Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Món i solidaritat   /  Els dies feliços

Els dies feliços

Recomanem la lectura d’aquest article publicat a El diario i escrit per Ramón Luque, patró de la Fundació i responsable d’Europa d’EUiA, sobre les eleccions franceses i el panorama polític que es presenta pel país veí.

Fillon-Melenchon-todavia-Pen-Macron_EDIIMA20170418_0074_27

Quan la ciutadania francesa voti aquest diumenge a les urnes, hi haurà exercit alguna cosa més que la lliure elecció de dotar-se d’un nou president de la República. Assistirem, amb tota probabilitat, a una mutació profunda del sistema de partits propi de la V República. I ho va a decidir, lluny de les previsions de sondejos, analistes i tertulians, en la confrontació més renyida que es recorda en primera volta.

Lluny queden els dies en què el duel dretà Le Pen-Fillon semblava l’escenari fàcil d’alternança previsible i controlada pels de sempre. Fins que va arribar Mélenchon i va convocar el 18 de març (amb prou feines han passat uns dies!) La marxa per la sisena república. Quan els més de 130 000 manifestants van començar a cridar “Mélenchon, président!” els va fer callar i els va dir: “no crideu més el meu nom, crideu: Résistance”). Aconseguia amb això tot un imaginari, a més d’un eslògan de campanya. Començava la marxa que ha dinamitat el mapa polític francès.

És cert que, paral·lelament, unes primàries al partit socialista (PS) havien encimbellat a Hamon des de l’esquerra del partit, derrotant a Valls contra tota previsió. Als barons del PS els va faltar poc temps per deixar de banda al legítim guanyador de les primàries i apostar per l’operació màrqueting de Macron: l’espai socialista saltava dinamitat. D’altra banda, els escàndols per corrupció de Fillon, van deixar a la dreta sense un candidat segur.

Ara bé, abans que Mélenchon llancés la seva plataforma de França insubmisa va haver de prendre una decisió transcendental: aixecar acta dels límits que el Front de Gauche (Front de l’Esquerra) tenia en aquesta situació per trencar el marc polític i transcendir a un territori de combat de majoria social. No tots van entendre ni al Front de Gauche, ni en el seu propi partit al qual, sense confrontar, va deixar de costat. És el que distingeix els polítics de raça dels simples gestors de la política. Saben llegir el moment i tenen una connexió natural amb el poble. Així que la candidatura de Mélenchon conté, des del seu ADN constitutiu, una aposta per donar un marc organitzatiu de nou al que ell anomena la insubmissió d’amplis sectors del poble que avui són els que pateixen les polítiques neoliberals. Aquesta aposta, per tenir bases reals, tindrà continuïtat en el futur, qui sap si immediatament en les legislatives de juny.

La marxa de la França insubmisa de març va suposar un abans i un després en les presidencials franceses sense cap dubte. Va col·locar a Mélenchon a la graella de sortida, va situar la qüestió sobre la VI República al centre del debat electoral, i la mobilització va generar il·lusió per un combat possible per derrotar a Le Pen davant del derrotisme instal·lat en àmplies capes de l’esquerra. I al seu torn, va generar una dinàmica de suport a la campanya de milers de voluntaris que l’han sostingut fins avui.

Com és possible, es pregunten avui els poderosos, que en tan sols un mes, es pugui passar del 9% al 20% en els sondejos, mobilitzar milers d’homes i dones de tot ordre i condició, guanyar debats de carrer a la televisió, innovar en campanya, elaborar el programa presidencial més sòlid, coherent i rupturista que s’hagi presentat en aquestes eleccions, etc.? He seguit molt de prop durant una setmana la campana de Jean-Luc Mélenchon i he pogut ser testimoni d’aquest moviment en marxa. Vaig a tractar de descriure el tal com ho he viscut.

En primer lloc, no és possible entendre la campanya de Mélenchon sense retenir la força del seu lideratge. Estem davant d’un polític de profunda cultura, un orador incommensurable, de gran experiència i d’, en un marc d’eleccions presidencials, profunda connexió popular. Tot i així, això a França no n’hi ha prou, i Mélenchon va saber captar-ho. Va decidir llançar un repte històric: plantejar a la societat francesa obrir un procés constituent cap a una nova república. Amb una voluntat inequívoca de profund canvi cap a la societat francesa que apunta al segle XXI. I per sostenir aquesta proposta, va elaborar un programa profundament transformador (res de mitges tintes) i en tots els ordres (l’institucional, el de la transició cap a un nou model econòmic sostenible, el de la recuperació del paper d’allò públic de l’Estat en àrees avui criminalitzades pel pensament únic, el d’una França pacifista i internacionalista – sortint de l’OTAN ni més ni menys-, etc.). Sense lideratge és probable que no hi hagués hagut programa alternatiu, i el programa alternatiu en canvi, té avui Mélenchon, un candidat creïble. En definitiva, el que Mélenchon ha ofert a la ciutadania francesa és un nou horitzó de societat que és alguna cosa més que un programa electoral.

Aquestes van ser les bases de partida, ara ja només faltava la campanya i aquesta es va situar en un àmbit de ruptura amb la ja excel·lent campanya del mateix Mélenchon a les presidencials de l’any 2012. En quin sentit? En primer lloc Mélenchon aquesta vegada no apel·lava a l’esquerra, sinó directament al poble (la força del poble, el seu eslògan) conscient d’una aposta històrica. Aquesta ha estat una campanya de l’optimisme davant de la sensació de derrota, de la confiança en les seves pròpies forces davant del pessimisme, de la proposta en positiu, i molt decisiu, l’imaginari d’un temps nou que ha de venir: Com no veure-ho així si la ràdio de Mélenchon va ser batejada com les jours heureux (els dies feliços)?

Com no tenir en compte també que, un candidat estigmatitzat per les dretes com a polític professional, aspre i avorrit, fos el més innovador i creatiu de les presidencials, quan a Lió, va realitzar per primera vegada un míting a holograma o quan aquesta setmana, amb aquesta mateixa tècnica, va realitzar un míting simultani en sis ciutats (una d’elles travessant els mars en una illa francesa al sud d’Àfrica, Reunió). O quan en campanya ha sabut passar del polític dotat però agressiu a una persona irònica fins a l’extrem amb els seus adversaris polítics i propera a qualsevol persona que se li aproximés a saludar-lo. Quan ha trencat les relacions estandarditzades amb el món de la premsa i dels mitjans. O quan per iniciativa dels cercles, ha posat en marxa el ‘melenphone’, un instrument precís de multiplicar la campanya a les zones més abstencionistes de França.

D’altra banda, els actes de masses semblaven més una cerimònia republicana que un míting, una veritable missa laica a mesura que la campanya es convertia en una seqüència de desbordament. No he vist a Mélenchon mai apel·lar a una remuntada. I en canvi sí l’he vist insistir en la possibilitat i potencialitat d’una primavera francesa lligada a la certesa que totes i cadascuna de les persones que l’escoltaven tenien en si mateixes capacitat de protagonitzar un canvi històric. Els situava davant la seva pròpia força, apel·lava a la seva intel·ligència col·lectiva i responsabilitat. No és estrany doncs que desenes de milers de persones, per cert mestisses com la societat francesa d’avui, l’escoltessin en íntima comunió en silenci o exultants, segons el cas, durant hores. Mai les seves intervencions van durar menys d’hora i mitja. Una cosa inaudita entre nosaltres.

Mélenchon ha disputat en la campanya electoral de manera valenta i agressiva els símbols i elements centrals d’agregació de la comunitat francesa, que temps enrere havia volgut segrestar la dreta: el republicanisme i la noció de nació, la sobirania, alhora que es reclamava i la defensa de les idees de la il·lustració i de la societat de la igualtat, del mestissatge i de la fraternitat, en un enfrontament frontal amb Le Pen, allà on Le Pen havia fet més mal a l’esquerra: a les banlieues, o a les ciutats obreres.

Que ningú s’enganyi, Mélenchon no ha apel·lat a un poble vacu. Ha protagonitzat una campanya i un discurs profundament ideològic i un relat de profund contingut filosòfic. Ideològic perquè en tot moment ha aixecat una bandera dels insubmisos contra un món immoral, el del poder uns pocs, enfront de les immenses majories, el del món de la globalització de les finances, el d’una Europa sense ànima, apel·lant a un poble francès que creu que ha de sostenir-se sobre la sobirania, el paper fort de l’Estat, la protecció social i la França cosmopolita. Han estat dies heroics per recuperar l’esperança tan castigada en aquests anys a França, i això té un nom Jean-Luc Mélenchon i el seu programa L’avenir en commun (el futur en comú), una mica del que vam començar a saber també entre nosaltres.

Si Mélenchon passa a la segona volta, les possibilitats de victòria i d’obtenir la presidència són certes enfront de tots els altres candidats. Un terratrèmol polític fenomenal a Europa i una possibilitat de refundar el projecte europeu. Però això crec que avui no només els francesos són els que es juguen el seu futur en aquestes eleccions. També milions d’europeus i europees ens ho juguem amb ells.
També nosaltres anhelem els dies feliços.

Ramón Luque

Llegir l’article a El diario: Aquí

Etiquetes:
X