L’Olimpíada Popular: Tres mesos que van trasbalsar l’esport
L’Olimpíada Popular de 1936 a Barcelona es va organitzar en menys de tres mesos. La primera pregunta que molta gent es fa: Com s’ho van fer sense internet, ni correus electrònics, ni canals de missatgeria?.
Com va ser possible que en només tres mesos més de 5.000 atletes de 23 països, nacions, regions i ciutats s’apleguessin a la Barcelona republicana per mostrar al món uns Jocs de la Pau i Fraternitat enfront dels Jocs de Berlin eina de propaganda del nazisme? Intentarem donar algunes claus.
L’any 1931 Barcelona va perdre la designació pels Jocs Olímpics de 1936. Malgrat ser la ciutat favorita, la proclamació de la República va espantar els aristocràtics membres del Comitè Olímpic Internacional i finalment van escollir Berlin. El 1933 el partit nazi arriba al poder, dos anys més tard, amb l’aprovació les lleis de segregació social i racial, ja és clara la voluntat de Hitler de fer dels Jocs de Berlin una eina de propaganda del nazisme amb repercussió mundial.
Front aquesta perspectiva es va intentar que el COI canviés de ciutat, quan Berlin fou ratificada, el moviment de protesta es transforma en l’única alternativa que tenien: el boicot a l’Olimpíada de Berlin que tingué força repercussió als Estats Units i Europa. Als EUA neix amb força per la qüestió jueva i a Europa amb el naixent moviment antifeixista que pren cos a París el 7 de desembre amb una Conferència Antifeixista internacional organitzada per la Lliga contra l’Antisemitisme i el Comitè Mundial de la Joventut. En ella hi van participar activament el Comitè “Fair Play” dels EUA i diversos comitès per la defensa de la idea olímpica de Gran Bretanya, França, Holanda i els països escandinaus.1
DE L’INTENT DE BOICOT A L’OLIMPÍADA POPULAR
Aquest moviment de boicot es va veure molt reforçat amb la incorporació de la Federació Internacional d’Organitzacions Esportives Obreres i Pageses, que en la assemblea celebrada a Praga, decideix unir l’”esport roig” al moviment pro boicot als Jocs de Berlin i els de Tokio (l’imperi nipó era un aliat del règim nazi) de l’any 1940.
A Espanya les eleccions de febrer de 1936 van comportar la victòria del Front Popular i a Catalunya del Front d’Esquerres. Si desprès del 6 d’octubre i el bienni negre l’esport popular havia patit la suspensió de l’autonomia, desprès de la victòria de les esquerres va ressorgir amb una gran força. Al març de 1936 es constitueix el Comitè Català pro Esport Popular (CCEP)2 on hi tenien un pes rellevant les seccions esportives del CADCI, l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d’Esports.
La primera activitat fou organitzar la Copa Thaelman (un esportista alemany d’ideologia comunista detingut per Hitler que va provocar una gran contestació amb una campanya de solidaritat internacional per la seva llibertat) que va tenir el suport de les organitzacions esportives dels barris d’arrel més obrera i popular i que serien la base sobre la qual s’organitzaria l’Olimpíada Popular de Barcelona3 l’any 1936.
Desprès de l’èxit de la Copa Thealman i la I Xallenge República (en commemoració de la proclamació) del mes d’abril, el CCEP acorda impulsar una manifestació a favor de l’Olimpíada Popular el primer de maig i ja la primera setmana de maig Lluís Companys, com a president de la Generalitat, accepta la presidència d’honor del tot just format Comitè Organitzador de l’Olimpíada Popular (COOP) que havia de celebrar-se del 22 al 26 de juliol.
La proposta d’organitzar a Barcelona uns Jocs alternatius a l’Olimpíada de Berlin va prenent cos i comença a rebre suports d’arreu d’organitzacions que deien que l’Olimpíada de Berlin no responia als ideals olímpics i manifestaven: ”El règim nacionalsocialista utilitza el moviment esportiu per als seus fins reaccionaris, per a la militarització de la joventut i per a preparar la guerra. Suprimeix qualsevol expressió de la llibertat esportiva, exclou l’exercici dels seus drets esportius a les persones pertanyents a les “races inferiors” i reprimeix el moviment esportiu popular amb mesures bàrbares”4
El 6 i 7 de juny de 1936 s’organitza a París una altra Conferència en la qual van participar nombrosos comitès contraris als Jocs de Berlin i fan un Manifest on la crítica al COI ja es oberta i sense embuts acusant-lo de col·laborar amb la “propaganda nacionalsocialista i fomentar l’horror d’una nova guerra” en una Alemanya cada cop més militaritzada. En aquesta Conferència trobem, per primera vegada, participació catalana en el moviment de boicot, desprès que al mes d’abril haguessin començat els contactes internacionals arran de la celebració de la Copa Thealman a Barcelona.
La Conferència de París acorda donar suport a uns Jocs a Barcelona, el mes de juliol, i uns altres a Praga el mes d’agost coincidint amb els de Berlin. França, on llavors governava el Front Popular va passar a ser l’epicentre del moviment contra el Jocs del règim nazi. L’esport obrer francès era del més forts i organitzats, s’havien fusionat en la Fédération Sportive et Gymnique du Travail (FSGT)5, va organitzar les proves de selecció i qualificació per Barcelona a París el 4 de juliol a l’estadi Pershing. La delegació francesa fou la més nombrosa amb 2.500 persones d’elles 1.500 atletes,
L’organització d’uns Jocs alternatius als COI i a Berlin, va anar prenent embranzida a nivell internacional i el 5 de juliol es va celebrar a Garches, prop de Paris, un acte de suport a l’Olimpíada Popular de Barcelona i de boicot a l’Olimpíada de Berlin al qual van assistir més de 60.000 persones. La delegació catalana va estar composada pels diputats Rovira i Virgili, Puig i Ferrater i Antoni Xirau i en representació del COOP, el comitè organitzador de l’Olimpíada Popular, Hilari Arlandís.6
UNA OLIMPÍADA POPULAR ORGANITZADA “DES DE BAIX”
Diverses federacions esportives, nacionals i internacionals, es van mostrar favorables a l’Olimpíada Popular, tot i que eren minoritàries en relació a les que van decidir anar a Berlin sota la recurrent divisa que “política i esport no podien barrejar-se”, afirmació totalment xocant amb la utilització del nazisme dels Jocs Olímpics.
També va rebre el suport decisiu de les seccions esportives dels sindicats obrers europeus que ja veien celebrant les Olimpíades Obreres (Praga 1921, Frankfurt 1925, Moscou 1928, Viena 1931, Ambers 1937) vinculades a les internacionals socialistes o comunistes com la Internacional Esportiva Obrera Socialista (ISOS) i en el camp comunista la Internacional Roja dels Esports (IRS) amb les Espartaquiades7.
Finalment, el Govern francès que va decidir no boicotejar els Jocs de Berlin salomònicament va atorgar una subvenció de la mateixa quantitat (600.000 francs) per la delegació que aniria a Berlin i la que aniria a Barcelona. El govern de la República espanyola va fer el mateix i atorga a l’organització de l’Olimpíada Popular la mateixa quantitat que el govern de dretes havia atorgat a Comitè Olímpic Espanyol per anar a Berlin (400.000 pessetes). La Generalitat va contribuir amb 100.000 pessetes.
Però l’organització no va recaure en els governs. La columna vertebral va recaure en les organitzacions, ateneus i entitats esportives populars, seguint els ideals republicans va ser “de baix a dalt” i amb un especial participació de les dones com es pot veure en que el Club Femení i d’Esports era una de les quatre entitats, juntament amb el CADCI, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Club Gimnàstic Barcelonès, conformaven el Comitè Executiu del COOP. Les organitzacions i partits de dretes i mitjans afins van fer escarni, des del primer dia, de l’Olimpíada Popular mentre que els partits que havien donat suport al Front Popular i al Front d’Esquerres a Catalunya, com ERC i els partits que acabarien creant el PSUC hi van donar suport.
El COOP ràpidament va crear diverses comissions com la de premsa (on hi havia periodistes de L’Humanitat, Última Hora, La Rambla o Premsa de Lleida) i l’esportiva (amb representants de diferents federacions esportives i que tenia diverses subcomissions per cada modalitat esportiva) i llençava el 19 de maig un Manifest8 que era una reivindicació de l’esport popular, de l’antifeixisme i l’antiracisme en front de l’Olimpíada de Berlin com a eina de propaganda del règim hitlerià. Val la pena llegir-lo doncs els valors que transmet són vigents avui en dia.
Igualment es van crear Comitès de suport a l’Olimpíada Popular arreu de l’Estat (Madrid, Andalusia, Astúries, Galicia, País Valencià, etc… i a nombroses ciutats) que van acabar conformant el Comitè Espanyol pro Olimpíada Popular, que no incloïa Catalunya, Euskadi i Galícia doncs l’Estat Espanyol acudia amb quatre delegacions corresponents a les quatre nacions.
UN ÈXIT IMPENSABLE
L’Olimpíada Popular de Barcelona va dur el debat de les paraules als fets, del boicot als Jocs de Berlin a la construcció d’una alternativa real i amb capacitat per “competir” en nombre d’atletes, de proves esportives, la presència de moltes dones superant de llarg l’Olimpíada oficial… per escàndol del COI que veia com Barcelona, no només es consolidava, sinó que començava a ser un èxit.
Tant que les dates previstes, del 22 al 26 de juliol, van haver d’ampliar-se tres dies més i començar el 19 de juliol, es van augmentar les modalitats esportives i d’arreu d’Espanya, Europa i el món arribaven notícies de clubs o atletes que vindrien a participar-hi. A principis de juliol es van fer les proves de selecció i podem trobar en els diaris de l’època les cròniques. De Suïssa 200 atletes, de les Illes Britàniques 80, de Mallorca una delegació de més de 500 persones que arribaren en vaixell (i no van poder tornar doncs el cop d’estat triomfà a les Illes),
Fa pocs dies ens arribava la notícia que aquest 24 d’agost es fa un homenatge a Paris a José Baron Carreño, membre de la delegació d’atletisme de Melilla i que no va poder tornar-hi mai, fou un dels que el 19 de juliol va agafar el fusell per enfrontar-se al feixisme i no va parar fins caure a París, com a cap dels guerrillers de la meitat nord de França, comandant la insurrecció final contra els nazis cinc dies abans que La Nueve, regiment composat bàsicament per republicans espanyols, alliberés París.
El COOP va haver de fer una Comissió d’allotjament i Turisme. Més de 5.000 atletes i 20.000 visitants omplien una Barcelona en festa, que va haver d’acollir una xifra de persones per les que no hi havia prou places als hotels i es va fer una crida a obrir les cases, casals, centres… es va demanar ajuda als municipis veïns per donar aixopluc a tothom.
És incomprensible que no hi hagi una o vàries pel·lícules, que no hi hagi un centre de documentació, que l’Olimpíada Popular encara sigui Els Jocs Oblidats fruit de la derrota davant el feixisme i el pacte de la desmemòria de la transició. Tot just aquest proper 19 de juliol, Generalitat i Ajuntament de Barcelona retran, per primer cop, un homenatge institucional a l’Olimpíada Popular i als pocs atletes que encara queden vius com els germans Cànovas o Maria Salvo que en fou voluntària.
Quants catalans saben que un 18 de juliol de 1936, Barcelona era una festa, s’assajava la inauguració a l’Estadi Olímpic amb 3.000 folkloristes vinguts d’arreu amb una exhibició de castellers, la sardana més gran mai ballada o la Patum sortiria per primera vegada de Berga, quadres de sevillanes des d’Andalusia, gaiters gallecs i escocesos, dansaires del Tirol o Asturians? O que l’Olimpíada Popular era la Setmana de l’Esport i la Cultura i que tots els barris de Barcelona tenien programats actes culturals que també s’inauguraven el 19 de juliol amb un concert al Teatre Grec sota la batuta de Pau Casals.
ESTATS, NACIONS SENSE ESTAT, REGIONS I CIUTATS
El llibre de Carles Santacana i Xavier Pujadas L’altre Olimpíada9 trobem un exhaustiu recull de les delegacions que el 19 de juliol havien de participar a l’Olimpíada Popular i que el cop d’estat feixista i l’inici de la guerra civil va impedir celebrar.
Com ja hem esmentat la República espanyola acudia amb quatre delegacions: espanyola, catalana, basca i gallega. A nivell internacional, clau per poder parlar d’una Olimpíada, foren: Suècia, Suïssa, Hongria, Noruega, Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Grècia, Portugal, Holanda, Algèria, Dinamarca, Txecoslovàquia, així com dos delegacions del Marroc (que era un protectorat francès i espanyol).
L’Olimpíada Popular admetia com a participants a les nacions sense Estat, hi van ser-hi, entre altres, Palestina, una delegació de jueus emigrats (clarament desafiant a la prohibició de l’Olimpíada de Berlin), de l’Alsàcia i la Lorena, però també del Marroc, llavors dividit entre el protectorat francès i espanyol o Argèlia, província francesa.
Així mateix hi havia delegacions regionals del Rosselló, Mallorca, País Valencià, Andalusia, Navarra, Aragó o de ciutats com Bordeus, Praga, Tolosa de Llenguadoc, Alger, Orà, Basilea, Grenoble, Grasshopen, Sevilla, Huelva, Melilla, Xeres de la Frontera, Badajoz, Tenerife o Cadis entre altres.
Més de 5.000 atletes que competien en un total de 18 modalitats esportives: Futbol, Rugbi, Tenis, Bàsquet, Natació, Ping-pong, Boxa, Atletisme, Lluita, Waterpolo, Pilota Basca, Tir, Ciclisme, Rem, Handbol, Beisbol, Escacs i Gimnàstica.
A banda de la delegació catalana i espanyola tenien representació en totes les modalitats, les delegacions francesa, belga, britànica, suïssa i holandesa eren les que participaven en més de 10 modalitats. La resta ho feien en sis o set modalitats i la majoria de ciutats ho feien en tres o quatre.
ENTITATS QUE VAN PARTICIPAR EN L’OLIMPÍADA POPULAR DE 1936
Com s’esmentava abans les principals entitats del COOP foren el CADCI (on tenia la seva seu), l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení i d’Esports.
El CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria fundat l’any 1903) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat també a primers del segle XX, eren organitzacions de tendència republicana i obrerista. Comptaven entre 25.000 i 30.000 associats en una Catalunya que no arribava als tres milions d’habitants. El Barça no superava els 7.000 socis (avui, per comparar xifres l’ANC està sobre els 40.000 i Catalunya té set milions i mig d’habitants).
Eren doncs organitzacions d’una gran influència i que van acabar sent capdavanteres en defensar el com un dret de les classes populars la pràctica d l’esport vinculat, alhora, a la cultura. Sobretot desprès de la proclamació de la República es van crear nombroses seccions esportives i, fins i tot, van arribar a tenir les millors instal·lacions esportives. A L’Altra Olimpíada es recull el testimoni de Vicenç Ballester (antic soci de l’AEP, jugador de rugbi i militant del POUM) “Dins l’Ateneu, l’esport penetrava en les classes populars al mateix temps que les primeres lectures de Marx i Bakunin o les tècniques de comptabilitat”. Aquesta descripció era extensible a molts barris i ciutats de Catalunya.
S’ha fet una recerca dels clubs, ateneus i entitats que van organitzar proves esportives a partir del llibre de Carles Santacana i Xavier Pujadas, diferent documentació, articles i consultat webs com la Enciclopèdia Catalana i Wikipèdia. Algunes d’elles no continuen amb el mateix nom, però sí està acreditada la continuïtat històrica amb les entitats que van donar suport, organitzar o participar en la cessió de terrenys esportius o atletes dels seus clubs estaven seleccionats per participar a l’Olimpíada Popular de 1936 a Barcelona.
CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria)
http://www.cadci.net/historia.php
Rbl. Santa Mònica 10, 1er Barcelona cadci@cadci.net
El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera (CADCI) fou creat l’any 1903 per un grup de dependents de comerç fruit de la tradició gremial catalana, al local del cafè “els quatre gats “ de Barcelona.
Al 1912 comença la edició de la revista “ACCIÓ” òrgan de propaganda i difusió del centre, al 1913 compra el que serà el seu estatge històric de la Rambla Santa Mònica 10, al Real Circulo Ecuestre. L’entitat, d’antuvi, s’estructurà en cinc seccions: Organització i Treball, Educació i Instrucció, Socors Mutus, Esports i Excursions, i Propaganda Autonomista.
La Secció d’Educació i Instrucció mantenia les Escoles Mercantils Catalanes amb un excel·lent cos de professors que donaven classes de Comptabilitat, Taquigrafia, Llengua (cinc o sis idiomes, pel cap baix) i d’altres assignatures. Els títols que lliuraven al final dels tres o quatre anys que duraven els estudis, eren molt ben qualificats i tan apreciats com els de qualsevol escola «oficial». Naturalment, totes les lliçons eren donades en català menys les de llengua espanyola i àrab. Arribà un moment en què els alumnes ja no cabien al local social, atès que hi havia uns dos mil inscrits, amb un preu de matrícula tan baix que gairebé era de franc. Hi havia, a més a més, diverses subseccions, com la de Fotografia, amb un laboratori molt ben dotat tècnicament, la de Relacions Culturals amb d’altres entitats, etc.
La Secció d’Esports i Excursions s’organitzava al voltant dels diversos comitès on s’hi inscrivien tots els qui volien dedicar-se a la pràctica d’un determinat esport, i eren molts. Aquesta Secció gaudia d’una gran sala de Gimnàstica i amb diverses instal·lacions, a l’exterior del Centre, per a la pràctica dels diferents esports: tenis, futbol, patinatge,… d’entre els quals sobresortia el Club de Mar, que tenia un bell amarratge al Port de Barcelona per a la pràctica d’esports marítims: rem, natació,. El Comitè d’Excursionisme posseïa, per a la pràctica dels esports afins a la seva activitat, diverses tendes d’acampada, esquís,…
ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ateneu_Enciclop%C3%A8dic_Popular
http://www.ateneuenciclopedicpopular.org/
Passeig de Sant Joan 26, 1r 1a – Barcelona ateneuenciclopedic@gmail.com
L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) – Centre de Documentació Històrica i Social (CDHS) és una associació civil cultural fundada a Barcelona l’any 1902 per un grup d’intel·lectuals i obrers pretenent una societat de neutra cultura com a emancipació sense cap tipus de filiació política o ideològica.
Clausurat per les tropes franquistes el gener de 1939 en ser ocupada la Ciutat Comtal, va ser legalitzat de nou el 1980. Actualment és un centre de documentació que forma part de la Federació d’Ateneus de Catalunya, al costat d’ateneus i centres culturals catalans de tot tipus. També està associat a la Fundació Antonio Machado de Cotlliure, participa en la Federació Internacional de Centres d’Estudis Llibertaris i Documentació (FICELD), i és el segon arxiu més gran del moviment obrer mundial després de l’IIHS d’Amsterdam.
Amb més de 25.000 socis, la Enciclopèdic tenia una important biblioteca i diverses seccions on els obrers realitzaven les seves activitats, trobaven cursos, cultura popular de qualitat i alternativa a la de la burgesa i l’església.
CLUB FEMENÍ I D’ESPORTS DE BARCELONA
https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Femen%C3%AD_i_d%27Esports_de_Barcelona
El Club Femení i d’Esports de Barcelona va ser un dels espais de dones i feminista més importants de la Barcelona de la preguerra, vinculat a propostes polítiques progressistes i catalanistes. El Club Femení d’Esports (així, sense la “i”, era el seu primer nom) es va fundar, a iniciativa de Teresa Torrens i Enriqueta Sèculi l’any 1928, uns anys abans de l’altre important espai de cultura de dones de la ciutat durant la dècada dels anys 30, el Lyceum Club. Aquest últim va seguir un model europeu i va ser freqüentat per les intel·lectuals, en canvi el Club Femení va ser la primera entitat esportiva exclusivament femenina de tot l’Estat espanyol i volia tenir un caràcter més popular i ser assequible econòmicament a més dones.
Fundada el 1928, fou la primera institució esportiva exclusivament femenina de Catalunya. Les seves impulsores foren Teresa Torrens, primera presidenta del club, i Enriqueta Sèculi. Entre les seves directives també destacaren Anna Murià i Consol Garcia Guardiola. Entitat cultural, catalanista i popular, es declarava apolítica tot i que implícitament defensava els valors republicans. Nasqué per contraposar-se a l’elitisme esportiu i com a rèplica al masclisme de l’època. La seva acció fou decisiva per a l’esport femení català, en especial a Barcelona. Rebé el suport d’entitats com el Club Natació Barcelona o l’Ateneu Barcelonès. Coneguda per les sigles CFEB, la seva època de màxima activitat fou entre el 1930 i el 1933.
A partir de llavors l’activitat minvà progressivament. Practicà esports com atletisme, natació, gimnàstica, bàsquet, tennis, esgrima, patinatge, excursionisme o hoquei. La natació s’erigí com l’esport estrella i destacaren Maria Aumacellas, Mercè Bassols, Ivonne Lepage, Raimunda Laurent i Aurora Trigo. Rosa Castelltort destacà en atletisme, tennis i bàsquet; Montserrat Guasch i Maria Morros Navarro, en atletisme, i Carme Vinyals en motorisme i natació. També fou rellevant Antònia Borràs, fundadora i capitana d’un equip de bàsquet anomenat Girls, que el 1929 s’associà al club i prengué el nom de Blanc-Negre.
El 1930, però, l’equip de bàsquet passà al FC Barcelona. Una altra esportista que s’hi associà fou Carola Fabra, que després d’una carrera esportiva dilatada hi treballà d’entrenadora. El CFEB difongué la pràctica esportiva femenina pel territori català i impulsà la creació de centres esportius. Competí amb altres clubs catalans i ocasionalment participà en torneigs estatals i internacionals. Formà part del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular de l’any 1936. Originalment tingué la seu al nucli antic de Barcelona, però el 1932 es traslladà a la plaça d’Espanya. Tingué per lema “Feminitat, Esport i Cultura”, i com a emblema, la Victòria de Samotràcia. Publicava el butlletí Portantveu del CFEB. Desaparegué el 1939.
CENTRE GIMNÀSTIC BARCELONÈS
Plaça Caramelles, 8 Barcelona info@totraval.org
http://mediateca.ravalnet.org/cgbesports/
https://www.youtube.com/watch?v=Iag7vp4_dl8&feature=share&list=ULIag7vp4_dl8
El Centre Gimnàstic Barcelonès fou una entitat esportiva creada el 18 de maig de 1933 i va estar en funcionament ininterrompudament fins al 31 d’octubre de 2004. Des de 2010 la seva tasca és continuada pel Club Gimnàstic el Raval Barcelonès.
Francesc Parramon i Cortina i un grup de joves afeccionats a l’esport van començar a interessar-se per l’entitat a inicis de 1933 al carrer Joaquín Costa, 22. Després d’establir contactes i reunions amb els socis fundadors, van començar a pagar les seves quotes amb la finalitat de recaptar fons per cobrir les primeres despeses. Aquest grup iniciador i impulsor provenia era de classe treballadora: administratius, sastres, electricistes, torners, paletes, dependents de comerç, etc. Van muntar els aparells i van col·laborar en les tasques més diverses per tal de poder obrir les portes de l’entitat a tota la joventut que volgués fer esport. Finalment, el 9 d’agost de 1933 es van inaugurar les dependències del Centre Gimnàstic Barcelonès per a tots els socis en general. En els documents del centre hi consta també el suport i la col·laboració desinteressada que, en els primers passos de la seva vida esportiva, es va rebre de l’Agrupació Ciclista Montjuïc.
El Centre Gimnàstic Barcelonès, en el decurs dels seus 71 anys d’existència, ha disposat d’atletes, lluitadors, gimnastes, muntanyencs i socis en general que van col·locar sempre l’entitat en un lloc distingit i rellevant dins de l’esport nacional de Catalunya. Les seves seccions esportives foren conegudes arreu, especialment en la lluita grecoromana, en què, a part de títols individuals, fou campió d’Espanya per clubs dos anys. L’atletisme fou un dels esports més rellevants de l’entitat; l’equip femení va guanyar el Campionat d’Espanya de clubs tres anys consecutius, els anys 1975, 1976 i 1977, i ha estat l’únic equip femení català que ho ha assolit.
ATENEU POPULAR DE GRÀCIA
Entitat fundada el 1934, que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Gràcia de Barcelona.
Integrat al Comitè Català pro Esports Populars el 1936, fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936). Edità un butlletí fins el 1937. Amplià el seu radi d’acció incloent en les seves instal·lacions un gimnàs, un laboratori fotogràfic, un museu i una biblioteca. Desaparegué el 1939.
ATENEU OBRER MARTINENC
Entitat que fomentà la cultura i l’esport popular al barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Havia començat la tasca escolar cap al 1889, i fomentava la cultura obrera. El 1936 formà part del Comitè Català pro Esport Popular. Fou una de les entitats organitzadores de la Copa Thälmann (1936).
ATENEU OBRER DE SANT ANDREU
c.Abat Odó 71 | Barcelona
L’Ateneu es va fundar l’1 de Maig de 1885. En aquella època, com a Ateneu Obrer, es dedicava a les activitats que no estaven a l’abast del obrers: ensenyament, teatre, conferències, excursions, esports, lleure, etc. Degut al fort arrelament de l’Entitat a Sant Andreu, sobretot per la qualitat de l’ensenyament que s’impartia a les seves aules, l’any 1904 es va posar la primera pedra d’un nou edifici. Finalment, aquest edifici no es va construir; però en lloc seu, es va fer l’actual, inaugurat l’any 1933.
Una de les seccions de l’Ateneu, l’Atlètica Vida va ser co-fundadora de la Unió Esportiva Sant Andreu de futbol l’any 1924. A partir del 1977, l’Ateneu va iniciar la tasca d’adequar totes les activitats culturals i esportives a les exigències dels nous temps. En ple segle XXI podem assegurar que l’entitat creada el 1885 per a la millora de la classe obrera s’ha convertit en una important entitat cultural, oberta a tothom i amb un ampli ventall d’activitats.
BIBLIOTECA CULTURAL ESPORTIVA AVANTI
Biblioteca del barri de la Barceloneta de Barcelona.
Fomentà la cultura i l’esport entre les classes populars. Combinà les activitats formatives amb l’esport. Fou adscrita al Comitè Català pro Esports Populars (1936). Fou una de les organitzadores de la Copa Thälmann (1936). També organitzà la Volta a Peu a la Barceloneta.
CASAL NACIONALISTA OBRER ESPARTACUS
Entitat cultural i esportiva de Barcelona.
Fundada el 1934 i vinculada a Estat Català. De caràcter popular, estava adscrit al Comitè Català Pro Esport Popular (1936) i va ser uns dels organitzadors de la Copa Thälmann i de la I Challenge de la República (1936). L’esclat de la Guerra Civil truncà la seva activitat esportiva.
AGRUPACIÓ CICLISTA MONTJUÏC
Centre Cívic el Sortidor a la Plaça del Sortidor. Barcelona
L’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, és un club que compta quasi bé amb 100 anys d’història, al llarg dels quals ha deixat una profunda empremta en el ciclisme català a tots els nivells. Vols saber com vam començar?
El dia 7 d’octubre de 1917, Llorenç Cabrol Nadal va reunir a casa seva, al carrer Creu dels Molers, nº 40, un grup d’amics i afeccionats al ciclisme que van acordar la creació d’un grup ciclista.
L’acta de naixement de la Grupa recull aquest moment històric: Con esta fecha se ha acordado la formación de un grupo ciclista denominado “Montjuich” que servirá para fomentar dicho sport entre los elementos ciclistas, organizando excursiones, carreras, etc. (…) Todos ellos han efectuado la 1ª excursión al campo de aviación de La Volanteria. Salida a las 2 ½ de la tarde. Recorrido 35 Kmts.(…) La cuota mensual será de cincuenta céntimos.
Al llarg de la seva història, la Agrupació ha organitzat importants curses, entre les quals es troben la Primera Cursa Ciclocros celebrada a Espanya, el 26 de gener de 1922, vàries curses en la Pujada del Castell de Montjuïc, el Campionat de Catalunya de Ciclo-Cros, el Premi Inauguració (durant 56 anys, fins el 1988), i la Barcelona-Andorra (la qual, juntament amb altres sis proves organitzades per sengles clubs, va donar pas a la creació de la Setmana Catalana), entre d’altres.
En els seus anys daurats, (entre 1929 i 1950), va arribar a obtenir fins a 140 triomfs per equips , destacant entre ells els dos únics Campionats de Catalunya Interclubs en pista que s’han organitzat i l’únic campionat Interclubs per carretera. Igualment, va obtenir quatre trofeus Masferrer i vàries victòries a la Volta Ciclista a Catalunya de 1933.
Biblioteca Cultural Esportiva Avanti
http://www.enciclopedia.cat/EC-EEC-1186.xml
Biblioteca del barri de la Barceloneta de Barcelona.
Fomentà la cultura i l’esport entre les classes populars. Combinà les activitats formatives amb l’esport. Fou adscrita al Comitè Català pro Esports Populars (1936). Fou una de les organitzadores de la Copa Thälmann (1936). També organitzà la Volta a Peu a la Barceloneta.
Club Esportiu JÚPITER
http://www.cejupiter.cat/index.php/ct-menu-item-3/1909
Carrer Agricultura, 238 Barcelona cejupiter@cejupiter.cat
Va ser el 12 de maig de 1909 quan, en una reunió a la “Cerveceria Cebrián” -avui l´orxateria “tio Che”- es va constituir el C. E. Júpiter. Els artífexs d´aquest fet van ser els germans Mauchan, súbdits britànics que treballaven en una fàbrica del Poble Nou.
Degut a la creixent popularitat del futbol, David Mauchan va fer portar una pilota de les Illes Britàniques i va engrescar uns quants companys per fundar un club. El nom de l’entitat va sorgir a conseqüència d’un concurs de globus lliures que se celebrava aquella tarda a la platja de la Marbella. El globus guanyador es deia Júpiter, i la recent estrenada directiva va decidir que l’entitat s’anomenés igual: Club Esportiu Júpiter.
La catalanitat del Club Esportiu Júpiter no ha estat mai amagada i, el cert és que ha causat a l’entitat més d’un maldecap. La seva senya més identificativa, l’escut, ja delatava l’esperit catalanista del club. L’emblema del Júpiter era un escut rodó amb una estrella de cinc puntes blava a dalt i a sota les quatre barres, que recordava molt al d’Estat Català. Aquesta semblança va ser el motiu pel qual el 30 d’abril de 1924 l’escut del Júpiter fou denunciat pel Jutge Instructor Cristóbal Fernández, al Gobernador Civil de la Província, “por una clara disimulación de la bandera separatista catalana”. El govern de la dictadura de Primo de Rivera va decidir prohibir l´emblema i llavors l´entitat adoptà un nou escut triangular amb els colors gris-grana i la corona de la Ciutat Comptal a sobre.
No obstant, amb l’adveniment de la República i, a l´inici de la temporada 1931-32 es tornà a implantar l’escut prohibit.
Per commemorar aquest fet, el president de la Generalitat Francesc Macià va assistir al camp del Júpiter el 25 de setembre de 1931. Aquell dia se celebrava un partit del Campionat de Catalunya de Primera Categoria entre el Júpiter i el Palafrugell i Macià va rebre una insígnia d’or reproducció de l’escut perseguit durant la dictadura. Però la repressió va tornar a caure sobre el Júpiter en acabar la Guerra Civil. El règim dels vencedors va considerar que el club era separatista i l´acusava de col·laborar amb els rojos. Aquestes acusacions van derivar en una nova prohibició de l’escut i amb l’obligació de canviar el nom de C.E.Júpiter pel de C.D. Hércules. L’any 1940, però, es va retornar el nom de C.E. Júpiter.
Però l’escut quadribarrat i estelat no tornà al club fins 50 anys més tard quan, amb motiu d’una assemblea de socis del Club s’acordà retornar l’escut original. Així, des del 2 de setembre de 1990 i fins l’actualitat l’escut de l’entitat torna a ser el mateix que va veure néixer el Club Esportiu Júpiter.
F.C. MARTINEC
http://fcmartinenc.cat/historia/
C/Telègraf 31 – Barcelona (08041) fcmartinenc@fcmartinenc.cat
El FC Martinenc és un club poliesportiu fundat el 1909, originalment al barri de Sant Martí, d’on va agafar el seu nom, però que ha arrelat al barri del Guinardó, on actualment té les seves instal•lacions.
Els orígens de l’entitat cal situar-los a començaments de segle, concretament en l’any 1907. L’any 1909 ja competien, en representació de l’ex-vila de Sant Martí de Provençals, el Club F.C. Martinense i Centre d’Esports Martinenc.
Les dues entitats decideixen fusionar-se i adoptar el nom de F.C. Martinenc participant en els campionats organitzats per la Federació Catalana. Aquesta fusió es fa l’any 1917.
Cal destacar d’aquests anys que en la temporada 1922/23 el F.C. Martinenc queda campió de Catalunya i després campió d’Espanya de la seva categoria, un dels majors èxits en la historia del club.
CLUB NATACIÓ ATHLÈTIC BARCELONETA
http://www.cnab.cat/ca/hist%C3%B2ria
Plaça del Mar s/n · cnab@cnab.cat
El Club Natació Atlètic-Barceloneta és el resultat de l’agermanament entre el Club Natació Athletic, fundat l’any 1913, i el Club Natació Barceloneta en l’any 1929.
L’Athletic és el vicedegà dels clubs de natació a Espanya i va ser dels pioners en desenvolupar aquestes especialitats esportives, compartint activitats amb els seus homòlegs Barcelona i Sabadell, clubs amb els quals va fundar la Federación Española de Natación l’any 1920 i la Federació Catalana de Natació el 1921.
CLUB ESPORTIU EUROPA
http://www.ceeuropa.cat/el-club/historia/historia-del-club
c/ Secretari Coloma, 140 Gràcia (Barcelona) info@ceeuropa.cat
El Club Esportiu Europa, tal i com el coneixem avui en dia, neix el 1907. Llavors, dos modestos clubs (el Provençal i el Madrid de Barcelona) van decidir fusionar-se per poder assolir més altes fites dins el futbol català. Quan és va haver de buscar un nom per a l’equip, per tal d’evitar majors despeses de registre van aprofitar el nom d’un club a punt de desaparèixer i del que en quedava la fitxa lliure, el FC Europa. Amb un petit canvi al nom, naixia el 5 de juny de 1907 el “Club Deportivo Europa”. És el club de futbol de la Vila de Gràcia.
FC BARCELONA
https://www.fcbarcelona.cat/club/historia/el-club-decada-a-decada
L’aventura de la creació del FC Barcelona l’any 1899 per un grup de joves, estrangers i catalans que vivien a Barcelona va ser la conseqüència d’un procés d’expansió de la pràctica del futbol i altres esports d’origen britànic a Europa.
Això explica la naturalesa intercultural del Club, la seva vocació poliesportiva i la voluntat d’arrelament a una ciutat i a un país. Gamper, fundador del Club, en va ser l’ànima i l’impulsor durant els primers 25 anys. El seu compromís amb el FC Barcelona va més enllà de les seves facetes com a jugador, directiu i president.
RCD ESPANYOL
https://www.rcdespanyol.com/ca/home/
El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és un dels clubs de futbol més antics de la Lliga Espanyola. El 28 d’octubre de 1900, a les aules de la Universitat de Barcelona, naixia la Societat Espanyola de Football, nom que li va donar al Club el seu fundador i primer president, Ángel Rodríguez. Les principals senyes d’identitat, i el que va determinar el nom original d’aquest nou Club esportiu, va ser que tots els seus components eren catalans o nascuts a la resta d’Espanya, en contraposició als altres equips, formats majoritàriament per anglesos i altres nacionalitats.
Fédération Sportive et Gymnique du Travail
https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A9d%C3%A9ration_sportive_et_gymnique_du_travail
14 – 16 rue Scandicci 93508 Pantin cedex Mail : accueil@fsgt.org
El 1934 dins la dinàmica del Front popular i anticipant un any la reunificació sindical, es crea la FSGT per la fusió de la FST, pròxima de la Confederació general del treball unitari (CGTU) i del USSGT pròxim de la Confederació General del Treball (CGT). El 23 i 24 de desembre 1934, els delegats de 515 clubs del USSGT socialista (aproximadament 7 000 membres) i de la FST comunista (aproximadament 11 000 membres) porten a terme l’assemblea fundadora de la FSGT al Carrer de la Grange-a les-Boniques, 33.Des de 1931 aquestes dues federacions obreres contribueixen àmpliament a la implantació del voleibol a França.
El mateix any marca la seva ferma oposició a la participació de França als Jocs de Berlín -atès el seu caràcter propagandístic del nazisme i el racisme- enviant una forta delegació a l’Olimpíada Popular de Barcelona, organitzades precisament en contrapartida als Jocs olímpics oficials. Les qualificacions per accedir als Jocs de Barcelona tenen lloc a París el 4 de juliol de 1936 a l’estadi Pershing, davant Léo Lagrange. Aquesta Olimpíada es veu frustrada, pel cop d’Estat militar de Franco, que té lloc el mateix dia en què s’anava a inaugurar, el 19 de juliol de 1936. La delegació ha de tornar a França sense haver-hi competit.
David Companyon i Costa. Director d’Estudis i Projectes de la Fundació l’Alternativa
Juliol de 2017
Bibliografia
1.- https://www.ushmm.org/wlc/es/article.php?ModuleId=10007552
2.- http://www.enciclopedia.cat/EC-EEC-4114.xml
3.- http://davidcompanyon.blogspot.com.es/2016/07/que-va-ser-lolimpiada-popular.html
4.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 109
5.- https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A9d%C3%A9ration_sportive_et_gymnique_du_travail
6.- L’Altre Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades. Pàg. 113
7.- https://es.wikipedia.org/wiki/Olimpiadas_Obreras
8.- http://www.fundacioalternativa.cat/manifest-de-lolimpiada-popular
9.- L’Altra Olimpíada. Carles Santacana i Xavier Pujades.