Manuel de Pedrolo, lluitador per la llibertat
Anna Maria Villalonga, Comissaria de l’Any Pedrolo, escriu aquest article sobre la seva figura.
Enguany celebrem el centenari de Manuel de Pedrolo i Molina, una de les veus més potents i prolífiques de la història de la literatura catalana, que va néixer a l’Aranyó (La Segarra) el dia 1 d’abril de 1918. Membre d’una família de propietaris rurals que procedia de Cervera, va passar la infantesa a Tàrrega, però el 1935 es traslladà a Barcelona per acabar el batxillerat i cursar la carrera de medicina. Tot va quedar estroncat amb l’esclat de la Guerra Civil. Pedrolo s’afilià a la CNT, va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines i va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular.
Manuel de Pedrolo fou un escriptor incansable. Necessitava expressar críticament, a través de les paraules, tot allò que constituïa la seva màxima preocupació: la repressió de la postguerra, el totalitarisme, el patiment de les classes desafavorides, la situació de Catalunya… Va ser un home d’esquerres, d’honestedat irrevocable i gran capacitat analítica, que mai no va abdicar del seu pensament i que va concebre l’escriptura com un servei al país. Independentista quan ningú no ho era, dedicà la vida i l’obra a defensar la llibertat, individual i col·lectiva. Va compondre més d’una dotzena de poemaris, va sobrepassar els trenta títols entre peces dramàtiques i reculls de contes, va ser articulista, traductor, dietarista i autor de més de setanta novel·les. Mai no va escriure una línia en una llengua que no fos la catalana, però sempre va resultar un personatge molest per a l’entorn de la cultura oficial. No va freqüentar els centres de poder, els mitjans de comunicació o els cercles de la vida pública, però va gaudir d’un destacable èxit popular i va obtenir la majoria de premis literaris de l’època. El 1979 fou distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la dotació del qual va lliurar íntegrament a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Enfront de la cultura literària dominant, de mirada restrictiva i elitista en els anys finals de la dictadura i l’inici de la suposada democràcia, Pedrolo postulà la normalització de les lletres catalanes des d’una posició àmplia. Creia en la necessitat d’escriure per a tothom, de conrear totes les formes literàries, totes les tipologies, tots els gèneres. Per a ell, recuperar-se de l’anorreament del franquisme volia dir guanyar lectors, acostumar la gent a gaudir de qualsevol tipus de text en llengua catalana. La seva profunda coneixença de les tradicions literàries de l’entorn (europeu i nord-americà) el dotà d’una visió clara i oberta. Tothom havia de tenir la possibilitat d’accedir al gènere o al tipus de literatura que preferís sense complexos i en la llengua pròpia. Per això experimentà amb totes les possibilitats, des del negre a la ciència-ficció, des de la novel·la eròtica al teatre existencialista, des del conte i la poesia als articles i dietaris. I també per aquest motiu la seva tasca com a traductor resultà tan important i útil. Pedrolo pretenia confegir una obra global, completa, coherent, inserida amb normalitat dins la tradició occidental del moment. I ho va fer des de fermes conviccions ideològiques, però també a partir d’un indubtable requeriment estètic, d’una clara exigència estrictament literària: una exigència que el situa en la modernitat tant pel que fa al fons com a la forma, al contingut com a l’estil. És un transgressor, un experimentador, un innovador. Un home sense pèls a la llengua, la qual cosa li representà un problema constant amb la censura, fins el punt que sovint hagué de patir un enorme decalatge temporal entre la composició de les seves obres i el moment de la publicació. No és d’estranyar si ens fixem en la seva irrenunciable honestedat creativa i ideològica. La transgressió constant, la crítica política i social, la voluntat de tractar temes rupturistes (l’homosexualitat, l’erotisme explícit, les pulsions humanes sense restriccions) no podien resultar tolerables per als censors franquistes, que rebutjaven o retallaven les seves obres un cop i un altre. Ara, quan fa un segle que va néixer i quasi vint-i-vuit anys que va morir, tenim la seguretat irrefutable de la pervivència dels seus textos, que continuen resultant vàlids i vigents, perpetuen la recerca al voltant de la nostra identitat i proven d’explicar qui som, d’on venim i cap a on caminem. Fet i fet, la matèria dels “clàssics”, allò que conforma el concepte d’universalitat.
Apropem-nos, per tant, a la ingent i diversa producció de Manuel de Pedrolo. La celebració de l’Any oficial del seu centenari pot ser una bona ocasió. Al cap i a la fi, no hi ha una manera millor d’honorar els nostres escriptors que llegint les seves obres.