La U.E. fa 60 anys: un moment ple d’incerteses
Dissabte passat es va celebrar els 60 anys dels Tractats de Roma. Per aquest motiu, Ramón Luque, llicenciat en Història i Geografia i responsable d’Europa d’EUiA escriu un article sobre la situació actual de la Unió Europea i analitza el perquè aquesta es troba en crisi…
60 anys després d’aquell 25 de març de 1957 en el qual se signaren els Tractats de Roma, la UE ha perdut el gruix de les il·lusions dels seus pobles en relació al seu futur i han caigut les mitologies pròpies dels “pares fundadors”. La crisi financera del 2008 ha trencat la suposada igualtat dels seus membres i ha fet palès que és una construcció oligàrquica i antidemocràtica. D’altra banda, el disseny dels darrers anys sota l’hegemonia de les polítiques neoliberals, els defectes de naixement de l’euro i la nacionalització de les pèrdues bancàries euromilionàries castigant les classes populars i mitjanes, han fet caure la promesa de prosperitat i justícia que es trobava al bell mig del somni europeista.
L’Europa dels mercaders que alguns denunciàvem de bon començament, s’ha mostrat sense embuts. Tot això guarda, per descomptat, una relació directa amb la incompatibilitat general de la lògica del mercat amb la igualtat social i territorial que tant anhelen la ciutadania d’Europa i que tant prediquen, per no fer res, els dirigents de totes les Institucions de la UE que s’han anat construint fins al dia d’avui. Però a més a més és que existeix una contradicció essencial que està en el centre de la crisi d’Europa: la democràcia i la sobirania popular resideixen en els estats nacionals però tot el que és fonamental a la U.E., queda fora de la sobirania popular:
- Els bancs centrals són “independents” només si ho volem creure; l’euro impedeix ajustaments i devaluacions; els ministeris d’economia són simples executors de directives decidides a la U.E.; etc.
- El dret europeu té major rang que el nacional, malgrat que no té fonament democràtic (no tenim constitució europea!), és legal però és il·legítim.
- I la política exterior i de defensa europea està sota el marc d’una estratègia d’interessos (americana) organitzada mitjançant l’OTAN que, no només és aliena als estats d’Europa sinó, fins i tot, ala pròpia U.E…
Que li queda a la sobirania nacional, a la ciutadania que vota en unes eleccions nacionals? Molt poc. I a sobre, aquesta despossessió democràtica ha estat sacralitzada, blindada en normes i tractats, per tal de fer-la irreversible.
Ningú s’ha parat a reflexionar que ampliem la UE i planifiquem el seu futur, sense la més mínima base democràtica. Que cada vegada que s’ha consultat al poble europeu aquests ha dit NO als designis neoliberals i al dèficit democràtic d’aquesta Unió realment existent. I això dura ja més de 24 anys …
Quina classe de club és aquest del que no es pot canviar les regles i normes d’aquest, del qual no es pot sortir (això si, si no ets la Gran Bretanya, un dels grans…) sense provocar amenaces, convulsions i veritables cops d’estat com a Grècia? Clarament: no només és un club defectuós des del seu origen sinó, sobretot, autoritari.
No és estrany que el desencís estigui a l’ordre del dia, especialment als països del sud i de l’est on, com hem vist en els darrers anys, la integració ha estat un fracàs en termes econòmics i polítics. Normal doncs que la ciutadania de la U.E. sigui avui 30 punts més euroescèptica que al 2007; que el 54% consideri que l’opinió del poble no compta a la UE…
Així, aquests dies que se celebraren amb focs d’encenalls el 60° aniversari, que caminem cap a un altre despropòsit (l’Europa de dues velocitats), és un bon moment per posar al centre de la reflexió sobre la U.E. del futur que, si pel contrari volem posar al bell mig del projecte europeu alguna cosa que no sigui lliure circulació de mercaderies i capitals i beneficis oligàrquics que ho han arruïnat tot en les darreres dècades, un replantejament total d’aquests projectes és no només necessari, sinó imprescindible.
Com diu Frèderic Lordon: “Si la UE vol tallar curt i ras, allò que la destrueix (és a dir els referèndums crispats i el progrés de l’extrema dreta) hauria de negar-se a si mateixa. Si pel contrari, prefereix no fer res i quedar-se com està, llavors sembla condemnada a fer gran el monstre que l’acabarà destruint”.
Entre els fastos d’aquests dies a Roma convindria que algú fes d’estadista i no de polític de curta volada. En una Europa plena d’incerteses i amb un projecte de UE caducat, la superació de l’actual crisi de la UE només pot passar, com sosté Habermas, per una major integració democràtica que faci una correcció definitiva del seu sistema econòmic tecnocràtic i oligàrquic i retorni el poder als ciutadans.
Qui ho anava a dir!, en gran part, justament allò que varen somniar els seus pares fundadors.
Ramón Luque