L’experiment bolxevic, la democràcia i els crítics marxistes del seu temps
La Comissió del Centenari de la Revolució Russa va organitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) un seguit de conferències, el passat 26 d’octubre, en el marc d’unes jornades commemoratives organitzades conjuntament amb grup de recerca GREF-CEFID de la UAB.
En la preparació de l’esmentada jornada podíem llegir: “La Revolució d’Octubre de 1917, més que un episodi polític esdevingut en un país determinat, va ser un punt nodal d’articulació de múltiples problemàtiques d’abast mundial inherents a la modernitat, així com de debats importants que convé recuperar, especialment aquells que van quedar ofegats per l’estalinisme i ignorats per altres actors intel·lectuals i polítics“. Per aquest motiu des de la Fundació l’Alternativa creiem rellevant donar a conèixer la valuosa contribució dels acadèmics, que encara estimen la veritat, al recordar la Revolució d’Octubre.
Al web de la Fundació l’Alternativa ja vam pubicar la conferència, que en l’esmentada jornada, va pronunciar el doctor en història Josep Fontana, “La Revolució russa i nosaltres“. El text que es publiquem és la traducció catalana [*] de la base escrita i ampliada (originalment en castellà) de la conferencia que Antoni Domènech va pronunciar a l’esmentada jornada a la UAB.
La conferència va ser seguida d’un llarg i animat debat, que ha tractat d’incorporar-se ara al cos del text final i, sobretot, a les notes a peu de pàgina. Pels intercanvis crítics que hi ha hagut en aquest debat, l’autor es manifesta particularment agraït als historiadors Borja de Riquer i Enric Prat, als sociòlegs Joaquim Sempere, Edgar Manjarín i Jordi Borja, al politòleg Joan Botella i l’economista Daniel Raventós, així com al doctorand Julio Martínez Cava. La versió catalana del text es deguda a l’amic i company David Companyon i ha estat revisada i té el vist i plau del propi autor.
En molts sentits, la Revolució Russa d’Octubre de 1917 va ser l’esdeveniment més determinant del segle XX. El mínim que es pot dir del seu esclat és que va ser inesperat. No menys sorprenent va resultar per als seus coetanis el seu afermament i la posterior consolidació del poder bolxevic enmig de totes les calamitats imaginables, inclosa una espantosa guerra civil contrarevolucionària fomentada, primer, per l’Estat Major d’una Alemanya Guillermina (per Guillem II de Prússia NdT) agonitzant i, després, per les potències vencedores de l’Entente (França, Anglaterra i els EUA), que es va saldar amb no menys de 8 milions de morts entre baixes en combat i víctimes de fam.
Tot i que avui associem invariablement el nom de la Revolució Russa al “marxisme”, la veritat és que no va resultar menys inopinada ni menys sorprenent per al gruix dels autoanomenats marxistes de carn i ossos. Tant per als marxistes partidaris d’ella, com per als marxistes que es van manifestar crítics o fins i tot obertament hostils des del primer moment.
És sobradament conegut que el jove Gramsci, enlluernat per ella, va parlar immediatament d’una “Revolució contra El Capital” de Karl Marx. [1]
I un dels seus crítics socialistes més primerencs, Karl Kautsky -el “Papa del marxisme” de l’època-, ho va resumir retrospectivament així:
“Jo em deia: Si Lenin té raó, en va haurà estat el treball de tota la meva vida consagrada a expandir, aplicar i desenvolupar el món d’idees dels meus grans mestres Marx i Engels. Jo sabia, naturalment, que Lenin es pretenia el més ortodox dels marxistes. Però si arribava a tenir èxit en el que emprenia i prometia, això seria la prova que l’evolució social no segueix unes lleis rígides i que és falsa la idea que un socialisme viable no pot desenvolupar-se independentment més que allà on un capitalisme industrial superiorment desenvolupat ha creat un proletariat industrial no menys superiorment desenvolupat. “ [2]
L’èxit del bolxevisme, per bé o per mal, vindria a ser la refutació del “marxisme” entès com a teoria d’una “evolució social” governada per unes “lleis rígides”. Amb rares excepcions, aquesta interpretació kautskyana ortodoxa del llegat intel·lectual de Marx i Engels era àmpliament compartida per la socialdemocràcia del canvi de segle, és a dir, pel “marxisme” ortodox que es va fabricar doctrinalment i “es va adaptar” a la Belle Epoque (1871 -1914: entre la fi de la Guerra Franco-Prussiana i l’esclat de la i Guerra Mundial).
L’historiador conservador alemany Golo Mann (1909-1994) va anomenar famosament a aquesta època la “Era de la Seguretat”. [3] El mateix va fer l’escriptor austríac Stephan Zweig (1881-1942), que va arribar a parlar nostàlgicament, en les seves aclamades Memòries, d’una “era daurada de la seguretat”. [4] I el que va ser sens dubte el més gran historiador de la Revolució Russa al segle XX, l’acadèmic i diplomàtic britànic d’esquerra liberal E.H. Carr (1892-1882), va traçar expressivament en aquests mateixos termes el perfil general del món de la seva infància i primera joventut:
“‘Seguretat’ és la primera paraula que se m’acut quan miro retrospectivament la meva joventut: ‘seguretat’ no només en les relacions familiars, sinó en un sentit amb prou feina imaginable després de 1914. (…) El món era sòlid i estable. Els preus no canviaven. Els ingressos, si de cas canviaven, ho feien per pujar -gràcies a una prudent gestió-. Tot el món era així. Un bon lloc, que anava a millor. I aquest país el dirigia pel bon camí. Hi havia, sens dubte, abusos, però se’ls feia -o se’ls podia fer- front. Es necessitaven canvis, però el canvi era automàticament canvi a millor. Decadència era un terme alhora enigmàtic i paradoxal.” [5]
Fora d’Europa, els historiadors llatinoamericans, per exemple, parlen d’aquest temps, amb més reticència, com de “l’Edat d’or del projecte oligàrquic”. [6] I si atenem retrospectivament al conjunt del planeta, la paraula “seguretat” no seria el primer que a un se li acudiria, i sí, probablement, “decadència”. Les fams i catàstrofes climàtiques i humanes provocades per la gran onada de mundialització colonitzadora capitalista que va ser la Belle Époque en els 80 i en els 90 del XIX van provocar, només a la Xina, l’Índia i Egipte, més morts que tota la Gran Guerra de 1914-18 en el que Mike Davis ha anomenat molt pertinentment els “holocausts victorians tardans”. [7]
El principi de la fi de la “Edat d’or del projecte oligàrquic” a Amèrica Llatina -economies primeritzades orientades a l’exportació a un mercat mundial ja fortament oligopolitzat- no va ser la Gran Guerra de 1914, sinó la Revolució Mexicana de 1910. Però bé podria dir-se que va ser la Revolució Mexicana la que de veritat va obrir el cicle revolucionari que va enterrar a escala planetària l’”Era de la Seguretat”: la Revolució xinesa de 1911, les dues Revolucions russes de 1917 (precedides de la fracassada de 1905) i el munt de revolucions i contrarevolucions entre 1918 i 1939 (Alemanya, Àustria, Hongria, Itàlia, Xina, Espanya, etc.) que va culminar en la Guerra Civil espanyola (1936-39), preludi tràgic de la II Guerra Mundial.
És significatiu que la II Internacional socialdemòcrata condemnés sense reserves la Revolució Mexicana. I més significatius encara els termes en què la va condemnar: era una revolució camperola plebea (potencialment anticapitalista, doncs), quan el que estava a l’ordre del dia en un país com Mèxic era una altra cosa molt diferent, culminar una “revolució burgesa”. El seu esclat, que va tombar el despotisme desenvolupista –“progressista”, si es vol dir així- de Porfirio Díaz violava, llavors, com diria Kautsky anys després de la bolxevic, les “lleis rígides” de l’”evolució social”. La Revolució mexicana -així s’expressava una declaració del Partit Socialista d’Uruguai- mancaria de:
“…Una noció clara de la societat i de la història (…) i no sap, per tant, que el capitalisme, en la fase històrica contemporània, està en un moment culminant de l’expansió i predomini del mercat internacional.” [8]
Rússia no era Mèxic, és clar. Era, d’antuvi, un imperi autocràtic multinacional principalment agrari: més de la meitat de l’ingrés nacional procedia del camp, més del 80% de la població era camperola, només una sisena part vivia a les ciutats, i el proletariat industrial representava, com molt, la meitat d’aquesta població urbana. Al mateix temps que imperialment colonitzador, però, l’Imperi dels Romanov estava, al seu torn, àmpliament colonitzat pel capital estranger: els inversors occidentals posseïen el 90% de les mines russes, el 50% de la indústria química, més del 40 % de les instal·lacions d’enginyeria i prop del 42% de les accions bancàries. I Rússia, a diferència de Mèxic, havia estat des del primer moment en el centre de les preocupacions del socialisme internacional, molt particularment, és clar, de l’alemany. Es pot dir sense exageració que l’elit intel·lectual del socialisme rus, en els seus diferents corrents, estava perfectament integrada en la discussió socialista europea-occidental, en molt bona part a causa del gran nombre d’exiliats del tsarisme a Zuric, París, Londres, Viena o Berlín.
És molt conegut ara l’intercanvi epistolar de 1881 entre Marx (1818-1883) i la socialista populista russa Vera Zasúlitx (1849-1919). En aquest intercanvi, Marx rectificava la interpretació corrent de la seva obra El Capital com una mena de teoria universal de la història, segons la qual el modus de produir capitalista i la progressiva colonització per aquest del conjunt de la vida social i econòmica era una fase ineluctable per la qual s’havia necessàriament de passar abans d’arribar al socialisme. Marx restringia històricament la validesa del dit en el volum I de El Capital(1867), l’únic que va publicar en vida, a Europa occidental i, més particularment, a Anglaterra:
“L’anàlisi presentat a El Capital no dóna, doncs, raons, en pro ni en contra de la vitalitat de la comuna rural, però l’estudi especial que d’ella he fet, i els materials que he buscat a les fonts originals, m’ha convençut que aquesta comuna és el punt de suport de la regeneració social a Rússia. Perquè, però, pugui funcionar com a tal, cal començar eliminant les influències mortíferes que l’assetgen per tot arreu i, tot seguit, assegurar-li les condicions normals per a un desenvolupament espontani. ” [9]
Ja quatre anys abans, Marx va pensar en esmenar epistolarment al director del diari rus Otiechéstvennie zapiski:
“…Si Rússia persevera pel camí emprès des de 1861, perdrà la més bonica oportunitat que mai hagi ofert la història a un poble, i haurà de carregar amb totes les fatals vicissituds del sistema capitalista.” [10]
Com es suficientment clar, això no té res a veure amb “lleis rígides de l’evolució social”.
És ben sabut que el “marxisme” va conquerir fulminantment la intel·liguèntsia russa, no només la radical, sinó la liberal també, en l’últim quart del segle XIX. Es pot recordar, per exemple, que Marx va tenir una excel·lent relació científica i personal amb l’historiador republicà-demòcrata de la comuna agrària russa Maksim Kovalevsky (1851-1916). [11] Però el “marxisme” que va quallar a Rússia no va ser el de la carta a Vera Zasúlitx, que va conquistar a la populista per a la causa, ni el què havia fascinat -sense arribar a “convertir-lo a la causa”- al gran Kovalevsky, sinó el de les suposades “lleis rígides de l’evolució social”. La endarrerida i autocràtica Rússia havia de passar volens nolens per una fase de desenvolupament capitalista abans de poder, si més no, plantejar-se la realització d’una cosa semblant al socialisme.
Els liberals, els socialistes de càtedra i els anomenats “marxistes legals” -com Pyotr Struve (1870-1944) o el gran economista rus-ucraïnès Mikhaïl Tugan-Baranovsky (1865-1919) – van llegir indiscutiblement a Marx com poc menys que un apòstol de la modernització capitalista.
Pel que fa als socialistes polítics, després del fracàs del socialisme agrari populista dels narodniki de la generació de Herzen, Bakunin i Chernichevsky -a la qual la pagesia va donar dolorosament l’esquena a la dècada dels 60 i 70- i després del fracàs de la segona generació populista-terrorista hipervanguardista dels narodnovoltsy en la dècada següent -el germà gran de Lenin, Sasha, va ser executat en 1887 per un atemptat contra Alexandre III-, es va formar una nova generació de revolucionaris marxistes que, hostil al terrorisme conspiratori i al que ells entenien com acrítica glorificació del camperol, va optar decididament per l’organització democràtica en forma de partits i sindicats obrers de masses. L’enèrgica industrialització de la Rússia del fin de siècle -en part “pel camí emprès des de 1861″ de que va parlar Marx en 1877- i la consegüent formació d’un proletariat industrial fresc i combatiu a Moscou i, sobretot, a la capital Petersburg va venir a donar una mà al naixement i consolidació de la socialdemocràcia marxista russa.
Lenin digué una vegada que Kautsky tenia més lectors a Rússia que a Alemanya. I era veritat. Cap a 1910, la polèmica entre l’ortodòxia del “papa del marxisme” i el seu gran contrincant “revisionista” de 1898, Bernstein, era gairebé una antigalla històrica en la socialdemocràcia alemanya. Ja en els últims anys de Bebel, una legió de funcionaris de partit -Legien, Ebert, Scheidemann, etc.- s’havia fet amb el control de la SPD, i per a aquests funcionaris el “marxisme” o qualsevol idea teòric-política que no tingués a veure amb el dia a dia de la lluita sindical i parlamentària i amb la gestió quotidiana de la imponent contrasocietat civil que havia anat aixecant la socialdemocràcia -aquella meravellosa xarxa de diaris, revistes, editorials, cooperatives, entitats financeres, universitats, clubs esportius , teatres, biblioteques, clubs esportius, orquestres, horts en comú, cases del poble, etc.- era poc més que un guarniment cosmètic sense el menor interès. Sota l’autocràcia tsarista, però, la situació era molt diferent.
El marxisme ortodox retòricament revolucionari de Kautsky tenia un gran públic potencial. Rússia necessitava una revolució que enderroqués al tsarisme i la constituís com a República democràtica. No per casualitat, va ser la polonesa-russa establerta a Berlín Rosa Luxemburg -qui ja havia polemitzat amb Bernstein el 1898 amb arguments molt més intel·ligents que els de Kautsky- la que va agitar les aigües de la SPD el 1910 plantejant com peremptòria la necessitat de lluitar per una República democràtica en la pròspera Alemanya Guillermina, a la qual tan estupendament semblava adaptar-se la “ben provada tàctica” dels pacients i continus avenços socialdemòcrates. [12] L’estòlida resposta de Kautsky, que havia censurat prèviament la publicació del text de Rosa a la Neue Zeit, va ser aquesta:
“Ja en la seva posició de partida va errada. Al programa del nostre partit no hi ha ni una sola paraula sobre la República” [13]
Sis anys abans, al Congrés d’Amsterdam de la II Internacional, s’havia assistit a un duel entre el cap de la socialdemocràcia alemanya, Bebel, i el cap de l’ala republicana del socialisme francès, Jean Jaurès, inveteradament enfrontat al sectarisme del suposat “marxista ortodox” Jules Guesde. Bebel, tot criticant la política jauresiana de col·laboració amb l’esquerra republicana petit burgesa en la construcció i defensa d’una República laica en l’estela del cas Dreyfuss, va arribar a dir:
“Per molt que envegem als francesos la seva República, ni se’ns ocorreria deixar-nos tallar el cap per ella.”
Monarquia semiautocràtica, o constitucional, o parlamentària, o República, ja parlamentària, ja presidencialista, no serien sinó diferents formes d’Estat burgès, aptes de diferent manera al manteniment del domini capitalista de classe: aquesta era la idea central de Bebel. Aparentment, la socialdemocràcia alemanya ja ni se’n recordava de la duríssima crítica del vell Engels al Programa d’Erfurt redactat pel propi Kautsky en 1891:
“A la SPD es fantasieja amb la idea que ‘la present societat va creixent cap al socialisme’. Però no es pregunta si amb això, i amb la mateixa necessitat, la societat creix desbordant la seva vella constitució social, de manera que aquesta vella closca, com la del cranc en creixement, ha d’esclatar també violentament. Com si a Alemanya la societat no hagués de trencar més les cadenes de l’ordre polític encara semiabsolutista (…) Es pot concebre que la vella societat creixi i es desenvolupi pacíficament en el sentit de la nova en països en què la representació política concentra en sí tot el poder (…) però proclamar això a Alemanya (…) i proclamar-ho, a sobre, sense cap necessitat, significa acceptar la fulla de parra amb que l’absolutisme cobreix les seves vergonyes i lligar-se un mateix a la pròpia indefensió.”
Sigui això com sigui, la rèplica de l’heterodox Jaurès a l’ortodox Bebel va ser memorable i tràgicament premonitòria:
“El que avui a Europa i al món resulta un llast per al manteniment de la pau, per a l’assegurament de les llibertats polítiques, per al progrés del socialisme i de la classe obrera, no són els suposats compromisos, els ponderats assajos dels socialistes francesos que s’han aliat amb la democràcia per salvar la llibertat, el progrés i la pau del món, sinó la impotència política de la socialdemocràcia alemanya. (…) hi ha exemples d’admirable coratge en el proletariat alemany. Però en la seva història no hi ha cap mena de tradició revolucionària. No ha conquistat el sufragi universal a les barricades.”
Bebel va morir a 1910. Quatre anys després, el 3 de juliol de 1914, l’enèrgic pacifista internacionalista Jaurès va ser assassinat a París per un nacionalista bel·licista d’extrema dreta. I només unes setmanes després, a l’agost, el maximalista ortodox Guesdes i els marxistes ortodoxos alemanys van capitular vergonyosament i van votar -en els seus respectius parlaments- els crèdits de guerra i la unión sacrée i el Burgfrieden amb les seves respectives burgesies nacionals. Va ser el final de la Internacional Socialista tal com l’havia concebut el seu principal inspirador, Engels, el 1889.
La socialdemocràcia russa (menxevics i bolxevics) es va mantenir en posicions internacionalistes i no va recolzar la guerra. Els menxevics recolzaven una pau incondicional justa i sense annexions territorials que posés immediata fi a la carnisseria. Els bolxevics tenien això per il·lusori, i van advocar, des del principi, per posar fi a la Gran Guerra promovent guerres civils de classe que enderroquessin a les respectives burgesies bel·licistes. Lenin no veia la Gran Guerra com un fenomen excepcional i desgraciat que venia a interrompre tràgicament l’Era de la Seguretat, sinó, lúcida i premonitòriament, com el començament d’un temps històric radicalment diferent:
“L’imperialisme posa en risc el destí de la cultura d’Europa: aquesta guerra no trigarà a ser seguida per unes altres, llevat que hi hagi revolucions reeixides. Tota aquesta xerrameca buida de la ‘última guerra’ és una perillosa fabricació enganyosa, ‘mitologia’ filistea (…) La bandera proletària de la guerra civil no només ajuntarà a centenars de milers d’obrers amb consciència de classe, sinó a milions de semiproletaris i petit burgesos (…) als quals els horrors de la guerra no només atemoriran i deprimiran, sinó que els il·lustraran, també; els instruiran, els espavilaran, els organitzaran, els temperaran i els prepararan per a la guerra contra la burgesia del ‘propi’ país i dels països ‘estrangers’. I això passarà, si no avui, demà; si no durant la guerra, després de la guerra; si no en aquesta guerra, en la propera.” [14]
Tal com havia pronosticat (i temut) el vell Engels, la guerra va tancar definitivament la “Era de la Seguretat” i va reobrir un cicle revolucionari clàssic a escala mundial com el que s’havia viscut entre 1789 i 1871.
Rússia, la potència industrialment més endarrerida d’Europa, va conèixer una primera Revolució al febrer de 1917, que va acabar amb la monarquia imperial dels Romanov, i una segona Revolució a l’octubre, que va enderrocar al govern provisional i va transferir tot el poder als consells (soviets) d’obrers, camperols i soldats. I a Alemanya, la potència industrialment més avançada d’Europa, l’anomenada Revolució de Novembre de 1918 va posar fi a la monarquia semiautocràtica dels Hohenzollern.
La Revolució russa d’Octubre de 1917 va portar al poder als bolxevics que, entre abril i setembre d’aquell any, van passar vertiginosament de ser una minoria en els soviets a conquerir una àmplia majoria en ells. La Revolució alemanya de novembre de 1918 va portar al poder a una coalició dels dos partits obrers en què s’havia escindit la socialdemocràcia en 1916: la SPD, ara anomenada MSPD o “Socialdemocràcia Majoritària”, i la USPD, el Partit Socialdemòcrata Independent en què havien acabat confluint vells rivals: Kautsky, Bernstein i Rosa Luxemburg.
La potència més avançada i la més endarrerida, Alemanya i Rússia, es convertien ara en laboratoris d’una dura prova pràctica per als diferents “marxismes” teòrics tan profundament arrelats en ambdós països. Per exemple, per a les idees del que era una revolució “burgesa” i una revolució “proletària”, concebudes pel kautskysme com etapes polítiques corresponents a diferents estadis de l’”evolució social i les seves lleis rígides”.
Alemanya era ja la primera potència industrial del planeta i comptava amb el més disciplinat, afermat i multitudinari moviment obrer del món. Però la Monarquia Guillermina ni tan sols era una monarquia parlamentària: era una monarquia semiautocràtica purament constitucional (com la austrohongaresa o l’espanyola), on el Reichstag, a més de ser políticament impotent -no tenia capacitat per enderrocar un govern-, era triat per un particular sufragi censatari que dividia la població en tres categories fiscals (Dreiklassenwahlrecht), a cadascuna de les quals s’assignava un terç de diputats. Com s’havia d’entendre, doncs, la Revolució de Novembre de 1918, com una revolució “burgesa” o com una revolució “proletària”?
I malgrat que molts coincidien en que la Revolució russa de febrer de 1917 havia estat una revolució “burgesa” perquè, en efecte, havia portat inicialment al govern provisional a una coalició liberal sense socialistes de cap tendència, la veritat és que, com totes les revolucions suposadament “burgeses”, va venir d’un aixecament del poble treballador, concretament un 8 de març (de l’antic calendari gregorià rus), dia internacional de la dona treballadora -una tradició inaugurada a 1910 per Rosa Luxemburg i Clara Zetkin-, en què desenes de milers d’obreres es van manifestar a Petersburg per protestar contra l’escassetat d’aliments i contra la guerra que s’havia emportat ja a tants marits, fills i germans. [15] I en la manifestació proletària preinsurreccional, ja majoritàriament bolxevic, del 18 de juny de 1917, els manifestants es van bolcar sobre l’Avinguda Nevsky de Petrograd cantant (com el poble treballador de Barcelona la nit del 14 d’abril de 1931) la -“burgesa”? – Marsellesa! [16]
Precisament, un dels més perceptius crítics coetanis de l’experiment bolxevic va ser el gran historiador francès Albert Mathiez (1874-1932), que venia des de començaments de segle renovant els estudis de la Revolució Francesa i que havia rehabilitat completament a Robespierre i al Partit de la Muntanya contra totes les falses llegendes fabricades en mal seu a tot el llarg del segle XIX. Mathiez es va entusiasmar inicialment amb la Revolució d’Octubre, fins al punt que va ingressar al Partit Comunista francès a 1920. Va notar que Lenin coneixia molt bé el desenvolupament de la Revolució francesa –l’havia estudiat a fons, i no sobre fonts secundàries, sinó amb escrupolós treball en fonts primàries guardades a la Bibliothèque Nationale i en d’altres arxius municipals en els seus anys d’exili parisenc- i va observar que l’assalt al poder dels bolxevics entre juny i octubre de 1917 replicava i guardava moltes analogies amb l’ascens montagnard al poder a partir del 10 agost 1792 (el 22 de setembre es proclamaria la I República Democràtica francesa). Mathiez va publicar un cèlebre article, “Bolxevics i Jacobins”, que Gramsci va traduir immediatament a l’italià per la seva revista Ordine Nuovo. [17]
No caldrà dir que per Mathiez, robespierrista convençut, això no era una censura al bolxevisme, sinó tot el contrari. La idea -immediatament posada en circulació per molts dels seus enemics i repetida després fins a la nàusea per tota la historiografia sectàriament conservadora- de que Lenin i els bolxevics s’haurien limitat a donar un cop d’estat a l’octubre de 1917 no podia ser-li més aliena. Ans al contrari, Mathiez no hauria pogut estar més d’acord amb la historiografia actual que, disposant d’arxius inaccessibles fins fa pocs anys, prova concloentment l’àmplia base de masses i el caràcter democràtic de la presa del poder bolxevic. En el pròleg al seu recent i aclamat llibre sobre el primer any del poder bolxevic, Alexander Rabinowitch escriu:
“Vaig arribar [en el meu anterior llibre] [18] a la conclusió que la Revolució d’Octubre a Petrograd no va ser una operació militar, sinó més aviat un procés gradual desenvolupat sobre el terreny d’una cultura política profundament arrelada a la població, així com d’una àmplia insatisfacció amb els resultats de la Revolució de febrer combinada amb la força de l’irresistible atractiu de les promeses dels bolxevics: pau, pa i terra immediatament per als camperols i una democràcia de base a través dels soviets multipartidistes. Però aquesta interpretació llançava tantes preguntes com contestava. Tot i que semblava clar que l’èxit del partit bolxevic el 1917 es devia en bona mesura a la seva naturalesa i a la seva acció obertes, relativament democràtiques i descentralitzades, ¿Cóm explicar, doncs, que aquest partit es convertís, tan ràpidament, en una de les organitzacions polítiques més robustament centralitzades i autoritàries de l’època moderna? ” [19]
El diagnòstic de Mathiez sobre aquesta ràpida evolució del bolxevisme democràtic cap a una dictadura de partit únic, que el va portar a ell mateix a trencar molt aviat (1922) amb el comunisme, va ser que aquesta dictadura no tenia res a veure amb la dictadura democràtica montagnard. Ni tan sols, per exemple, al pic extrem del Terror jacobí (1793-4), assetjada la República pels exèrcits de les potències monàrquiques reaccionàries d’Àustria i Prússia, sumats a l’”exèrcit dels prínceps” de l’aristòcrata emigrat Condé -a sou d’Àustria, Anglaterra i Rússia-; ni tan sols en aquesta circumstància, dic, va limitar el Comitè de Salut Pública la llibertat d’expressió, com sí van fer els bolxevics ja a partir de gener de 1918.
Cal observar que “dictadura” no significava fins ben entrat el segle XX el mateix que ara. En la tradició clàssica romana, una “dictadura” era una institució republicana, mitjançant la qual, en períodes extrems de guerra civil, el “poble” -és a dir, el Senat- comissionava i encarregava tot el poder executiu a un dictator per a un període limitat de temps (normalment, sis mesos), acabat el qual estava obligat a retre comptes davant els seus comitents del que havia fet o deixat de fer durant aquest període excepcional de plens poders. És a dir, la “dictadura” en el sentit clàssic del terme era una institució fideïcomissària, no un despotisme “sobirà” com han estat, o tendit a ser, de maneres molt diferents, [20] les dictadures que ha conegut el segle XX: Stalin, Mussolini, Hitler, Franco, etc.
Quan Barère presenta davant la Convenció legislativa republicana el seu projecte per substituir l’ineficient Comitè de Defensa General per un Comitè de Salut Pública, s’expressa en aquests termes d’allò més tradicional:
“En tots els països, en presència de conspiracions flagrants, s’ha sentit la necessitat de recórrer momentàniament a autoritats dictatorials, a poders supralegals. (…) Què heu de témer d’un comitè responsable, incessantment vigilat per vosaltres, que no dictarà lleis i que no farà sinó acuitar i pressionar els agents del poder executiu? Què heu de témer d’un comitè que no pot actuar sobre la llibertat dels simples ciutadans, sinó només sobre els agents del poder que resultarien sospitosos? Què heu de témer d’un comitè instituït per a un mes? ” [21]
Doncs bé; el Mathiez crític del bolxevisme concedeix que “tota revolució és una guerra civil, ja que es tracta de reconfigurar la propietat, i la propietat, juntament amb la vida, és el que resulta més apreciat per l’home”. Però la dictadura jacobina de l’any II va ser una “dictadura del bé públic” estretament associada a una “política decididament democràtica”, una “dictadura [fideïcomissària] de la Convenció”, l’assemblea legislativa elegida per sufragi universal. És més, com s’observen en la llarga i lluminosa introducció a la seva recent reedició de La reaction thermidorienne (1929) -el llibre de Mathiez ocultat per l’estalinisme francès- Florence Gauthier i Yannick Bosch:
“Per la seva naturalesa, aquesta ‘dictadura del bé públic’ associa estretament el poble a la presa de decisions i a l’execució de les lleis. I a tal punt, que el Terror va ser caracteritzat pels seus enemics [termidorians] com una ‘tirania de l’anarquia’, un ‘sistema’ en què el poble estava ‘en perpètua deliberació’. ” [22]
No cal dir que la noció marxiana i engelsiana de la “dictadura del proletariat” es corresponia amb la concepció fideïcomissària clàssica de la dictadura com a institució republicana en condicions de guerra civil. Precisament en la seva crítica del projecte del Programa d’Erfurt de l’SPD (1891), en plena Era de la Seguretat, Engels havia sentit la necessitat de recordar a la direcció de la socialdemocràcia el que era la “dictadura del proletariat”, el que era la república democràtica i les lliçons de la “gran” Revolució Francesa:
“Si una cosa és clara, és que el nostre partit i la classe obrera només podran arribar al poder sota la forma de la república democràtica, que és la forma específica de la dictadura del proletariat com ja ensenya la gran Revolució Francesa.” [23]
Amb el que arribem a la crítica marxista coetània més equànime i profunda de l’experiment bolxevic, la de Rosa Luxemburg. En un manuscrit-esborrany trobat entre els seus papers pòstums, i publicat el 1922 pel seu amic, advocat i marmessor polític, Paul Levi, amb el sobri títol de La Revolució Russa, [24] Rosa insistirà, sense citar-lo, en el problema plantejat per Engels en 1891 de la dictadura revolucionària i la República democràtica. El text comença amb una crítica despietada del “marxisme” kautskynià:
“Però el curs [de la Revolució russa] s’ha revelat també, per a qualsevol observador capaç de pensar, com una refutació demolidora de la teoria doctrinària que Kautsky comparteix amb el partit dels socialdemòcrates ara en el govern [alemany], segons la qual Rússia, en tant que país econòmicament endarrerit, predominantment agrari, no estaria prou madur per a la revolució social i per a una dictadura del proletariat (…) Aquesta teoria que a Rússia només seria viable una revolució burgesa (…) és també la de l’ala oportunista del moviment obrer rus, els anomenats menxevics.”
I amb una lloança dels bolxevics que no pot ser més significativa per al que aquí interessa:
“Tot el que un partit situat en un moment històric pot donar de sí en punt a coratge, capacitat d’acció, amplitud de visió revolucionària i conseqüència, Lenin, Trotski i els seus camarades ho han ofert a plena satisfacció. (…) La seva insurrecció d’Octubre no només va aconseguir salvar la Revolució russa, sinó que va salvar també l’honor del socialisme internacional. Els bolxevics són els hereus històrics dels anivelladors anglesos i dels jacobins francesos.”
Rosa centrava la crítica del primer any de bolxevisme en el poder en tres punts: la seva política agrària, la seva política territorial fundada en el solemne reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacions que componien el vell imperi dels Romanov i, finalment, el caràcter antidemocràtic de la incipient dictadura bolxevic. Ens limitarem de moment a l’últim i, obliquament, a algunes de les seves connexions menys evidents amb el penúltim. [25]
Rosa entra al nucli del problema amb tota claredat:
“La decisió capital de la teoria de Lenin i Trotski és precisament el de contraposar, exactament igual que Kautsky, dictadura a democràcia. ‘Dictadura o democràcia’, així plantegen el problema tant els bolxevics com Kautsky. Aquest es decideix naturalment per la democràcia, i per descomptat per la democràcia burgesa, ja que la veu precisament com l’alternativa a la transformació revolucionària socialista. Lenin-Trotski, a l’inrevés, es decideixen per la dictadura en contraposició a la democràcia i, així, per la dictadura d’un grapat de persones, és a dir, per la dictadura acord amb el model burgès.” [L’èmfasi és de l’autora.]
Ja que el significat de moltes de les paraules emprades aquí ha variat tant en els darrers 150 anys, i ja que el període que estem estudiant va ser precisament un moment d’acceleració de les mutacions semàntiques en el lèxic polític, val la pena aturar-se una mica en aquest text que, d’altra banda -no ho oblidem-, no és sinó un primer esborrany-esquema mai corregit ni completat (Rosa va ser assassinada tot just unes setmanes després d’escriure’l).
Al lector dels nostres dies el sorprendrà, d’antuvi, la idea d’una “dictadura” no contraposada a “república” i a “democràcia”, i no diguem la possibilitat, òbviament implicada per Rosa, d’una “dictadura republicana democràtica”. Ja s’ha dit abans que la noció clàssica, d’ascendència romana republicana, de “dictadura” era fideïcomissària, no -com se sol entendre ara, després de les experiències del segle XX- sobirana. [26]
El que, per tant, està dient en aquest paràgraf Rosa és que Kautsky s’ha oblidat de la República democràtica com a dictadura fideïcomissària del proletariat i els seus aliats populars (en el sentit d’Engels i de Marx) i, més important encara, que Lenin i Trotski estan en vies d’introduir una novetat radical particularment desagradable, i és a saber: una dictadura no fideïcomissària, és a dir, una dictadura que es creu dispensada de respondre davant els seus suposats comitents (el “poble”, el “proletariat”, l’”aliança d’obrers, camperols i soldats”, o el que sigui). És a dir, que Lenin i Trotski, sense advertir-ho, estarien en vies d’engendrar un monstre característic del segle XX, una dictadura sobirana. Rosa, per descomptat, ni pidolava ni temia favors:
“Si podeu veure en les llavors del temps
I dir quins grans creixeran i quins, no
Parleu-me a mi, que ni pidolo
Ni temo els vostres favors. “ [27]
Criticant la justificació oferta per Trotski de la dissolució de l’Assemblea Constituent al novembre de 1918, Rosa dóna una lliçó de teoria democràtica de la representació política com fideïcomís i del seu paper en una dictadura democràtica republicana. Trotski sostenia, en substància, que en els mesos que van precedir la Revolució d’Octubre s’havia produït un vigorós desplaçament de les masses cap a l’esquerra, cosa que es reflectia, per exemple, en l’enfortiment de l’ala esquerra dins el partit social-revolucionari . No obstant això, en les llistes d’aquest partit per a l’Assemblea Constituent seguien dominant molt àmpliament “els vells noms de l’ala dreta”, com el mateix Kerenski. “El maldestre mecanisme de les institucions democràtiques” no pot, diu Trotski, seguir el ritme de la politització i radicalització de les masses populars. Però, llavors, replica Luxemburg:
“…Cal meravellar-se de que gent tan espabilada com Lenin i Trotski no treguin d’això la conclusió que dels fets esmentats hauria de seguir-se immediatament. Ja que l’Assemblea Constituent havia estat triada bastant abans del moment de canvi decisiu -la insurrecció d’Octubre- i en la seva composició es reflectia la imatge del passat superat (…), anava de sí que el que havien de fer era precisament liquidar aquesta (…) Assemblea Constituent nascuda morta i ‘decretar noves eleccions!”
Enfront de la suposada “malaptesa del mecanisme de les institucions democràtiques“, Rosa observa que precisament “l’experiència històrica de totes les èpoques revolucionàries” mostra el contrari. La relació entre els representants polítics i les seves bases socials mandants o comitents no està fixada i encapsulada estàticament com es figura l’”esquemàtica abstracció” de Trotski, el qual, amb una concepció de la representació política mancada del més elemental dinamisme, “ve a negar tota connexió intel·lectual entre els que foren electes en un altre temps i el seu electorat, qualsevol interacció entre ambdós “:
“Com contradiu això tota l’experiència històrica! Perquè el que ens ensenya aquesta és, al contrari, que el viu fluid del sufragi popular esbandeix constantment els cossos de representants, els penetra, els orienta.”
Fins i tot en els parlaments burgesos de l’època, no elegits per sufragi universal:
“…Podem observar de tant en tant les més delicioses cabrioles executades per ‘representants del poble’ que, sobtadament posseïts per un nou ‘esperit’, comencen a expressar-se en tons inaudits, i fins les més ressecades i ennegrides mòmies semblen rejovenir (…) al so del clam que surt de fàbriques, tallers i carrers. I aquests efectes vius del sufragi i la maduració política de les masses en els cossos electes haurien d’encallar precisament en el curs d’una revolució? (…) Al contrari! Precisament el foc abrasador de la revolució genera aquell aire polític lleuger, vibrant i receptiu pel qual les ones del sufragi popular i el pols de la vida del poble incideixen al punt i de la manera més meravellosa en els cossos representatius “.
És veritat que:
“…Tota institució democràtica té els seus límits i mancances, el que comparteix amb la resta de les institucions humanes. Només que el remei descobert per Lenin i Trotski -la liquidació de la democràcia en general- és encara pitjor que el mal que pretén esmenar, perquè cega precisament l’única font viva capaç de corregir totes les insuficiències innates en les institucions socials: la vida política activa, desinhibida, enèrgica de les més àmplies masses populars “
Com es veu, Rosa Luxemburg critica l’experiment del primer any bolxevic apel·lant a idees normatives bàsiques de la teoria de la democràcia republicana revolucionària moderna en l’estela de la Revolució francesa, de la qual va ser fill també el primer “marxisme” originari. [28] No obstant això, el seu text està travessat per una interessant tensió conceptual que salta especialment a la vista en la seva inclement -i de vegades, lúcida i precisa- crítica a la política territorial bolxevic fundada en el reconeixement incondicional del dret d’autodeterminació de les nacions que componien l’Imperi dels Romanov. La tensió de fons és entre la reducció conseqüencialista de la política a pures qüestions d’oportunitat més o menys conjunturalment “històriques” i l’afirmació de la política republicana-democràtica com fundada en última instància en la defensa de principis i drets inalienables llargament independents de les conjuntures “històriques” i les “correlacions de força”. Cal fixar-se en aquest pas:
“…Que polítics tan sobris i crítics com Lenin i Trotski i els seus amics, que per a qualsevol fraseologia utòpica com desarmament, federació internacional dels pobles, etc., reserven com a màxim un irònic encongiment d’espatlles, converteixin ara una buida consigna del mateix tenor [com és el dret d’autodeterminació de les nacions] en el seu cavall de batalla, ens sembla que només pot atribuir-se a un càlcul polític d’oportunitat.”
A continuació, Rosa procedeix a una crítica demolidora d’aquest càlcul polític d’oportunitat bolxevic. [29] Queda fora dels interessos d’aquesta xerrada discutir l’encert d’aquesta crítica. Perquè el que aquí interessa és una altra cosa. Aquesta: el llenguatge dels drets humans inalienables -intrínsecament lligat a la teoria de la república democràtica- s’havia eclipsat després de Termidor (1795) i havia desaparegut gairebé completament després de 1848, molt particularment en l’època de cristal·lització del “marxisme” doctrinari socialdemòcrata i de l’adaptació del mateix a una Belle Époque dominada per la Realpolitik imperial-colonial.
Rosa intueix en el seu text que la fonamentació normativa de la República democràtica és una cosa molt diferent de les pures consideracions “històriques” d’oportunitat política. Observa agudament, per exemple, la cridanera contradicció en què incorren Lenin i Trotski en tractar els drets democràtics amb meres consideracions (errades, en opinió de Rosa) d’oportunitat instrumental mentre semblen, en canvi, disposats a oferir al dret a l’autodeterminació de les nacions la dignitat normativa d’un dret inalienable, àmpliament independent dels càlculs d’oportunitat política:
“La contradicció (…) és tant més incomprensible, com que les formes democràtiques de la vida política a tots els països (…) constitueixen, en efecte, fonaments superlativament valuosos, imprescindibles fins i tot, de la política socialista, mentre que el maleït ‘dret d’autodeterminació de les nacions’ no és sinó buida fraseologia, faula petit burgesa. “
Quan, després de 150 anys d’eclipsi post-termidorià, el llenguatge republicà dels drets humans universals i inalienables va ser recuperat en la vida política internacional després de la derrota militar i política del nazi-feixisme, el dret inalienable d’autodeterminació dels pobles -juntament amb les altres dues dimensions dels drets Humans, és a dir, els drets individuals inalienables i els drets inalienables de la Humanitat tota i indivisible- es va convertir, com és àmpliament conegut, en l’ariet normatiu de la descolonització.
La derrota del nazisme va obrir fins a cert punt una època de franc retrocés de la Realpolitik reductora de la política a pures consideracions d’oportunitat. Però la veritat és que el “marxisme” doctrinari cristal·litzat en la Belle Époque no s’havia lliurat del contagi. El text de Rosa que estem comentant és important també perquè en ell aflora aquesta tensió, a la qual, òbviament, sucumbeix la seva autora. Rosa considera “fraseologia petit burgesa” el dret d’autodeterminació dels pobles, però, encara que podem veure en el seu text intents per defensar la democràcia sobretot amb arguments d’oportunitat política “històrica” enfront de la dictadura sobirana bolxevic incipient, no pot deixar de dir que els drets democràtics en tots els països són “fonaments superlativament valuosos” de la política socialista.
Ara bé; amb la mateixa lògica conseqüencialista podien Lenin i Trotski replicar que això dels “fonaments superlativament valuosos” és pura fraseologia metafísica petit burgesa. I Trotski, en efecte, ho va fer. No responent a Rosa, sinó a Kautsky en la important polèmica que tots dos varen tenir entre 1918 i 1920:
“La doctrina de la democràcia formal no està constituïda pel socialisme científic, sinó pel dret natural. L’essència del dret natural rau en el reconeixement de normes jurídiques eternes i invariables que troben en les diferents èpoques i entre els diferents pobles expressions més o menys restringides i deformades. El dret natural de la història moderna, tal com ho va produir l’edat mitjana, comportava, sobretot, una protesta contra els privilegis de les castes, contra els abusos sancionats per la legislació del despotisme i contra altres productes ‘artificials’ del dret positiu feudal. La ideologia del tercer estat, encara massa feble, expressava el seu propi interès per mitjà d’algunes normes ideals que van arribar després a convertir-se en l’ensenyament de la democràcia (…). La personalitat és un fi en sí; els homes tenen tots el dret d’expressar el seu pensament de paraula i per escrit; tot home té un dret de sufragi igual al dels altres. Emblemes de combat contra el feudalisme, les reivindicacions de la democràcia van significar un progrés. Però amb el córrer del temps, la metafísica del dret natural, que és la teoria de la democràcia formal, s’ha fet cada vegada més reaccionària: és el control d’una norma ideal sobre les exigències reals de les masses obreres i dels partits revolucionaris . ” [30]
Es pot observar que, polemitzant amb Kautsky, Trotski accepta el gruix dels dogmes “marxistes” de l’ortodòxia kautskyana. Per exemple, el de la caracterització de la francesa com una revolució “burgesa”. Si es repassa la discussió entre Kautsky i Trotski sobre democràcia, es pot veure que es tracta d’una discussió desenvolupada íntegrament en termes d’oportunitat historicopolítica, com si la dimensió pròpiament normativa de la política no existís o fos fraseologia metafísica “burgesa”. La disputa entre el vell “papa del marxisme” i els joves bolxevics declarats en rebel·lia és tremenda i dramàtica, com ho van ser les circumstàncies en què es va produir. Figurem-nos: en plena guerra civil russa, Trotski, el fundador de l’exèrcit rus, escriu el seu “Anti-Kautsky” muntat en un vagó de campanya militar. Però la seva idea filosòfica, si així es pot dir, de la democràcia no era tan diferent. Tots dos estaven encunyats pel “marxisme” doctrinari de l’Era de la Seguretat i, en cert sentit, igualment desorientats per la caiguda de la mateixa. Enmig del desastre de la Gran Guerra, Trotski va observar amb gran perspicàcia que:
“El marxisme va arribar a ser per al proletariat alemany, no la fórmula algebraica de la revolució que havia estat en els seus orígens, sinó el mètode teòric d’adaptació a l’estat nacional-capitalista coronat pel casc prussià”. [31]
Però la veritat és que els bolxevics estaven força més encunyats del que ells mateixos podien imaginar per aquest “marxisme” doctrinalment fabricat per la socialdemocràcia alemanya en l’era de l’imperi de la Realpolitik que va ser l’Era de la Seguretat: auctoritas, non veritas facit legem (la vella consigna absolutista hobbesiana de que l’autoritat, i no la veritat, fa la llei). Com ho suggereix el que, en el mateix moment històric (1921), sota la República de Weimar, el vell revisionista Edward Bernstein, un enemic molt més radical -i més intel·ligent- que Kautsky de l’experiment bolxevic, deia coses sorprenentment semblants a les que acabem d’escoltar de Trotski. Només que fent explícit el rerefons véterosocialdemòcrata d’aquesta visió purament conseqüencialista, mancada de la menor consciència de la necessitat de fonamentació pròpiament normativa de l’acció política, i que no és altre que el de la famosa “evolució social” i els seus “lleis rígides “:
“La doctrina de Marx i Engels s’ha d’entendre com una teoria de l’evolució (…) Aquesta circumstància, a saber: que la teoria marxista del socialisme i els seus objectius es derivin d’una evolució de fet i d’uns moviments reals, la diferència de les seves precursores, totes les quals es fundaven, no en una teoria evolutiva, sinó, d’una manera o altra, en el dret natural. D’això va tractar la segona de les meves lliçons [a la Universitat Humboldt de Berlín, el 1921], titulada `La fonamentació iusnaturalista del socialisme ‘, a on apuntava, entre altres coses, al vincle del socialisme iusnaturalista racionalistament construït amb la ideologia de la Gran Revolució Francesa. Però també molts socialistes que creuen procedir científicament pel fet d’apel·lar a l’economia raonen iusnaturalistament, el que amenaça constantment amb l’extraviament utopitzant.” [32]
La idea de que la Revolució Francesa hauria estat “burgesa” forma part d’un esquema quallat a la Belle Époque i canonitzat pel “marxisme” ortodox de la II Internacional. Ni Marx ni ningú abans de 1850 l’havia considerat com res més que una gran revolució popular democràtica en el sentit que invariablement va tenir la paraula “democràcia” des d’Aristòtil al segle IV abans de la nostra era fins a finals del XIX, és a dir, com un moviment polític del démos, és a dir, dels pobres lliures que vivien per les seves mans.
Com una revolució, doncs, no menys “antifeudal” que “antiburgesa”. Perquè el “poble” -i, menys encara, el menu peuple robespierreà- no era la “burgesia”, el “tercer estat”, sinó un “quart estat” compost de petits camperols, artesans, petits comerciants i jornalers i assalariats. I qualssevol que fossin les seves insuficiències com a analistes i crítics de la Revolució Francesa, Marx i Engels van saber això des de sempre. Mai van emprar el terme oximorònic, que avui passa per prototípicament “marxista”, de “democràcia burgesa”. [33]
En els seus anys d’aprenentatge, el jove Marx va extreure i va subratllar amb particular èmfasi aquest pas de Robespierre que va trobar citat en una de les seves primeres lectures d’investigació sobre la Revolució Francesa (concretament, en el tom II dels 4 volums de l’hel·lenista i historiador francmaçó alemany Wilhelm Wachsmuth sobre la Història de França en l’Era Revolucionària): [34]
“Robespierre (papiers inèdits): ‘els perills interiors vénen dels burgesos; per vèncer els burgesos , cal unir el poble. Cal … que els sansculottes rebin una paga i es mantinguin a les ciutats. Cal armar-los, enutjar-los, il·lustrar-los.” [35]
Resulta d’allò més instructiu observar que, entre la revolució russa “burgesa” de febrer de 1917 i la revolució “proletària” d’octubre de 1917, sota el govern provisional de coalició entre social-revolucionaris i liberals, aquest lèxic democràtic abandonat feia anys pel “marxisme” doctrinari cristal·litzat en la Belle Époque -si no condemnat com “buida xerrameca petit burgesa” (Trotski, Lenin) o com a “extraviament utopitzant” (Bernstein)- es mantenia molt viu en la consciència i en la parla dels pobles. Reparis, si no, per limitar-nos a un sol exemple, en aquesta declaració del primer regiment (pro-bolxevic) de fusellers de Petrograd del 21 de juny:
“D’aquí en endavant, només enviarem destacaments al capdavant quan la guerra hagi adquirit un caràcter revolucionari, cosa que només passarà quan els capitalistes hagin estat apartats del govern i el govern hagi passat a mans de la democràcia, representada pels diputats del soviet panrus d’obrers, soldats i camperols. ” [36]
La virulenta polèmica de 1918-1919 entre Kautsky i Trotski resulta summament instructiva si es torna a llegir avui tenint en ment més el fons tàcit del que compartien que els seus evidents desacords. Trotski mostra, per exemple, que, d’haver participat en la polèmica del Congrés socialista d’Amsterdam de 1904 a què abans ens hem referit, s’hauria alineat amb Bebel, i no amb Jaurès. I d’haver participat en la polèmica entre Kautsky i Rosa el 1910, potser s’hauria alineat amb Kautsky i no amb Rosa. Monarquia autocràtica, monarquia constitucional, monarquia parlamentària o república democràtica no són per a ell sinó, totes, pures i amb prou feines diferents formes de dominació capitalista:
“Absolutisme, monarquia parlamentària, democràcia: a ulls de l’imperialisme, i sens dubte de la revolució que ve a prendre el seu lloc, totes les formes governamentals de la dominació burgesa, del tsarisme rus al federalisme quasi-democràtic de Amèrica del Nord, són iguals des del punt de vista dels drets i formen part de combinacions en què es complementen indissolublement unes a les altres. Arribat el moment crític, l’imperialisme ha aconseguit sotmetre, amb tots els mitjans de què disposa, i assenyaladament a través del parlament -qualsevol que fos la aritmètica de l’escrutini- a la petita burgesia urbana i rural i fins i tot a l’aristocràcia obrera. La idea nacional que havia guiat al tercer estat [sic!] En el seu accés al poder va tenir en el curs de la guerra el seu període de renaixement amb la ‘defensa nacional’. (…) El naufragi de les il·lusions imperialistes, d’antuvi en els països vençuts i, després, amb cert retard, als països vencedors, ha destruït les bases mateixes de la en altre temps democràcia nacional i del seu instrument essencial, el parlament democràtic. ” [37]
És notabilíssim que Trotski, exactament igual que el seu contrincant Kautsky, raoni el 1919 com si la democràcia parlamentària fos una institució amb una llarga història al darrere tant en els “països vencedors” com en els “països vençuts”. Perquè la veritat és que, en el moment d’esclatar la Gran Guerra, a part de la petita Suïssa, hi havia una sola democràcia republicana parlamentària amb sufragi universal (masculí) al món: la III República francesa sortida de la guerra francoprussiana en 1871. La resta eren monarquies autocràtiques, com la tsarista, monarquies merament constitucionals amb parlaments políticament impotents com la Guillermina, la Austro-Hongaresa, la italiana o l’espanyola. I la monarquia britànica, plenament parlamentària, sí, des de 1832, però sense ple sufragi universal. O una República presidencialista dels EUA que, segons hem vist, el mateix Trotski només s’atreveix a qualificar de “quasi-democràtica”.
La veritat és que la democràcia parlamentària només va arribar a Europa després de la fi de la Gran Guerra i la caiguda de les velles monarquies centrals. Només amb la caiguda del tsar després de la Revolució de febrer de 1917 va conèixer Rússia una República parlamentària amb sufragi universal. Només després de la Revolució de Novembre de 1918 i el govern provisional de coalició obrera SPD-USPD va conèixer Alemanya una República parlamentària amb ple sufragi universal (masculí i femení). El mateix va passar amb la I República austríaca en 1918, gràcies al govern obrer socialdemòcrata inspirat pel vell jurista Karl Renner i el jove cap de files teòric de l’austromarxisme, Otto Bauer. Per la seva banda, el Partit Laborista britànic va multiplicar la seva representació parlamentària després de la Quarta Reforma i la consegüent nova llei electoral (Representation of the People Act ) de 1918,[38] i va aconseguir arribar per primera vegada al govern en 1923 després de la celebració de les primeres eleccions amb ple sufragi universal (masculí, a partir de 21 anys, i femení, a partir dels 30) celebrades a Gran Bretanya, i va ser el segon govern laborista de MacDonald el que el 1928 va promoure, amb la Cinquena Reforma, l’igual sufragi femení també a partir dels 21 anys.
I si en una Gran Bretanya que des del Reform Bill de 1832 coneixia la vida parlamentària i successives onades de progressiva ampliació del sufragi popular, la sobtada introducció del ple sufragi universal i la consegüent entrada en escena del conjunt de la població treballadora en 1918-28 -molt més enllà, doncs, de la “petita burgesia urbana i rural” i de la “aristocràcia obrera”, aquesta idée fixe del Lenin i el Trotski de l’època- va venir a significar un veritable shock atemoridor per les gents de bon i molt bon passar i per una part significativa de les anomenades “classes mitjanes” benpensants,[39] no caldrà dir el que va representar això mateix, acompanyat de la simultània parlamentarització de la vida política, en països de monarquies semiautocrátiques o merament constitucionals. Per exemple, a la Itàlia de la Monarquia Piemontesa, a l’Alemanya de la Monarquia Guillermina, a l’Àustria-Hongria dels Habsburg o -a partir de 1931- a l’Espanya de la Primera Restauració Borbònica, és a dir, en els quatre grans països europeus que van acabar sucumbint, amb molt diferents graus de resistència popular, a cops d’Estat feixistes que van venir a posar tràgicament fi en pocs anys a l’efímer experiment democràtic de l’Europa de la postguerra. [40]
Diguem-m’ho així, si som capaços de prendre-ho amb el corresponent gra de sal: Trotski i Lenin, com Kautsky i Bernstein, van pagar intel·lectualment molt car el 1918-21 el cas omís que la direcció de la socialdemocràcia alemanya havia fet el 1891 a la incòmoda crítica engelsiana del Programa d’Erfurt. Tots seguien donant per mitjanament bona la “fulla de parra” pretesament “democràtica” o “parlamentària” amb que les monarquies merament constitucionals i/o sense sufragi universal “cobrien les seves vergonyes”. I quan el final de la Gran Guerra va fer caure a Europa totes les fulles de parra i va portar ineluctablement el sufragi universal, la democràcia parlamentària, governs obrers i la irrupció i “rebel·lió de les masses” (Ortega) a la vida politicosocial per primer vegada a escala continental, tots varen reaccionar amb igual pudor de senyoreta ben criada davant l’espectacle de les vergonyes al descobert.
La proclamació popular, primer a Munic -en un improvisat míting de masses del gran socialista d’esquerra que fou Kurt Eisner (1867-1919)- i després a Berlín, de la República alemanya el 9 novembre de 1918 sorprèn els caps suprems de la socialdemocràcia majoritària (Scheidemann, Ebert) negociant en secret amb el príncep Max von Baden l’abdicació de Guillem II en el seu fill Guillem de Prússia per salvar, sigui com sigui, la monarquia dels Hohenzollern. Presumiblement, perquè el fallit intent coram populo d’abdicació del tsar Alexandre III en el seu germà, el Gran Duc Miquel, hauria donat pas al febrer de 1917 a la República a Rússia, i la República parlamentària, ai las!, hauria portat inexorablement, en uns pocs mesos, a l’ascens del bolxevisme al poder.
La veritat és que les socialdemocràcies alemanyes (majoritària i independent) en el govern provisional no van saber què fer amb la República. A diferència de la socialdemocràcia austríaca (o, anys més tard, el 1931, el PSOE), ni tan sols van participar de manera activa en l’elaboració de la Constitució republicana de Weimar (1919), que van deixar en mans, bàsicament, de l’anomenada “esquerra burgesa” del nou Partit Democràtic de Max Weber i Walter Rathenau.
Però els redactors efectius de la Constitució eren molt més “burgesos” que d'”esquerra”. No només van permetre constitucionalment una “revisió judicial” contraparlamentària que hauria de quedar fatalment en mans d’una reaccionària casta judicial guillermina intacta, [41] sinó que el constitucionalista berlinès Hugo Preuss (1880-1925), “pare de Weimar”, fortament influït pel seu col·lega i mentor alsacià Robert Redlob (1882-1962) -un enemic mortal del caràcter parlamentari de la III República francesa-, va redactar en persona aquell malaurat article 48 que, en atorgar poders excepcionals supraparlamentaris al president de la República, hauria de permetre, al cap del temps, el cop d’Estat antiparlamentari del president Hindenburg al gener de 1933 i l’accés al poder d’un partit parlamentàriament minoritari com el nazi, que tenia tot just un 33% del sufragi popular i comptava amb un milió llarg de vots menys que la sola suma dels de la SPD i la KPD (sense comptar amb el sufragi dels dos partits burgesos encara lleialment republicans, el Demòcrata i el Centre Catòlic).
És el més probable que, retòriques guerra-civilistes a part, ni Lenin ni Trotski s’enganyessin a 1918-1920 respecte de la perillosa naturalesa “sobirana” de la incipient dictadura bolxevic i la radical incompatibilitat de la mateixa amb la dictadura republicana-democràtica “fideïcomissària” prevista per Marx i Engels. [42] A favor de Lenin i de Trotski potser pugui dir-se que en cap moment van arribar a pensar en una altra possibilitat que la d’afirmar provisionalment el seu poder en la “baula més feble” de la geopolítica mundial, només com a reserva i palanca per a l’esdevenidora cadena de revolucions socialistes a escala europea (incloses les colònies imperials), esclat que preveien imminent.
Però a l’estiu de 1920, quan es va celebrar el III Congrés de la Internacional Comunista -després dels fracassos revolucionaris alemanys de gener de 1919 (que va costar tràgica i absurdament la vida a Rosa Luxemburg) i març de 1920 i del fracàs revolucionari italià de setembre de 1919-, havia d’estar ja meridianament clar per a dos Realpolitiker consumats com Lenin i Trotski que l’audaç i interessant experiment bolxevic de fomentar revolucions i insurreccions arreu, fins i tot a costa de l’aferrissada divisió del moviment obrer socialista internacional, havia arribat a la seva fi .
Com és força sabut, van fer tot el contrari del que aconsellava aquest sobri reconeixement de la situació, i malgrat la nova i poc creïble retòrica del “Front Únic” amb la socialdemocràcia, van persistir en l’experiment i en la divisió. Rosa Luxemburg va ser assassinada al gener de 1919 a mans d’un escamot de Freikorps d’extrema dreta utilitzats per a sufocar la rebel·lió a Berlín pel ministre de l’interior de la nova República, el socialdemòcrata de dreta Gustav Noske (1868-1946). [43] Paul Levi (1882-1930), el seu advocat i marmessor testamentari, el cervell més lúcid de l’acabat de néixer i cada cop més antiluxemburgista KPD (Partit Comunista d’Alemanya) va tornar a la socialdemocràcia el 1921 després de la negativa de la Internacional Comunista (IC) del “Front Únic” a permetre la incorporació de l’ala esquerra de la USPD a la secció alemanya de la IC. La USPD va acabar dissolta, i el gruix de la seva ala esquerra, pro-bolxevic, va acabar seguint el camí de Bernstein i de Kautsky, i tornant amb el cap cot a la vella SPD majoritària, ja completament dominada per dretans de pedra picada com Ebert, Noske i Scheidemann. Així doncs, l’expressió política de l’altre temps moviment obrer més important, disciplinat i massiu del món, terriblement delmat ja a la Gran Guerra, va acabar a la República de Weimar quedant en mans d’una extrema dreta socialdemòcrata només republicana al seu pesar [44] i d’un estalinisme ferotgement antiluxemburgista i més sectari encara que primitiu. [45]
El 27 d’abril de 1927, el més brillant, eloqüent i respectat parlamentari del Partit Comunista d’Alemanya (KPD) a la cambra legislativa de la República de Weimar, el prestigiós historiador i classicista Arthur Rosenberg (1889-1943), ultraesquerrà i antiluxemburgista de jove, proper després al gran Paul Levi, feia pública la seva decisió d’abandonar les files del partit. No renunciava al seu escó parlamentari al Reichstag, però. I no tant perquè concedís un gran valor polític al mateix, com perquè, donats els continus canvis en la línia política i en la composició de l’equip dirigent d’aquest partit, es negava a exposar als seus electors a un “joc d’atzar” respecte del seu successor. Conservava l’acta, en tant que “socialista sense partit.” [46] Un dia abans, i pel que sembla en paral·lel a una altra d’estil semblant dirigida al mateix Stalin, havia enviat al comitè central del KPD una carta que era molt més que una simple motivació política a l’ús -cortès o emprenyada, però rutinària- del seu cop de porta. És, es veurà de seguida, un extraordinari document històric en què es revela, de manera magnífica, el geni de Rosenberg com a analista polític. Val la pena citar-la amb extensió:
“El total ensorrament de la política de la Komintern a la Xina immediatament després de la greu derrota [de la vaga general] a Anglaterra [1926] exigeix una revisió de la forma organitzativa del moviment obrer internacional. Cada vegada és més clar que les incessants derrotes de la III Internacional no poden explicar-se per causes externes, sinó que estem en presència d’un error de fons del sistema. La moderna Rússia soviètica es fonamenta en el compromís dels obrers qualificats amb els camperols propietaris, i per tant, en la democràcia nacional russa. Per això la Rússia soviètica seria l’aliat natural tant dels moviments d’alliberament nacional a l’estranger [colonial], com dels estrats obrers socialistes moderats [metropolitans], disposats al compromís i desitjosos d’emprendre la reconstrucció. I no obstant això, els partits comunistes fora de la Rússia soviètica, per justificar la seva pròpia existència particular, es veuen obligats a recolzar-se en els estrats obrers més pobres, radicals, enemics dels compromisos i antinacionals . [47] D’altra banda, la Komintern no pot destorbar la política de la Rússia soviètica. Així sorgeixen contradiccions insostenibles. I d’aquestes contradiccions neixen les constants oscil·lacions tàctiques, els errors i les derrotes. ” [48]
El que Rosenberg plantejava aquí, en un moment històric -com de seguida veurem- crucial, era la inconsistència, nacional i internacional, de la línia Bukharin-Stalin que s’havia imposat des de 1925 amb la liquidació de la política d’industrialització a qualsevol preu representada sobre tot per Trotski, el fundador i cap de l’Exèrcit Roig i heroi de la victòria revolucionària en la Guerra Civil. Aquesta política significava, en el pla intern, la promoció de la indústria pesada a costa del benestar camperol i del consum de la població treballadora urbana, i tenia només sentit en la idea de “provisionalitat” de la dictadura del partit bolxevic, és a dir, en la idea de que el testimoni de la revolució passaria de manera imminent -precisament amb l’oportuna ajuda del poder bolxevic rus a partits comunistes jeràrquica i conspiratòriament organitzats com seccions de la IC a altres països de l’Europa occidental (i a les seves colònies). Refutades concloentment pels fets, les raons, diguem-ne internacionalistes, d’aquesta “provisionalitat”, tot havia de ser revisat: la política interna russa, no menys que la política internacional de la Komintern provinent del seu III Congrés de 1920. [49]
No tenia, doncs, sentit, en el pla intern, seguir mantenint la dictadura del partit bolxevic. Rosenberg subratlla que Rússia hauria de reconèixer políticament com el que, segons ell, ja era en la pràctica, “una democràcia nacional” fundada en “el compromís dels obrers qualificats amb els camperols propietaris”. Què volia dir exactament amb això? És important esbrinar-ho, perquè –destaquem-ho un cop més- estem estudiant un temps de vertiginoses mutacions semàntiques.
Potser la millor ajuda per entendre-ho ens la proporcioni un text de 1914 signat per un dels millors amics personals i científics no estrictament socialistes de Marx, i a qui ja hi hagut ocasió de referir-nos-hi abans, el gran historiador agrari rus Maksim Kovalevsky (1851-1916). En una conferència dictada a París i enigmàticament (per al lector d’avui) intitulada “És Rússia una democràcia social?”, [50] Kovalevsky, el savi que tant havia ajudat l’últim Marx a entendre els complexos secrets de la vella comuna rural russa, [51] descrivia així la distribució de la propietat de la terra en la Rússia de 1914, que portava ja dècades de vertiginosa industrialització i dissolució de les formes tradicionals de la propietat agrària tradicional:
“- Béns nobles: 49.906.000 desiatines [1 desiatina és una mica més d’una hectàrea, aproximadament 1,1 Ha].
– Béns en possessió de la classe comercial i industrial: 16.700.000 desiatines .
– Béns en possessió del clergat: tot just 300.000 desiatines (la secularització dels béns monàstics va tenir lloc sota el regnat de Caterina II).
Pel que fa a la classe camperola, abans de la nova reforma agrària [de 1906], [52] posseïa ja, a títol d’indivís, 138 milions de desiatines, i a títol privat, 13,2 milions. De manera que la noblesa posseeix avui tres vegades menys terres que els camperols. Es poden estimar les seves pèrdues de terra [des de 1861] comparant el nombre de desiatines actualment en possessió de la noblesa amb les que tenia en 1877. Llavors la noblesa comptava encara en la Rússia europea (…) amb [prop de] 77 milions de desiatines. En 25 anys ha perdut 23 milions. La corona i els infants reials posseeixen en tot l’Imperi una quantitat de desiatines (154.700.000) superior a la propietat camperola, però només 8 milions de les quals serveixen per a l’agricultura …”.
Consignada aquesta distribució, Kovalevsky observava, cosa que val la pena citar en tota la seva extensió, doncs li donarà al lector d’avui una idea més rica i matisada del que podia significar encara en l’època (i per descomptat, en temps de Marx i Engels) “democràcia”:
“En un llibre publicat el 1648 [La República d’Oceana, obra cabdal del republicanisme modern], el conegut escriptor anglès Harrington va sostenir que l’estructura social i política d’un estat depèn de la distribució de la seva propietat de la terra. Allà on, com a Anglaterra, pertany a un petit nombre de famílies nobles, l’Estat hauria necessàriament de ser aristocràtic, mentre que l’existència de la petita propietat servia de base a la democràcia suïssa i la concentració de totes les terres en mans del sultà feia de Turquia un imperi autocràtic. Seguint aquest raonament (…) s’hauria d’admetre a priori que la Rússia moderna està governada dins d’un esperit democràtic, i que aquest imperi de camperols comunistes no està lluny de trobar-se en les mateixes condicions d’existència que són pròpies de Suïssa, encara país d’Allmende o terres comunals. Els escriptors del meu país estimen entretenir als seus lectors parlant de la gran democràcia russa, de les seves aspiracions igualitàries, del sentiment de justícia social que regula la seva vida econòmica i en determina les inclinacions cap al socialisme i fins i tot cap al comunisme. Però si s’arriba a preguntar com és governat aquest poble de 160 milions d’ànimes, caldrà reconèixer que en cap part es dóna un abisme tan gran entre la massa dels governats i l’ínfima minoria dels governants: que els que posseeixen les 3/4 parts de la terra no tenen sinó un feble paper en la marxa dels assumptes, i que el poder es troba concentrat entre les mans de la noblesa i de l’alta burocràcia en detriment dels llauradors dels camps i dels obrers de les ciutats. ” [53]
Kovaleksky acabava la seu brillant conferència parisenca de 1914 amb aquesta profecia:
“Per concloure, direm que actualment Rússia està lluny de ser governada com correspon a una democràcia de pagesos que posseeixen les 3/4 parts del sòl conreat. La burocràcia, la noblesa cortesana i la petita noblesa rural, que ha ingressat en aquests últims anys en les assemblees de la noblesa unificada, s’han fet amb el poder. El govern i les cambres legislatives s’han deixat influir moltes vegades per elles.
Però es tracta d’un estat passatger, perquè la noblesa ha perdut i segueix perdent el seu rang preponderant en el domini polític. Els béns arrels passen i han passat ja en gran mesura als camperols, mentre que els béns mobles, els diners i el crèdit, es concentren en mans del tercer estat.
Sense adjudicar-me el paper de profeta, jo em crec autoritzat a dir que la democràcia russa acabarà per convertir-se en una realitat en un futur no molt llunyà. ” [54]
Doncs bé; només 10 anys després de la profecia de Kovalevsky, el govern revolucionari bolxevic semblava enfrontar-se a aquest dilema: o s’aplanava al reconeixement de la realitat social “democràtica” (en el sentit de Kovalevsky) de Rússia per convertir-se políticament en el que Rosenberg anomenava una “democràcia nacional” fundada en l’aliança d’obrers industrials qualificats i pagesia (comunitària, cooperativista i de petit propietari), el que implicava la renúncia a la política internacional revolucionària de la Komintern; o, al contrari, s’afermava com una dictadura sobirana de partit únic dita-que-obrera, ja sense esperances internacionals raonables de que aquesta dictadura fos merament provisional.
El triomf de la línia “de dreta” de Bukharin (recolzada inicialment per Stalin) el 1925 anava en aquesta línia, consistent en aprofundir la rectificació que del “comunisme de guerra” durant la Guerra Civil va fer el mateix Lenin, a partir de març de 1921, amb l’anomenada Nova Política Econòmica. El cap intel·lectualment rector d’aquesta línia, a part de Bukharin, va ser el genial economista agrari socialista (d’ascendència populista o narodniki ) Aleksandr Chayanov (1888-1937).
Chayanov era l’hereu d’una llarga i interessant tradició russa d’elaboració analítica del cooperativisme pagès que comptava amb antecedents científicament tan sòlids com el “marxista legal” Sergei Prokopòvitx (1871-1955) i, sobretot, el “marxista revisionista” format acadèmicament a Viena amb els marginalistes austríacs i, després, a Berlín, amb els anomenats socialistes alemanys de càtedra, Mikhaïl Tugan-Baranovsky (1865-1919). [55]
Prokopòvitx i Tugan-Baranovsky havien concebut el cooperativisme agrari abans de la Gran Guerra, no com un mitjà de promoció de l’economia socialista pròpiament dita en el camp, sinó sobretot com un instrument de neutralització i captació de benevolència cap a la política socialdemòcrata entre els petits propietaris rurals amenaçats per la penetració del capital i de la banca al camp, és a dir, com un instrument de defensa de la petita propietat camperola davant la voracitat expropiatòria del capitalisme i les seves economies d’escala. Però Chayanov va desenvolupar el 1919 una teoria molt original i analíticament refinada del que ell va anomenar un “col·lectivisme agrari cooperativista”, si més no compatible amb una economia plenament socialista fundada en una analíticament nova (i empíricament molt ben investigada) teoria econòmica dels balanços característics de tota “unitat de producció camperola”. [56]
El punt de partida de Chayanov, sota la Revolució de febrer de 1917, havien estat les exigències revolucionàries comuns a totes les forces democràtiques, i particularment la de “La terra per a qui la treballa”: “d’acord amb aquesta reivindicació, tota la terra que ara forma part de les grans hisendes agrícoles ha de passar a finques de pagesos auto-ocupats”. I aquesta transferència a la pagesia de terres privadament posseïdes s’ha de dur a terme:
– O bé “en forma de socialització” (en el sentit d’abolició de qualsevol possessió privada de la terra: “com l’aire, pertany per igual a tot el món”);
– O bé “en forma de nacionalització, és a dir, de transferència a l’Estat de la propietat i el control de la terra”;
– O bé “en una forma que comportés un paper decisiu per a l’autogestió en el control de la terra” i que impliqués l’ús d’un “impost únic sobre la terra”, a fi d’ingressar una renda del sòl per a benefici del poble (seguint la idea d’Henry George);
– O bé, finalment, a través de la creació d’un “sistema públic de regulació de la propietat de la terra, amb prohibició del dret de compra i venda de sòl”. [57]
La Revolució havia de triar entre aquestes diverses opcions. [58] Però Chayanov buscava trobar la millor solució al complex problema de realitzar la socialització de la terra i la seva transferència a les unitats domèstiques camperoles auto-empleades amb el mínim de dificultat i el mínim de costos:
“I es va inclinar [a l’abril de 1917] per afavorir una combinació de les dues últimes alternatives: un sistema de regulació pública de la propietat de la terra i un sistema d’impostos progressius a la terra amb el dret reservat ‘d’expropiar qualsevol terra’, ja que ell creia que això faria del tot possible ‘aconseguir automàticament en una o dues dècades la nacionalització o municipalització. ” [59]
El seu llibre de 1919 [60] venia a elaborar això amb tota una teoria nova de la cooperació camperola col·lectiva. Se sap que l’últim Lenin havia estudiat a fons aquest llibre, i que el va utilitzar profusament per el seu text, escrit ja en el llit de mort: “Sobre la cooperació” (1923).
En 1926, Chayanov va publicar una segona edició revisada, on s’entrava directament en la polèmica política del moment. La institucionalització d’un sistema cooperatiu col·lectivista de producció agrícola venia a resoldre de la millor manera -de manera democràtica- el problema de les economies d’escala, i d’una manera molt més eficaç i molt més congruent amb els ideals del socialisme que una autoritària concentració estatista de la propietat, i no diguem una expropiatòria concentració capitalista de la propietat. Chayanov continua:
“… Tot el sistema experimenta una transformació qualitativa que el fa passar d’un sistema de llars camperoles en què la cooperació cobreix certes branques de la seva economia a un sistema basat en una economia rural cooperativa construït sobre el fonament d’una socialització del capital que deixa la realització de determinats processos a les unitats domèstiques dels seus membres, els quals executen el treball més o menys com una tasca tècnica. ” [61]
“La col·lectivització cooperativa” representava la millor, i potser l’única manera possible d’introduir en l’economia camperola “elements d’una economia a gran escala, d’industrialització i de planificació estatal”. I no era un mèrit menor que la seva factibilitat fos sobre bases totalment voluntàries, el que equivalia a una “auto-col·lectivització”.
Però el camí de la Rússia soviètica cap a una democràcia nacional que, a partir de 1925 (amb el XIV Congrés del partit bolxevic), gent com Rosenberg veien expedit després del triomf de la “línia Bukharin” inspirada en idees de política econòmica com les de Chayanov, es va truncar decisivament amb el gir de 180 graus donat per Stalin el 1927. Un voltafaccia plasmat, a l’interior, amb una política d’industrialització forçada a costa del benestar i la propietat dels camperols i a costa del consum de la classe obrera industrial urbana; i plasmat, a l’exterior, amb la ultrasectària política decidida pel VI Congrés de la IC de “classe contra classe”, que venia certament a trencar amb la incongruent política del Front Únic decidida per Lenin i Trotski al III Congrés de la IC, però de la pitjor manera imaginable: els socialdemòcrates passaven de ser “aliats” sota permanent sospita [62] a la categoria d’enemics directes de la revolució: “socialfeixistes”.
La lúcida carta de comiat de Rosenberg enviada des de Berlín duu la seva causa precisament en això, tot i que, com s’ha vist, interpreta encara el gir de Stalin, no com la inauguració d’una època radical, completament nova, d’afirmació d’una dictadura (sobirana) nacional i concebuda com un despotisme industrialitzador sine die i de nou encuny, que portaria d’immediat a les col·lectivitzacions forçoses i a les corresponents massacres camperoles –d’antuvi a Ucraïna, l’antic graner de l’Imperi romà- , sinó com “presoner de les idees de l’ahir” .
Al començament de 1930, subjecte ja a una persecució policíaca cada vegada més intensa i insidiosa, Chayanov va aconseguir publicar a la Selskokhozyaistvennaya gazeta (Gaseta agrícola) un valent article autobiogràfic, “Sobre el destí dels neo-narodniki”, recapitulant la seva actitud -mai va ser bolxevic- davant la Revolució d’Octubre:
“En general, coincideixo totalment amb [Jean] Jaurès en què una revolució només pot ser o totalment rebutjada o totalment acceptada tal i com és. Jo m’he guiat per aquesta idea des de l’esclat mateix de la revolució. Així, doncs, la meva actitud davant la Revolució d’Octubre no s’ha decidit en el present, sinó en aquell dia de gener de 1918 en què la Revolució va descartar la idea de l’Assemblea Constituent i va seguir la via de la dictadura proletària. Des de febrer de 1918, la meva vida ha estat contínuament lligada a la reconstrucció del nostre país; (…) Jo crec que ningú té o pot tenir cap raó per negar-se a descriure’m com a un treballador soviètic, fil per randa i sense cometes. ” [63]
El 1920 havia escrit una meravellosa eutopia, potser la millor, i per descomptat la més bella, del segle XX: “Viatge del meu germà Alexei al país de la Utopia camperola”. Era una visió futurista de Moscou en 1984 -la nècia i inversemblant distopia d’Orwell 1984 copià probablement la data-, una ciutat totalment remodelada en el si d’una economia social democràticament instituïda com un contínuum camp-ciutat tecnològicament molt avançat i amb sobrada capacitat per sobreviure, també militarment, en un ambient internacional més aviat hostil. [64]
En 1930 va ser arrestat per primera vegada i processat sota l’acusació de pertànyer a un suposat “Partit dels Camperols i Obrers” que només existia literàriament en la seva eutopía de 1920. Tot va quedar en no res, en bona part a causa de l’enteresa demostrada per Aleksandr en la farsa judicial. El 1932 va tornar a ser detingut, jutjat -aquesta vegada en secret- i condemnat a 5 anys de treballs forçats al Kazakhstan. El 3 d’octubre de 1937 va ser detingut de nou i immediatament executat en secret, sense -si més no- el vistós i escandalosament falsari procés públic que va portar a la “confessió” i posterior execució en el mateix any del gran Bukharin ( “el favorit del partit”, a dites de l’últim Lenin). L’obra de tots dos i la seva memòria ha sobreviscut parcialment fins als nostres dies gràcies a la fidel i valerosa tenacitat de les seves respectives vídues, inclementment perseguides elles també, però longeves: Olga Chayánova (18 anys en un camp de concentració, morta el 1983, quatre anys abans que Aleksándr fos oficialment rehabilitat a l’URSS) i Anna Larina (20 anys de presons, desterraments i camps de concentració, morta el 1996, vuit anys després de la rehabilitació oficial de Mikhaïl Bukharin).
Així com, contra tot pronòstic, el projecte revolucionari de Lenin i Trotski va sobreviure a totes les calamitats entre 1918 i 1923, també contra tot pronòstic [65] el despotisme industrialitzador de Stalin i el seu equip [66] va sobreviure. Churchill, el seu aliat en la II Guerra Mundial, va deixar famosament dit que Stalin havia començat a exercir el seu poder en un país “amb arades de fusta” deixant en 1953 un país que “havia desenvolupat l’energia atòmica”.
El descrèdit democràtic internacional del despotisme industrialitzador i del seu corol·lari polític, la dictadura sobirana sine die de Stalin i el seu equip, va arribar al seu zenit entre els Processos de Moscou (1937) i el pacte Molotov-Ribbentrop de no agressió amb l’Alemanya de Hitler (signat el 1939, tot just unes setmanes després de la derrota de la II República espanyola, a la qual la URSS i la República de Mèxic havien estat els dos únics països en ajudar militarment davant l’agressió de les potències feixistes de l’Eix!).
Però la contribució absolutament decisiva de l’Exèrcit Roig i de la Rússia soviètica, a partir de juny de 1941, amb un cost humà difícilment concebible, i la derrota militar del nazisme, va canviar radicalment la percepció de l’opinió pública democràtica internacional després de 1945. Pocs dubtes pot haver-hi de que la sola existència de l’URSS explica, en bona part, que les velles classes rectores occidentals accedissin, mal que bé, després de la postguerra a tolerar la construcció d’estats democràtics i socials de dret i a prestar menor resistència als processos de descolonització i alliberament nacional que es van desenvolupar per tot el planeta. [67]
El 1967, en ocasió del cinquantenari de la Revolució d’Octubre, el gran analista polític i erudit historiador filotrotskista polonès, exiliat a Londres, Isaac Deutscher es va sentir obligat a repetir, sense citar expressament al seu autor, les paraules del conservador Winston Churchill sobre les “arades de fusta “i la” energia atòmica “. [68] El seu judici global sobre el llegat de la Revolució d’Octubre era molt semblant al del seu amic, col·laborador científic en tasques d’història de la Revolució russa i protector polític-acadèmic a Anglaterra, el diplomàtic i acadèmic left-liberal britànic E.H. Carr. A diferència de la Revolució francesa, la Revolució russa, amb un “cost terrible” havia durat. Mentre que en els 50 anys següents a la seva Gran Revolució, França havia conegut la I República democràtica, la reacció thermidoriana, el Directori, el Consolat, el Primer Imperi, la Restauració borbònica i la Monarquia orleanista de juliol de 1830, Stalin i el seu equip es mantenien inalterablement en el poder des de 1925, i per tortuosa i fins i tot criminal que fos la seva dictadura, seguia mantenint incòlumes els símbols i les litúrgies d’octubre de 1917. El seu impacte sobre el món contemporani havia estat durador. Carr, per exemple, esmenta sovint -com indiscutibles llegats d’octubre- la irrupció de les masses en la política del segle XX i la planificació estatal de la vida econòmica. Els seus èxits eren “irreversibles”, perquè -això ens sonarà-, no eren “utopies”, sinó que anaven en el sentit de l’evolució social històrica. [69] En un dels volums finals de la seva Història de la Revolució Russa, Carr va deixar dita la seva famosa frase:
“Molt rarament, potser, en el curs de la història haurà hagut de pagar-se un preu tan monstruós per assolir l’objectiu desitjat”. [70]
Amb aquesta mateixa orientació, en la primera de les seves ja esmentades Conferències Trevelyan a Cambridge, Deutscher citarà, per defensar el llarg experiment soviètic, al gran historiador de l’efímera Revolució anglesa que va ser Trevelyan: com en el cas dels Puritans revolucionaris anglesos de 1649, “les seves bones obres sobreviuran a les seves bogeries”.
A la segona Conferència Trevelyan, Deutscher va començar de la manera més tradicional:
“El 1917 Rússia va experimentar l’última de les grans revolucions burgeses i la primera de les revolucions proletàries de la història europea.”
Però Deutscher era massa bon historiador i massa intel·ligent com per acceptar a ulls clucs tota aquesta grollera falsificació kautskyano-estaliniana de les “revolucions burgeses”. Observa, per exemple, que en la revolució “burgesa” de febrer, el primer govern provisional burgès “ni tan sols es va atrevir a destruir les grans hisendes aristocràtiques i a donar terra als camperols”:
“Fins i tot com a revolució burgesa, la de Febrer va ser una revolució manquée“
I es creu llavors obligat a unes puntualitzacions que tenen per a nosaltres el major interès:
“Em veig precisat a oferir aquí, a risc de repetir el que és obvi, una breu definició de ‘revolució burgesa’. El punt de vista tradicional, àmpliament acceptat per marxistes i antimarxistes per igual, és que en aquestes revolucions la burgesia va jugar el paper dirigent, va estar al capdavant del poble insurgent i es va fer amb el poder. (…) A mi em sembla que aquesta concepció, sigui qui sigui l’autoritat a la qual s’atribueixi, és esquemàtica i no té realitat històrica. Presa al peu de la lletra, un podria arribar a la conclusió que la revolució burgesa no és sinó un mite que difícilment va poder passar mai, ni tan sols a Occident. Els empresaris capitalistes, els comerciants i els banquers no estaven entre els dirigents dels Puritans o entre els comandants dels Ironsides, ni eren al Club dels Jacobins, ni en cap de les masses que van assaltar la Bastilla o envair les Tulleries. (…) Les classes mitjanes baixes, els pobres urbans, els plebeus i els sansculottes van compondre els grans batallons insurgents. ” [71]
En què consisteix llavors una “revolució burgesa”? La resposta no pot ser més sorprenent. En les conseqüències a llarg termini de la mateixa, però només després del triomf d’una contrarevolució (aquesta sí, afegim nosaltres, “burgesa”).
Aquestes revolucions:
“…van acabar creant, sovint sense saber-ho, les condicions sota les quals els industrials, els comerciants i els banquers van aconseguir guanyar predomini econòmic i, a llarg termini, fins i tot [sic!] la supremacia social i política. Les revolucions burgeses creen les condicions en què la propietat burgesa pot florir. En això, i no en els particulars alineaments durant la lluita, radica la seva differentia specifica“
S’observarà que, fins i tot un marxista crític tan culte i benintencionat com Deutscher, es trobava ja el 1967 a anys llum d’un Mathiez, un Chayanov o un Kovalevsky en la comprensió de les complicades i històricament proteiques subtileses de la institució político-social de la propietat. I és que, efectivament, la “cultura europea” -com havíem vist profetitzar al Lenin de 1915 (vegeu la nota 14)- es va desplomar després de dues guerres mundials i les experiències de l’exili, el feixisme i la repressió estalinista.
El que havia estat el ric i vigorós pensament socialista europeu del primer terç del segle XX havia pràcticament deixat d’existir en l’últim terç, almenys com a comunitat deliberativa composta de diferents corrents intel·lectuals vives i mútuament fertilitzants.
Sigui com sigui, és evident que el propòsit d’aquesta metodològicament impròpia redefinició ad hoc de les “revolucions burgeses”, per les seves conseqüències a llarg termini, sent “injusta” amb la Revolució Francesa en fer dependre el seu caràcter i naturalesa, no d’ella mateixa, sinó precisament de la contrarevolució que la va segar després de Thermidor, buscava fer algun tipus de “justícia” a la Revolució d’Octubre. Si Rosa Luxemburg va lloar el 1918 als bolxevics dient que “van gosar!”, Deutscher els lloava cinquanta anys després venint a dir d’ells i dels seus successors: “van durar!”; van aconseguir contra vent i marea, amb alts i baixos i a un “preu monstruós”, mantenir els seus canvis a llarg termini! I això és el que presumiblement faria de la russa una revolució “proletària” i no, com la francesa, “burgesa”.
Ara, cinquanta anys després, no cal dir, el criteri ad hoc de Deutscher es tornaria fins i tot contra la seva pròpia intenció política: la Revolució d’Octubre també hauria de ser considerada “burgesa”, perquè “a llarg termini” hauria acabat creant, i de la pitjor manera després de 1990, “les condicions en què la propietat burgesa pot florir”.
Avui resulta potser difícil de creure, però la veritat és que la duradora pervivència de la Unió Soviètica va acabar sent acceptada, fins i tot pels seus pitjors enemics, com un èxit, com una realitat que anava, mal que bé, amb el signe dels temps i de la “evolució social”, i l’ona expansiva de la qual provenia, la Revolució d’Octubre, difícilment podia veures el 1967, excepte per endurits guerrers llavors situats a la franja llunàtica de l’acadèmia (com Berlin, Popper o Hayek, als quals Carr i Deutscher tant menyspreaven intelectualment), de la manera en què, en canvi, sí van veure, des del començament, a la Revolució Francesa els liberals (Constant, Bentham, Say), els conservadors (Burke) i els reaccionaris (Chateaubriand) de finals del XVIIl i començaments del XIX: com a pura demència i obra de la bogeria i vesània dels seus iniciadors.
Ara –és evident— les forces conservadores del nostre temps s’afanyen a recordar ad deterrendum el centenari de la Revolució d’Octubre en termes molt semblants a com, des del començament, van voler les forces contrarevolucionàries europees vuitcentistes recordar a la República democràtica de Robespierre i al seu programa d’”economia política popular”:
“Jo em sentiria feliç si, recordant aquests temps de dolors i depravacions terribles, contribuís per la meva part a extingir en la classe treballadora i industrial tot desig, tota pretensió d’exercici del poder; i a salvar-la dels seus propis desvaris, dels seus propis furors, per a que els condemni i renegui d’ells des del moment en què, lliure i emancipada de tota efervescència política, es trobi rendida al seu bon sentit natural i a les seves ocupacions habituals i inofensives.” [72]
I em sembla que actes com el d’avui a la UAB són una modesta però valuosa contribució dels acadèmics que encara estimen la veritat a recordar la Revolució d’Octubre d’una manera molt diferent.—
Barcelona, 7 de novembre de 2016, 99è aniversari de la revolució d’octubre
Notes:
[*] Versió catalana de David Companyon, revisada per el propi autor.
[1] Avanti , 24 novembre 1917.
[2] Prefaci a l’edició francesa del Bolchewismus Sackkasse (1930): Le bolchévisme dans l’impàs, Paris, Alcan, 1931, pàg. 13-14
[3] Deutsche Geschichte des 19. und 20. Jahrhunderts, Frankfurt del Main, Fischer, 1992.
[4] Hi ha traducció castellana de Roberto Bravo de la Varga: El mundo de ayer, Barcelona, Acantilado, 2002.
[5] “An Autobiography”, publicat pòstumament per vegada primera a: Michael Cox, comp., E.H. Carr. A Critical Appraisal , Nova York, Palgrave McMillan, 2000, pàg. xiii.
[6] Així es titula precisament el capítol 2 de Marcelo Carmagniani: Estado y Sociedad en América Latina 1850-1930, Barcelona, Crítica, 1984, pàg.99-175.
[7] Mike Davis, Late Victorian Holocausts, Londres, Verso, 2001
[8] Citat per Adolfo Gilly, La revolución interrumpida , Mèxic, Era, 1994, pàg. 303.
[9] Marx-Engels Werke (MEW), Dietz, Berlín, 1979, Vol. 35, pàg. 166.
[10] Marx va escriure la carta a la redacció de la revista Otechestvennie zapiski [Anuari de la pàtria] poc després de l’aparició de l’article de l’ideòleg dels populistes Mijailovsky “Karl Marx davant del tribunal del senyor J. Shukovski” (publicat en el nº 10 d’O.S ., a l’octubre de 1877). Marx no va arribar a enviar la carta. Engels la va trobar entre els papers pòstums de Marx, va fer diverses còpies, enviant-ne una d’elles, amb una carta datada el 6 de març de 1884, a Vera Zasúlitx. Traduïda per ella al rus, la carta de Marx es va publicar al nº 5 del Vestnik Narodnoi Volii, a l’octubre de 1888, al Yuridicheski Vestnik . Aquí es tradueix, segons l’edició publicada a la MEW Berlín, Vol.19, pàg. 107-112.
[11] Kovalevsky deixà escrit un interessant document sobre la seva relació personal i científica amb Marx recollit en la valuosa col·lecció de testimonis personals sobre Marx editat per Vladimir Victorov Andoratskij: Karl Marx, eine Sammlung von Erinnerungen und Aufsätzen , Zuric, Ring Verlag, 1934.
[12] Rosa Luxemburg, “Zeit der Aussaat”, Volkswacht , Breslau, 25 de març de 1910. Kautsky va censurar la publicació d’aquest article a la revista teòrica oficial dirigida per ell, Die neue Zeit.
[13] Per a tota aquesta discussió, i el que segueix, cfr. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista Barcelona, Crítica, 2004, cap. V.
[14] Citat per Roman Rosdolsky, Imperialist War and the Question of Peace. The Peace Politics of the Bolsheviks before the November 1917 Revolution , cap. 2. (Pot llegir-se online a la web www.marxists.org ).
[15] Cfr. Barbara Evans Clements, A History of Women in Russia , Bloomington, Indiana Univ. Press, 2012, cap. V.
[16] Rabinowitch, Prelude , pag. 105
[17] “Le bolchévisme et le Jacobinisme”, gener 1920 (edició de la Librairie du Parti Socialiste et de l’Humanité, París).
[18] Alexander Rabinowitch, Prelude to Revolution, Bloomington, Ind. Univ. Press, 1991.
[19] Alexander Rabinowitch, The Bolsheviks in Power, Bloomington, Ind. Univ. Press, 2007, Prefaci , pàg. IX-X
[20] La designació com a dictadures sobiranes d’aquests règims polítics d’arrels i propòsits tan i tan diferents no té a veure amb la noció anhistòrica de “totalitarisme” que es va fer popular, sota la guerra freda, entre certs filòsofs (com la heideggeriana Hannah Arendt) i molts publicistes. Els historiadors professionals mai no la varen acceptar, entre altres coses perquè pressuposaria un treball d’història comparada que ningú es va molestar a fer: Aquesta consigna metodològica d’”arxiu, arxiu, arxiu i fets, fets, fets” en què amb tan sorneguerament insisteix cada cop que se li presenta l’ocasió el meu admirat amic, el gran historiador espanyol Ángel Viñas. La historiadora australià-britànica Sheila Fitzpatrick –deixebla de Carr- va demolir la categoria de “totalitarisme” com a concepte analíticament vàlid en els anys 80 i 90 amb els seus superbament investigats llibres sobre la Rússia de Stalin, i assenyaladament en Every Day Stalinism. Ordinary Life in Extraordinary Times: Soviet Russia in the 1930s (Oxford, Oxford Univ. Press, 2000). Recentment, ella mateixa ha editat un llibre que ve a complir aquest treball seriós, mai abans fet pels propagandistes del “totalitarisme”, d’història comparada, i al qual significativament ha titulat Beyond Totalitarianism. Stalinism and nazism Compared (Michael Geyer i Sheila Fitzpatrick, eds., Cambridge, Cambridge Univ. Press, 2009).
[21] “Decret de constitution du comitè de salut public”, publicat Le Moniteur universal, n o 99 del 9 agost 1793 pàg. 76 (es pot llegir online a: arxivi)
[22] “Introduction a la réedition”, en Albert Mathiez, La Reaction thermidorienne , Paris, La Fabrique, 2010, pàg. 36.
[23] “Zur Kritik des sozialdemokratischen Programmentwurfs 1891”, en MEW, Vol. 22, pàg. 227-238.
[24] Escrit amb tota probabilitat a finals de 1918. Aquí es citarà d’acord amb la següent edició: Rosa Luxemburg, Politische Schriften , Volum III, Frankfurt, Europäische Verlagsanstalt, 1968, pàg. 106-141
[25] La crítica a la política agrària del bolxevisme nouvingut al poder consistia bàsicament a mostrar el contrast entre la (“necessària”) política ultracentralitzadora de la indústria amb la nacionalització de la banca, el comerç i les fàbriques i la renúncia a fer el mateix (contra el programa bolxevic tradicional) amb el sòl i la gran propietat agrària: “aquí, al contrari, descentralització i propietat privada”. Això seria una concessió als social-populistes i “al moviment espontani de la pagesia”. Però al “destruir i dissoldre la gran propietat agrària, el punt de partida més adequat per a l’economia socialista”, la “reforma agrària leninista li ha creat al socialisme al camp una nova capa popular hostil, la resistència de la qual serà molt més perillosa i tenaç del que va ser la de la noblesa terratinent”. El diagnòstic de Rosa era errat, al meu entendre, però el pronòstic no podia ser més premonitori. Cal notar l’absència en aquesta discussió de qualsevol preocupació per la vella comuna rural russa col·lectiva. El que passa es que ara hem deixat anar una llebre que no podem perseguir encara. Però vegeu més endavant, i particularment la nota 58 d’aquest text.
[26] Es pot, per exemple, recordar que, al maig de 1936, preveient l’aixecament feixista, el redactor del programa del Front Popular, l’eminent civilista madrileny Felipe Sánchez Román, va proposar a Azaña una dictadura (fideïcomissària) republicana. Una proposta que Don Manuel va rebutjar. Sánchez Román va partir llavors cap a Mèxic i va ser, el 1937, un dels arquitectes jurídics de la nacionalització del petroli iniciada pel govern de Lázaro Cárdenas.
[27] Shakespeare, Macbeth , Acte I, Escena 3 (diàleg de Banquo amb les bruixes). La traducció és meva, com la de totes les cites al llarg d’aquest text, excepte indicació expressa en contrari.
[28] A la Introducció de 1891 a la reedició de La guerra civil a França de Marx, Engels va deixar escrit rotundament que: “Contra la inexorable transformació de tots els estats i òrgans estatals fins ara coneguts de servidors [fideïcomissaris] de la societat en senyors de la societat, la Comuna de París [1871] va utilitzar dos mitjans infal·libles. Primer: fer que tots els càrrecs -administratius, judicials, docents- resultessin elegits per sufragi universal dels interessats [dels comitents], i per descomptat amb possibilitat de destitució immediata per part d’aquests mateixos interessats. I segon: va pagar per tots els serveis públics, alts o baixos, només el salari percebut pels altres treballadors “. (MEW, Vol. 22, pàg. 509-27.) Que la posició del vell Engels era (i és) teoria política republicana moderna convencional podrà potser comprendre-ho millor al lector si recorda la famosa sentència del jutge nord-americà Vanderbilt reafirmant el 1952 la naturalesa jurídica fiduciària del poder polític i de l’administració en una República (amb o sense sufragi universal, és a dir, democràtica o no): “[els funcionaris públics] es troben en una relació fiduciària amb el poble que els ha elegit o els ha nomenat per a servir (…) En tant que tals, són fideïcomissaris (trustees) de l’interès públic, i es troben sota la ineludible obligació de servir el públic amb la major fidelitat. En exercir els deures del seu càrrec, se’ls exigeix que ho facin amb tota la intel·ligència i tota la perícia de que siguin capaços, que siguin diligents i conscienciosos, que no exerceixin la seva discrecionalitat de manera arbitrària, sinó raonable, i sobretot, que procedeixin de bona fe, amb probitat i integritat. (…) Han de ser immunes a les influències corruptores, i han d’operar franca i obertament a la llum de l’escrutini públic, de manera que l’opinió pública pugui conèixer i jutjar-los equitativament, a ells i al seu treball (…) Aquestes obligacions no són mers conceptes retòrics o abstraccions idealistes sense força ni efectes pràctics; són obligacions imposades pel dret comú als funcionaris públics, que han de acceptar-les com a matèria legal quan accedeixen a un càrrec públic . L’exigència jurídica del compliment d’aquestes obligacions és essencial per al sentit i l’eficàcia del nostre Estat, que existeix per a benefici del poble” (Driscoll v. Burlington-Bristol Bridge Co, 86 A.2d 201 at 221-22 (NJ Sup . Ct. 1952). L’èmfasi és meu, AD
[29] “En comptes d’aspirar resoltament, en l’esperit de la pura política internacional de classe que en altres àmbits representaven, a la més compacta unió de les forces revolucionàries a tot el territori de l’Imperi, en comptes de defensar amb ungles i dents la integritat de l’Imperi rus com a àmbit de la revolució i d’oposar, com a mandat suprem de la política, la pertinença comuna i la indivisibilitat dels proletaris de tots els països en l’àmbit de la revolució russa a totes les aspiracions nacionalistes particulars, el que els bolxevics han aconseguit amb la tonant fraseologia del ‘dret d’autodeterminació fins a la possibilitat de la separació de l’Estat’ és tot el contrari: regalar a la burgesia de tots els països perifèrics el més brillant pretext que pogués desitjar per convertir-lo en bandera de les seves aspiracions contrarevolucionàries.” Per a una molt competent revisió històrica de les interessants arrels històriques de la posició bolxevic favorable al dret d’autodeterminació nacional, vegeu, a SinPermiso electrònic, 1 de juny 2014, l’article d’Eric Blanc “Liberación nacional y bolchevismo: la aportación de los marxistas de la periferia del Imperio Zarista” (traducció castellana de Gustavo Buster): http://www.sinpermiso.info/textos/liberacin-nacional-y-bolchevismo-la-aportacin-de-los-marxistas-de-la- perifèria-del-imperi-tsarista .
[30] Lev Trotski, Communisme et terrorisme (1920), reedició: París, Ink Book Edition, 2012, cap. III, pàg. 120. Resposta a Kautsky:Kommunismus und Terrorismus, Ein Beitrag zur Naturgeschichte der Revolution (1919)
[31] Lev Trotski, “La Guerra i la Internacional”, un pamflet escrit al setembre de 1914. La cita està presa de Roman Rosdolsky: Imperialist War and the Question of Peace , op.cit.
[32] Eduard Bernstein, Sozialdemokratische Lehrjahre. Autobiographien. Berlin 1918, Dietz, Berlin, 1991, pàg. 240. La lliçó de Bernstein a la Humboldt a la qual al·ludeix ell mateix aquí ha estat recentment republicada com Capítol 2 (“Die naturrechtliche Begründung des Sozialismus” [La fonamentació iusnaturalista del socialisme]) a: Eduard Bernstein, Der Sozialismus einst und jetz. Berlín, Jazzbee Verlag Jürgen Beck, 2009.
[33] Cfr. Antoni Domènech, “’Democracia burguesa’: nota sobre la génesis del oxímoron y la necedad del regalo”, a Viento Sur , Nº 100, gener 2009, pàg. 95-100.
[34] Wilhelm Wachsmuth, Geschichte Frankreichs im Revolutionszeitalter , 4 Vols., Hamburg, Perthes Verlag, 1840-1844.
[35] MEGA IV, 2 (Exzerpte 1843 bis Januar 1845) , Berlín, Dietz, 1981, pàg. 169. Les cursives són de Marx. Quan en el Manifest Comunista (1848) Marx i Engels van declarar que socialistes i comunistes eren un “ala de la democràcia”, no feien sinó acoblar-se a l’ús comú de la paraula en el seu temps: socialistes i comunistes representaven políticament, dins el conjunt del “poble” -del “quart estat”- als treballadors assalariats moderns, al “proletariat industrial”.
[36] L’èmfasi és meva, AD. Citat per Alexander Rabinowitch, Prelude to Revolution. The Petrograd Bolsheviks and the July 1917 Uprising , Bloomington, Indiana Univ. Press, 1991, pàg. 119.
[37] Communisme et terrorisme, op.cit, pàg. 106.
[38] Abans de la Representation of the People Act de 1918, només 7,1 milions d’homes disposaven de dret de sufragi. La nova llei electoral va triplicar el volum de l’electorat fins a aconseguir més de 21 milions (8,4 dels quals, dones).
[39] Vegeu, per exemple, el recent llibre de Selina Todd, The People. The Rise and Fall of the Working Class, Londres, John Murray, 2014. També resulta instructiu el llibre de Lucy Lethbridge: Servants. A Downstairs View of Twentieth-century Britain , Londres, Bloomsbury, 2013.
[40] En la seva petita obra mestra dels anys 30, Angelo Tasca va mostrar, el primer, com l’ascens al poder de Mussolini, fins i tot amb el pretext de la por al bolxevisme, va ser bàsicament una reacció a la incipient democratització de la vida social i política a la Itàlia de postguerra ( El naixement del feixisme, trad. d’Antonio Aponte i Ignacio Romeral, Barcelona, Ariel, 1969). I, en general, per als quatre països esmentats, vegeu El eclipse de la fraternidad, op. cit., capítols VI-X.
[41] El redactor socialista de la nostra constitució republicana de 1931, el gran penalista Luis Jiménez de Azúa, alliçonat pels errors de Weimar, va evitar conscientment aquest perill mortal a la “República de treballadors” espanyola, dissenyant-la unicameralment i sense possibilitat de revisió judicial contraparlamentària. Resulta summament instructiva la lectura del seu preàmbul, a on es contraposa amb tota claredat la concepció republicana –lockeano-kantiana-robespierreana, si així pot dir-se— de la divisió de poders a la concepció de Montesquieu que, més pròpia d’una monarquia constitucional, permet al poder judicial i al poder executiu limitar gairebé a plaer al legislatiu.
[42] Ara sabem que ni tan sols Stalin es va enganyar al respecte, com es pot veure en els Diaris de Dimitrov , un dels documents inèdits més importants publicats en els últims anys sobre la història del comunisme. Per exemple: Dimitrov anota una conversa amb Stalin del 6 de desembre de 1948, a on aquest diu rotundament que, per a Marx i Engels, “la millor forma de dictadura del proletariat” era “la república democràtica”, el que “per a ells significava una república democràtica en què el proletariat tenia un paper dominant, a diferència de les repúbliques suïssa o americana “; i aquesta república amb preponderància obrera tenia “forma parlamentària”. Ivo Banac (ed.), The Diary of Georgi Dimitrov , New Haven, Londres, Yale University Press, pàg. 450-1. Un altre exemple: el 7 d’abril de 1934, anota Dimitrov aquesta observació de Stalin: “Els obrers europeus estan històricament vinculats amb la democràcia parlamentària” (…) i “no entenen que nosaltres no tinguem parlamentarisme” (págs.12-13 ),
[43] Qui, per cert, va viure tranquil·la i retiradament sota el nacionalsocialisme sense deixar de cobrar ni un sol mes la seva nòmina d’alt funcionari jubilat del Reich.
[44] És cèlebre la declaració de Friedrich Ebert, veritable cap de la socialdemocràcia majoritària i primer president de la República de Weimar, segons la qual “no som sinó els administradors concursals de la fallida de la Monarquia Guillermina”. (Citat per Heinrich August Winckler, “Eduard Bernstein und die Weimarer Republik”, introducció a Eduard Bernstein: Die Deutsche Revolution von 1918-1919, Berlín, Dietz Nachfolger, 1998, pàg. 10.) Potser tingui cert interès no purament erudit per al lector saber que la disputa, diguem, “republicana” de Marx i Engels amb els socialistes alemanys venia de molt abans de la crítica engelsiana del Programa d’Erfurt en 1891. Marx va trencar amb el veritable fundador de la socialdemocràcia alemanya, Ferdinand Lassalle (1825 -1864), als anys 60 pels, segons la seva opinió, inacceptables acostaments de Realpolitiker (Marx: “i jo no sóc un Realpolitiker! “) al Canceller Bismarck. Doncs bé, en una carta de Lassalle a Bismarck, que acompanyava a l’enviament dels Estatuts de l’Associació Obrera que ell mateix acabava de fundar, pot llegir-se això: aquí li va “la Constitució del meu Imperi, que potser hauria vostè d’envejar-me. Perquè amb aquesta imatge en miniatura (…) es convencerà vostè clarament de fins a quin punt l’estament obrer se sent instintivament inclinat a la dictadura, si pot arribar a convèncer-los, amb bones raons, que aquesta s’exerceix d’acord amb els seus interessos, i de fins a quin punt, com ja vaig tenir ocasió de dir-li recentment, podria inclinar-se, malgrat totes les conviccions republicanes -o precisament per elles-, a veure en la Corona el suport natural de la dictadura social oposada a l’egoisme de la societat civil burgesa, si la corona, al seu torn, es resolgués a fer el pas -evidentment molt improbable- de prendre una orientació veritablement revolucionària i nacional per passar de ser una Monarquia dels estaments privilegiats a ser una Monarquia popular revolucionària”. Citat per Hans Peter Bleul, Ferdinand Lassalle, Frankfurt del Main, Fischer, 1982, Capítol VII, secció 9: “Gespräche mit Bismarck” (Converses amb Bismarck).
[45] L’anomenada “bolxevització de la KPD” empresa per la ultraesquerrana Ruth Fischer (qui, per cert, va acabar els seus dies als EUA de la Guerra Freda com a mantinguda de la CIA) va ser sobretot una purga de luxemburguistes. Però a Polònia va ser més greu: en 1940, Stalin va executar al gruix de la direcció luxemburguista del Partit Comunista i el va dissoldre. Va tornar a fundar-se en la postguerra amb un altre nom: Partit Socialista Unificat de Polònia.
[46] Vorwärts (òrgan del partit socialdemòcrata alemany, SPD), 27 d’abril de 1927.
[47] És evident que Rosenberg estava poderosament influït aquí per la intel·ligent anàlisi que de l’èxit del bolxevisme fora de Rússia havia fet cap a 1921 el menxevic d’esquerra, íntim amic personal -es tutejaven!- i etern adversari polític de Lenin en el Partit socialdemòcrata rus, Julius Martov (1873-1923). Martov, un marxista culte i un talent polític de primer ordre que destacava fins i tot entre aquella increïble concentració de talents que va ser el socialisme rus de l’època, va acabar (el setembre de 1920) exiliant-se a Berlin per consell del mateix Lenin: no podia protegir-lo ja a Petersburg, però podia donar-li suport econòmicament (com a d’altres menxevics d’esquerra) a Berlín. En el seu text sobre l’èxit fora de Rússia del bolxevisme, publicat pòstumament a Berlín a finals de 1923 (hi ha una traducció castellana de Julio Martínez Cava per al número 15 de SinPermiso en paper), es llegeixen passatges com aquests: “La guerra va fer jugar a l’exèrcit un paper important en la vida social, i aquest és sense cap mena de dubte el primer factor comú que pot discernir-se en els processos revolucionaris de països tan diferents com Rússia, Alemanya, Anglaterra i França. (…). El bolxevisme no és simplement una ‘revolució dels soldats’, però la influència del bolxevisme en el desenvolupament de la revolució en els diferents països es troba en relació directa amb la massa de soldats que hi participen. (…) Des dels primers dies de la marea creixent del bolxevisme, els marxistes van apuntar al fet que el ‘comunisme de consum’ va subministrar l’únic interès comú capaç de crear un vincle entre elements socials completament diversos i, sovint, desclassats, és a dir, arrencats del seu medi social. (…) Però s’ha prestat menys atenció a un altre factor de la psicologia de la multitud revolucionària de la soldadesca. Em refereixo a aquest ‘antiparlamentarisme’ que resulta força comprensible en un medi social que no ha estat fonamentat per les dures lliçons de la defensa col·lectiva dels seus interessos i que, actualment, treu exclusivament la seva força material i la seva influència del fet de trobar-se en possessió d’armes. (…) La composició de la massa obrera ha canviat. Els vells quadres, els qui posseïen la més alta educació de classe, han passat quatre anys i mig al front; han estat separats del treball productiu i s’han imbuït de la mentalitat de trinxera, han estat psicològicament absorbits per la amorfa massa d’elements desclassats. Quan han tornat a les files del proletariat, ho han fet, però, amb un esperit modelat per la mentalitat de motí de la soldadesca. (…) Durant la guerra, el seu lloc en la producció va ser ocupat per milions de nous treballadors reclutats entre artesans arruïnats i altres segments del ‘poble menut’, proletaris rurals i dones de classe obrera. Aquests nouvinguts treballaven en uns temps en què el moviment polític proletari havia desaparegut completament i en els quals fins a les organitzacions sindicals havien quedat reduïdes a pur esquelet. (…) En aquestes noves masses de la classe proletària la consciència es desenvolupava molt lentament, i tant més, com que amb prou feines tenien oportunitat de prendre part en accions organitzades al costat d’obrers més avançats. “
[48] Tots els èmfasi són meus, AD La carta està conservada a l’arxiu Rosenberg de l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d’Amsterdam.
[49] La carta de Rosenberg continua així: “El gran viratge de la política interna russa al XIV Congrés dels bolxevics [celebrat a desembre 1925] hauria d’haver portat lògicament a la dissolució de la III Internacional. Jo no tinc cap dubte de que els hàbils estadistes que avui condueixen la Rússia soviètica ho saben perfectament. Se n’adonen -la cosa no ofereix dubte- de que la ulterior existència de la Komintern danya seriosament, ja a la Rússia soviètica, ja als obrers dels altres països. Però es troben encara tan presoners de la ideologia d’ahir, que no poden donar el pas necessari”
[50] Reproduït com Capítol I del seu La Russie sociale, París, Giard & Brière, 1914.
[51] Kovalevsky era ja una autoritat científica internacionalment reconeguda. A la mateixa editorial parisenca havia publicat uns quants anys abans el seu gran llibre sobre el mir i el que ell mateix anomenava “el comunisme agrari rus”: Le régime économique de la Russie, París, Giard & Brière, 1898.
[52] Sobre la “nova reforma agrària” de 1906 i la seva inopinada acceleració de la redistribució de la propietat del sòl, el mateix Kovalevsky insistirà en la seva segona conferència parisenca: “N’hi ha hagut prou amb dos mesos de debats legislatius per produir un canvi total en la visió de les nostres classes dirigents. Es creia que el poble camperol era dòcil i d’esperit conservador. Però han estat els diputats de les comunes agràries els que van constituir el partit que més acalorada i intransigentment reivindica el dret dels treballadors de la terra a posseir en exclusiva les terres al país. Són els camperols comuners que van insistir en el deure que tenia el Tresor públic de recomprar a preu vil -inferior al de mercat- les terres senyorials per distribuir-les immediatament al poble dels camps”. “La Réforme agraire de 1906”, reproduïda com Capítol II de La Russie sociale ,op.cit ., pàg. 35.
[53] Maksim Kovalevsky, op.cit. Pàg. 21-22.
[54] Ibid. , Pàg. 25.
[55] Tugan-Baranovsky havia publicat el 1916 un llibre important, mai traduït, que jo sàpiga, a l’alemany, la lingua franca acadèmica i política de l’època: Sotsial’nye osnovy kooperatsii (Els fonaments socials de la cooperació). Aquest mateix any, dit sigui de passada, l’historiador Ramon de Carande va traduir (de l’alemany) l’obra de Tugan-Baranovsky Fonaments teòrics del marxisme (Madrid, Fills de Reus editors, 1916), una gran i original obra científica d’interessant orientació normativa iusnaturalista revolucionària explícitament kantiana i -això almenys deia Don Ramón en el pròleg- el primer llibre que es va publicar a Espanya de teoria econòmica marxista.
[56] La publicació a occident de Chayanov a partir de 1960 va tenir una influència científica extraordinària. En l’economia agrària, és clar. Però també en la historiografia. Sense Chayanov i la seva idea d’una classe camperola i unes unitats de producció agrària (una particular manera de produir a pagès) que travessen i transcendeixen èpoques històriques senceres pràcticament des del Neolític, no s’entendria, per exemple, la seminal revisió que de la baixa edat mitjana anglesa (i europeu-occidental) va fer el formidable historiador marxista britànic que va ser Rodney Hilton en el seu clàssic Bond Men Made Free (Londres, Viking Press, 1973). De la importància de Chayanov per als moviments actuals de reforma agrària i alliberament camperol -recordem que més tres quartes parts dels pobres al món d’avui viuen al camp- constitueix un bon exemple el recent llibre de Jan Douwe van der Ploeg, Peasants and the Art of Farming. A Chayanovian Manifesto , Halifax i Winnipeg, Fernwood Publishing, 2013.
[57] Chto takoye agrarnyi vopros? (Què és la qüestió agrària?), Moscou, 1917.
[58] La posició dels bolxevics a l’agost de 1917 era idèntica: “La tinença de la terra ha de ser sobre una base d’igualtat: la terra s’ha de distribuir entre els treballadors d’acord amb criteris de treball o de consum, segons siguin les condicions locals. No ha d’haver absolutament cap restricció a les formes de tinença de la terra: familiar, comunal o cooperativa “(Izvestia, 19 agost 1917). La Constitució soviètica de 1918 (Article 3) acolliria aquesta idea, diguem, de pluralisme en les formes d’apropiació, totes subordinades, però, al principi d’una “funció social de la propietat”, funció social determinable en exclusiva pel poder legislatiu. Una formulació constitucional que venia del famós Article 27 de la Constitució revolucionària mexicana de 1917, que tanta influència va tenir també sobre la Constitució alemanya de Weimar i la de la I República austríaca en 1919 i, després, sobre la Constitució de la II República espanyola en 1931. Cfr. Antoni Domènech, “Socialismo: ¿De dónde vino? ¿Qué quiso? ¿Qué logró? ¿Qué puede seguir queriendo y logrando?”, en Mario Bunge y Carlos Gabetta (eds), ¿Tiene futuro el socialismo?, Buenos Aires, EUDEBA, 2012. Sigui dit de passada, això és el que no va entendre Rosa Luxemburg el 1918, quan va criticar la “nova” política agrària bolxevic. Rosa estava lligada a la solució dels problemes agraris per l’única via de la concentració (o estatista o capitalista) de la propietat. Vegeu la nota 25 d’aquest treball.
[59] Viktor Danilov, “Introduction”, a la seva nova edició de Aleksander Chayanov, The Theory of Pesant Co-operatives , Ohio, Ohio State University Press, 1991 (traducció del rus a l’anglès per David Wedgwood Benn), pàg. xxvi-XVII
[60] Osnovnye Idei iformy organizatsii krest’yanskoi kooperatsii (Les idees i les formes bàsiques de la cooperació camperola).
[61] Citat per Danilov, op. cit . Pàg. Xxxii.
[62] En 1926, Keynes va escriure una fina i fins a cert punt respectuosa, però, en el seu inimitable estil, devastadorament sorneguera ressenya (“Trotski on England”) d’un pamflet publicat a Anglaterra on es recollien, com a rajaploma, les opinions de Trotski sobre la situació a Anglaterra després de la fracassada Vaga General de 1926 (Where is Britain going?). Keynes cita algunes perles que Trotski dedica als potencials aliats laboristes del “Front Únic”: “Aquestes autoritats grandiloqüents, pedants, arrogants, aquests delirants cagats de por enverinen sistemàticament el moviment obrer, obnubilen la consciència del proletariat i paralitzen la seva voluntat… Els fabians, els laboristes independents, els buròcrates conservadors dels sindicats obrers representen actualment la força més contrarevolucionària de la Gran Bretanya i potser del món sencer… desemmascarar-los mostrant-los com el que realment són, significa desacreditar-los per sempre”. Al text de Keynes pot accedir-s’hi en línia des de la pàgina web de www.marxists.org .
[63] Citat per Danilov, op. cit ., pàg. xxix.
[64] Hi ha una versió castellana parcial a: A. Chayánov y la teoría de la economía campesina. Siglo XXI, Mèxic, D.F., 1987.
[65] Cal recordar que Kautsky havia pronosticat el 1930 la caiguda immediata de l’economia soviètica en el seu primer Pla Quinquennal (Der Bolschewismus in der Sackgasse, op. cit.).
[66] Sheila Fitzpatrick observa que el que ella anomena “l’equip de Stalin” va sobreviure a tot, unit i intacte, des de la presa de control del partit i del govern en 1928 fins a la mort de Stalin en 1953 ( The Stalin Team. The Years Living Dangereously in Soviet Politics, Oxford, Princeton Univ. Press, 2015.
[67] He desenvolupat amb certa extensió aquestes idees en el meu Pròleg al recent llibre de Xosé Manuel Beiras, Exhortación a la desobediencia (Santiago, Laiovento, 2015, pàg. 9-35).
[68] A la primera de les seves Trevelyan Lectures dictades a la Universitat de Cambridge amb motiu del cinquantenari de la Revolució d’Octubre. Les conferències es van publicar en un petit volum intitulat The Unfinished Revolution. Russia 1917-1967, Oxford, Oxford University Press, 1967.
[69] “Sóc jo marxista? (…) L’anàlisi marxià de l’auge i caiguda del capitalisme burgès occidental i la penetració intel·lectual que va aconseguir Marx en el seu funcionament representen un enorme progrés en el coneixement, sense paral·lel en el món modern. I menyspreava les utopies.” “Autobiography”, op. cit ., pàg. xxi.
[70] Citat per Michael Cox, “Carr and Deutscher: a Very Special Relationship”, en M. Cox (ed.): EH Carr. A Critical Appraisal, op. cit., pág.136
[71] Isaac Deutscher, The Unfinished Revolution, op.cit., Pàg. 22. Per a una demolició definitiva de la idea de que la Revolució Francesa va ser una “revolució burgesa”, vegeu el text ja clàssic de la historiadora francesa Florence Gauthier “La importancia de saber por qué la Revolución francesa no fue una revolución burguesa”, a SinPermiso electrònic, 14 juliol 2014: http://www.sinpermiso.info/sites/default/files/textos/fgauth1.pdf
[72] MG Audiger, Souvenirs et Anecdotes sud els Comitès Révolutionaires 1793-1795 , París, 1830, pròleg.