Tornar a l'inici

Fundació l'Alternativa

  /  Memòria històrica   /  Manuel Moreno

Manuel Moreno

Camarada i amic de Neus Català:

“li va contestar que no era coincidència, que si havia sobreviscut, que si seguia lluitant, era per la seva militància comunista”

Hi ha motius perquè a totes nosaltres se’ns quedi Neus en la memòria, en el record més proper. Per militància anti-feixista, per memòria històrica, per la lluita a l’exili, per el seu feminisme. A cadascú un front, una lluita. Mil llocs on coincidir.

Parlo en nom meu, però m’agradaria creure que també en nom dels que van impulsar la Fundació que en aquell moment es deia Pere Ardiaca i ara Fundació Revolució Democràtica, ja que des d’ella vam treballar durant molts anys amb la Neus.

Tot i que havíem coincidit moltes vegades ja que els dos érem militants del PSUC i posteriorment del PCC (Partit dels i els Comunistes de Catalunya) i que a més vivíem a la mateixa ciutat, Rubí, la veritat és que fins que no coincidim a la Fundació no arribem a conèixer-nos bé.

Recordo que cap a 2004 ens vam posar en contacte amb ella perquè participés en una xerrada que fèiem els divendres i ens expliqués la seva experiència en el camp d’extermini de Ravensbrück. Després de l’acte, hàbilment, ens va plantejar que ja tenia una edat avançada i que necessitava de la nostra ajuda per a divulgar la seva experiència de lluita en el camp nazi. Realment ens va ordenar que ens poséssim al seu servei cosa que vam fer de bona gana.

No imaginàvem la vitalitat que tenia la Neus. Els actes que li organitzàvem mai eren suficients pel que, pel seu compte, també es comprometia amb altres associacions, col·legis o partits polítics d’esquerra o nacionalistes, el que va derivar, en alguna ocasió, en veritables discussions per tenir compromès el mateix dia i la mateixa hora. Vam ser un antecedent de Uber, amb afecte, però un mitjà per anar d’un costat a un altre. Ens portava bojos buscant camarades que poguessin portar-la per tot Catalunya, qualsevol dia i a qualsevol hora. En Quim, Juve, Carmen i sobretot Elisenda i jo corríem a posar-nos ferms davant la imperiosa crida de la Neus.

Ella en els últims anys va tendir a simplificar les coses, així Celestino Sánchez i jo érem la veu del Partit i sempre que alguna cosa vingués del Partit era sagrat. Tota una vida de militància havia deixat la seva empremta. El que aprovava la direcció no es discutia, es duia a terme i fos l’hora que fos et trucava per confirmar una notícia o per dir la seva i mentre va ser propietària dels seus pensaments, reclamava, per gener, el carnet del Partit.

I van començar a venir els homenatges de les institucions. Espais públics com el de Ripollet, llibres d’honor com a Premià de Dalt, carrers com a Sant Adrià de Besòs, Catalana de l’any, Creu de Sant Jordi i Neus es deixava estimar perquè sabia que la causa s’ho mereixia, perquè es reconeixia la lluita de tota la seva vida. Així, la nostra Neus passava a ser la Neus de totes. Va utilitzar la Fundació i els seus camarades per donar a conèixer la crueltat dels nazis i la lluita de les dones i ens sentíem i ens sentim orgullosos del seu treball i agraïts per l’afecte i les complicitats.

També es va recolzar en altres organitzacions i forces polítiques, però mai va perdre el nord. Sabia qui era. Recordo que una vegada un diari li va preguntar per la seva militància comunista i ella sense dubtar-ho li va contestar que no era coincidència, que si havia sobreviscut, que si seguia lluitant, era per la seva militància comunista, per saber-se acompanyada de les i els seus, perquè pertanyia a una mica més gran que ella mateixa.

Neus es mereixia un funeral d’estat i el va tenir. Va ser el seu últim acte en la lluita contra el feixisme, però assegut enmig de tanta gent reconec que em va doldre que ningú entonés La Internacional i La Jove Guàrdia, que faltessin els punys a l’aire, que ningú, excepte Elisenda i el seu secretari general diguessin que era comunista i que la seva bandera vermella no l’acompanyés en l’últim viatge. De vegades la lluita imposa sacrificis i gairebé sempre són duríssims.

Col·lecciono pocs mites i avorreixo el culte a la personalitat, però tinc en el meu haver un pom de dones lluitadores que m’han honrat amb la seva amistat i m’han impregnat amb el seu exemple. Això no es perd mai.

Manuel Moreno.

Deixa un comentari

X