L’acció coordinada de Govern i TC per a la reforma regressiva de la Constitució
Publiquem aquest article d’Albert Noguera, Professor de dret Constitucional a la Universitat de València. És membre del grup Ruptura i ha escrit nombrosos texts de caràcter científic.
Aquest article va ser publicat el passat 31 de gener a El diario. L’autor explica en aquest article l’estratègia del govern actual en la situació catalana i com està procedint en la reforma regressiva de la Constitució.
La repressió pot operar com a fet puntual o com a estratègia política. El Govern l’ha adoptat com a estratègia política per intentar desactivar el conflicte català. En qualsevol conflicte social, perquè la repressió com a estratègia política sigui eficaç tàcticament ha d’adoptar la forma d’amenaça d’escalada.
L’amenaça d’escalada consisteix a aplicar, de manera progressiva, cada vegada majors graus de repressió per generar en el seu destinatari la percepció que si no desisteix del seu comportament, la repressió que es ve serà més i més dura sense que aquesta tingui fi. Crear en l’altre una perspectiva d’escalada permanent, persegueix arribar a un moment en què l’amenaça ja no sigui assumible per aquest i desisteixi de la seva actitud. Sense la perspectiva d’una escalada, la repressió com a estratègia perd la seva eficàcia tàctica.
Aplicar repressió pretenent generar en el seu destinatari d’una perspectiva d’escalada, porta al fet que els seus graus hagin de ser cada vegada més grans i això porta, alhora, al fet que en algun moment es comencen a vulnerar drets fonamentals dels reprimits, xocant amb els límits del constitucionalisme. Les Constitucions sorgeixen i tenen com a objectiu fixar límits als abusos del poder en defensa dels drets dels ciutadans.
Quan això passa, un Govern té dues opcions: saltar-se la Constitució o reformar-la ampliant els marges de repressió amb cabuda al seu interior, de manera que el Dret constitucional pugui continuar operant com legitimador d’aquesta. Això últim és el que estem vivint a Espanya. Davant la impossibilitat de seguir aplicant repressió dins dels marges de la Constitució, es procedeix a la seva reforma.
Però, com s’està duent a terme tal reforma regressiva de la Constitució?
La doctrina constitucional reconeix dues formes de reforma constitucional: la primera és el procediment formal establert en el mateix text constitucional, en el cas espanyol en els articles 167 i 168 de la Constitució. I la segona és l’anomenada mutació constitucional, mitjançant la qual es modifica la Constitució sense que es produeixi la reforma formal del text de la Constitució. En una mutació constitucional, el que es modifica és el contingut, el significat o la interpretació dels drets i / o normes constitucionals de manera que aquests, conservant el mateix text, passaran des d’aquest moment en endavant, a rebre una significació ja aplicar-se de manera totalment diferent.
Davant la dificultat de poder reformar la carta de drets de la Constitució del 78 pel procediment formal, a causa del caràcter rígid, lent i complex que estableix l’art. 168, el Govern del PP i el Tribunal Constitucional (TC) estan duent a terme una acció coordinada (com evidencia la insòlita rapidesa amb què es reuneix i resol el TC després de la presentació de recursos del Govern, així com les trucades telefòniques entre Rajoy i el TC entre la presentació de recursos i la resolució dels mateixos) per reformar la Constitució del 78 per via de mutació constitucional.
La reforma regressiva de la Constitució a la qual estem assistint per mutació constitucional opera mitjançant el següent procediment de coordinació Govern-TC:
En primer lloc, el Govern emet un Dret Constitucional d’anticipació per via dels fonaments jurídics dels recursos que presenta davant del TC. Es tracta d’un nou Dret constitucional que contradiu obertament i sobrepassa els marges del text constitucional vigent. La impugnació per part del Govern de la candidatura de Carles Puigdemont a la investidura com a president de la Generalitat vulnera obertament l’art. 23 CE, en limitar el dret dels ciutadans d’elegir lliurement els seus representants, el dret d’un diputat en plena possessió dels seus drets i prerrogatives de poder accedir en condicions d’igualtat a un càrrec públic, així com el dret de la resta de diputats de poder investir a l’anterior. El recurs del Govern altera greument el contingut del dret al sufragi actiu i passiu de l’art. 23.
En segon lloc i, a continuació, el TC el legalitza mitjançant la interlocutòria o sentència que resol el recurs del Govern, incorporant el Dret constitucional d’anticipació del Govern a la Constitució i procedint, per via interpretativa, a la reforma regressiva de la mateixa mitjançant mutació constitucional. Davant la presentació, per part del Govern, d’un recurs que constituïa una autèntica aberració jurídica, el TC només havia de dir si ho admetia o no. Per contra, el TC dicta un acte on no es pronuncia sobre l’admissibilitat i es dedica, en el punt 4 d’aquest, a emetre unes mesures cautelars que ningú li ha demanat destinades a establir unes condicions que limiten o directament, impossibiliten, la realització de l’acte d’investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Amb això, el TC, com a màxim intèrpret de la Constitució, procedeix a constitucionalitzar per via interpretativa una nova significació i contingut restrictiu de l’art. 23 CE, legalitzant del Dret constitucional d’anticipació dictat pel Govern.
En resum, el Govern i el TC estan duent a terme, de la mà, un procés de reforma constitucional per via de mutació constitucional que no només vulnera el mateix procediment formal de reforma establert en la mateixa Constitució de la qual tant s’omplen la boca, sinó que la modifica en un sentit absolutament regressiu, implicant un retrocés inacceptable en el camp dels drets fonamentals.
Albert Noguera
Llegir l’article a El diario: aquí