Maria Aurèlia Campmany: sóc una dona
Miguel Angel Soria, apassionat de la literatura i la música i amic de la Fundació escriu aquest article sobre Maria Aurèlia Capmany pel centenari del seu naixement.
Un any en el que la dona trenca el seu aïllament històric, surt al carrer i fa trontollar les bases del reaccionarisme més ferotge, em ve al cap una cançó que canta la Marina Rossell. Sóc una dona. Si hi ha algú que no la recorda, transcric la seva lletra:
Sóc una dona, ja ho veus una dona,
sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona
no seré mai un carrabiner.
Sóc una dona ben ferma i rodona
sóc una dona ja ho deus haver clissat
sóc una dona i això és cosa bona,
no seré mai un barbut magistrat.
Sóc una dona amb dos pits i una poma
sóc una dona amb l’hormona que cal,
sóc una dona i això ja no és broma
no seré mai capità general.
Sóc una dona i n’estic ben contenta
sóc una dona i no hi trobo entrebanc
sóc una dona i això ja m’orienta:
no seré mai director d’un banc.
Sóc una dona i amb bona harmonia
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia
cosa que em posa de molt bon humor.
Aquesta lletra vindria a ser com la carta de presentació, en aquest cas d’algú que no la necessitava, perquè ja feia temps que s’havia presentat en societat. A l’autora, Maria Aurèlia Campmany, de la que el 3 d’agost es complirà el centenari del seu naixement, ja la coneixíem amb escreix.
Dedicada a la docència els anys 40 i 50, no serà fins el 1952 que publicarà la seva primera novel·la, Necessitem morir. Després seguiran El cel no és transparent, Betúlia, El gust de la pols o Un lloc entre els morts. Però el seu objectiu va ser més ample i escriurà teatre, guions per a la televisió, assaig ─molt dedicat a la dona, al seu temps o en la història─. També va destacar com a traductora en francès ─Simenon i altres francesos per a La Cua de Palla─, italià o anglès.
Crec interessant aturar-me en la nota crítica a La pell de brau de Salvador Espriu, que va escriure l’any 1963 per a Ruedo Ibérico. Tenint en compte que, en els temps que estem vivint, Espriu podria tornar a escriure la mateixa obra, no ens sorprèn trobar algunes idees de la nostra autora.
Escriu Maria Aurèlia Campmany:
“La pell de brau és l’espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l’arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor. L’arena on el toro lluita per continuar vivint és Sepharad, la terra d’Occident, la terra on va venir a instal·lar-se el poble jueu en la seva diàspora, en la seva Golah.
Sepharad, el país d’Occident, és la terra on viu un petit poble, estranger i arrelat. És la terra estimada i odiada per aquest poble dolorós, enyorat d’una glòria llunyana, fidel i traïdor a si mateix, conscient de la seva justícia i dels seus mancaments: el poble d’Israel, el poble català.”
“El poema avança des de la iniciada arrencada lírica cap a la constatació del mal. La injustícia del fort, la burla del vencedor, la cínica acceptació del dolor dels febles produeixen un canvi de visió, i ens endinsem per un laberint grotesc.”
“Intentar destruir un llenguatge és, doncs, a més d’una inútil estupidesa, un crim, un atemptat contra la suprema garantia de l’existència: la llibertat.”
Tota aquesta activitat no li va impedir dedicar una part important del temps a la política. Ja l’any 1966 la trobem a La Caputxinada o deu anys més tard ─novembre de 1976─ participant activament en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya Congrés . A partir d’aquests moments ja serà habitual trobar-la a l’Ajuntament de Barcelona o a la Diputació, fins la seva mort.
Quan li dóna la lletra de El Penjat a la Marina Rossell per a que la canti, sembla tenir al davant una bola de cristall on veu un futur proper.
He vist,
dalt de la ciutadella
com es gronxa un penjat
d’una creu guerxa.
Com branda el vent de llevant
com els seus peus van buscant
la llunyana terra,
Ho he vist,
no he girat la cara
el pare m’ha donat
una gran plantofada.
Perquè me’n recordi bé.
Perquè la por em faci ser
bon hereu de casa.
Ho he vist,
que la por ens governa
miraré bé el penjat
com es balanceja.
La por,
branda dalt de la forca
jo, et canvio la por
per una altra força.
Jo aprendré a mirar
jo aprendré a lluitar
amb una altra força..