Marcelino Camacho, la necessitat del sindicalisme de classe
Carlos del Barrio, secretari de polítiques sectorials i sostenibilitat i membre de la CE de CCOO de Catalunya escriu aquest homenatge a Marcelino Camacho i al sindicalisme de classe.
El pròxim dia 21 de Gener es compliran 100 anys del naixement de Marcelino Camacho. En Marcelino podria ser recordat pel seu activisme social i polític com a militant del PCE , però especialment Marcelino és una icona del moviment obrer i un exemple per a tota la classe treballadora. Va participar en la fundació del sindicalisme de classe i nacional que representen les CCOO, sindicat del que va ser el primer Secretari General.
Avui és més important que mai recordar els valors que representa la figura de Marcelino Camacho i molts d’altres, en un temps en el que els sindicalisme travessa per una profunda crisi de reconeixement social i malgrat tot, un temps en el que el sindicalisme és no només necessari, sinó que resulta imprescindible.
A ulls de la ciutadania la figura del sindicalisme no te res a veure amb el que representava el sindicalisme als 80 o 90. En aquells temps una persona sindicalista era respectada per les companyes de la seva fàbrica, pels seus veïns i veïnes i era percebut per la major part de la societat com una persona treballadora, honesta i respectable. Aquesta imatge és completament diferent de la que la gent projecta del sindicalisme avui dia, i segur que una part de cert hi ha en tot això. Però al darrere de tot aquest discurs anit sindical i de descrèdit el que hi ha són molts interessos. I és que hi ha qui s’hi juga molt en la disputa econòmica que es celebra constantment en els centres de treball. I els sindicats de classe, combatius són un enemic a batre pel neoliberalisme.
Avui tot i no estar de moda l’acció col·lectiva és l’únic mecanisme que tenim els treballadors i treballadores per disputar les nostres condicions de treball i no es ni més ni menys que mitjançant el sindicalisme que un dia una sèrie de dones que netejaven hotels van decidir organitzar-se en contra de l’explotació en el seu treball i va néixer el moviment de “Las Kellys”, els treballadors i treballadores que fan venta al carrer van crear el sindicat de “manters” a Barcelona o les treballadores de Deliveroo que treballen per a una empresa que diu ser la modernització feta empresa, van recórrer a una pràctica tant antiga com «anacrònica» com és fer acció sindical. Si les persones que més pateixen la precarietat aconsegueixen combatre-la a través del sindicalisme, imaginem què es pot fer en les empreses en les que les contradiccions capital-treball són més difuses. Perquè com deia el Che, si el present és de lluita el futur és nostre.
Hem de recuperar els valors que gent com en Marcelino i moltes altres persones representen per a la classe treballadora i connectar-los amb les noves reivindicacions i realitats com les del 15M, o les marees per enriquir les reivindicacions actuals a través de les experiències viscudes. Necessitem recuperar el valor de la defensa dels interessos col·lectius, desmuntar el mantra de que organitzar-se i lluitar per un món mes just i millor no és possible. Perquè sense dubte, sense gent com el Marcelino avui el món seria molt pitjor i demostrar que Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar.