Laura R., Sylvia Oussedik, Montserrat Vilà i Anna Maria Villalonga
La vaga del 8 de març s’apropa i va agafant força, extenent-se a tots el racons de la societat i als centres de treball. Ens sobren els motius i no ens cansarem de lluitar fins que haguem acabat amb el patriarcat.
Aquest any, seguint amb la iniciativa de donar veu a les dones per les mobilitzacions del 8 de març, vam plantejar dues preguntes a les nostres col.laboradores:
1. Quasi un any després del 8 de març del 2018, quins impactes creus que va tenir a nivell social? I per tu particularment?
2. Quines perspectives creus que es presenten aquest 8 de març? Com creus que hem de treballar?
i aquestes han sigut les respostes….
Laura R.
L’any passat, amb el 8M, vam viure un moment trencador que va portar al debat públic la suma de feminisme i lluita obrera. Pel proper 8M es plantegen nous reptes oberts ja a les anteriors convocatòrias, on els eixos sobre gènere i racialització han de ser abordats per unir forces entre totes i ser més fortes. Aquest any hem vist com la lluita feminista, si és blanca, CIS i heteronormativa, oblida les persones racialitzades i la lluita trans, entre tantes altres perspectives de lluita contra les múltiples opressions que vivim. Hem de continuar identificant aquells elements que ens fan formar part de l’opressió que viuen moltes, també, com a moviment feminista. Identificar-los, treballar-los i cedir espai. Serà un camí llarg però totalment necessari que ha de començar a donar fruits aquest mateix 8M, amb més força.
Laura R., doctorada en història i professora de secundària
Sylvia Oussedik
Sóc treballadora autònoma, escriptora i el dia 8 de març faré vaga, faré més que mai extensió i difusió de la situació de la dona i del significat d’aquesta data, no aniré a comprar, minimitzaré el consum, no treballaré per compte d’altri ni a casa, no faré res… però escriuré.
Escriuré perquè escriure em dóna veu a mi i a totes les dones que rescato de l’oblit. Dones de la meva família: la meva àvia, la meva mare, les meves filles, ties, cosines, dones amb les que he compartit la vida o altres que només he creuat: dones invisibilitzades, callades, silenciades, dones que miren, dones que ploren, dones tristes, dones alegres, dones segures, plenes d’energia, altres malaltes, cansades, baixes, altes, grasses, magres, joves, velles. He après de totes elles, i això m’ha permès donar vida a dones de totes les edats i menes que són totes les dones que no tenen cabuda a la “Història”.
A l’Egipte faraònic quan es volia fer desaparèixer algú per sempre més, sabien que no n’hi havia prou amb matar-lo, calia barrar-li el pas al més enllà, tancar-li l’accés a la història, esborrar-lo de la memòria, per això jo el dia 8 de març estaré escrivint, fent el pas a les meves dones reals o imaginades.
Hem de cridar ben fort, res no està guanyat per bé que algunes s’ho pensaven. Hem d’escriure la història a cops de colze.
Sylvia Oussedik Mas, escriptora i gestora cultural.
Montserrat Vilà
1. La gran mobilització del 8M de la vaga feminista de l’any passat va ser un èxit inaudit i aclaparador, per fi les dones s’alçaven en peu d’igualtat a tot el món. La fermesa, amplitud i profunditat del moviment ha entusiasmat i generat una consciència fonamental, ha fet conèixer molta violència oculta i normalitzada a nivell social. Ha estat el crit del conte “el rei va despullat”, ja que tothom sap que, la violència sexual, la violència en la parella, els abusos en infants, la desigualtat entre homes i dones en tots els àmbits, la homofòbia-lesbofòbia-transfòbia, el racisme… són violències que existeixen, però que després de segles d’aquest domini dels homes sobre les dones que anomenem patriarcat, s’han fet com quotidianes, com naturals, com si no es pogués canviar. Hi ha qui predica que són eternes i consubstancials a la humanitat, quin obscurantisme més groller i fals!
La mobilització del 8M ha estat una demostració que al s XXI les dones estem dient PROU a aquest sistema establert, PROU al paper que ens a tocat fer amb aquesta opereta de la historia, diem que ara toca que la història de la humanitat esdevingui en igualtat, amb la nostra emancipació.
El 8M al carrer ha donat el tret de fallida per aquest sistema patriarcal. S’ha vist en molts àmbits socials. A l’àmbit familiar i de les cures s’han alçat els davantals i les escombres, fins i tot els poblets més recondits, netes, filles, mares i àvies, les dones som persones i tenim drets, els homes no tenen dret a sotmetre’ns, ja n’hi ha prou. En el món laboral s’ha reforçat les reivindicacions de les companyes que des dels comitès d’empresa o des dels sindicats fa anys reivindiquen i lluiten contra la bretxa salarial o contra l’assetjament sexual a la feina. En el pla de les violències masclistes es percep un gran canvi en desvetllar les pors a passar a nombrar-les, a enfrontar-les a l’entorn. Els exemples en aquest últim any són nombrosos. Les mobilitzacions contra les violacions s’han fet massives, les denuncies d’eclesiàstics que usen el seu poder per sotmetre a abusos els i les menors al seu càrrec, les denuncies a nivell internacional de “grans homes” que la seva grandesa en temes importants tapava els maltractes i abusos que estaven duen a terme durant anys en les seves subordinades. El pa de cada dia, vaja, que ens han de dir a les dones.
Tot aquest despertar s’està duent a pesar de les grans reticències , resistències i atacs de les persones que no volen que hi hagi canvis, podeu copsar que són bàsicament homes. També de les institucions econòmiques, polítiques i eclesiàstiques, ben arrelat a la moral i la cultura. Que volen perpetuar el sistema patriarcal que tant bé els hi va per poder oprimir, no tant sols a les dones, sinó establir un domini per tots els sectors vulnerables de la societat, per marcar els rols de persones pobres, de persones amb altra orientació sexual, de persones que són de un altre ètnia. Sotmetre a la meitat de la humanitat, les dones, permet a un exigu sector social dominar i explotar al conjunt humà. I així continuar amb una redistribució dels bens i guanys completament deficitària per a la majoria de la humanitat.
Particularment sento una joia profunda que em reconcilia amb la nostra lluita, la vida i l’univers, vull dir amb el nostre gènere, també amb els homes que empatitzen i comparteixen el concepte d’un nou món equitatiu sense privilegis de dominació.
A l’últim Fòrum anual contra les violències de gènere, el catorzè, hem viscut la unitat del fons de la lluita de dones de diversos països del món. Quin goig seure, estudiar i lluitar junt a tantes noies joves que estan disposades a tot per assaltar els cels de la igualtat.
2. Hi ha hagut tres trobades estatals per donar el toc de unitat a la Vaga Feminista. Han estat profitoses marcant unes comissions temàtiques que agrupen a grans trets el perquè de la vaga. Les comissions han estat de: cures, consum, feina, educació, violències i antiracisme. L’última assemblea preparatòria a València, amb cinc-centes dones, representant cadascuna com a mínim a un col·lectiu organitzat, mostra que si més no la preparació aquest anys és superior.
Venen juntes moltes lluites, municipals, Judici als i les nostres dirigents per la seva lluita per la República Catalana. Totes tenen un denominador comú que podem resumir en que hem de parar a la dreta que ha guanyat a Andalusia. Són els mateixos que posen la retirada de drets fonamentals de les dones com a moneda de canvi per fer pactes. Són els que volen tornar a prohibir l’avortament. Són els que volen retirar la Llei estatal contra la violència a les dones.
La Vaga feminista disposa d’aliades estratègiques en aquestes lluites.
Aquest 8M ve marcat per la organització de moltes dones en cada barri, en cada poble, en cada ciutat. Això vol dir moltes noies i nois joves preparant la vaga. Vol dir fer base, ciutadania, dones de totes les edats, dones de moltes tendències i estratègies.
El punt fort del moviment feminista d’enguany és la consciència generalitzada d’emancipació dels segles de subjugació. Cert que hi ha moltes percepcions i maneres de sentir-ho i expressar-ho. Ho metabolitzen diferent les dones obreres, les dones de la casa, les professionals, acadèmiques i les que disposen de poder econòmic o d’altre tipus, però totes senten que és l’època de ser persones lliures, dignes, respectades i en igualtat, sense violències masclistes ni agressions sexuals.
Per això la unitat i la coordinació i la defensa a ultrança dels drets universals, en que incloem el dret a l propi cos, és vital, magnífic, font de futur.
En aquest sentit cal evitar que imposicions o concepcions morals i ideològiques atemptin en dividir, frenar o trencar el moviment. Els atacs que han fet sectors de dones feministes abolicionistes a les assemblees preparatòries unitàries no són acceptables en cap sentit. Totes hem de tenir el dret a expressar el que convingui, des del respecte de les altres posicions, siguin morals, polítiques, culturals o religioses. Diàleg, unitat i força feminista.
Aquesta diversitat d’opinions sobre què és el principal per sensibilitzar i conscienciar a la ciutadania del canvi que volem aconseguir en la cura de les persones, en l’eliminació de les violències masclistes, en la igualtat de drets tant laborals com socials, és la que ens ha de fer més fortes.
La unitat i coordinació del moviment en aquests moments és molt important perquè sigui un èxit la vaga 8M, sobretot perquè es continuí en el dia a dia aconseguint aquests canvis estructurals durant tot l’any. No es cosa d’un dia però pot ser-ho durant aquest segle. És el nostre segle.
Totes Juntes som més fortes. La Vaga Feminista concentra la reivindicació dels drets de les dones. Les nostres filles i netes agafant el testimoni amb convicció i il·lusió.
Montserrat Vilà Planas, presidenta de la Plataforma Unitària Contra les Violències de Gènere
Anna Maria Villalonga
Fotografia: Ana Portnoy
1.Indiscutiblement, el 8 de març de 2018 va marcar un punt d’inflexió. Penso que va ser una fita que va superar les expectatives i que va col·locar el discurs del feminisme al bell mig del debat social (més del que ja anava passant en els darrers temps). Tot i això, jo no sóc experta i se’m fa difícil avaluar amb rigor l’impacte social veritable. D’altra banda, en qüestions d’aquest tipus, sovint es necessita una certa distància temporal per poder veure-ho clar. En qualsevol cas, hem avançat de manera imparable, crec. Ja no es pot tirar enrere. La sororitat, la visibilitat, la pèrdua de la por a dir les coses, la valentia per exigir el que ens pertoca… Tot plegat està fent un camí que ja ha aconseguit una presència que només pot augmentar. Això no vol dir, evidentment, que puguem abaixar la guàrdia ni considerar que les coses han millorat espectacularment. No és així. El camí és llarg i costerut i l’important és tirar endavant sense defallir.
2.No sóc experta, repeteixo. Però en la línia del que deia abans, el que cal és trobar les vies i les accions més adequades en cada moment. D’una banda, em sembla innegable que continuar amb la constant mobilització per fer-nos visibles és essencial. D’una altra, també crec que fa falta la conscienciació dels sectors de la societat que encara es troben allunyats dels supòsits i les reclamacions feministes. Continuen existint espais on això sembla una cosa exagerada, sectària i folklòrica. Conscienciar col·lectivament, per tant. Però també fa falta conscienciar individualment, en els llocs quotidians, en el si de la família, entre els veïns, coneguts, amics. Canviar actituds individuals, per petites que semblin, és important i necessari.
Anna Maria Villalonga, Escriptora, professora i comissària de l’any Pedrolo.