amb innovacions pròpies del nostre temps i del mon d’internet) per imposar un relat i conquerir el poder, no ens podem permetre el luxe de posar a tothom al mateix nivell, com si les extremes dretes fossin unes ofertes electorals més, un producte d’un nou temps que cal acceptar per que expressen el descontent social, a l’igual que altres forces de canvi i d’esquerres. En la meva opinió, gran error: les causes no son homologables a les conseqüències; en aquest cas, cal separar-les.
No es pot normalitzar a l’extrema dreta i les seves idees. No son una força més, ni son “una mica o molt més de dretes” que la democràcia cristiana o els liberals, inclús que els neoliberals que en el fons simpatitzen amb algunes idees del neofeixisme. Hi ha una diferència qualitativa, on no hi cap l’equidistància; se’ls ha de combatre a fons i des d’un acord de les forces democràtiques per barrar el pas al seu ascens.
Aquesta setmana, amb la sortida dels EE.UU. de l’acord sobre canvi climàtic de París, ha quedat clar que no era igual si guanyava Trump, o no. No hagués estat igual per França ni per Europa, que hagués guanyat Le Pen en segona volta, encara que Macron no sigui el canvi que promet ni que desitgem.
No hi ha a França 10 milions de neofeixistes que han votat a Le Pen; però sí que hi ha 10 milions de persones que no han tingut problema en fer confiança a una neofeixista, i que en gran part comparteixen valors, estat d’ànim, i llenguatge sense la consciència profunda de que validen a una opció d’aquestes característiques.
Aquest és el repte: no donar treva a aquestes forces ni el seu relat, no normalitzar-les ni actuar des de l’equidistància, sense que tampoc ocupin la centralitat del debat públic diari. I no banalitzar la qüestió quan altres intenten imitar els seus mètodes comunicatius, com per exemple va fer recentment el PDECat a Barcelona, repartint un tabloide infame ple de mentides i difamacions contra el govern municipal d’Ada Colau. Aquest comportaments no son malifetes d’un grup polític en disputa per l’alcaldia: son un precedent nefast que cal denunciar amb contundència, per que obren la porta a la normalització de la mentida i la difamació en la vida política.
Ens ha de preocupar quants escons ocupen, però tant o més, quantes consciències ocupen. Al costat de la denúncia, cal articular un relat i una proposta social i política alternativa, no només als mitjans de comunicació i a les xarxes, sinó també en les organitzacions socials i en la quotidianitat, als centres d’estudi, als centres de treball, en la vida dels barris, on no puguin trobar espais les seves mentides, que sense contrast, esdevenen com veritats molts perilloses a ulls d’una part de la ciutadania que es troba sense respostes.
Antonio Salado