Miquel Àngel Sòria
La Neus als ulls de la Montserrat Roig
“Les dones catalanes que van passar pel camp de Ravensbrück van saber molt bé que significava una paraula dita a temps, una carícia, una mirada de reconeixement.”
Avui, als pocs dies d’haver visitat Auschwitz- Birkenau, la mort de la camarada Neus Català em fa reviure una història que vaig començar a conèixer amb la lectura de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Més tard vindria Yo fui ordenanza de los SS, de Mariano Constante i, sobre tot, Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig. Ja recentment, Francesc Boix, fotògraf de Mauthausen.
“Què devia quedar d’aquella noia jove i plena de vida que havia sortit, gairebé deu anys abans, de Guiamets, el poble on havia nascut? No ho sé; jo l’he coneguda ara i m’he trobat amb una dona que conserva encara a la cara els trets dels pagesos de les terres de l’Ebre, una cara dura, terrosa, amb uns ulls plens d’una bondat que em costa de descriure. Xerraire, nerviosa, sempre excitada pels esdeveniments del món, cridant contra totes les injustícies sense una engruna de ressentiment personal; nostàlgica per la seva terra, la Neus té un deler infatigable per a apuntar-se a totes les causes.”
Així veia la Montserrat Roig una Neus que s’atansava als seixanta anys. I així l’escoltava, amb una oïda predisposada a recollir el que, de martiri, i d’esperança, portava al veu de la Neus. Això que ha estat leitmotiv d’aquells que s’han atansat a ella amb intenció de conèixer-la. Potser oblidant el que ella deia: “Viure és mirar el present i jo vull viure.”
I havia dedicat la seva vida a convèncer a aquelles dones que havien viscut l’infern, que elles eren tan importants com els homes; que elles també havien participat en la derrota del nazisme. Una lluita en la que ella no volia honors ─els va rebre molt més tard─ i que fa que la Montserrat Roig reconegui: “però la meva feina vaig tenir per a persuadir-la que el seu testimoni també era important. Vam estar molts dies parlant de les altres fins que un dia la vaig fer passar per l’adreçador i la vaig obligar que em contés la seva història.”
A l’estació de Compiègne, ─aquella on el gran Louis Aragon recorda un altre gran Robert Desnos: J’ai pense à toi Desnos/qui partis de Compiègne/…─ la Neus es va creuar ─casualitat─ amb un altre tren on veu el seu home. Comenta que els crits van fer plorar les seves companyes. No es van tornar a veure.
La Neus, a Ravensbrück, lluitava per mantenir la condició humana: “Cada dia anava darrera de la barraca i, amb aquell fred que feia, obria l’aixeta i em rentava. Moltes vegades havia d’esperar una bona estona perquè en baixés l’aigua. Al començament només rajava gel de l’aixeta. Érem loques (parracs) humanes, desferres.”
La solidaritat era un aspecte fonamental. “Les dones catalanes que van passar pel camp de Ravensbrück van saber molt bé que significava una paraula dita a temps, una carícia, una mirada de reconeixement. (…) Ho sabia la Neus Català quan es va posar a ballar quasi desesperadament davant d’una barraca. Ho va fer perquè les kapos rabioses, perseguien una soviètica per torturar-la i aquesta s’havia esquitllat a la barraca.”
Quan el kommando de la Neus va ser alliberat, traslladaren totes les dones a un poble del costat del Rhin. Allà, una francesa de la Creu Roja els va dir:
─Si us haguessiu quedat a casa rentant els llençols dels vostres fills, no us hauria passat res de tot això.
Els presoners de guerra francesos la van haver de protegir, perquè la Neus i les seves companyes la volien esbatussar. (…) Perquè la deportació va significar oer a elles un sofriment doble: eren éssers inferiors, com a antifeixistes i com a dones. Havien d’estar contínuament defensant la seva dignitat.”
La Neus hi participà en sabotatges a les fàbriques d’armes on anaven a treballar i a les vagues de fam per aconseguir millores en el menjar.
I, finalment, arriba l’alliberament. Però també hi ha les deportades. “I de nosaltres, ningú no se’n recorda mai, diu la Neus Català.” “Es despertava a la nit cridant i de vegades tardava una hora ─que passava en plena crisi de plor─ sense recuperar el sentit del temps ni del lloc on es trobava. Els seus malsons eren una exacta i meticulosa reconstrucció dels sofriments del camp, però no reviscuts per ella sinó pels seus fills.”
La Neus va escriure en una ocasió a la Montserrat Roig, que se sentia “vinculada d’una manera concreta i material ─si es pot parlar materialment dels sentiments i del pensament─ amb les dones i els homes de la nostra terra.”
Ara, als 103 anys, aquesta terra li és lleu als Guiamets, el seu poble natal, del que deia portar sempre terra a les sabates.