Les migracions i l’esquerra
En aquest article Carles Girbau ens escriu: “No són aquestes arribades de migrants l’excusa favorable per al creixement del populisme racista i del feixisme en llocs com Itàlia, Suècia, Alemanya, Polònia, Hongria o Dinamarca? Aguantaran les polítiques socials europees? És possible una migració segura, ordenada i regular que impedeixi les brutals escenes de patiment d’avui? Són la cooperació i l’ajuda al desenvolupament un mitjà per frenar el moviment poblacional?”
Les nostres societats afronten dividides seva actitud a propòsit dels que abandonen els seus llocs d’origen i creuen les fronteres per assentar-se en altres territoris, ja sigui per raons de millora de la seva perspectiva de vida, per les recollides en les convencions internacionals per a la protecció de les persones refugiades o per causa del canvi climàtic i els desastres ecològics.
L’augment del seu nombre i la rapidesa amb la qual la xifra creix es troba darrere de l’interès creixent que, en els últims temps, estan generant els processos migratoris.
Les Nacions Unides van presentar, el passat 11 de juliol, un document de 23 punts que, sota el títol de “Pacte global per una migració segura, ordenada i regular”, s’espera que sigui adoptat en una cimera de caps d’Estat i de govern [1] a celebrar a mitjans de desembre al Marroc. En aquesta trobada es pretén donar una resposta a les situacions que viuen les persones migrants, els Estats dels que parteixen i els Estats als quals arriben.
A dia d’avui, Europa sent l’arribada de cada pastera a les seves costes com una autèntica crisi política del conjunt de la mateixa Unió. Una crisi que no deixa d’engreixar-se al compàs d’un racisme institucional que, de manera irrefrenable, es va imposant en els fets a través de repatriacions il•legals i forçoses, externalització de fronteres o rebuig a l’acollida i a l’accés als serveis socials. També a través de lleis, com la d’estrangeria al Regne d’Espanya, la recentment aprovada a Itàlia de la mà de Salvini o les que s’han posat en marxa a Hongria.
A les nostres societats, a més, existeixen amplíssims sectors que viuen la immigració estrangera amb preocupació enmig d’un desconcert que juga amb la por de bona part de la població a una pèrdua més ràpida de la qualitat i nivell de vida dels que ja ho pateixen. Una pèrdua que genera inseguretat vital i que s’associa amb “l’arribada dels de fora”. No obstant això, i alhora, aquest degoteig imparable de persones passant fronteres com poden i els deixen, està donant a llum una nova societat mestissa.
En la baralla entre temors, dolor, prejudicis, necessitats, possibilitats i drets s’obre un conjunt d’interrogants davant dels que la mateixa esquerra política i social navega en un mar de dubtes: No són aquestes arribades de migrants l’excusa favorable per al creixement del populisme racista i del feixisme en llocs com Itàlia, Suècia, Alemanya, Polònia, Hongria o Dinamarca? Aguantaran les polítiques socials europees? És possible una migració segura, ordenada i regular que impedeixi les brutals escenes de patiment d’avui? Són la cooperació i l’ajuda al desenvolupament un mitjà per frenar el moviment poblacional?
ALGUNES XIFRES SOBRE MIGRACIÓ
Els números [2] solen representar el punt de partida de tot debat sobre migració. A dia d’avui, hi ha un acord molt ampli respecte a que habitarem en un planeta en el qual la proporció i el nombre total de migrants sobre el conjunt la població continuaran augmentant.
Quants són? El 2015, 244 milions de persones vivien en un país diferent del que havien nascut, fet que suposa gairebé 100 milions més que el 1990 (153 milions) i 3 vegades més que el dígit estimat en 1970 (84 milions). Davant d’aquestes xifres hi ha qui incideixen que, en un context com el que ens trobem de creixement de la població mundial, la proporció de migrants sobre el total poblacional segueix encara sent baix. El 1970 els migrants internacionals significaven el 2,2% del conjunt de la humanitat; el 2015 constitueixen el 3,3%. Però assenyalar que el seu nombre és petit desvia el focus de la dada més rellevant dels últims 35 anys: la ràpida velocitat del seu creixement.
A on van? En 2013, dos terços de tots els migrants internacionals residien en països d’ingressos alts (o sigui, en les majors potències econòmiques capitalistes del globus). Les dades de l’OCDE, que porten recopilant des de 2000, indiquen que els fluxos permanents d’entrada als països del seu àmbit van passar de 3,85 milions de persones l’any 2000 a 7,13 milions el 2015 (moment de màxima acollida en Europa per la guerra a Síria). A destacar que Alemanya i els EUA van acollir a més d’un milió d’immigrants cada un d’ells i el Regne Unit, a uns 480.000.
D’on vénen els migrants? D’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina i el Carib. En el cas d’Àfrica, continent en el qual es concentren 33 dels 50 països menys avançats (PMA), el percentatge de migració dins el continent és ja aquest any igual al de la migració fora del mateix (19 milions de persones).
En què treballen? Per sectors, el 71,1% s’ocupen en serveis; d’ells, el 8% directament en el servei domèstic; el 17,8%, en manufactures i construcció, i el 11,1%, al camp. Per sexe, el 52% del total de migrants són homes i el 48%, dones. El 72% del total es troben en edat de treballar, entre 20 i 64 anys.
Quants són refugiats i/o desplaçats? El nombre de persones desplaçades internes per guerra o persecució va arribar el 2017 a més de 40 milions, mentre que la xifra de refugiats va superar els 22 milions i mig. Es tracta de les dades més elevats de refugiats i desplaçats que suporta el planeta des de la Segona Guerra Mundial. De nou, si només prenem el seu nombre total, perdem l’aspecte que ha mutat: el veloç augment a conseqüència de les guerres i de la violació sistemàtica de tots els drets a Síria, Iraq, Afganistan, Iemen, Congo, El Salvador o Myanmar (Rohingya).
QUIN ÉS L’ACCELERANT DEL PROCÉS MIGRATORI?
Un procés tan enorme i complex no té una única causa. Es pot apuntar al fet que avui hi ha una extraordinària facilitat per viatjar, un abaratiment del cost general de totes les comunicacions i una major interconnexió del conjunt del planeta. Però tot això es desenvolupa en un marc precís de relacions econòmiques, les capitalistes, i en un moment concret, el de la globalització. I és precisament aquesta globalització el factor accelerant i modelador del procés migratori actual. És a dir, és el que determina la resta.
Com va assenyalar Marx, el capitalisme es caracteritza per la radical i innegable separació entre els mitjans necessaris per a qualsevol producció i els productors, així com per la conversió de totes dues coses (mitjans de producció i productors) en mercaderies. Els mitjans de producció representen, com a mercaderia, capital i els productors són, en tant que mercaderia, força de treball. El primer no pot engreixar sense fer produir al segon i la força de treball no pot aconseguir mitjans per subsistir sense vendre-la als posseïdors del capital.
En altres paraules, mentre que per a poder subsistir la immensa majoria de la població hagi (obligatòriament) de “vendre” la seva mercaderia (la seva capacitat de produir) als propietaris dels mitjans de producció (els posseïdors del capital) buscarà sempre la forma de fer-ho. I no hi haurà mur, llei o policia capaç d’impedir que això passi. Es podrà perdre la vida en l’intent, es podrà viure sense papers o sense drets, però al que s’està obligat és a intentar menjar. És aquesta condemna la que irrefrenablement impel•leix l’ésser humà a seguir als diners allà on es trobi i, en conseqüència, a migrar on aquests diners es troben avui hiper concentrats.
UNA INTERNACIONALITZACIÓ INTERESSADA
La globalització representa un moviment de concentració sense precedents de la riquesa mundial i del moviment de capital de tot el planeta i ho fa al voltant dels nuclis més desenvolupats del sistema, inclosa la Xina.
La recerca imparable de rendibilitat per part del capital acaba envaint tot espai i destruint, per interès propi, allò que no obeeix expressament a la seva lògica. Es tracta d’un procés constructor d’enormes desigualtats entre tots els Estats i en el si de cada un d’ells que la crisi de 2008 no ha canviat, ans al contrari ha aprofundit encara més.
Com escriu l’economista Francesc Louça en un article publicat a Expresso [3] “Els 5 majors bancs (EUA) tenen ara més pes que el 2007 (el 47% dels actius bancaris totals) i l’1% dels fons ja tenen el 45% del total mundial.”
Per la seva banda, Oxfam assenyala en un dels seus informes [4] que vivim en un món en el qual 8 homes (no dones) posseeixen la mateixa riquesa de 3.600 milions de persones, la meitat de la humanitat!. Des 2015, l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que la resta del planeta. Durant els propers 20 anys, 500 persones llegaran 2,1 bilions de dòlars als seus hereus, una suma que supera el PIB de l’Índia, país amb una població de 1.300 milions de persones. En les últimes tres dècades, als Estats Units els ingressos del 50% més pobre de la població s’han congelat, mentre que els de l’1% més ric han augmentat un 300% en el mateix període (Thomas Piketty).
En aquests 30 anys, als països menys avançats o en desenvolupament, milions de persones han estat desposseïdes de les seves formes tradicionals de vida, pateixen l’apropiació de tots els recursos naturals del seu entorn, són expropiades i empeses per grans obres a migrar i a acumular-se malvivint en quantitats ingents al voltant de les ciutats. Es tracta d’un fenomen de proletarització similar, però de proporcions molt superiors, als que van viure les poblacions a Europa o a Amèrica durant els segles XIX i XX.
De fet, la migració internacional, malgrat la seva importància creixent en el panorama mundial, no és l’única que existeix, ni tan sols la principal. La immensa majoria de les persones que migren ho fan dins de les fronteres de l’Estat en el qual van néixer. El 2006, segons el PNUD de 2009, 740 milions de persones eren migrants interns. Aquesta realitat es troba darrere de l’explosió urbana en continents com Àsia i Àfrica [5] .
ES NECESSITA MÀ D’OBRA
Si 244 milions de persones són migrants internacionals i 740 milions migrants interns sembla evident, per la simple força del nombre, que la migració constitueix una conseqüència inevitable del sistema capitalista que la globalització no ha fet altra cosa que agegantar.
Sense aquesta aportació constant de mà d’obra seria impossible parlar de la “prosperitat capitalista en els països rics”. Ho seria tant respecte a l’ocupació com en les polítiques socials. El poc sospitós d’esquerranisme Club Bilderberg fa seves les conclusions del Longevity Center en què assenyala que, i només a Europa, caldran fins al 2050 més d’11 milions d’immigrants més per mantenir el sistema de pensions. Per la seva banda i en la mateixa línia, el Fons Monetari Internacional, al costat del seu sempiterna defensa dels fons privats de jubilació, afirma que el Regne d’Espanya necessita 5,5 milions d’immigrants per assegurar el sistema públic que garanteix l’abonament de les pensions.
És possible que la reconeguda, per tots els estudis, com a imprescindible força de treball arribi de manera ordenada? Com hem esmentat al principi, NNUU ha elaborat un pacte global que pretén regular el flux migratori perquè respongui a aquest paràmetre.
No obstant això, el descontrolat creixement de la producció, obligat per fer possible la prosperitat capitalista, exigeix, al seu torn, una afluència intensa i, a la força també, descontrolada de mà d’obra. Dit d’una altra manera: en les èpoques de bonança econòmica, es demana més i més força de treball i, per aquest mitjà, es va creant un exèrcit de reserva que competirà per cada ocupació i representarà (en època de crisi) la base de la sobrepoblació.
Es tracta del mateix mecanisme, pel que el creixement febril de la producció en la bonança, va generant les condicions que acabaran convertint-la en sobreproducció en la crisi. És aquesta alternança imprescindible entre creixement, crisi i descontrol el medi “natural” del capitalisme per prosseguir en el seu desenvolupament. Per aquest motiu el pacte de NNUU s’estavelli, per poder passar de les paraules als fets, amb una contradicció fonamental i irresoluble que obeeix a la mateixa naturalesa del capitalisme i que, en conseqüència, afecta els propis fonaments del mateix transformant-se en una proposta impossible.
PODEM REDUIR LES SORTIDES?
Com hem assenyalat anteriorment, la globalització concentra el flux de diners, comerç i mà d’obra en els països desenvolupats. La cooperació no canvia aquesta realitat, sinó que, malgrat totes les bones intencions, la manté inalterable. Les dades d’inversió estrangera directa (IED) al món, publicats el 2017 per la Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament [6], mostren la situació amb tota la seva cruesa. Segons aquest estudi, el 59% del flux mundial d’IED es concentra en els països del G-20, els més desenvolupats, i només el 0,8% als països menys avançats (PMA). Les mega operacions de fusió i adquisició es troben darrere de bona part d’aquests fluxos. Una porció important d’aquesta IED es va realitzar com a part de la política d’expansió i penetració de les pròpies empreses estrangeres. En el cas d’Àfrica, associada directament a la compra de béns arrels, gas, infraestructures i energia indústria química o automotriu.
Aquesta escassa inversió estrangera o d’ajudes al desenvolupament queda també reflectida en la importància que per a alguns països tenen als 575 milions de dòlars que el 2015 van significar les remeses dels migrants. Aquestes remeses, com assenyalen Jesús González i Monfort Mlachila [7] , eren ja en 2011 gairebé el doble de la inversió directa estrangera en els PMA, mentre que el 2015 representaven més que tot l’IED de l’Àfrica subsahariana. En 2016, les remeses de diners de les persones migrants, van sumar el 35,6% del PIB del Kirguizistan, el 29,7% Nepal, el 29,6% de Libèria, el 27,8% d’Haití i el 27,8% de Tonga. (OIM).
Les xifres demostren que mentre la globalització i la seva manera de cisellar l’economia mundial continuïn sent l’operador dominant, no hi haurà manera d’evitar ni sortides, ni arribades, ni posar més “ordre” en les unes i les altres que el que marca la desordenada economia mundial.
CONCLUSIONS
El pes numèric dels migrants en la composició demogràfica de les principals economies del planeta ofereix una dada prou reveladora de la composició actual del poble treballador en els països del G-20. A Espanya i a França, els migrants ronden el 12,4%; a Luxemburg el 45,9%, a Suècia el 17,3%; a Àustria, el 18,8%; als EUA el 15,3%; a Austràlia el 28,6% i a Alemanya, el 15,3%[8] . Aquesta realitat mestissa i plural constitueix un fet que no té marxa enrere en les nostres societats. I més, quan totes les dades oficials reconeixen la seva aportació net positiu en termes econòmics i la seva necessitat econòmica per al manteniment del propi sistema [9] .
En aquestes condicions, resulta erroni apropar-se al fenomen migratori com s’està fent. Són reaccionàries i contràries al progrés social el desenvolupament de polítiques basades en el control repressiu i militar del flux migratori, a la devolució massiva, en els acords amb tercers països (Turquia, Marroc, Líbia) o en la negació de l’auxili tal com defensen i practiquen els caps de la Unió Europea.
Resulta impossible dur a terme un tancament de fronteres o organitzar un flux “regulat” de migrants quan, per exemple, milions de turistes i persones dedicades als negocis creuen les fronteres de la UE diàriament i aquest fet, ja en si mateix, constitueix un enorme negoci. Els qui defensen rebutjar en origen, només viatjar per contingents acordats o tancar fronteres, intenten, en el millor dels casos, canalitzar un riu desbocat amb uns simples escuradents. Després d’aquestes paraules -a part d’alguna cosa de bona fe i molt de prejudicis, xenofòbia o racisme-, es troba una realitat que divideix la població amb una única finalitat pràctic i real: abaratir el preu de la mà d’obra per la via de negar drets a una part de la població afavorint així als que més tenen.
Les polítiques europees que sacralitzen la divisió “entre els pobres” representen la base que ajuda a l’extrema dreta en el seu discurs. La por a la “pèrdua d’identitat o valors” d’una part de població que es veu colpejada, sobretot en les seves condicions de vida per la nova “competència” del qual arriba, té en aquestes lleis i mesures pràctiques de la UE i els seus Estats un agafador reaccionari que sembla sòlid, però que, com la història ha demostrat en cada ocasió, resulta completament fal•laç i contrari als drets de totes les persones.
Fou el discurs contrari a la igualtat, fins i tot a favor de la “protecció de la llar”, el que es va utilitzar per negar a les dones el seu lloc en el món del treball. També el que es va usar per mantenir els negres en l’esclavitud. En cap dels dos casos, la situació per a la resta de la població va millorar en res amb aquestes proclames. Al contrari, només quan els sindicats, partits i associacions van lluitar en defensa de la plena igualtat, un mitjà fonamental per avançar, va ser quan cultural, humana i econòmicament es va prosperar.
A dia d’avui, bona part de l’esquerra social i política dubte davant del fenomen migratori perquè en la seva consciència pesen més els “perills i problemes” per l’arribada d’altres, que la possibilitats que realment s’obren amb el procés. Aquest pensament representa un sector que troba a faltar un temps que va existir i no tornarà, no per l’arribada de la migració en si, sinó pels canvis que ha anat generant el propi capitalisme al llarg dels anys entre els quals es troba, per exemple, la robotització. Si en el seu moment va desaparèixer la màquina de vapor o l’ocupació exclusiu en diversos sectors per als homes, ara es tracta de la fi del treball exclusivament per a “natius”.
Recuperar drets laborals i guanyar altres reptes, construir societats noves i sanes no sorgirà com a fruit d’un retrocés impossible en la màquina del temps, sinó com a resultat d’una compressió de la realitat i de les possibilitats que aquesta pot oferir.
La gran interconnexió econòmica, política i social existent a la Unió Europea s’expressa a través de múltiples polítiques comunes que marquen el dia a dia de la població, fins i tot en el més insignificant. Avui aquesta Europa és útil sobretot per als grans capitals financers i industrials, però aquesta Europa que defensa les retallades en política social, drets i ocupació i defensa també el manteniment de mesures xenòfobes, està donant a llum una població treballadora mestissa i plural en tots i cadascun dels seus estats. Una ciutadania, que per ser plena, ja només podrà ser-ho si, alhora, és europea.
El repte i la clau per a l’esquerra és, precisament, que aquelles tendències que defensen estendre drets, facilitar l’acollida i naturalització dels que arriben al vell continent, més enllà de la costa o aeroport que els hagi tocat en sort, guanyin la batalla de les idees contra aquelles altres que prefereixen tancar-se en cada Estat. Necessitem la igualtat en tots els drets materials, així com de participació política i social dels que habitin un territori sense restricció pel naixement. No hi ha altre mitjà de garantir la igualtat i, en conseqüència, la unitat de partir de la pluralitat poblacional avui construïda.
Estendre la democràcia a tot Europa davant el poder omnímode dels diners que l’encongeix, és l’únic mitjà d’acabar amb els somnis de la raó i els seus monstres.
Carles Girbau, és activista social especialitzat en refugiats
Notes:
[1] EUA ja ha dit, per boca del seu president Trump, a l’Assemblea General de l’ONU que el seu país no participarà.
[2] Les dades usats en aquest apartat es corresponen amb les publicades en INFORME SOBRE LES MIGRACIONS EN EL MÓN 2018 elaborat per l’Organització Internacional de les Migracions i la referència són les dades publicades pel Departament d’Estudis Afers Econòmics i Socials de les Nacions Unides i altres agències i organismes internacionals com FMI o BM.
[3] https://expresso.sapo.pt/opiniao/francisco-louca/2018-09-14-Dez-anos-mal-contados-e-que-contam-muito . Traducció a l’espanyol Viento Sud https://vientosur.info/spip.php?article14181
[4] Informe “Economia per al 99%” https://www.oxfam.org/sites/www.oxfam.org/files/file_attachments/bp-economy-for-99-percent-160117-es.pdf
[5] https://es.wikipedia.org/wiki/Megal%C3%B3polis#%C3%81frica
[6] https://unctad.org/es/PublicationsLibrary/wir2017_overview_es.pdf
[7] “Més enllà dels titulars” article publicat en Finanzas y Desarrollo al juny de 2017.
[8] Ens referim a persones que posseeixen la condició de “legal”, no a tota la migració que, de ben segur, augmentaria i molt el nombre total.
[9] (La Caixa) Immigració i Estat del benestar a Espanya http://www.expansion.com/2011/05/04/economia/1304527911.html