La renda que divideix el feminisme
El tema de la Renda Bàsica és un tema del qual tothom en parla actualment. En un context de crisi i gran debat polític és important no oblidar les diferents perspectives sobre el tema i per aquest motiu l’article de la Sara Berbel, Doctora en psicologia social, membre de la Xarxa Renda Bàsica i Directora General de Barcelona Activa de l’Ajuntament de Barcelona ens sembla lectura obligatòria.
En una època d’ampli debat sobre la Renda Bàsica Universal (des d’ara, RB), i havent-hi alguns països disposats a realitzar algunes aplicacions pràctiques de diferents tipus de rendes anomenades “universals” amb més o menys fortuna (Finlàndia, Canadà, Holanda, Escòcia …), els dubtes i inquietuds s’han disparat entre la població.
Però no només la ciutadania es pregunta sobre els avantatges o desavantatges d’una possible renda universal, sinó que existeix també un encès debat entre alguns dels àmbits, acadèmics i / o polítics, relacionats amb col·lectius que podrien estar més afectats directament per ella. El feminisme, un moviment plural i amb un elevat grau de compromís social, és un d’ells.
Mentre una part del feminisme saluda efusivament la implementació d’una renda bàsica, perquè beneficiaria especialment a les dones (de la mateixa manera que ho faria amb altres col·lectius en situació de pobresa o opressió), un altre sector tem que una mesura així reforci els estereotips i el lloc de “no poder” que actualment ocupen majoritàriament les dones.
Tractaré d’abordar algunes de les qüestions que susciten controvèrsia per intentar aportar més arguments a la discussió. Vagi per davant que les feministes no temem el debat, sinó que el considerem font d’aprenentatge i construcció col·lectiva. El debat ha estat consubstancial al desenvolupament del moviment feminista (cal recordar l’enfrontament entre dues grans feministes per l’accés de les dones al vot a Espanya el 1931, Clara Campoamor i Victòria Kent).
1.- Algunes feministes temen que una RB pugui aprofundir la divisió sexual del treball existent. Es tracta de la crítica més estesa, que porta a unes feministes a rebutjar la implementació d’aquesta mesura, i a d’altres a acceptar-la només condicionadament. Com sabem, el mandat cultural segons el qual les dones són destinades al treball reproductiu segueix vigent ja que, com assenyalava la filòsofa Victòria Sau, les característiques associades als gèneres és el que menys ha canviat al llarg dels segles. Només cal veure a qui es destinen la gran majoria de contractes a temps parcial, quantes hores més treballen les dones a la llar pel que fa als homes, qui s’ocupa de la cura de infants i gent gran … de manera que les dones pateixen un alt grau de culpabilització per acceptar treballs fora de casa, més encara si comporten responsabilitats directives, sent acusades d’abandonar la llar, del fracàs escolar, divorcis i desestructuració familiar en general. Com, al mateix temps, continua la situació de discriminació laboral en el mercat, amb menors sous per a elles i major nivell de temporalitat i parcialitat, la por d’una part del feminisme és que la renda bàsica provoqui una caiguda de la participació femenina en l’àmbit mercantil i un increment de la seva presència en l’àmbit domèstic.
2.- En relació amb la situació descrita en l’apartat anterior, hi ha el temor que una RB incentivi una certa reclusió en l’àmbit domèstic i reforci, indirectament, els estereotips tradicionals del “ser dona”. Seria possible que, en gaudir d’una renda bàsica incondicional, les dones triessin lliurement la reclusió a la llar? ¿Abandonarien massivament al mercat de treball (o romandrien en ell de manera discontínua) i tornarien al treball reproductiu a temps complet? Segons aquestes premisses, la renda bàsica desincentivaria la recerca del treball remunerat i tornaria a les dones a la invisibilitat de la llar, perdent el reforç que suposa el reconeixement social i la creació de xarxes socials i professionals. Es revertirien, per tant, els èxits en l’estatus i reconeixement del treball femení i es produiria una devaluació de l’estil de vida de cures (que amb prou feines s’està començant a valorar en l’actualitat).
3.- Una RB podria augmentar la situació de desprotecció i vulnerabilitat de les dones ja que, en el cas que es conformessin amb ella i es dediquessin al treball reproductiu, la llar continua sent constitucionalment inviolable, no hi ha inspectors per valorar les condicions de treball. Existiria també una major vulnerabilitat per a la violència de gènere ja que, com sabem, el nucli familiar és l’àmbit on més violència masclista es produeix. Finalment, mantindria a les dones en un estat de pobresa, sent impossible eradicar l’anomenada “feminització de la pobresa”.
També des del feminisme, s’ha donat resposta a cadascuna de les objeccions anteriors. Les prevencions i crítiques exposades no tenen en compte l’evolució cultural, els avenços en els drets de les dones i parteixen d’alguns prejudicis respecte als desitjos femenins.
D’entrada, la renda bàsica suposaria l’eradicació de la pobresa femenina, ja que totes les dones, independentment del seu estat civil, origen, edat o nivell acadèmic tindrien garantit un ingrés mínim per poder viure. Això ajudaria a disminuir les dobles i fins i tot triples discriminacions que es produeixen en la nostra societat pel fet de –per exemple– ser dona, immigrant i més tenir alguna discapacitat.
D’altra banda, les crítiques que consideren que les dones escollirien la reclusió a la llar no tenen en compte la necessitat de realització professional de les dones, també molt poderosa, ni el seu desig de progrés social. Els estudis de la sociòloga Catherine Hakim l’any 2012, preguntant quin era el desig de les dones, van donar com a resultat una intensa motivació per al desenvolupament professional, empresarial o artístic, i més del 60% optaven per poder combinar la vida familiar amb la professional, fins i tot disposant d’una renda. Només un 10% accediria a no treballar fora de casa si tingués suficients ingressos econòmics. En aquest cas, pot ser una opció tan vàlida com una altra qualsevol.
És cert que la renda bàsica és una mesura que no garanteix la coresponsabilitat entre homes i dones, en les tasques domèstiques ni de cures, però el sol fet de disminuir la dependència del mercat, així com la dependència econòmica de les dones respecte als homes, possibilita unes bases més justes per a la negociació dels temps de treball (domèstic, remunerat o voluntari), formació i oci. Contribueix, per tant, a una menor situació de subordinació femenina tant en l’àmbit mercantil com en el domèstic- familiar.
D’altra banda, la renda bàsica intervé en el mutu condicionament de l’esfera domèstica i la mercantil ja que converteix el treball remunerat en una forma més (no l’única) d’existència material, desposseint així de l’omnipresent centralitat al treball remunerat versus el domèstic no remunerat.
En tot cas, com qualsevol altra mesura que intenta disminuir la desigualtat (inclosa la de gènere), la renda bàsica posseeix limitacions. No pot, per si sola, canviar radicalment tot un context cultural i ideològic d’estereotips patriarcals incorporat, mitjançant la socialització, en tots els àmbits de la nostra vida.
Per això cal combinar-la amb altres polítiques públiques orientades a la igualtat de gènere, a la superació d’estereotips i reconeixement de la vàlua de les dones en l’educació, els mitjans de comunicació, la política i l’economia. Tots dos tipus de polítiques, la material i la cultural, poden ser la clau del canvi social que el feminisme, sense divisió, proposa.
Sara Berbel
L’article ha estat publicat a Sin Permiso: llegir