Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Drets cívics i socials   /  L’escola catalana com a terreny de batalla del 155

L’escola catalana com a terreny de batalla del 155

Albert Martí, mestre, escriu aquest article sobre els atacs que està patint l’escola catalana des de l’aplicació de l’article 155.

Després de la intervenció de la Generalitat amb l’article 155 i de les eleccions de desembre, el PP i C’s, animats per la premsa de Madrid, s’ha llençat a una cursa d’iniciatives per modificar la política lingüística establerta a Catalunya fa ja 35 anys, en especial al sistema escolar.

Ningú ignora que aquesta cursa és un episodi de pugna entre PP i C’s per hegemonitzar la dreta, per guanyar vots (no tant a Catalunya, com veurem) sinó a la resta de l’Estat.

Sigui quin sigui el resultat d’aquesta pugna, el cert és que les vacilacions de l’esquerra davant aquesta ofensiva condemnen les possibilitats d’una alternativa a la dreta neoliberal. És necessari, per tant, qiue les forces democràtiques i progressistes comprenguin la naturalesa d’aquesta ofensiva i prenguin una postura clara i contundent, evitant la trampa del nacionalisme espanyol.

Què és la immersió lingüística

La política lingüística de la Generalitat es va establir en la Llei de Mormalització Lingüística (LNL) d’abril de 1978, modificada per la Llei de Política Lingüística (LPL) de gener de 1998. Aquestes lleis tenien com a objectiu revertir el procés de minorització (és a dir, expulsió dels àmbits públics) a que ha estat sotmès el català des del segle XVIII i particularment sota el franquisme.

Es tractava d’assegurar als ciutadans de Catalunya la possibilitat d’interectuar amb l’administració i, en general, viure indistintament en català o en castellà.

En el sistema escolar, l’objectiu és que l’alumne arribi al ple domini d’ambdues llengües.

La immersió lingüística és definida per la Llei d’Educació de Catalunya (art. 15) com una estratègia per assegurar l’ús intensiu del català, amb objecte de garantir “la seva funció com a llengua de referència i de factor de cohesió social”. De fet, es tracta d’un mètode habitual en l’aprenentatge de les llengües modernes: utilitzar la llengua des del primer moment.

I el cert és que la política lingüística de la Generalitat gaudeix d’un recolzament molt ampli a Catalunya. L’aprovació de la LNL va ser gairebé unànime i la immersió va tenir des del primer moment una acollida positiva.

Vaig tenir ocasió de viure la posada en marxa d’aquest sistema a un barri de l’extrarradi de Sabadell, als anys 80. Allà no hi havia cap catalanoparlant. Les mestres que van fer el primer pas eren majoritariament de llengua castellana. I es va fer totalment d’acord amb els pares i mares. En aquell moment presidia l’AMPA un sindicalista, el pare de l’avui diputat Joan Mena. No ens va guiar cap consideració identitaria: l’objectiu era donar als nostres alumnes la possibilitat de trebcar les barreres de l’exclusió i d’enfrontar-se al mon en igualtat d’oportunitats.

Així ho ha entes la majoria de la població d’origen immigrant, molts sectors de la qual mai arribarien a parlar i amb prou feines entendre el català d’una altre manera, doncs sap que el domini del català millora les possibilitats al mon laboral i permet ampliar l’àmbit de relació social.

Per això, encara que Ciutadans ha fet bandera de la qüestió lingüística des del seu naixement, la resposta ha estat molt limitada.

El que divideix

La pressió combinada de PP i C’s s’ha centrat en animar a les famílies a exigir més hores de castellà. La LOMCE de Wert establia ajudes de 6000 euros pels que volguessin escola en castellà es paguessin una privada: en tres anys es van presentar nomes 370 sol·licituds, de les quals es van considerar “justificades” 130… Tampoc l’escola privada va mostrar cap entusiasme. I ara el Tribunal Constitucional acaba de tirar enrere aquesta disposició per invasió de competències.

Ara el govern del PP especula amb “la casella” en nom de la llibertat dels pares a triar el idioma d’ensenyança, però dubta de la seva eficàcia jurídica, doncs segons la llei d’ensenyament de Catalunya aquesta casella nomes pot utilitzar-se per sol·licitar un recolzament més individualitzat.

Mentrestant el PP parla de presentar una moció al Parlament perque a cada municipi hi hagi una escola on la llengua vehicular sigui el castellà, però això ja és pura propaganda, doncs la llei estableix amb tota claredat que els alumnes no poden ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llengua (LNL art.14; LPL art. 21). De fet, aquesta és la clau del sistema, no el mètode d’immersió, i en això l’acord és molt ampli. Ni el PSC, que ha acceptat la imposició del 155 ho posaria en dubte. I es que podem diferir a l’hora de donar sortida a la demanda de sobirania, però no acceptarem que s’intenti dividir al nostre poble per la llengua. No és la llengua ni la immersió lingüística el que divideix a la gent, com pretenen C’s i el PP, son ells qui utilitzen l’excusa de la llengua per dividir i enfrontar.

Per aquests motius cap pensar que la campanya del PP i de C’s té altres objectius. Un d’ells és intentar mantenir agrupats al funcionariat que depèn de l’administració central (des de jutges fins a guàrdies civils) i a qui va votar a C’s al desembre. És cert que un sector de la població es sent exclòs i tendeix a identificar burdament als catalanoparlants amb l’elit del poder, però no és menys cert que la història demostra que les classes populars no han aconseguit avanç algun de la ma de tals “salvadors”. Hi ha hagut avenços quan en els nostres barris i poblacions s’han aixecat moviments i organitzacions per objectius democràtics i socials, obviant les diferències de llengua i cultura, i el nostre poble ho sap.

El principal objectiu, doncs, seria generar forces fora de Catalunya, agitant una vegada més l’espantall del separatisme, i això seria més senzill com més titubejant es mostri l’esquerra.

Desgraciadament sembla ser el cas del PSOE. Si bé els seus portaveus s’han distanciat de les referències a “la casella”, la premsa detalla les paraules de Lembán, García Page i Fernandez Vara a favor de la “llibertat d’elecció dels pares”.

I altres parlen de revisar l’ús de les llengües a propòsit del foment de l’anglès… i acostant-se així a les propostes de C’s.

Per aquest camí, i sigui quin sigui el desenllaç de la pugna entre PP i C’s, la possibilitat de fer fora al govern de dretes sembla allunyar-se cada dia.

No és fàcil combatre l’agitació nacionalista de la dreta, però fer-ho és condició indispensable per aixecar una alternativa en front d’ella. No n’hi ha prou amb denunciar la corrupció, els creixents atacs a les llibertats, la precarietat laboral o la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions: s’han de defensar les llibertats nacionals de Catalunya, Galicia o Euskadi si volem la llibertat de tots.

Etiquetes:
X