La poeta invisibilitzada
Anna Usart, Graduada en Història, militant de la Joventut Comunista de Catalunya i tècnica de projectes de la Fundació escriu l’article següent fent repàs de la trajectòria i dificultats que es va trobar la Gloria Fuertes per fer sentir la seva veu en un món d’homes molt poc acollidor.
Gloria Fuertes compleix totes les condicions per passar desapercebuda com a poeta. Dona, lesbiana… i a sobre escriu per a canalla. Com vol, algú que apareix en programes infantils que ens la prenguem seriosament? Algú que escriu contes sobre una cangura que fa de cangur?
Encara que fos la via que li deixessin per viure de la seva poesia, com deia ella:
Escribo para niños para comer,
Escribo para mayores para vivir.
Escribo poesía porque no puedo evitarlo
Y escribo testamento por si me pasa algo
Això ho deia de gran, després d’una vida dedicada a la poesia, havia començat a escriure de petita i no ho va deixar mai. Ella és coneguda sobretot per al seva poesia infantil, a la que donava molta importància:
“Es importante que los niños lean poesía. Y es más que importante, es necesario…
Los niños que leen poesía se aficionan a la belleza del lenguaje y seguirán leyendo poesía toda su vida…
Un niño con un libro de poesía en las manos nunca tendrá de mayor una arma en ellas…”
Va ser per aquesta poesia el que se la va deixar tenir un paper públic al seu país, a principis dels anys cinquanta, quan ho va intentar amb la poesia per adults, va ser impossible. I no perquè algú considerés que no tenia el nivell necessari, sinó perquè als recitals no participaven les dones. Per poder fer-ho es van ajuntar un grup de dones poetes, creant el grup Versos con Faldas. Aquest grup va funcionar un curt període de temps mentre van poder tenir un espai propi (després de donar tombs per cafeteries i bars). Era l’única tertúlia de poetes que s’havia de celebrar en un espai tancat, a l’estar formada exclusivament per dones, molts homes intentaven entrar a boicotejar-la. L’any 1952 es van prohibir les reunions culturals privades, i les reunions de Versos con Faldas passen a celebrar-se a l’Agrupación artistico-literaria del Tearto Gallego, on els cedeixen espai a canvi que es facin sòcies. Això va marcar la fi del grup. Les obliguen a mantenir les portes obertes i els homes comencen a molestar fins al punt d’instal·lar un fubolin i jugar-hi, animar-se i cridar mentre elles reciten. Es traslladen de local, però aquí el grup va començar a decaure i va sobreviure pocs mesos.
Queda clar que a principis dels anys cinquanta no es valorava la poesia feta per dones i que els espais sense homes els molestaven fins al punt d’impedir salvatgement que un grup de dones recités tranquil·lament els seus poemes. Això podria semblar que ha canviat, però en realitat no tant. Per posar un parell d’exemples:
Al temari de l’assignatura de literatura universal de batxillerat apareixen 51 autors. Només dues són dones. Consulteu-lo: Aquí
Un autor i columnista que no valoraré s’ha molestat perquè es reivindica la figura de Gloria Fuertes. Va escriure un article criticant que el feminisme reivindiqui la literatura escrita per dones, segons ell sense que ho mereixin. Nega que si estan amagades sigui perquè se les ha invisibilitzat per ser dones citant a un grapat d’autores reconegudes (entre elles les que apareixen al temari de batxillerat), sense tenir en compte que a moltes les ha tret de l’oblit el feminisme i que totes, o gairebé totes, van haver de lluitar per poder escriure.
L’actitud generalitzada respecte espais no mixtes no ha canviat massa tampoc. Només fa un parell de setmanes que s’ha hagut d’anular una jornada sobre videojocs només per dones per les amenaces que ha patit.
Tornant a Gloria Fuertes. El primer record que en tinc és una professora de primària que ens parlava d’una dona que recitava els seus poemes en un programa infantil. La descrivia de manera molt extravagant, però no recordo més, segurament ens va passar algun poema d’ella. Després res, no apareixia als temaris de literatura del institut i mai en vaig saber gran cosa. Fins aquest any, que és el centenari del seu naixement. Han començat a aparèixer articles sobre ella, la seva vida, la seva poesia. Gràcies a les feministes que la reivindiquen he descobert una gran poeta que ho tenia tot per passar desapercebuda (dona, lesbiana, que escrivia poesia infantil…) i una vegada més redescobreixo que hem de llegir més dones. Perquè som la meitat de la població, perquè ho fem igual o millor que molts homes que tenen molt més protagonisme i perquè, alguna, escriu poemes com aquest:
Todos los días algo malo;
Son esos momentos en que estoy
Triste
Sin motivo oportuno
Cuando se me paraliza el paladar
Y no saboreo el paisaje exterior
Ni puedo sonreír a los niños,
Que desde la acera gritan mi nombre
Y esperan que baje.