Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Pensament crític   /  La “TrumpEconomia” a prova

La “TrumpEconomia” a prova

Article de Michael Roberts, en el qual analitza les mesures proteccionistes del programa econòmic de Donald Trump que qualifica com “una combinació de keynesianisme i neoliberalisme” i alhora fa una crítica a les il·lusions d’alguns economistes de l’escola keynesiana com Paul Krugman.  economista marxista británic i analista econòmic de la City de Londres, és un de los pocs economistes que va predir la crisi del 2008. Es autor del llibre “Long Depression. Marxism and Global Capitalism”. Els seus escrits i articles poden seguir-se al bloc https://thenextrecession.wordpress.com

Abans que Donald Trump fos elegit, els mercats borsaris van baixar cada vegada que millorava en les enquestes. El capital financer no volia que guanyés. Però des de la seva elecció per sorpresa, els mercats de valors no s’han enfonsat pas. Per contra, han augmentat substancialment amb un dòlar enfortit. Sembla que ‘Donald’ podria ser bo per al capital malgrat tot.

Gran part d’aquest optimisme es frustrarà. Però les il·lusions poden impulsar els mercats durant un temps. La idea es basa en les polítiques que Trump proposa: en particular, les retallades d’impostos per al sector empresarial i les retallades d’impostos sobre les rendes personals, que beneficiaran la part superior de l’1%, els perceptors amb més ingressos, als més rics. A més, afirma que gastarà fins a 1 bilió de dòlars en nous projectes d’infraestructures i inversions en tot el país, desregular els bancs i reduir els drets laborals (o el que queda d’ells).

Les mesures d’estímul són música celestial per a les oïdes dels economistes keynesians, tot i l’aversió general que pels gurus keynesians han mostrat davant les actituds i diatribes de ‘Donald’. En efecte, si aquestes polítiques s’implementen durant el proper any, les TrumpEconomies seran el proper intent d’una solució keynesiana perquè l’economia mundial surti de la llarga depressió en la que ens trobem. Al Japó, les AbeEconomies, amb polítiques similars de despesa pública, retallades d’impostos i flexibilització quantitativa, han fracassat estrepitosament. El PIB del Japó gairebé no s’ha mogut, mentre que els ingressos salarials i els preus es mantenen paralitzats.

Però ara alguns keynesians estan aplaudint l’enfocament de Trump com “una treva del neoliberalisme”. El gran historiador i biògraf de Keynes, Robert Skidelsky1 ens diu que “Trump també ha promès un programa d’inversió en infraestructura de 800.000 milions a 1 bilió de dòlars, que serà finançat amb bons, així com una reducció massiva de l’impost de societats, ambdues dirigides a la creació de nous 25 milions de llocs de treball i impulsar el creixement”. Això, juntament amb el compromís de mantenir les ajudes d’assistència social, equival a una forma moderna de política fiscal keynesiana Skidelsky continua: “A mesura que Trump es mogui des del populisme a la política, els liberals no han d’apartar-se amb disgust i desesperació, sinó més aviat comprometre’s amb el potencial positiu del Trumpisme. Les seves propostes han de ser discutides i afinades, no descartades com deliris ignorants”. És possible que els liberals pro-keynesians es vulguin ‘enganxar’ a Trump i adoptar les seves TrumpEconomies, però aquells que volen millorar la sort dels treballadors, la majoria i no la de l’1%, tindran una visió diferent.

Fem una ullada a les TrumpEconomies. Pel que sembla, Skidelksy pensa que la reducció de l’impost de societats crearà nous llocs de treball i augmentarà el creixement. Bé, no hi ha evidència que les retallades anteriors en l’impost de societats ho hagin fet en cap de les principals economies. Les taxes de l’impost de societats es van reduir durant el període neoliberal i no hi ha hagut cap creixement econòmic. El que sí que ha passat és un augment en la proporció destinada als beneficis del capital a costa del treball i un augment de l’especulació financera improductiva. Oficialment, els Estats Units té una taxa de l’impost de societats del 35%, però després de diverses excepcions, no arriba en realitat el 23%, i ja és dels més baixos del món.

El pla d’infraestructures de Trump és molt necessari. Sovint he assenyalat el terrible estat dels serveis públics i les comunicacions als Estats Unitats. L’edat mitjana dels actius fixos és de 22,8 anys, la més llarga des de 1925. La despesa en infraestructures es troba en mínims després de 30 anys i els ponts, les carreteres i els ferrocarrils s’estan enfonsant davant la mirada de tothom. Segons l’informe de la Societat Americana d’Enginyers Civils de 2013, els Estats Units té serioses necessitats d’infraestructura per valor de més de 3.4 bilions de dòlars fins a 2020, incloent 1.7 bilions de dòlars per a carreteres, ponts i encreuaments; 736 mil milions per electricitat i xarxes elèctriques; 391 milions per a les escoles; 134 milions de dòlars per als aeroports i 131 milions de dòlars per canals d’aigua i projectes relacionats. No obstant això, la inversió federal en infraestructures s’ha reduït a la meitat durant les últimes tres dècades, de l’1% al 0,5% del PIB dels Estats Units.

Sense cap mena de dubte, la inversió pública en infraestructures ajudaria a l’economia dels Estats Units i augmentaria el creixement una mica. Goldman Sachs estima que en 0,2% del PIB l’any. Però la proposta de Trump d’invertir 1 bilió de dòlats en quatre anys és mentida. La major part d’aquests diners no vindria de la inversió pública. Els fons tindrien el seu origen en capital privat, que rebria incentius per proporcionar els diners: les grans empreses constructores i promotores (com la Trump Inc) tindrien rebaixes d’impostos i també el dret a posseir els ponts, carreteres, etcètera…  construïdes amb el cobrament de peatges als usuaris. La despesa i la construcció públiques serien limitats.

D’altra banda, com he sostingut en molts artícles, hi ha poques evidències que els programes d’estímul keynesià funcionen a l’hora d’afavorir l’ocupació i el creixement. Skidelsky parla de l’era Roosevelt de la dècada de 1930. En realitat, es van crear molt pocs llocs de treball permanents amb Roosevelt. La taxa d’atur es va mantenir fins al començament de la guerra. Com Paul Krugman, el guru keynesià nord-americà, assenyala al seu llibre: Acabar amb la depressió ara2 , va ser necessària la guerra per aconseguir la plena ocupació i la recuperació econòmica.

Durant el període d’”austeritat”, a partir del 2009, quan els governs van tractar d’arribar excedents pressupostaris i retallar el deute públic després de la Gran Recessió -període en el qual encara estem- ens van dir els keynesians que el “multiplicador” de la austeritat era enorme (és a dir, el creixement s’estava reduint dràsticament en més d’un-a-un mitjançant la reducció dels dèficits pressupostaris o la despesa del govern). Bé, de nou en notes anteriors, he demostrat que aquest “factor multiplicador” està seriosament en dubte. De fet, hi ha poca correlació entre la reducció o l’augment dels dèficits públics o la despesa i el creixement des de 2009. La millor correlació amb el creixement és amb els guanys, no amb la despesa pública3.

Recentment, Nora Traum, de la Universitat Estatal de Carolina del Nord, va presentar un document titulat “Clearing Up the Fiscal Multiplier Morass” (Aclarint l’embolic del multiplicador fiscal). Traum va trobar que “els diferents supòsits creen diferents multiplicadors”. Va demanar a nou experts, utilitzant tres tipus diferents de models, que prediguessin l’efecte sobre el creixement de tres propostes de reforma tributària diferents. Per a una reforma, les prediccions sobre el creixement van variar de -4.2 al 16,4% en el curt termini, i d’un 1,7 a 7,5% en el llarg termini.

Investigacions recents han demostrat que la millor notícia per al capital, per aplicar l’austeritat, és retallar la despesa del govern en lloc d’augmentar els impostos. La reducció de les despeses del govern li dóna més marge al capital privat que no pas augmentar els impostos, com l’impost de societats. Si tindrem expansió fiscal i no pas austeritat amb Trump (ja ho veurem), aleshores al capital li agradarà la reducció d’impostos, però intentarà que la despesa del govern no augmenti (excepte per aquells promotors privats que obtenen els contractes), especialment si interfereix o substitueix la inversió privada directa. Aquesta va ser l’objecció en contra d’estímul keynesià feta per el propi postkeynesià Michal Kalecki4.

L’economia marxista explica per què. El que realment impulsa la inversió en les economies capitalistes modernes, on predomina la inversió de capital privat, és la rendibilitat dels projectes. La inversió privada no ha estat a l’altura perquè la rendibilitat és molt baixa, però tot i així la seva màxima és que el sector públic no ha d’interferir.

Aquesta és la diferència entre el pla de Trump i la del govern xinès amb la seva inversió massiva en infraestructures i urbanització de ciutats des de 2009. Xina ha gastat uns 11 bilions de dòlars en infraestructures en l’última dècada, més de 10 vegades del que es proposa Trump!. Aquesta inversió pública, finançada pels bancs estatals i duta a terme per les empreses estatals, ha debilitat el creixement del sector privat a la Xina. Però a mesura que l’Estat xinès controla l’economia, no la inversió nacional o estrangera de les grans empreses (per a disgust del Banc Mundial), les inversions van poder seguir endavant i aconseguir un creixement real anual de l’6,7% durant aquesta Llarga Depressió.

Pel que la probabilitat que les TrumpEconomies funcionin i comportin un creixement econòmic de fins a un 4% anual, segons afirma Trump, és molt baixa. És irònic que quan els assessors de Bernie Sanders van suggerir un programa similar al de Trump que aconseguiria un 4% o més de creixement del PIB real, els economistes keynesians5 van saltar dient que era una quimera, erròniament, al meu entendre. Però ara que Trump ho defensa, als mercats financers i als keynesians els resulta no només atractiu, sinó possible.

Igual que les AbeEconomies, les Trumpeconomies són en realitat una combinació de keynesianisme i neoliberalisme5. Les noves retallades de despeses i impostos han de ser pagades, segons sembla, amb una major desregulació dels mercats i de les condicions de treball per augmentar els guanys. Això se suposa que augmentaria la taxa de creixement en un “model dinàmic”, o el que abans es deia ‘economia de degoteig’, on es retallen impostos als rics i aquests ho gasten en béns i serveis, de manera que la resta de nosaltres hauríem d’aconseguir una mica més d’ingressos i llocs de treball.

El principal incentiu, segons el mateix expert econòmic de Trump, no són les reduccions en la taxa d’impostos de la renda personal o de societats, sinó permetre a les empreses amortitzar les seves inversions immediatament, en lloc de fer-ho en un període de temps.

El que Skidelsky ignora en la seva alegre lloança de les polítiques de Trump és el segell de marca de les Trumpeconomies: el proteccionisme comercial i les restriccions a la immigració6. És molt més probable que s’apliquin aquestes polítiques que no pas el seu estímul tipus keynesià. Trump planeja deixar el TTP (l’acord comercial regional amb Japó i Àsia) i el TTIP (amb Europa) i “renegociar” el TLCAN, l’acord comercial regional amb Mèxic i Canadà. L’objectiu és “protegir” els llocs de treball als Estats Units i acabar amb la mà d’obra barata mexicana.

L’exemple d’Apple

Com va dir el passat mes de març Trump: “Aconseguiré que Apple fabriqui els seus ordinadors i els seus iPhones a casa nostra, no a la Xina.” I vol imposar un aranzel del 45% a les importacions xineses. S’ha estimat que això podria retallar el PIB de la Xina en un 4,8% i les exportacions xineses als Estats Units en un 87% en tres anys, d’acord amb Daiwa Capital Markets. Fins i tot si Apple troba suficients treballadors als EUA, el cost de fabricació d’un iPhone 7 de Apple podria augmentar en 30-40 dòlars per unitat, estima Jason Dedrick, professor de l’Escola d’Estudis de la Informació a la Universitat de Syracuse.

Atès que el treball representa només una petita part dels costos totals d’un dispositiu electrònic, la majoria d’aquest augment dels costos provindrien de la importació de components als Estats Units. Si els components de l’iPhone també es fessin en Estats Units, els costos de cada dispositiu podrien pujar fins a 90 dòlars. Això vol dir que si Apple opta per passar als consumidors tots aquests costos, el preu de venda del dispositiu podria pujar al voltant del 14%. Així que les polítiques comercials de Trump significarien un fort augment dels preus dels béns als EUA per començar, fins i tot suposant que no hi hagi represàlies per part de la Xina.

Com John Smith ha demostrat en el seu important llibre L’imperialisme al segle XXI: La globalització, la sobreexplotació i la crisi final del capitalisme7:Al voltant del 80% del comerç mundial (en termes d’exportacions brutes) està vinculat a la producció internacional de les xarxes de les empreses transnacionals”. La UNCTAD estima que “al voltant del 60% del comerç mundial consisteix en el comerç de béns i serveis intermediaris que s’incorporen en les diverses etapes del procés de producció de béns i serveis de consum final. Una característica notable de la globalització contemporània és que una gran i creixent proporció de la força de treball en moltes cadenes de valor mundials ara es troba en les economies en desenvolupament. en una frase, el centre de gravetat de la major part de la producció industrial del món s’ha desplaçat des del Nord cap a el Sud de l’economia mundial”, com diu Smith citant Gary Gereffi.

Revertir aquesta característica clau del que s’ha anomenat “globalització” només pot ser perjudicial per a les empreses nord-americanes, mentre que al mateix temps desplaça la càrrega de qualsevol cost i augment de preus a les llars nord-americanes.

La globalització -l’expansió transfronterera dels fluxos comercials i de capital mundials i el desenvolupament de cadenes de valor agregat a nivell internacional – ha estat un important contrafactor a la caiguda de la taxa de guanys experimentada des de mitjans de la dècada de 1960 fins principis de 1980 a les principals economies desenvolupades.

La desregulació dels drets laborals, aixafant el poder dels sindicats, la privatització dels actius del sector públic nacional, ha anat en paral·lel amb l’expansió global de les multinacionals. Trump parla ara de revertir aquest factor compensatori per beneficiar a la seva suposada base electoral al “cinturó d’òxid” del mig oest dels Estats Units que més ha patit amb la deslocalització de les multinacionals per explotar mà d’obra barata a Mèxic, Àsia i Amèrica Llatina.

La ironia (i la preocupació del capital) és que la Gran Recessió i la consegüent Llarga Depressió acabin amb la globalització. La globalització ja tenia problemes abans de Trump i el Brexit. La crisi financera mundial (similar a la de la dècada de 1930) des de 2009 han frenat en sec l’expansió del comerç mundial.

En un mesurament estàndard de l’FMI, en la participació en les cadenes globals de valor, l’augment de la rendibilitat de les principals multinacionals està estancada.

És veritat que els fluxos d’informació (tràfic d’Internet i les trucades telefòniques, principalment) s’han multiplicat portentosament, però els fluxos comercials i de capital estan encara per sota dels seus màxims previs a la recessió. La inversió estrangera directa com a percentatge del PIB està caient. I els fluxos de capital a les anomenades economies emergents han caigut en picat.

Els líders del G-20 es van reunir poc abans de la victòria Trump i ja eren pessimista sobre la globalització. Diuen que s’oposen al proteccionisme comercial “en totes les seves formes”. Com els economistes de Deutsche Bank diuen: “Se sent com si ens apropéssim al final d’una era econòmica… i el temps per evitar el canvi de règim econòmic i polític s’acaba, donades les tensions existents en el sistema”.

Els estrategues del capital estan preocupats perquè les TrumpEconomies només empitjorin les coses per a la baixa rendibilitat a nivell mundial. Bin Smaghi, exmembre del Banc Central Europeu i un important estrateg del capital financer, va comentar: “Tractar de revertir la globalització pot ser perjudicial, especialment per al país que doni el primer pas. Són les economies avançades les que s’enfronten als majors desafiaments en la seva fase més recent, que és la raó per la qual els moviments antiglobalització estan guanyant suport i els governs es veuen temptats a bolcar-se cap a l’interior. No obstant això, donat que les seves economies són tan grans, i tan integrades a la xarxa de la globalització, no poden revertir el seu curs, llevat que els mercats emergents també es retirin8.

I el risc és que les economies emergents podrien ser empeses a una depressió en la mesura que el comerç es redueixi encara més i les entrades de capital s’assequin. Les economies emergents han anat acumulant grans quantitats de deute (crèdit) obtinguda dels bancs nord-americans i europeus per invertir, no sempre en els sectors productius. Això no ha causat cap problema fins ara perquè les taxes d’interès a nivell mundial han estat molt baixes i el dòlar dels EUA ha estat feble, de manera que l’endeutament en dòlars no ha estat un problema.

Però això està començant a canviar, degut en part a les TrumpEconomies. Moody’s Investors ha publicat 35 reavaluacions creditícies a la baixa aquest any a països com Alemanya, Àustria, Turquia i Aràbia Saudita, i només cinc a l’alça. I 35 dels 134 països avaluats per la signatura de qualificacions actualment tenen una perspectiva negativa sobre ells. Això fa que, almenys, 7 bilions de dòlars de deute públic estiguin en situació de risc d’una rebaixa, segons dades del Banc de Pagaments Internacionals a finals de l’any passat.

Aquesta proporció de països amb una perspectiva negativa de Moody és la més gran des del 2012, i no podia arribar en pitjor moment. Les taxes d’interès dels bons, especialment dels que tenen terminis més llargs, estan augmentant dràsticament. Si aquest és el final d’un cicle de 35 anys a la baixa en el mercat de bons, els governs, després d’anys de taxes d’interès a la baixa, podrien haver de preparar-se per a un augment dels costos del crèdit molt important.

Mentrestant, el dòlar nord-americà s’ha disparat cap amunt en comparació amb altres monedes importants. El deute global en relació amb la inversió productiva està en franc augment. I el deute del sector empresarial de les economies emergents, en relació amb el seu capital, també ha augmentat considerablement.

El creixement econòmic a nivell mundial és baix i es desaccelera, juntament amb un augment del cost dels préstecs i un comerç estancat, que ara es veu amenaçat per les TrumpEconomies: tot això, lluny d’evitar-ho, augmentarà el risc d’una crisi mundial.

 

Notes

  1. El Trumpisme pot ser una solució a la crisi del neoliberalisme https://www.theguardian.com/business/2016/nov/15/trumpism-solution-crisis-neoliberalism-robert-skidelsky
  2. Krugman and depression economics https://thenextrecession.wordpress.com/2012/05/27/krugman-and-depression-economics
  3. Profits Encourage investment, investment dampens profits https://thenextrecession.files.wordpress.com/2016/11/profits-raise-investment-draft-f3r-1.pdf
  4. PoliticalAspects of Full Employment  http://delong.typepad.com/kalecki43.pdf
  5. SENATOR SANDERS’S proposed Policies and ECONOMIC GROWTH https://thenextrecession.files.wordpress.com/2016/02/romer-and-romer-evaluation-of-friedman1.pdf
  6. https://thenextrecession.wordpress.com/2013/06/11/abenomics-a-keynesian-neoliberal/
  7. John Smith. Imperialisme i superexplotació https://thenextrecession.wordpress.com/2016/03/07/imperialism-and-super-exploitation/
  8. https://www.ft.com/content/0c777dda-bed4-326e-b130-2ab08079e5a9

 

Etiquetes:
X