Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Cultura   /  Manuel de Pedrolo, lluitador per la llibertat

Manuel de Pedrolo, lluitador per la llibertat

Anna Maria Villalonga, Comissaria de l’Any Pedrolo, escriu aquest article sobre la seva figura.

Enguany celebrem el centenari de Manuel de Pedrolo i Molina, una de les veus més potents i prolífiques de la història de la literatura catalana, que va néixer a l’Aranyó (La Segarra) el dia 1 d’abril de 1918. Membre d’una família de propietaris rurals que procedia de Cervera, va passar la infantesa a Tàrrega, però el 1935 es traslladà a Barcelona per acabar el batxillerat i cursar la carrera de medicina. Tot va quedar estroncat amb l’esclat de la Guerra Civil. Pedrolo s’afilià a la CNT, va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines i va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular.

Manuel de Pedrolo fou un escriptor incansable. Necessitava expressar críticament, a través de les paraules, tot allò que constituïa la seva màxima preocupació: la repressió de la postguerra, el totalitarisme, el patiment de les classes desafavorides, la situació de Catalunya… Va ser un home d’esquerres, d’honestedat irrevocable i gran capacitat analítica, que mai no va abdicar del seu pensament i que va concebre l’escriptura com un servei al país. Independentista quan ningú no ho era, dedicà  la vida i l’obra a defensar la llibertat, individual i col·lectiva. Va compondre més d’una dotzena de poemaris, va sobrepassar els trenta títols entre peces dramàtiques i reculls de contes, va ser articulista, traductor, dietarista i autor de més de setanta novel·les. Mai no va escriure una línia en una llengua que no fos la catalana, però sempre va resultar un personatge molest per a l’entorn de la cultura oficial. No va freqüentar els centres de poder, els mitjans de comunicació o els cercles de la vida pública, però va gaudir d’un destacable èxit popular i va obtenir la majoria de premis literaris de l’època. El 1979 fou distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la dotació del qual va lliurar íntegrament a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Enfront de la cultura literària dominant, de mirada restrictiva i elitista en els anys finals de la dictadura i l’inici de la suposada democràcia, Pedrolo postulà la normalització de les lletres catalanes des d’una posició àmplia. Creia en la necessitat d’escriure per a tothom, de conrear totes les formes literàries, totes les tipologies, tots els gèneres. Per a ell, recuperar-se de l’anorreament del franquisme volia dir guanyar lectors, acostumar la gent a gaudir de qualsevol tipus de text en llengua catalana. La seva profunda coneixença de les tradicions literàries de l’entorn (europeu i nord-americà) el dotà d’una visió clara i oberta. Tothom havia de tenir la possibilitat d’accedir al gènere o al tipus de literatura que preferís sense complexos i en la llengua pròpia. Per això experimentà amb totes les possibilitats, des del negre a la ciència-ficció, des de la novel·la eròtica al teatre existencialista, des del conte i la poesia als articles i dietaris. I també per aquest motiu la seva tasca com a traductor resultà tan important i útil. Pedrolo pretenia confegir una obra global, completa, coherent, inserida amb normalitat dins la tradició occidental del moment. I ho va fer des de fermes conviccions ideològiques, però també a partir d’un indubtable requeriment estètic, d’una clara exigència estrictament literària: una exigència que el situa en la modernitat tant pel que fa al fons com a la forma, al contingut com a l’estil. És un transgressor, un experimentador, un innovador. Un home sense pèls a la llengua, la qual cosa li representà un problema constant amb la censura, fins el punt que sovint hagué de patir un enorme decalatge temporal entre la composició de les seves obres i el moment de la publicació. No és d’estranyar si ens fixem en la seva irrenunciable honestedat creativa i ideològica. La transgressió constant, la crítica política i social, la voluntat de tractar temes rupturistes (l’homosexualitat, l’erotisme explícit, les pulsions humanes sense restriccions) no podien resultar tolerables per als censors franquistes, que rebutjaven o retallaven les seves obres un cop i un altre. Ara, quan fa un segle que va néixer i quasi vint-i-vuit anys que va morir, tenim la seguretat irrefutable de la pervivència dels seus textos, que continuen resultant vàlids i vigents, perpetuen la recerca al voltant de la nostra identitat i proven d’explicar qui som, d’on venim i cap a on caminem. Fet i fet, la matèria dels “clàssics”, allò que conforma el concepte d’universalitat.

Apropem-nos, per tant, a la ingent i diversa producció de Manuel de Pedrolo. La celebració de l’Any oficial del seu centenari pot ser una bona ocasió. Al cap i a la fi, no hi ha una manera millor d’honorar els nostres escriptors que llegint les seves obres.

Etiquetes: ,
X